dimecres, 31 de desembre de 2008



Avui surt l'home dels nassos a molts pobles dels Països Catalans. Recordeu que en té tants com dies té l'any!

Origen de l'Home dels Nassos

A veure si el trobeu!

dilluns, 29 de desembre de 2008

Paraigües assassins

Heu intentat creuar un pas de zebra un dia de pluja? Avui n'he creuat uns quants, així, i encara has de demanar perdó per no dur-ne!

L'altre dia la professora de japonès ens va explicar que allà els passos de zebra es respecten molt més. La gent no corre per a veure qui hi arriba abans. Aquí és tot el contrari. De vegades, fins i tot, pots trobar-te amb algun paraigües assassí que et vol treure un ull. Vigileu amb els paraigües!

I aquí us deixo un vídeo d'una paròdia en un lloc on avui segurament no tindran aquests problemes de paraigües (tot i que n'hi hagi un que sí que el faci servir!).

dimecres, 24 de desembre de 2008

No tornaran moments que enyoro...

Res, de sobte ha sonat aquesta cançó al reproductor, amb aquest començament tan característic... No me n'he pogut estar, de fer una entrada sobre cap d'any...



No faré el típic balanç (encara queden sis dies! i tampoc el penso fer perquè és una collonada d'adolescència...). Només vull deixar constància del temps que passa, amb el seu pas inexorable. És una llàstima que no poguem aturar el temps durant un sol instant. Em recorda a aquell episodi de l'Arare on el Doctor Slump aturava el temps amb un rellotge i feia marranades com aixecar les faldilles de la senyoreta Yamabuki, però al final es veia com ell es feia cada cop més vell i els altres seguien igual, i moria. O SIGUI, ens estan avisant (ja per si de cas) que això d'aturar el temps és dolent per a nosaltres, i que hem d'aprendre la lliçó.

Ara és quan jo dic que el temps aturat jo l'hauria aprofitat molt millor. M'hagués follat a tot ésser vivent i hagués deixat en calçotets a qualsevol personalitat que fes un acte en públic. I tant bé com m'ho hauria passat!

Queda dit.

dijous, 18 de desembre de 2008

Comiat excel·lentíssim d'una assignatura... peculiar, si més no

Quin nas més gros que tens, m'ha dit!

Així fa la cançó "En la que el Bernat es troba", del grup rebel·lació Manel. Avui teníem classe i examen d'Història de l'audiovisual i al final el Josetxo (a partir d'ara li tindré molt de respecte com a persona XD) ha posat aquesta cançó (sí, els professors universitaris posen música a les classes per acomiadar les assignatures XD).



Per què negar-ho, m'he sentit especial per ser l'única persona que coneixia el grup i la seva música. Són simplement genials. Fan un pop-folk de primera, i en la nostra llengua, cosa que és d'agrair. El Josetxo l'ha posat per una raó ben simple: ens acomiadem del Seminari i del Bernat (cap de departament). He anat a preguntar-li si coneixia el grup i es veu que tan sols feia una setmana que el coneixia i l'ha posat per fer la gracieta. Però a mi m'ha emocionat i tot. ^^ De fet, ha estat com una conjunció d'astres que quan deia "algú coneix un grup que es diu..." jo ja deia... un grup... segur que és un americanot d'aquests, com no sigui Manel... I va i diu "...Manel?". En fi, és casualitat. O no, perquè aquest grup és una de les grans promeses del nou panorama musical (acaben de treure el disc i ja són bastant famosos, no passa sempre...).

Doncs res, felicitats i adéu Seminari. T_T Demà l'última classe i l'any que ve ja serem a l'edifici nou-horrorós. No passarem més fred a les classes, però no estarem envoltats d'edificis històrics ni la calor humana que t'aporta conviure només amb "els teus".

Arreveure!

dimarts, 16 de desembre de 2008

En defensa de la presència de la llengua

Bé, us poso el vídeo i després llegiu el comentari. Espereu a què es carregui, la part important és l'últim minut, on es paren a entrevistar a una dona que duu una botigueta amb material independentista:



Segurament alguns considerarien que aquesta actitud és un pèl histèrica. Que no li costava res parlar en castellà, ja que els pobres espanyols espectadors de Cuatro no saben la nostra llengua.

Ara bé, i aquí és on us vull convèncer que actuar com ella és el que cal, quant de temps portem subjugats davant d'un poder que ens obliga a canviar de llengua a la primera de canvi? Quant de temps ens duen negant la nostra pròpia identitat i la nostra cultura? No seré jo el primer que digui allò de: "els mitjans, avui dia, fan el mateix paper que els feixistes d'abans". El sistema únicament hispanoparlant discrimina de manera exagerada als parlants d'altres llengües. Així, els catalans, els bascos i els gallecs (a més de les mil i una llengües que conviuen a l'Estat espanyol de manera conflictiva) veuen negats els seus drets "perquè ens entenguem tots". Si fem això, "perquè ens entenguem tots", perquè no parlem en anglès... o en esperanto? Ens entendríem tots! No caldrien més llengües!

Pels ciutadans del món-hipòcrites-multiculturals que responguin amb un "doncs d'acord, per mi no passaria res si parléssim només en una llengüa", els diré que una llengüa FORMA PART D'UNA CULTURA, D'UNA IDENTITAT, D'UNA MANERA DE FER. No és tan dificil d'entendre. No podem renunciar a la nostra llengüa perquè renunciem al que som. I, si ens hi fan renunciar, és el primer pas cap a la destrucció com a poble. Vergonya és el que haurien de tindre els que surten al reportatge parlant en castellà. Vergonya d'ells mateixos, per deixar-se trepitjar d'aquesta manera. Oi que no ha costat res subtitular la pobra dona? Per què no es fa el mateix a totes les televisions espanyoles? Per què la presència de les llengües nacionals no tenen presència als mitjans de comunicació estatals? I... si és així, per què el castellà sí que té lloc a la Televisió de Catalunya -i sense subtitular! que es fotin els catalans del nord-, inicialment entesa com a potenciadora de la normalització lingüística del català?

Si tots ens mantinguéssim ferms a l'hora de no canviar de llengua quan algú ens pregunta alguna cosa pel carrer, ja guanyaríem molt.

Un DEU per la senyora de la paradeta independentista.

dilluns, 15 de desembre de 2008

El president d'Escòcia a l'AMB

No és en si una notícia gaire rellevant. Ve a presentar un llibre ("Camí cap a la independència?") que ni tan sols no ha escrit ell, i aprofita el viatge per tal d'estrènyer llaços entre les classes dirigients de la CAC i del seu país. I, ja de passada, es veu que li ha fet gràcia que aquí tinguem una corporació de mitjans audiovisuals pròpia -tot i que espanyolista- i parlarà sobre això amb la Terribas.

Aquest polític, membre de l'SNP -partit nacional escocès-, no és res més que un Montilla o un Ibarretxe qualsevol amb moltes paraules i alguns fets. Almenys això podem treure de les entrevistes que ha concedit als llepaculs mitjans catalans (TVC, El Punt, Avui), on es confessa amant de la monarquia anglesa, del futbol i de la independència. No vol ficar-se en els assumptes de les altres nacions, ho ha repetit cent cops en aquestes entrevistes. Algú li ha dit que no s'hi fiqui? Concedeix entrevistes a periodistes expectants de les seves respostes i es digna a... no dir res?

Bé, sí que ha dit una cosa, en mig to de broma, quan l'entrevistava el bufó Cuní i parlaven del sistema educatiu escocès (min. 14): que hi hagi un bon sistema educatiu vol dir que hi ha una onada de gent educada i culta que lògicament optaran per la independència. Amb això, si no ho hagués dit en broma, podríem arribar a pensar que el seu sistema obliga als xiquets escocesos a recitar l'Scotland the brave o el Flower of Scotland dia rere dia, com si de xiquets americans es tractés. "Adoctrinar", seria la paraula que utilitzarien -i utilitzen- els malparits dels Ciutadans-Partit per a la ciutadania en el cas que això ho digués el mateix Montilla -que no ho diria ni mort-, el Carod, el Putxi o el que sigui, tan se val.

De paral·lelismes, senyors independentistes-nacionalistes-catalanistes-ciutadans del món-espanyolistes i demés ètnies, no n'hi ha cap, entre Escòcia i Catalunya. D'amistats, tampoc cal que n'hi hagi. Bàsicament perquè pertanyem a cultures diferents, pensaments diferents i, què coi, cadascú ha de mirar per ell mateix. Passa el mateix amb el País Basc o amb Irlanda. Els catalans tenim una dèria en identificar-nos i en tindre empatia en vers altres nacions sense estat del món -i si són d'Europa encara més-... Va passar amb Sèrbia, amb Alemanya, amb les repúbliques bàltiques, etc. etc.

