Deixem de votar les cabres

Fa poc, amb tot el rebombori de la corrupció dels càrrecs electes i els seus amics a l'ajuntament de Gramenet del Besòs, vaig veure unes imatges d'una dona enmig d'una protesta contra aquests fets amb una bossa del PSC i amb ànims de fer propaganda de la seva opció política malgrat tot el que havia passat. La dona cridava a tort i a dret: "siempre PSC! yo voto socialistas". No sé d'on l'havien tret, si d'un circ o del mateix consistori, però el cas és que aquestes imatges van generar un cert debat en un fòrum d'internet, en què s'assegurava que els votants del PSC (extensible als votants dels partits majoritaris) votarien qui fos mentre es presentés per aquell partit, fins i tot si fos una cabra. I no anaven tan mal desencaminats aquells comentaris. En aquest model d'intent de democràcia representativa, votem gent que no sabem qui són, com pensen ni si són vàlides per ocupar un càrrec de responsabilitat.

Davant d'això, personalment crec que hauríem d'apostar per opcions polítiques que creguin realment en la democràcia participativa i que el seu organigrama així ens ho confirmi. No pot ser que un candidat d'un partit sorgeixi de la direcció, sense comptar amb la militància, ni tampoc pot ser que diguis que tens aquestes idees de participació ciutadana i, mentrestant, durant tota la legislatura això no es vegi representat en el teu comportament. No té cap mena de lògica democràtica el sistema electoral d'avui dia.



Per això, personalment, us demano: deixem de votar les cabres. Votem partits que apostin per la participació ciutadana en la presa de decisions. Ja sigui un partit parlamentari que defensa en aquesta institució els interessos de la gent a qui representa (no només militància) i no els del partit, o un partit municipalista que cregui en la unió de confluències entre les diverses entitats cíviques per dur-les al consistori després de dècades sense sentir-hi cap veu que no fos la del partit. Deixem de ser bens que es comporten com un més del ramat i que segueixen el "cap" que ens fa desviar-nos pel camí que ell creu més convenient. Participem!

"Deixem de votar les cabres, votem les persones!"

Català de nom

El dia 7 de novembre és la diada de la Catalunya del Nord, la que és sota domini de l'Estat Francès. Com a la resta de nacions dins l'Hexàgon, la llengua pròpia hi és testimonial. El mateix passa a Occitània, al País Basc del Nord, a Bretanya, a Còrsega, a Arpitània i a Nord-Pas de Calais, en què les diverses llengües com l'occità, el basc, el bretó, el gal·ló, el cors, el francoprovençal o el flamenc també són discriminades de l'àmbit públic i reservades per al privat. Tanmateix, els nordcatalans conserven la seva identitat. Se senten catalans, tan catalans com qualsevol català de Manresa, per dir una població de la Catalunya del Sud. Ara bé, el coneixement de la llengua, com ja he dit, és nul. Un 3-4% a molt estirar. I al Camp de Tarragona ens queixàvem que només un 30% el fa servir quotidianament segons un estudi recent! Doncs res, tu, allà molta catalanitat, però gens de català. Els sudcatalans, que en formar part d'un Estat (l'espanyol) que ha fet servir estratègies més aviat barroeres i poc útils per esborrar el dialecto del hermoso castellano hem pogut conservar l'idioma de manera més o menys decent. Tot per què? Per l'ensenyament. Analitzem els diversos territoris segons tipus d'ensenyament i segons resultats de coneixement del català:

- Comunitat Autònoma de Catalunya: Immersió i coneixement del 55%
- País Valencià: Doble línia i coneixement del 20%
- Illes Balears i Pitiüses: Indefinit, però semblant a la immersió, coneixement del 50%
- Andorra: lliure, coneixement del 35%
- pobles de la Franja: castellà, coneixement del 90%
- l'Alguer: italià, coneixement del 10%
- Catalunya del Nord: francès, coneixement del 5%