És per això que considero que aquestes entrevistes són una pèrdua de temps, i aquestes empaties, francament innecessàries. Podem donar suport a aquestes independències, però malgastem esforços a l'hora relacionar-nos-hi. Sembla que vivim en una bombolla internacionalista i totalment formada per un autoodi visceral.

En fi, ja he despotricat suficientment. Aquí teniu les meravelloses entrevistes fetes per veritables professionals (per dir alguna cosa):

Entrevista de l'Avui+

Entrevista del Punt


Entrevista de TV3:



Només un últim apunt: el paio deu haver marxat amb la sensació que els catalans no tenim autoestima (no en tenim), perquè ha repetit el mateix discurs en totes i cadascuna de les entrevistes quan li preguntaven sobre les mesures del govern espanyol, la situació de Catalunya, què en pensa, etc. Se n'haurà anat amb la idea que els catalans necessitem que de tant en tant ens diguin com de macos som, les nostres excel·lències i les nostres desgràcies, etc.

dijous, 11 de desembre de 2008

De pel·lícules d'amor, de cançons lentes i de gustos antics

Fa un temps, el professor d'Història de l'audiovisual, àlies "Josetxo", tot parlant de la història del cine i de la convergència entre els gèneres narratius, va preguntar a la classe, per demostrar la seva teoria que "els homes miren pel·lícules de trets i les dones, pel·lícules romàntiques, i mai al revés", primer si a les noies presents els agradaven les pel·lícules bèl·liques. La resposta va ser mig mig: n'hi havia que sí, n'hi havia que no. Òbviament, l'home es va quedar astorat. L'orgull, però li seria retornat en fer una pregunta als del seu mateix sexe, que segur que coneixeria més.

Que quedi clar que no ho vaig fer a propòsit, per donar la nota (tot i que sovint ho faci): vaig ser l'únic xiquet en aixecar la mà davant la pregunta de si ens agradaven les pel·lícules d'amor. Tothom va riure i el professor es va quedar sorprès davant la meva afirmació. Què he de fer, si no? Que els altres no tinguessin els sants collons de dir la veritat, no vol dir que jo m'hagués d'autocensurar. Estic segur que no era l'únic realment. La pista per excel·lència: no sóc l'únic gai de l'assignatura (com a mínim, reconeguts, cinc). Sí, d'acord, no ha de complir-se obligatòriament el tòpic que tots els gais som hiper-sensibles, etc. però... bé, és que hi ha milions d'heteros a qui els agraden aquest tipus de films...!!! Em desespero...

Qui no ha vist mai... Pretty Woman? 10 things I hate about you? Lost in Translation? Food of Love? Never been kissed? Romeo+Juliet? Cachorro? Autumn in New York? Brokeback Mountain? Elegy? Ghost? Runaway Bride? Pearl Harbour? Pocahontas? La Sirenita? You've got an e-mail? Titanic? Dirty dancing? My best friend's wedding? Braveheart? Forrest Gump? Gladiator? Coyote Ugly? Grease? .......... !!!!

La llista és inacabable. Ho afirmo, em reafirmo, ho crido al cel: m'encanten les pel·lícules romàntiques!

D'acord, no tindran la qualitat ni el pressupost d'altres films, però... coi, si emocionen i entretenen... què més volem? Què és el cinema si no pur entreteniment?

I això em duu al que hem parlat avui: música. Els joves nord-americans, per tal de diferenciar-se de les generacions anteriors, van crear un nou estil, el qual posava dels nervis als seus ascendents (rock'n'roll). Llavors, el Josetxo ha preguntat: "a qui de vosaltres li agrada la música dels seus pares?". Clar, què entén ell per música "dels pares"? Beatles? Edith Piaf? Òpera? Nova cançó? Osti, doncs... m'encanta la música dels meus pares!! D'acord, divergim en si allò que fa el Migue Bosé o el Serrat es podria considerar música, però... coi, que hi ha molts músics actuals que no valen una merda. M'he de conformar amb el Canto del Loco, la Oreja de van Gogh, David Bisbal, Shakira, Paulina Rubio, etc. etc. etc.? Davant d'aquesta evidència, quasi bé la meitat de la classe, amb un acte de misteriosa valentia, ha aixecat la mà (jo inclòs)!

Així que avui m'acomiado de vosaltres amb la cançó lenta i melancòlica de Mishima - El temple, que teniu al primer lloc de la llista de reproducció. Què voleu que us digui, sóc un xiquet a qui li agraden les freses, el plàtan, el color blau cel, les pel·lícules romàntiques i les cançons lentes. I no us descuideu del heavy, el rock, el punk, l'ska... però bé, com que ja estic estigmatitzat, no m'excusaré en altres estils.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Forasters


Forasters, la nova pel·lícula de Ventura Pons, tracta d'una família estranya, desmembrada i alhora unida. Mal avinguda, al cap i a la fi. El rancor de temps passats perdura: la filla que se'n va de casa, el fill treballador, el pare calçasses, la dona que es mor, l'avi senil... i tot plegat amb la interferència d'uns nouvinguts que els destorben amb els seus cants i els seus crits. A la vegada es desenvolupa una història paral·lela, quaranta anys després. La filla torna a casa, el pare viu sol amb una donota, el germà es vol vendre la casa, un vell conegut hi torna, els néts es veuen embolicats en aquest malson... i tot plegat, també, amb l'arribada d'uns nouvinguts que destorben amb els seus cants.

Una producció catalana que us asseguro que val la pena veure. No ja perquè sigui en català (un cop que podem veure'n una en la nostra llengua!), sinó per la qualitat humana de la història que se'ns explica. La interpretació dels actors és genial (el cartell és força bo) i l'ambientació també ho és. El muntatge és espectacular, però el fet que siguin històries paral·leles pot arribar a provocar repetició o monotonia.

Una vegada més, Ventura Pons i el seu equip ens endinsa en un relat de Sergi Belbel, la representació del qual fou prohibida en algun institut.

Coses negatives: l'elaboració d'alguns plans és poc professional i trobo que alguns d'ells hi són per omplir ja que no aporten res a la narració i són completament prescindibles; la il·luminació, tot i que creïble, poc veraç; i els plors de la Lizaran... per petar-se de riure XD

Només un últim apunt. No sé què té el director amb l'homosexualitat, però en cada treball hi surt algun representant. Aquest cop és el fill tímid i poc donat a sortir amb noies, envoltat d'una època de repressió i ignorància. Sincerament, m'encanta com ho mostra. És una part totalment secundària de la narració i això li atorga plena normalitat.

Making Off: http://www.vilaweb.tv/?video=5482

Web de la pel·lícula: http://www.forasters.cat/forasters.html

dijous, 27 de novembre de 2008

Carta als colons

Hi ha alguns que se sorprenen de les idees que exposo amb afany i encomi en aquest i altres mitjans de comunicació. Va per a ells aquesta peça improvisada.

Els meus cognoms són Morón de la Fuente, no sóc català "soca-rel".

No em crec ni millor ni pitjor que ningú. Per ser així, em vaig a permetre el gustàs de publicar aquest article que tenia pensat fa temps. Qui m'acusi de racista (que ho faran) que aporti raons. Com pot ser que una persona nascuda a Andalusia odiï tant a Espanya?


Sovint diuen que pateixo d'autoodi. Impossible, perquè per a això cal sentir-se espanyol i jo no em sento espanyol. Entre d'altres moltes raons, perquè sóc dels convençuts que, los autodenominats com 'españoles', van ser els que també van conquerir la meva terra, El Regne de Granada, per la força de les armes ja fa cinc segles. Jo no odio a Espanya. Tinc animadversió als oligarques centralistes espanyols, aquests que es creuen ser el centre de la península (ja que van perdre les insules) i maculen, mentre recapten, a les altres cultures i llengües del país, llegeixi'l Galícia, Catalunya i País Basc, a més de perseguir per tots els mitjans possibles als, cada cop més nombrosos conats, d'independentisme i nacionalisme andalús.

Aquesta forma d'actuar dels oligarques de sempre, no va amb la resta del poble pla, senzill i treballador i per això tampoc els meus escrits mai han anat contra ells. Quedi clar que espanyolistes destructors i fal·laços n'hi ha tant dins, com fora de Catalunya, sent pitjors els de dins. Els atacs més feroços que rebo via telèfon, correu electrònic o quan dono conferències (i les he donat en nombroses ciutats de l'Estat Espanyol i França) són els que em dirigeixen des d'aquí.
Llegeixi'ns qualsevol fòrum d'internet que tracti el tema. En Iznájar (Còrdova) o en Xixón (Astúries) per exemple, són més correctes, comprensius i educats amb les meves idees, que en qualsevol lloc de l'àrea metropolitana de Barcelona. Comprovat.

Està clar que els "españolitos d'aquí" tenen un marcat caràcter de "colons". Són colons espanyols fincats a Catalunya. Són aquells que llancen el crit; estem a Espanya!! a la menor oportunitat. Fins han creat un altre partit polític per refermar els seus ideals colonitzadors: Ciutadans, encara que no calia perquè ja hi ha un altre més gran que pregona des de sempre el mateix i més.

Aquests "colons" energúmens se sorprenen que un andalús de naixement defensi Catalunya. No se sorprenen quan surten per ràdio o TV els 'jerifaltes' centralistes atacant els catalans per qualsevol nimietat. Al contrari, s'alegren com aquells colons del llunyà Oest que veiem en les pel·lícules, quan el xèrif penja els invasors ovellers perquè es mengen els pastos del bestiar boví. Cal fotre's, i mentrestant, des de fora, es reparteixen els nostres impostos igual que els "cuatreros".

Ells si poden insultar i dir traïdor a qui els vingui en gana. Ells, pobres infeliços, es creuen els portaveus dels rics lil·liputencs oligarques del passeig de la Castellana. 'Nunca será una nación', repeteixen a l'uníson com les ovelles de Rebel·lió a la Granja, i sense que els vagi gens en això (o això pensen des de la seva supina ignorància), perquè finalment quan cal acomiadar a 400 treballadors els acomiaden, ja siguin catalans, andalusos, gallecs o colons. Poc després, treuen una línia de crèdit per a les empreses automobilístiques i pelets a la mar. Tots es queden al carrer cobrant l'atur, els colons els primers, perquè són més incultes per regla general. Efectivament; també són extremadament desagraïts i mosseguen la mà que els ha donat treball i benestar, i en molts casos des de fa més de 50 anys.

O sigui, que qualsevol colon espanyolista es creu en el dret de cridar-me traïdor per separar-me del ramat, i jo no tindré el dret a escriure el que em sembli, com faig en l'article d'amunt i en aquest de sota. A què no li agradi que no llegeixi, i a més a més: sóc català, vull ser català perquè em dóna la reial gana, i per si algú no s'ha adonat encara, no és que defensi a Catalunya en els meus escrits (que també), és que vaig directament contra aquesta Espanya acaparadora, imperialista, trist i miserable, que és capaç de posar de presidents autonòmics a portaveus degradants com Ibarra o Bono. És que estic en contra que ens robin de continu la cartera amb la moma dels impostos, és que no suporto la fanfarroneria dels barris baixos d'aquells que, fins i tot vivint a Catalunya des de fa decennis, l'ataquen miserablement i ni tan sols permeten que altres la defensem.

Res, senyors colons. Ja saben el que han de fer; agafin la maleta i vagin-se a la seva terra d'origen. Treballaran menys, estaran entre els seus, tindran més subsidis, més infraestructures i la manduca molt més barata.

Pedro Morón de la Fuente

Periodista

President de Catalunya Acord




Un aplaudiment és ço que es mereix, senyor Morón, per dir veritats com temples.

diumenge, 23 de novembre de 2008

L'ús del ço

Bé, avui toca entrada una mica filòloga. Sempre m'ha interessat la llengua i en aquests dos anys que duc a la carrera de Periodisme (o Publicitat, o Comunicació, o digueu-li com vulgueu) m'he adonat de la importància veritable de conèixer al màxim la nostra llengua. [per si algú en dubtava, no parlava de l'espanyol, el qual només faig servir quan m'interessa o el meu subconscient em traeix -i és ben poques vegades-]

Avui volia tractar el ço. Per qui no conegui aquesta expressió genuïna tant fantàstica:

ÇO [s. XI; del ll. vg. ecce-hoc 'heus ací això', reduït en una pronúncia laxa a cio, amb efèresi de la e-]
pron 1 Açò, això, allò.
2 ço del meu (o del teu, etc., o d'altri, o d'algú, etc.) Allò que és propietat meva, teva, etc., allò que pertany a mi, a tu, etc. Despengué molt de ço del seu.
3 ço és a saber (o ço és) Això és.
4 ço que 1 arc El que, allò que. No és digne de ço que desitja.
2 Cosa que. Li ha dit que sí, ço que li ha plagut molt.
5 per ço loc adv Per això, per aquesta causa.
6 per ço que loc conj arc Per tal que.
7 per ço com (o per ço car) loc conj arc Per tal com



... i per qui no entengui tots aquests tecnicismes, simplement el ço és allò que substitueix aquella castellanada que ens hem fet nostra: el que. A més, és una manera més curta encara de dir "això". No volem sempre formes curtes per no perdre temps parlant?

D'acord, es podria identificar amb un arcaïsme, però no és del tot així, ja que jo l'he sentit (sobretot per part de gent de ses illes). I si algun dia es va dir... per què no tornar-hi? Per què seguir amb els castellanismes com a única opció?



Ço que m'agrada més és la llengua catalana!

dilluns, 17 de novembre de 2008

Espanya, presó de pobles: Astúries

Bé, comencem amb una sèrie d'entrades que fa temps que volia fer per comentar la diversitat nacional que hi ha a l'Estat Espanyol. No és que m'hagi tornat hispanocèntric, no us preocupeu, m'importa tant el que passa a Santander com el que passa a Lió. El que passa és que m'agradaria fer una mica de pedagogia sobre el que des de sempre s'ha dit café para todos. Provaré de destruir-vos el mite que a Espanya només hi ha quatre nacionalitats (gallega, basca, catalana i espanyola). És més, estic segur que a partir d'ara ja no creureu que Espanya pot ser considerada com una nacionalitat i que algunes nacionalitats que crèiem prou definides, no ho són tant.

El cas paradigmàtic d'Astúries

Malgrat el que digui la Constitució espanyola, hi ha més de quatre idiomes a l'Estat. L'asturià o astur-llïonès n'és un. A diferència del català al Principat i a les Illes Balears, del basc a terres basques o del gallec a Galícia, l'asturianu no va gaudir d'un desenvolupament ni d'un suport per part de la burgesia prou ampli per desembocar al que avui dia en diem "nacionalisme". I és que el nacionalisme té en la llengua una eina principal. Si aquesta eina es troba estigmatitzada com quelcom relacionat amb la gent pobra, la llengua mor o no es normalitza (que vol dir una mort lenta i dolorosa).

Com podeu veure al mapa, Astúries delimita amb Galícia a l'oest, amb Cantàbria a l'est, i amb Lleó al sud. El domini lingüístic, però, arriba fins a terres portugueses i extremenyes. Allà també s'hi parlà llïonès o asturià. I, com a tota casa de pagès, hi ha voluntat secessionista entre els territoris (per allò de "no és la mateixa llengua, no em sona igual..."). Bé, aquí teniu un text d'un llïonès de Zamora en astur-llïonès:

"You nun sou a entendere cúmo pué prantiarse el .lli pa representare l’asturllionés n’internet. Sou zamoranu, y defiendo l’asturllionés de la nuesa rexión llionesa. Quiciades la xente que ta en que llionés y asturianu nun yía lu mesmu debiera lleer un pocu más y nun fiase de lu que cuenten dalgunos caudillines.

Si la xente fuera a recoñecer que’l asturllionés que falamos nel sur del cordal y l’asturllionés del norte del cordal son un mesmu dominiu llingüísticu, peru cun diferentes variantes dialectales (l’occidental, el central y l’oriental), seríamos a facer dalgu.

Si la xente supiere que’l botillo bercianu yía lu mesmu que’l butiello’i Cangas de Narcea, qu’un corríu asturianu yía parecíu asgaya al boleru zamoranu… que’n Carbayeda falamos lu mesmu que’n Palacios del Sil y que’n Tineu… El sentíu del dominiu llingüísticu y sociocultural tenemoslo abondo escacharrau…". Crec que s'entén bastant bé. Queda clar, doncs que no és una varietat dialectal del castellà ja que internacionalment està reconeguda com una llengüa romànica i no pas un dialecte. Que no sigui oficial ni tan sols a Astúries (tot i el munt de manifestacions que s'hi han fet a favor) no vol dir que no existeixi. Tan nacionalistes com regionalistes donen suport a una llengua que només és reconeguda a l'Estatut d'Autonomia com a quelcom que cal protegir.