Lògicament hi intervénen molts altres factors, però generalment és l'ensenyament i també la mediaticitat de l'idioma (si és present o no als mitjans de comunicació i al món de l'oci i de la cultura) la que fa que hom consideri útil o no aprendre i fer servir aquella llengua. Els nordcatalans s'han posat les piles amb la seva, no perquè per al seu entorn el necessitin, sinó per uns senyors del sud que vénen i que no saben francès, només català, espanyol i de vegades anglès. A més, tenint en compte el factor que el sud de l'Estat jacobí està força deprimit econòmicament, és una medicina ideal per retornar la llengua catalana al seu origen. Molts nordcatalans l'aprenen perquè volen treballar a Barcelona, igual que aprenen l'espanyol. Fins i tot als museus hi ha les explicacions per als turistes catalans de més avall dels Pirineus!

Ara bé, malgrat els avenços evidents, condicionats sempre per 50 anys de voluntat de destrucció, no es pot dir pas que el català sigui valoritzat adequadament. És a dir, com passava a les províncies espanyoles al segle XIX o també a les valencianes fins fa poc, el català era considerat fins als anys 80 una llengua "de pobres", no tenia prestigi. En pic els catalans del sud van obtindre un reconeixement mitjà i mínimament acceptable del que parlaven alhora que els nordcatalans ja feia temps que l'havien perduda, a Catalunya del Nord va començar a haver-hi cert prestigi. Avui dia, qui sap català és una persona culta, interessada per les tradicions i les arrels, és a dir, com dèiem, un 5% a molt estirar de la societat. Ara que hi ha prestigi, no hi ha llengua, i els avenços són lents. Sí, hi ha l'escola bressola, però amb tants pocs centres i sense possibilitat de practicar el català la carrer, és pràcticament inútil.

Malgrat tot, passeges pels carrers de Perpinyà, Argelers, Canet de Rosselló, Vilafranca de Conflent, Prada, Salses... i ells són catalans. Estan orgullosos de ser d'on són i dels lligams que els uneixen amb Barcelona (la majoria desconeixen que hi hagi "alguna cosa més avall"). La seva, però, és una Catalunya francesa, en francès i folclòrica per atraure turistes. Ser català, per a ells, és una manera de ser francès, com ho és per a un murcià una manera de ser castellà/espanyol. La llengua és per als qui volen culturitzar-se, com qui aprèn el llatí.

Tot plegat em recorda a la societat catalana actual. N'estic fart de sentir un cop rere l'altre que "jo sóc catalana, però no parlo català perquè... sóc massa gran per aprendre'l/no el necessito/m'agrada més el castellà/ em fa vergonya parlar-lo". Òbviament tothom té el dret de parlar la llengua que vulgui, com si jo ara vull fer el missatge en swahili:

ei swaihili'm anakiongelea sababu mimi bilingüista.

Ara bé, altre cop estem en allò que portem anys discutint: què vol dir ser català? Doncs ser català vol dir, per a mi, parlar català i haver nascut/viscut a Catalunya/Països Catalans, ras i curt. Ni treballar, ni fer gran, ni òsties. Ser català, com el seu nom indica, és ser habitant de Catalunya, i els habitants de Catalunya parlen català. També altres llengües, és cert, però també el català. Per tant, ser català exclou els qui no saben català, almenys segons la meva visió.

9 d'octubre, dia dels valencians, dia dels catalans

(l'única bandera del País Valencià, la quadribarrada nua o amb l'escut)

771 anys després de l'arribada de Jaume I a la ciutat de València i a poc temps d'acabar de conquerir el que avui dia coneixem com a País Valencià (i algunes terres més) als moros (nadiu de l'Àfrica septentrional). Arran d'aquesta conquesta, catalans i aragonesos colonitzaren les terres que posteriorment es denominarien Regne de València evitant així que fos una extensió del Regne d'Aragó desequilibrant així el poder establert a la Corona.