El problema el trobem, com deia, en què és considerat un parlar de poble (idea promocionada sobretot pel franquisme). Tot i això, el poble asturià no ha deixat de resistir. La joventut s'ha organitzat com a tot arreu i tenen clars referents pels quals lluitar. Un d'ells és la revolució d'Octubre del 1934. Realment no va ser pas una rebel·lió independentista asturiana, mai hi ha hagut aquest sentiment generalitzat entre la població. Sempre s'ha tingut clar que la identitat asturiana està lligada i es complementa amb l'espanyola. Però aquella rebel·lió és considerada com una proesa per a un poble adormit. Va ser una revolta d'esquerres i anti-republicana (de la República dels conservadors) i la repressió va ser brutal (d'aquí ve el lema "Asturies nun escaez", Astúries no oblida). D'altra banda, altres referents històrics en què s'emmirallen és en el Regne d'Astúries del segle VIII-XI i en la civilització dels àsturs, de fa tres mil anys i que van situar-se en l'actual domini lingüístic de l'asturià (tot i que els investigadors diuen que la unitat que se li otorga als àsturs és més mandra dels romans per definir-los, donada la gran diversitat de pobles que hi havia).

Pel que fa a la política, l'asturianisme compta amb diverses organitzacions com l'IAS (Izquierda Asturiana), l'AA (Andecha Astur), BA (Bloque por Asturies), PA (Partíu Asturianista) i Unidá (coalició d'Andecha, asturianistes i IAS). Els seus resultats, per què negar-ho, són bastant fluixos. No arriben a representar ni a un 1% dels vots, però segueixen lluitant. En referència a les joventuts, la MIAS (Mocedá IAS) va ésser dissolta aquest mateix any, malgrat ser l'organització amb més presència i amb gran nombre de militància. Les altres organitzacions asturianistes (i alguns corrents de les citades) no busquen res més que el reconeixement a més gran escala dels drets dels asturians, al mateix nivell que bascos i catalans. La voluntat d'independència, a més, es veu agreujada pel fet que Astúries, juntament amb Galícia, és un dels territoris més pobres i no es podria valdre per si mateix si no fos pels fons comuniitaris o de la resta d'autonomies.

Per acabar, segurament us preguntareu què passa amb Lleó, Zamora, Salamanca, Extremadura i la comarca de Miranda do Douro (Portugal). Bé doncs, hi ha un moviment panasturianista que considera legítim el dret d'autodeterminació i la identificació nacional dels territoris asturians, amb l'adhesió de terres gallegues i cantàbriques. Podríem dir que és marginal ja que no hi dóna suport cap formació. I la situació de la llengua, ja que no hi ha cap tipus de sentiment nacional, més enllà d'allò que en diuen "País llïonès" (simples autonomistes)? El cas de la llengua a les províncies occidentals de la comunitat autònoma de Castella i Lleó és, a part de secessionista, bastant més penosa que a Astúries. Tot i ser un territori més ample, el parlen menys de la meitat (uns 50.000) que al nord. Tot i això, gaudeix del mateix reconeixement (només a l'Estatut). Pel que fa a Extremadura, Galícia i Cantàbria, es reconeix aquesta unitat (ja sigui amb el lleonès o amb l'asturià, o bé amb el conjunt), però també es consideren llurs particularitats. El cas de Galícia és el més conflictiu ja que hi ha disputes sobre si el que s'hi parla és o no és galaico-portuguès o asturià. Això es resol amb la terminologia eovaniega, és a dir, el conjunt de fales o parles en la zona entre el gallec i l'asturià (veure mapa: varietats orientals->zona de transició). Malgrat tot, la unió entre asturians i gallecs és evident ja que tenen la mateixa dita que els catalans del nord i els valencians (gallegos y asturianos son como hermanos).


És doncs, un nacionalisme o un regionalisme (al cap i a la fi, una identitat) basat en el passat, però sobretot en el present i el futur. D'arrels cèltiques i atlàntiques, Astúries vol afrontar el futur de manera decidida i no s'espanta per res. Podeu veure que no és producte de folklorisme vingut de Madrid als anys 80 per contrarrestar els nacionalismes basc i català. Si algun asturià, lleonès, etc. llegeix això i no s'hi sent identificat, o algun català que sàpiga de la matèria tampoc, dieu-ho sense por. Només he intentat fer conèixer, de la manera més bàsica, la nació asturiana als bloggers, la qual vaig descobrir amb llargs diàlegs amb asturianistes (un d'ells de la desapareguda MIAS) sobre si allò era o no una nació.


Tan sols espero no haver-vos avorrit. En properes ocasions espero poder presentar-vos els altres pobles amb més lleugeritat i més fluïdesa.

divendres, 7 de novembre de 2008

Tornaran les revolucions?


Discover Revolta 21!


Actualment ens trobem en temps adormits. Fem el que ens diuen que hem de fer, anem als llocs on ens diuen que hem d'anar... El que en un principi ens havia de donar més llibertat (la societat de la informació, el capitalisme a més gran escala) , ens l'ha près.

I contra això què hi podem fer? Resignar-nos-hi? Tothom diu que el món no es pot canviar. Que no pretenguis entrar en política per canviar el món. Després n'hi ha d'altres que afirmen que si que es pot canviar, mitjançant petits canvis dia rere dia.

No hi vaig ser, a la Tarragona guerracivilista, a la Tarragona anarquista del 37, al París del 68, a la Praga del mateix any dies abans de l'arribada dels soviètics, a la Lisboa del 1975 amb la revolució dels clavells o, més aviat, al Moscou del 1917 (revolució d'octubre). Acabés com acabés tot plegat, allò eren aires de revolució, de revolta. La gent es movia, hi havia exaltació als carrers.

Tot això on és? A la nostra nació els que participem activament en qualsevol campanya, organització, partit, etc. som sempre els mateixos -només cal anar a qualsevol congrés o conferència mínimament catalanista-. I sembla com si a partir dels 40 anys ja quasi ningú estigui disposat a fer res per millorar les nostres vides. Hi ha límit d'edat en les revolucions? Només les fan els joves? I què passa si aquests es passen la vida anant al cinema, jugant a les consoles, comprant a les botigues, fent el mandrós a casa...? Què passa si el jovent no té ideals?

Això és el que passa, que tenim una societat adormida, obedient amb el poder. És trist, però avui dia, ens fotin les bofetades que ens fotin, seguim immòbils.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Exemples de corrupció diversos



Per corroborar que el tema del Benach és un de tants atacs a la "radical" Esquerra. Una cosa és que no estigui a favor de l'actual direcció del partit i, una altra, l'atac constant totalment injustificat a què s'ha vist exposat el president del Parlament.

Siguem seriosos. Tots els polítics roben. Començant pel seu sou. Però que precisament ho digui el Saura... té collons.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Bilingüisme: allista-t'hi!


Després d'una setmana -de dimarts a dissabte- a la ciutat de València (Comarca de València, l'Horta) als Premis d'Octubre*, he conegut molta gent diferent d'arreu dels Països Catalans. La ciutat ja la coneixia, així que més o menys ja sabia la situació de la llengua. Sabia que sovint, allà, has de repetir les coses tres o quatre cops perquè sembla que no t'entenen (aigua té una sonoritat molt diferent d'agua) tot i escenificar-ho dia rere dia amb les mateixes persones. Tot plegat també passa a les ciutats del Principat i als altres territoris, però suposem que a València és on està pitjor la llengua perquè hi governa el PP i això no pot ser mai bo (coses del bipartidisme).

Veieu: aquesta ciutat (juntament amb Alacant) és un dels exemples on l'autòcton se sent estranger. No pot parlar la seva llengua, no pot escoltar la seva música, no pot expressar-se en llibertat. L'únic que és en català és el nom de la majoria dels carrers (no tots) -donem-hi gràcies-. Certes campanyes de la Generalitat Valenciana estan fetes en castellà (no tots). Els rètols dels comerços... l'excepció és el català, no pas el castellà. En una d'aquestes conferències, un dels que va intervenir va dir: "Canal9 és l'exemple del que no hauria d'arribar a ser mai tv3". Doncs si, per què negar-ho: la Generalitat Valenciana és l'exemple del que no hauria d'arribar a ser mai la catalana. Un govern que permet que la presència del català en algunes de les seves ciutats -les més importants- sigui annecdòtica. És més, allà sembla ser que és freqüent que et preguntin si parles portuguès en sentir-te parlar valencià-català. Senzillament, els nouvinguts (i aquí incloc els espanyols) no saben de l'existència del valencià.


Clar, aquí ens trobem en una situació de bilingüisme. La meitat del territori del País Valencià és únicament castellanoparlant (la llengua s'ha perdut, més territoris adherits). Així doncs, un valencianoparlant és bilingüe: necessita el castellà per viure i el valencià per mantindre les seves arrels i ser ell mateix. En canvi, un castellanoparlant és monolingüe: no necessita el català per a res (tot i això UPyD afirma que "els castellanoparlants estan discriminats a la CV"). Per què vol aprendre un colon el valencià? Per l'administració pública i poc més (però si no l'utilitzen i el saben malament... ja em diràs de què serveix).

En resum: un valencià no pot viure en la seva llengua a la seva terra. Un espanyol si, fins i tot en terres que no són les seves. Qui està discriminat? El bilingüisme és legítim? No hauríem de ser monolingües tots i almenys se'ns conservarien els nostres drets? Imagineu que només parléssiu català, mai espanyol. Quan us en parlessin, podríeu dir allò de: no t'entenc si em parles en espanyol (versió real si la traduïm a la versió: no entiendo el catalán).

PD: plantejament aplicable al Principat, a ses Illes, a la Catalunya Nord, a la Franja, al Carxe, a l'Alguer... No ens pensem ara que estem pas molt millor.





*Congressos que es duen a terme a l'edifici Octubre, situat al C/Sant Ferran n.12, a la ciutat de València, a prop de l'Ajuntament. Cada any es donen uns premis en acabar-se les conferències, que gaudeixen de la presència de grans personalitats del pensament català (i a vegades estranger). A l'entrega de premis hi assisteixen alts càrrecs polítics i altres personalitats. És un dels punts de trobada dels estudiants catalans de llurs Països -com la UCE-.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

El problema de tindre quatre colles castelleres en comptes d'una o de dues


El passat diumenge 5 d'octubre es va disputar a la Plaça de Braus (o de castells, perquè només s'hi fan castells...) un Concurs amb moltes desavinences. Primer perquè es considera que el Concurs és una eina de desnaturalització del fet casteller. Estic d'acord en què els castells no es van fer per competir en una plaça durant 5/6 hores seguides a veure qui la té més grossa (l'afició). No, la història dels castells ens ha demostrat que qui la té més grossa és la gent de Valls, bàsicament perquè van ser els primers en tindre una colla castellera i amb un poble de 25.000 habitants, tindre dues colles (en algun moment fins a 3, va durar poc) en el màxim nivell any rere any, dècada rere dècada, segle rere segle, és d'admirar. La segona desavinença es troba en allò de "competir pels diners". Efectivament, els castellers quan actuen en una plaça (fora del Concurs), són remunerats econòmicament per tindre recursos i tirar endavant amb la colla, però el que proposa el Concurs és realment indecent. Prostitueix el fet casteller a una competició absurda i portada a l'extrem.

Ara bé, el Concurs aixeca passions. Pocs aficionats ens podem estar de veure'l cada dos anys, és una cita esperadíssima. La rivalitat Vilafranca-Valls (castellers i vella), Xiquets-Jove (Tarragona), Sants-Barcelona... llàstima que no hi siguin els Minyons de Terrassa, perquè es podria arribar a un conflicte a tres bandes (Vella, Castellers i Minyons) i fins i tot a quatre (amb la Joves de Valls).

I bé, al que anàvem. En un concurs i en qualsevol diada castellera es veuen les mancances de les colles. Castellers de Vilafranca són els millors (indiscutiblement) i fan el fatxenda amb aquest tema. Poden fer-ho. Tenen a una gran afició que es mescla amb la dels Xicots (de la mateixa ciutat). En canvi, la Vella de Valls, com també la Joves, tenen a una afició que es fa notar més en el Concurs, però que desapareix en qualsevol altra diada (excepte a Santa Úrsula). I d'altra banda, les colles de Tarragona no són pràcticament res en el panorama casteller actual si exceptuem alguna bona actuació dels Xiquets i de la Jove.

Fem una valoració:

- Vilafranca: 40.000-50.000 habitants. 2 colles (Castellers i Xicots).
- Valls: 25.000 habitants. 2 colles (Vella i Joves).
- Tarragona: 145.000 habitants. 4 colles (Xiquets, Jove, Serrallo i St. Pere i St. Pau).

Com veureu, hi he afegit Tarragona. I és que des del primer quart del segle XX, Tarragona era dins d'aquest trident de ciutats on s'hi feien els millors castells. El problema, però, és que la llavors Colla Vella de Tarragona i la Nova de Sant Magí passaven èpoques magres. La competitivitat entre ambdues colles no portava a res i el 1970 es van fusionar. En principi la cosa funcionava fins que es van tornar a estancar. Posteriorment, el 1979, arribava la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Aquests van aprofitar l'estancament dels Xiquets i ràpidament (en qüestió de pocs anys) es van posar al capdavant de la ciutat. El 1988 i el 1993, amb l'esclat d'aparicions de colles castelleres arreu del Principat (moltes d'elles desapareguent al poc temps), van sortir a la llum els Xiquets del Serrallo i la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau, les colles petites de la ciutat.

Sempre ens hem cregut que som la rehòstia en els castells. Que com que som quatre, podem dir que sense els tarragonins els castells no existirien. No és així. Potser és veritat que els castells, tal i com els coneixem avui, podien haver nascut arreu del Camp de Tarragona. Però avui dia poques colles poden fer front als Castellers de Vilafranca. I cap d'aquestes és de Tarragona. Haurem de fer com al 1970 i unir les colles? És lícit que per "pintar" alguna cosa haguem de despreciar a les colles petites i convidar a la diada del dia 14 de setembre a la Vella de Valls i als de Vilafranca? En el cas dels de Valls, no els va sortir bé quan els franquistes van unir les dues colles (després van tornar a separar-se).

Tot plegat em porta a una altra qüestió: és necessària la rivalitat i la competitivitat per al bon desenvolupament del món casteller?

I si aquest és el cas, doncs, ens haurem de felicitar, Valls i Tarragona (no comptem Barcelona, a la capital els castells són tant annecdòtics com la capoeira). Perquè amb els nostrus sants collons tenim 6 colles, sempre enfrontades. No hi ha ciutats com Valls i Tarragona, on el fet casteller està tant arrelat que tothom, absolutament tothom, té un amic, un familiar o un conegut que està en alguna colla castellera.

I si per mantindre la nostra idiosincràcia hem de renunciar a la competitivitat o als triomfs desenfrenats (com els de Vilafranca), doncs ho farem. Perquè al cap i a la fi, Tarragona és i serà sempre, una ciutat castellera.

dimarts, 23 de setembre de 2008

El dret de decidir (triant i remenant)


Segurament, entre aquests Drets Universals de l'Home que es van proclamar en acabar la Segona Guerra Mundial, hi ha el dret de decidir de cadascun dels éssers humans o de les col·lectivitats sobre un futur que els convingui. Aquest dret passa per molts punts: individual, grupal, col·lectiu, nacional, universal. O sigui que, senzillament, es passa del dret a decidir si anar a casa a les 4 de la matinada la nit de l'empalmada, al dret de decidir si es vol tindre un planeta contaminat per les grans multinacionals, els residus que creem la gent del carrer, i la merda nuclear que no es pot esborrar de la faç de la terra.

Dic tot això perquè últimament sembla com si hi hagués una confabulació contra mi per incitar-me a haver d'escollir entre diverses opcions de la vida. Puc anar a classe o no anar-hi, puc buscar feina o no buscar-ne, puc aixecar-me del llit o no aixecar-me, puc sortir al carrer o no sortir-hi, puc anar a Vilabella el dia de la baixada de l'àliga o quedar-me a Tarragona, puc marxar aviat el dia de l'empalmada o quedar-me fastiguejat veient com uns quants s'emborratxen i parlen de coses que a mi em són indiferents, puc deixar una relació o no deixar-la, al mateix temps puc reemprendre-la o no fer-ho, puc quedar amb algú o no quedar-hi, puc comprar el barrilet de la mamadeta o no comprar-lo, puc escollir entre recarregar la mamadeta o comprar-me un gelat (per falta de calés)...