El País Valencià té dues diades, una, avui, dia 9 d'octubre, commemorant l'arribada dels catalans aquell segle XIII. L'altra, el 25 d'abril, commemorant la derrota de la Batalla d'Almansa. Totes dues són importants, i cap d'elles fa referència a cap esdeveniment transcorregut "per honorar les glòries a Espanya".

Com deia Joan Fuster, "ser valencians és la nostra manera de ser catalans", el qual no vol dir que siguin genuïnament valencians i a la seva llengua n'hi puguin dir (és més, n'han de dir) valencià. És un error no reconèixer la peculiaritat del Regne de València com a ens polític i social, independent de Castella, d'Aragó i del Principat de Catalunya. Però també ho és no considerar els llaços culturals i històrics que uneixen aquestes dues terres, Catalunya i el País Valencià, tot i les complexitats provingudes dels marcs sociolingüístics.

Per tant, i com a bon català, avui també és la meva diada, com la propera del 7 de novembre (Catalunya Nord) o la del 31 de desembre (Mallorca). Perquè més que conquestes i guerres per territoris el que hem de commemorar és la quantitat d'anys que fa que hom pot passejar des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar sense sentir-se estranger més que d'un poble diferent, no d'una comunitat totalment estranya. I encara que els marcs autonòmics espanyols ens hagin dividit, els principatins no oblidem la lluita del País Valencià, igual que els valencians no obliden la lluita del Principat.

I per una terra que ens uneix, la terra del riu Sénia, Visca València i el seu país xec!

Doble festa, doble lluita

Avui, Onze de setembre de 2009, és un dia especial per a mi. Sí, com amb tothom, però crec que per a mi més. M'explico: avui faig vint-i-un anys. Vaig néixer el dia Onze a la una de la matinada (com podeu veure, havia de fer-ho el deu, però em vaig esperar...). Any rere any, des de petit, he pensat que el dia Onze tota Catalunya celebrava el meu aniversari sortint als carrers, onejant senyeres i estelades i cridant visques. Fins i tot a fora, a l'estranger, pensaven en mi. Primer, Salvador Allende, mort l'Onze de setembre de 1973 defensant el Palau de la Moneda a Xile. I més tard, uns senyors amb un mocador al cap estavellaven dos avions a dos grans torres dels Estats Units. Cadascú que ho celebri com vulgui, no? Són coses culturals, no els diré pas que no ho facin.

Tanmateix, a banda del meu aniversari, sembla ser que és la diada de Catalunya. Mai no he entès per què la diada de tota Catalunya, ja que commemora fets que van passar a Barcelona i hem acabat oblidant quan van passar aquests mateixos fets als nostres pobles, però vaja, pel cas que ens ocupa, avui surten tots els polítics a dir el que diuen que són. I jo que me'n foto. És un teatre impressionant, el nostre teatre. O el teatre de Barcelona, perquè si mires Televisió de Catalunya només es commemora la diada a la capital. És més, de manifestacions independentistes només n'hi ha a la capital. Jo, com a treballador d'un mitjà digital, d'aquí a mitja horeta estaré enfilant cap al monument de Rafael Casanovas i fer diverses fotografies dels actes d'uns i altres i després penjar-ho a internet. Sí xecs, avui treballo, i a sobre corint les desgràcies dels polítics. Però en aquesta vida de tot se n'aprèn, així que tampoc se'm cauran els anells per anar-hi. Tampoc no puc dir que d'això se'n pugui dir "treballar", ja que els meus records de la meva feina a diverses empreses de restauració sí que m'evoquen a aquesta paraula amb unes connotacions tan negatives i tan positives (només ara) alhora.

Més tard, cap a la tarda-vespre, Reus serà la meva destinació. No sé si a treballar o a reivindicar, el cas és que hi seré. Per la Independència i... l'anarquisme (sí, quan ells diuen "i socialisme", jo dic "i anarquisme"). Qüestions de diferències ideològiques, però no gaires, em porto bé.