De debò, a vegades crec que la vida seria molt millor si no poguéssim escollir res més que el color dels calçotets que ens posem de matí, perquè el cost d'oportunitat (teoria econòmica) que perdem quan escollim quelcom és massa gran. I suposo que per això hi ha aquesta gran varietat en l'espècie humana quant a comportament i tipus de vida. Jo en el seu moment vaig escollir relacionar-me amb cert grup de persones i d'altres es van quedar sense conèixer-me.

Escollir, triar, elegir... (quantes paraules per una sola idea) només porta a la confusió de si s'ha fet bé o no i després et menges el cap pensant que potser l'altra opció era més recomanable.

dissabte, 30 d’agost de 2008

El català, els gimnasos i les samarretes

Ahir, divendres 29 d'agost de 2008, vaig dedicar la meva existència a buscar gimnàs per al setembre (tres mesos sense fotre res... ja se sap). El dia anterior (dijous) havia estat mirant a les pàgines grogues a veure què trobava de bo. Vaig anar trucant a tots els gimnasos dins la ciutat de Tarragona als quals no hi havia anat mai ni me n'havien parlat malament encara. Orion Center, Horus Gym, New Gallery, Sport Center Royal Tarraco...

La primera trucada (Orion) va donar com a resultat que la noia em preguntés, en un perfecte castellà, què volia dir "vuit", ja que encara no dominava les xifres en català, així com seguidament em va recomanar que anés al seu gimnàs perquè la informació que jo precisava (preus, horaris) no me la podia donar per telèfon. He de dir que, per telèfon, els d'Horus i els de New Gallery em van respondre directament en català (punts a favor). Els d'Sport Center RT no contestaven, així que vaig decidir que hi aniria el dia següent, després d'anar a visitar Orion.

La caminada que em vaig fotre va ser considerable. Primer a Orion, que em van intentar entabanar amb un gimnàs prou luxós, però amb un preu que només les ments més inconscients estan disposades a pagar (130€ de matrícula, 70€ de mensualitat...¬¬), així que per moltes plantes i moltes piscines que tinguessin, els vaig enviar a pastar fang (posteriorment vaig saber que ma mare s'hi pensa apuntar). Vaig seguir amb l'Horus, que com tanquen a les dotze i jo era allà a la una, era lògic que no estigués obert. L'Sport Center RT era al costat d'un hotel, així que no vaig gosar entrar.

En acabar, vaig tirar cap a casa per agafar 20€ pel llibre "Imatges 1936-1939, la guerra civil a les comarques tarragonines", del Punt, que havia demanat una setmana abans i, de pas, vaig enfilar cap al New Gallery (a l'Arrabassada). De fet, se'm va ocórrer calcular la distància entre el Seminari (on estudio, des d'on aniré al gimnàs) i allà. 20 minuts (30 des de casa). El gimnàs estava prou bé per la musculació (l'amo ho garantia amb els seus braços com pernils), però era petit (una sola planta) i, donada la distància, no em va semblar adient (encara que el preu -40€ de matrícula i 40€ més de mensualitat- no era pas dolent). Vaig tornar a casa, vaig passar pel quiosc per comprar el llibre, i a descansar al llit s'ha dit.

Per la tarda, ja que tampoc tenia un pla definit fins a les 8, vaig anar a l'Horus i a l'Sport Center RT (ma mare m'havia dit que si que s'hi podia anar, no era només pels clients de l'hotel...). Mentres, no sé si sabreu que a la cantonada de la Rambla Nova, davant la Caixa de pensions, hi ha aquells venedors o enquestadors que et paren per molt ràpid que hi passis. A mi, per la freqüència amb què passo per allà, m'hi deuen haver parat unes 10 vegades o més. El cas és que jo portava la samarreta negra dels Stones (de l'Springfield). Al matí ja m'havia trobat a un que la portava al carrer Colom (espero que no m'hagués vist XD), però resulta que un d'aquests enquestadors també la tenia, així que em va parar amb aquesta excusa i, amb un accent de les terres de l'ebre que matava, em va dir: "esta samarreta també la tinc jo!". I jo: "ah si? molt bé". Ell va seguir amb un "treballes?" (la pregunta i la raó per la qual et paren) i jo vaig respondre per enèssima vegada que "no" (que si estigués a l'atur em frustraria bastant passar per allà, però com que no treballo perquè no vull... ^^). I aquí farem un alto. La majoria de vegades que m'han parat, la pregunta ha estat en castellà ("¿trabajas?"), cosa que ja sabeu que em fot molta ràbia, perquè els respons en català i seguidament et parlen en català (com a catalanoparlants que són). Gens recriminable, d'altra banda, perquè això ho feia jo fins fa dos dies i en els catalans ens és comú aquest autoodi. Hauran de llegir llibres de Victor Alexandre o qualsevol altre autor que els faci veure com n'és d'important que, primer, parlem en català i, després, seguim parlant en català.

Bé, seguim amb els gimnasos perquè aquest ja seria un altre tema. Simplement m'alegra el dia que algú es dirigeixi a mi, sense conèixer-me, en català (no és freqüent).

L'Horus (38€ mensuals, sense matrícula, horaris limitats) feia honor al seu preu excessivament baix (pel que se sol pagar avui dia per un gimnàs). Estava bé (n'hi ha de pitjors i més cars), però el fet que només tingués una cinta de córrer (és el que jo més faig servir) i que tanquessin a les 12 i tornessin a obrir a les 4 i mitja (en aquesta franja horària és quan em va millor anar-hi), em va frenar bastant.

Pel que fa a l'Sport Center Royal Tarraco, amagat sota una escala, només puc dir que tenia poques pegues. Per començar, el paio que em va atendre (i que posteriorment em donaria classes o m'assessoraria en temes de màquines, programes, classes, etc.) només parlava en castellà, encara que estic segur que sabia català. Comprendreu que és difícil seguir una conversa amb dos idiomes, però vaig intentar-ho (al final vaig desistir). Un punt en contra (dels que vaen per dos). El gimnàs tenia piscines, pistes d'esquàix, taules de tennis taula, sales diverses per l'entrenament... I no era tant car. Hi havia diverses qüotes i la que m'anava bé a mi costava uns 55€. A sobre, està al costat del Campus Catalunya, així que està bastant a prop de la universitat. Però el tema dels 55€ (l'Sport Gym, on anava abans, costava 50€ i "en teoria" vaig marxar perquè era molt car) i el castellà del paio em frenava (a més que el full informatiu, en català, tenia moltíssimes errades, la majoria de les quals eren castellanismes). No em decidia per cap, ja sigui per motius lingüístics, d'estat del gimnàs, de preu, d'horaris...




Sóc un cas.



Per resoldre-us el dubte (sé que esteu frisant per saber-ho) al final sembla ser que m'he decidit per un que no he dit i del qual em vaig assabentar per la nit (no hi havia caigut), que és el Club Natació Tarraco. T'has de fer soci, així que els 25€ mensuals del gimnàs es complementen amb els 25€ mensuals de la quota de soci i amb els 100€ de la inscripció. Però bé, està al costat del Seminari, té piscina i tennis taula, i no està tant malament. El dilluns l'aniré a veure i, si m'atenen en català, sóc seu. ^^

dimecres, 27 d’agost de 2008

Propera estació: Camp de Tarragona


El nus de Tarragona



El Camp de Tarragona ha esdevingut un dels nusos de comunicacions més complexos, complets i incomprensibles de la nostra dissortada xarxa de comunicacions. És un nus complet perquè hi arriben tota mena de transports i amb múltiples modalitats: hi arriben vaixells, sobretot de càrrega, però no únicament; hi arriben trens, sobretot convencionals, però també el TGV; arriben avions a l'aeroport de Reus i, és clar, hi arriben vehicles de tota mena des de carreteres comarcals, generals, autovies i autopistes. El problema és que tots aquests centres de comunicació no estan ben comunicats, sobretot pel desficaci del govern espanyol. El port de Tarragona està molt ben comunicat per tren, però només pel convencional, si més no de moment. L'aeroport està molt ben connectat per l'autovia Reus-Tarragona, però no per tren. La nova autovia A-7, que és paral·lela a l'autopista AP-7 (la P és, per sempre, peatge) i a la N-340 (amb la qual se sobreposa a voltes sí, a voltes no, mitjançant un garbuix de rotondes que creixen com bolets), té estranyes connexions -i mal senyalitzades- amb la mateixa AP-7 a l'altura de Tarragona. Aquesta autovia, a més, acaba bruscament a Mont-roig (cap al sud) i passat Tarragona (cap al nord). Complicat? No: la A-7 fa el mateix paper que la AP-7 però està inacabada i, de moment, no connecta amb el País Valencià. Respon a la històrica idea de Josep Borrell ministre d'Obres Públiques de convertir la N-340 en autovia, però, en aquest cas, sense aprofitar el traçat de la N-340.
La cirereta és que ni la A-7 ni la AP-7 ni la N-340 no donen accés directe a l'estació del tren de gran velocitat (o AVE, segons la marca hispànica) del Camp de Tarragona, situada a La Secuita, tot i que lluny de La Secuita -no intenteu anar-hi a peu-. La situació d'aquesta estació ha estat tan estratègicament pensada que, un any després d'inaugurar-se, més del 40% dels tarragonins no saben on és (segons una enquesta feta pública la setmana passada). Només amb aquest privilegiat emplaçament (lluny de les ciutats i lluny de l'aeroport de Reus) es podia assolir la vertiginosa xifra de 19 viatgers de mitjana pels TGV regionals que uneixen Tarragona i Barcelona, anomenats Avant. El podrien rebatejar Íntim.
No és culpa de la Renfe, que serveix trens de sobres per fidelitzar clients, ni dels tarragonins ni del preu dels taxis. És un nyap més del Ministeri de Foment, que continua embolicant-se sol i hipotecant el futur del territori.

Àlex Milian, periodista.
El Temps, 19 d'agost de 2008, núm. 1262.





Tav de Tarragona?

Una recent enquesta de satisfacció sobre el TAV a Tarragona suspenia clarament la ubicació de l'estació a La Secuita. Sens dubte, des d'un punt de vista urbà tarragoní, seria preferible una estació molt més connectada a la ciutat, i els usuaris habituals del tren ho agrairíem. Ara bé, aquesta crítica s'hauria de matisar.
En primer lloc, cal tenir en compte la dimensió del TAV, que és útil per fer distàncies mitjanes i, sobretot, competitiu amb l'avió. És un error, doncs avaluar l'utilitat del TAV en termes de rodalia i de curta distància. I és que la immensa majoria dels desplaçaments fets des de Tarragona són en direcció a Barcelona, i això ja és una rodalia. D'altra banda, a l'hora de repartir responsabilitats -que és un exercici molt freqüent-, anotem la indiferència gairebé general amb què fou acollida la decisió. Amb la d'uns responsables -els governs de torn- però també amb molt poca resposta de l'anomenada societat civil de la ciutat (i un dia hauríem de parlar-ne, de si tenim societat civil de veritat o no en tenim). Per tant, poques queixes, ara.
El que sí que val la pena és treballar -qui ho hagi de fer, societat civil inclosa- perquè allò que és molt utilitzat, que és la mitja distància i la rodalia amb Barcelona, sigui eficient i arribi a ser el que cal, que és una mena de metro, com correspon a la dinàmica metropolitana de Tarragona. I el TAV, per fer distàncies més llargues, que per això serveix.

Robert Casadevall.
la galeria,
El Punt, 22 d'agost de 2008.



------------------------------------------------------------------------------------------------


En la meva opinió, trobo injustificada la localització de l'estació del Camp de Tarragona. Per què no podia passar per Reus i Tarragona, si passa per Girona? Per les vies? Per les infraestructures? Per l'amplada? És que Tarragona, amb 40 o 50.000 habitants més que Girona, no mereix una estació millor? Unes comunicacions millors? Per què Lleida té aquella gran estació i naltros tenim la mateixa que fa vés a saber quants anys? Els tarragonins tenim unes comunicacions de pena. Res més puc dir que ja no s'hagi dit en els articles anteriors. Només que, amb tot aquest nyap, sembla que vulguin fomentar la rodalització de les comarques del sud de Barcelona. És a dir, que aquestes comunicacions ens limiten econòmicament parlant i produeixen que tot el moviment empresarial es faci a Barcelona. Només falta que les rodalies de Sant Vicenç de Calders arribin fins a Móra d'Ebre o fins a Tortosa. 10 minuts cada tren. Amb la facilitat que hi hauria de moviment cap a Barcelona... què impediria que aquesta ciutat es convertís en una megalòpoli i Tarragona esdevingués una fantàstica ciutat dormitori? Així, tots els recursos (hídrics, energètics, etc.) anirien a la capital, i així estaríem "tots contents".

dijous, 14 d’agost de 2008

Plutó planeta!

Quan érem petits en ensenyaven que al Sistema Solar, dins la Via Làctia (per cert, quina putada per algú que no tolera la lactosa... xDD), hi havia 9 planetes: Mercuri, Venus, La Terra (per què aquest té article i els altres no?), Mart, Júpiter, Saturn, eeeeehm.... tal tal i Plutó. XD Ara em fa pal buscar aquests dos que em falten. -.-"



Fa 2 anys els científics van decidir que Plutó no arribava a la categoria de planeta pròpiament, i que era una estrella més. Quina desil·lusió per als escolars, molts dels quals tenien en Plutó el seu planeta preferit (el meu era Saturn ^^)!!! Arran d'això va sorgir una campanya totalment freak a favor de l'atorgació de planeta a Plutó des d'internet.

Com a curiositat, abans d'avançar més, diré que Plutó fou un planeta descobert pels americans (l'únic, de fet, fixeu-vos que tots tenen noms de la mitologia greco-romana). Els molt subnormals van posar-li "Pluto" (en homenatge al famós personatge dels dibuixos animats).

Doncs bé, el cas és que ara es tornen a reunir els científics per tornar a discutir-ho, i és que si un americà diu una cosa, aquesta cosa esdevé una completa veritat irrefutable. I qui ho discuteixi és un puto roig de merda homosexual i terrorista islàmic.

Per això...



dimecres, 13 d’agost de 2008

Directors fills de sa mare



Ahir per fi em vaig dignar a veure "El diari de Bridget Jones" (2001), una pel·li inspirada en un llibre de la Helen Fielding amb protagonistes encarnats al film per la Renée Zellweger i el Hugh Grant. Tracta bàsicament d'una dona fracassada en la vida que no troba aquella mitja taronja amb qui passar la resta de la seva vida i, al cap i a la fi, enamorar-se. De cop, apareixen 2 nois maquíssims (entre ells el Hugh Grant) que es barallen per ella i al final escolleix el que, en teoria, és el més convenient.



COM CONY SE'LS OCURREIX FER PEL·LÍCULES D'AQUEST TIPUS?????????????



No, de debò, en quin cap cap? Mira, que l'autora faci un llibre sobre això... allà ella. Al cap i a la fi, la repercussió de la lectura és mínima, i més en aquest cas que ens ocupa, que són les novel·les romàntiques.

Si, d'acord, no és l'única pel·lícula que s'ha fet d'aquest tipus, però aquesta és veritablement flagrant!! Hauria de ser delicte donar falces esperances a tothom qui busca l'amor de pel·lícula. Fins i tot algú pot arribar a pensar que la seva vida és una merda i que és impossible que això li passi a ell/a, així que el millor serà suïcidar-se.

La crítica de la pel·lícula "El diari de Bridget Jones" és: nefasta, li falten moltíssimes dosis de realitat. Hauria d'ésser borrada de l'arxiu de qualsevol filmoteca.

Tinc por de veure la segona part.

divendres, 8 d’agost de 2008

Els Jocs Olímpics de la hipocresia




Avui dia 8 del 8 del 2008 (com diuen a totes les televisions, emissores de ràdio, diaris, etc.) s'inauguren oficialment els Jocs de Beijing 2008. Aquest esdeveniment, per qui no en tingui constància, consisteix en enfrontar els esportistes per aconseguir la victòria i l'honor per a les seves federacions esportives (no són jocs nacionals ni estatals, són de federacions censades a qui internacionalment se'ls permet competir, no ens enganyem). És, doncs, una altra d'aquestes coses que serveixen per distreure la plebe i no pensin en si hi ha crisi o no n'hi ha (de fet, aquest estiu hauria d'haver-hi una campanya des de l'ONU amb l'eslògan: "aquest estiu diverteix-te, ja et moriràs de fàstic al setembre").