En fi, com deia no sé qui, "festa sí, lluita també". Avui és un dia en què jo almenys ho compleixo, tot i que festa, en aquest cas, no signifiqui passar quatre hores a Pacha La Pineda. Simplement, "commemoraré" els meus vint-i-un anys i "celebraré" el dia en què un advocat va morir al llit.

Un record especial per a tots aquells qui lluiten dia rere dia i ho fan conscientment, seguint el que pensen i que ho facin amb coherència i humilitat.



I un homenatge especial a Pere Joan Barceló (Carrasclet, no bandoler), el veritable heroi de la Catalunya de 1714... i de 1715 i de més enllà. Llàstima que no pugui anar a Capçanes (12h.), però... l'any que ve ho tornaré a provar!

La importància de la BONA difusió

Sóc un de tants que quan senten "Jona Absolució", "Gerard Absolució", "Franki Llibertat", "Núria Llibertat", etc. es pregunta... qui són aquests? Malgrat que visquem en una societat de la informació que ens aporta gran part del que volem saber, hi ha vegades que no aconseguim accedir a certs canals d'informació que ens expliquin empíricament per què se'l defensa, què va passar, com va passar, etc. Tan sols veiem pintades sota els ponts, als nostres carrers, i alguna pancarta reclamant-ho, però al cap i a la fi són paraules buides. La majoria dels casos, per no dir tots, arribem a la conclusió que el que demanaven els col·lectius de suport a aquests joves era realment defensable, però això només passa mesos després, quan de sobte per casualitat ho treuen per algun mitjà o un company t'envia un correu cadena d'aquests. Fa temps que se sent "Gerard Absolució" i avui és el primer dia que puc dir que en sé alguna cosa. I per què? Doncs perquè gràcies al blog Prendre la Paraula he descobert un vídeo on s'explica. Segurament, com tot en aquesta vida, cal matisar certs aspectes, però les imatges no solen mentir-nos, així que ja per començar permeteu-me que m'hi posicioni a favor d'aquest jove.

D'aquest document podem extreure'n que tant important és la lluita diària com la difusió que se'n fa. Si un policia ens deté de manera improcedent i no som capaços de fer res més que unes senzilles octavetes i alguna pancarta, no haurem dut a terme una bona difusió. Si fem un vídeo com aquest, ben presentat, farà molt més.

Una Santa Tecla entretinguda

D'aquí a poc són les festes de Santa Tecla i, a banda dels típics castells, la típica baixada de l'àliga, els típics pilars, la típica espineta amb caragolins, etc. el que crida més a la gent és la música, els concerts que s'hi faran. I, com a grups destacables, jo hi trobo aquests:

El Belda i el Conjunt dels Badabadoc [web] 20 de setembre BARRAQUES!!!




Gossos [myspace] 18 de setembre




Teràpia de Shock (altrament anomenats els Simple Plan catalans xD) [myspace] 18 de setembre




La Pegatina [myspace] 16 de setembre




Les absentes [myspace] 18 de setembre BARRAQUES!!!




Skalivada [myspace] 19 de setembre BARRAQUES!!!




El Son de la Chama [myspace] 17 de setembre BARRAQUES!!!




Josep Romeu [myspace] 17 de setembre BARRAQUES!!!




Els Pets [myspace] 16 de setembre




I els millors... MANEL [myspace] 19 de setembre

Les maricones

Perdoneu que escrigui una entrada com aquesta en dates tan especials com les actuals, amb tantes diades reivindicatives pel mig. També perdoneu pel to agressiu i fins i tot ofensiu que pugui dur aquest escrit. Però aquest és un tema que molts duem ben endins i que ens cou cada cop que en sentim parlar.

Vull parlar-vos de les maricones. Sí, i faig servir aquest terme perquè em sembla el més apropiat per definir al típic home homosexual jove (16-35 anys) i afeminat que fa gala de la seva estupidesa i del mal que fa a una opció sexual (sí, jo en dic opció sexual, la meva teoria és que tots som bisexuals i ens n'anem al llit amb qui volem, no amb qui ens obliguen). Òbviament que cadascú s'ha de sentir lliure de com va o deixa d'anar, què fa o deixa de fer, etc. El problema arriba quan un aspecte concret de la teva vida, com ho és la sexualitat (que requereix un mínim d'intimitat), esdevé la teva forma de vida, l'eix principal pel que et mous. Festes boges i no tan boges amb els teus amics maricons (la majoria, ex-rotllos) cada cap de setmana: la nit del dijous, la nit del divendres, la nit del dissabte... i la nit del diumenge. Està bé sortir de festa i conèixer gent, desinhibir-se després d'una setmana plena de maldecaps... però què passa quan et converteixes en un model? Un model per a la societat: allò que se suposa que som tots els que tenim aquest tret que et diferencia (en aquest cas, l'homosexualitat). Al cap i a la fi, tots aquests jovenets que van amb la perruca pujada, el collaret de boles, la samarreta de tirants i els pantalons abaixats... tots són iguals! Per tant, una cosa és la llibertat de voler ser com vulguis ser, i l'altra cedir a uns models de comportament dictats "pel que se suposa que ha de ser un gai". Naltros mateixos (o ells, vaja) ens tanquem, ens classifiquem en aquesta visió que tenen els no-homosexuals dels sí-homosexuals.

Tot aquest rotllo que us estic fotent no és per cap altra raó que per la ploriferació de maricones als canals de televisió. I, dieu-me el que vulgueu, però en tots els canals en què hi surt gent d'aquest tipus... són espanyols. Gent que fa broma públicament sobre a qui es tira, a qui es deixa de tirar, etc. Segurament existeixen boges catalanes, no ho nego, però a causa de l'espanyolització de l'ambient gai l'evidència és clara. Però, més enllà d'aquest petit detall, veig com cada cop n'hi ha més.

Avui fent zàping veia a Telecinco el Miquel (l'antic reporter covard):



... que es veu que ara treballa pel Sálvame fent publicitat i coses aixins. L'accent català el segueix tenint, però ara el complementa amb l'accent marieta. Desconec si li agrada la carn, el peix o l'ou ferrat, però el cas és que, ja sigui per màrqueting (recomanació de la direcció) o per què realment se sent a gust actuant d'aquesta manera, ajuda a què l'estereotip augmenti. La societat de la informació també provoca aquestes coses: hi ha més espai perquè imbècils treballin fent l'imbècil. Precisament Telecinco deu ser la cadena preferida de les boges, perquè al cap i a la fi és on n'hi ha més, ara i des de fa molts anys, des del Boris Izaguirre fins al Jorge-Javier Vázquez. I no tan sols treballen en programes del cor o sensacionalistes, sinó que també són el ganxo dels concursos i de les sèries.

Personalment considero que en algun moment algú es va perdre en el camí de la normalització de la sexualitat a la nostra societat. Algú va creure, innocentment, que com més cridés més l'acceptarien. Un altre exemple seria el de posar la bandereta dels collons als ajuntaments el dia de l'orgull gai. Valls ho ha rebutjat (i jo que me n'orgulleixo, tot i no coincidir amb els companys de la CUP de Valls...), i cada cop més partits i més ajuntaments, per fer-se els més progres i els més políticament correctes, s'hi adhereixen i fan el paperina en aquest tema.

No, hi ha una altra manera de viure la sexualitat. Una manera normal. Reivindicant els drets, això sí, però sense voler ser més que ningú (ni menys que ningú). Ningú prohibeix sortir de festa, ningú prohibeix vestir-se de determinada manera. Però es recomana pensar realment què fem amb les nostres vides i si el que fem afecta a la dels altres. Sincerament, m'avergonyeix aquesta situació, tot i que entenc que no sigui l'opinió de molta altra gent.