Però com que això s'ha de fer cada 4 anys, hi hagi crisi o guerra (excepte que aquesta afecti a occident), doncs aquest any li toca a Xina. Segurament haureu sentit per la televisió en els últims mesos com el jovent revolucionari -noti's l'ironia- es llançava al carrer per protestar contra el govern xinès pel conflicte amb el Tibet, per tot el tema dels drets humans, la llibertat d'expressió, blablabla... Arriba a un punt de certa comicitat que el president dels Estats Units demani al govern xinès que garanteixi aquests drets, presents a la carta dels Jocs Olímpics la qual ha ratificat el mateix govern xinès.

A tots aquests no els falta raó en cap moment, però està clar que els falta informació i els sobra hipocresia per valorar tot plegat i decidir amb plena consciència si s'ha de sortir al carrer o no per protestar. No és que jo tingui tota la informació (quan hom dubta, investiga), però analitzem punt per punt tot el conflicte i la raó per la qual alguns volen fer boicot als Jocs.

- Tibet: a la Xina hi ha fins a 56 grups ètnics reconeguts. El tibetà i la seva cultura en són tan sols un. Des del govern xinès en els darrers 60 anys s'han anat produint atacs contra qualsevol cultura que no fos la xinesa han (els xinesos tradicionals, 95% de la població). Aquests atacs no són tan sols mitjançant l'ús de la violència, sinó amb la mateixa tàctica que els espanyols a casa nostra o els israelians a Palestina: emigració interna per homogenitzar la població. A més, cal apuntar que el Tibet, una nació que molts defensen, era un antic estat plenament teocèntric (religiós) amb una dinastia d'emperadors autoritaris. O sigui, que es podria donar el cas que si el Tibet s'independitzés trobaríem anys després els mateixos joves revolucionaris lluitant contra la repressió de les autoritats tibetanes. Això no treu, és clar, que tota nació i tot poble té el dret a decidir sobre el seu futur i que, posats a decidir, prefereixo que em pegui mon germà que un desconegut del carrer. Per acabar, diré que potser alguns s'ho haurien de fer mirar: per què surten francesos (una de les nacions-estat més fictícies que hi ha avui dia) a protestar si després tenen colònies a més d'un oceà encara per independitzar i dins l'Europa continental tenen Occitània, País Basc francès, Catalunya Nord, etc. a qui culturalment (mitjançant repressió quan els mitjans de comunicació no se'n feien ressò) han esborrat del mapa? D'això se'n diu hipocresia (pel que fa als francesos, espanyols, americans, anglesos, etc.).

- Drets humans: si bé és cert que a la Xina hi ha presons al nivell de Guantànamo, Abu Grahib, etc., que el codi penal i civil deixa molt poc marge a la llibertat d'acció i que les tortures són constants en qualsevol comissaria... també és cert que no és l'únic estat on passa. I no em refereixo ja als Estats Units (que ja comença a ser habitual), sinó a casa nostra (ETA, GAL, Terra Lliure, GRAPO... càmeres de vigilància), a Itàlia (Sardenya), França (Còrsega), Rússia, Geòrgia, Turquia (PKK), Sèrbia, Gran Bretanya (IRA)... i només parlo d'Europa!!! Els estats "democràtics" utilitzen les seves eines per torturar igual que els que no es proclamen democràtics perquè no tenen Parlament ni Senat ni res de res. Potser els primers són "més democràtics" (et deixen escollir qui et dirigirà) però no per això queden lliures de culpa. Així que els que s'omplen la boca avui parlant dels drets humans que no tenen els d'altres països, que s'ho facin mirar i observin què passa a casa seva.

- Llibertat d'expressió: no sé com alguns encara tenen la poca vergonya de proclamar la llibertat d'expressió a tot el món... Als Estats Units, a l'Estat espanyol i a tot arreu s'han localitzat casos de vulneració d'aquesta llibertat. Tancament de diaris, ràdios i televisions, repressió en les manifestacions, il·legalització de partits polítics... sempre amb l'excusa de "mantindre l'ordre democràtic".



Bé, ara ja ho sabeu. Quan algú digui "FREE TIBET" o alguna de les seves variants (com el boicot als Jocs xinesos), identificareu un hipòcrita o un assimilat (d'aquests que només protesten contra allò que està mediatitzat, per tant deixen que els mitjans de comunicació els formin l'opinió).



Missatge per als despistats: aquesta entrada no va en favor del govern xinès, el qual és el més criticable i hipòcrita.

dimecres, 30 de juliol de 2008

Fets estrambòtics al servei municipal de transports I (Herois quotidians)

El que vaig a explicar ara és una gran tonteria (com tot el que escric aquí), però quan em va passar vaig estar donant-li voltes una bona estona. No és que sigui res de l'altre món, però a mi em va sorprendre.



Va ocórrer el passat dimarts 29 de juliol. Jo anava a la platja (com sempre, a la waikiki) i vaig agafar l'autobus, la línia 1. He de dir que últimament el servei d'autobusos municipal té el el curiós costum d'arribar massa aviat i marxar a l'hora que no toca de les parades, el qual fa que sovint et trobis 5 minuts abans de l'hora prevista davant la parada veient com el bus acaba de passar (i tu, amb cara d'imbècil).

El cas és que a l'altura de la Via Augusta un jove inconscient amb rastes i pinta d'antisistema anava corrents per agafar el bus. El conductor va passar de llarg de la parada en no veure-hi ningú (encara que no era l'hora) i el jove, mentre estàvem esperant que un camió sortís del camí i deixés passar el nostre vehicle, es va posar just davant de l'autobus. Això va provocar el pànic total entre els passatgers. El jove demanava que li obrissin la porta, que no era l'hora prevista de sortir d'aquella parada. Segons després, el conductor, ja cansat que obstruís el pas, va obrir-li la porta.

El paio va entrar amb pas decidit entre la multitud i va asseure's en un dels seients buits de la part final del vehicle. Mentre entrava, es va sentir algun crit d'algun ignorant espanyol que deia "no le dejes entrar!", "uuuuuh", etc. Es veu que el paio va entrar sense pagar, el qual va provocar algunes increpacions entre el públic assistent, i tot seguit es va posar a discutir amb els que l'increpaven amb nombrosos insults com ara "Tarragona es una ciudad de pijos, antes no era así, tú eres una puta pija". Suposo que algú devia haver fet referència a la pinta de rastafari que duia.

Seguidament, el bus va avançar uns 30 metres tot esperant que l'element en qüestió pagués el viatge (com tothom, menys els jubilats i els escolars). Ell va respondre-hi treient-se la samarreta, posant-se-la al cap, i d'un bot va posicionar-se davant la porta tot buscant-hi un interruptor d'obertura d'emergència. Va fugir de casualitat i va enfilar cap a l'Arrabassada.

Si, això és tot. No és gran cosa, què us esperàveu? Però són aquestes petites coses que fan que un dia et sorprengui el món en què vivim. Pensava que ja no existien joves eixel·lebrats a la nostra ciutat disposats a muntar aquest teatre queixant-se del retard o de l'arribada massa d'hora del nostre transport municipal.

Em va semblar un heroi. Un autèntic heroi, en aquell moment. M'hauria agradat donar-li suport. No sé per què, em va semblar atractiva la seva manera de ser i de fer. No són actes que faci tothom cada dia.

Així que des del meu humil blog, li dono les gràcies per haver intentat resoldre un tema que a mi em treu de polleguera i contra el qual el màxim que hauria fet hagués estat escriure una senzilla carta al diari queixant-me sobre l'arbitrarietat del servei municipal d'autobusos. Al cap i a la fi, el cas que se li farà és el mateix en els dos casos. L'única diferència és l'impacte sobre aquells passatgers i aquell conductor, que amb una mica de sort a la pròxima s'ho mirarà una mica més a l'hora de sortir d'una parada 10 minuts abans de l'hora que tocava.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Els espanyols, els més intel·ligents



Flipant. No m'agradaria ser un periodista català a Tele5 o Telemadrid i haver de fer aquest paper.

Si és que no és el mateix un entrepà que un bocadillo. Tampoc ho és un forn de pa i una panadería (és cert, un forn de pa és un horno de pan, no una panadería).

Un consell: si veus pa, olores pa i a sobre hi ha dibuixets de pa i blat... possiblement allò sigui un fron de pa.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Missatges subliminals homosexuals... a Pokémon!

Per fi!!! Per fi ha arribat l'hora de comentar la sèrie de Pokémon des d'un punt de vista sociològic i depravat.

A causa de les poques ganes de fer-ho amb la sèrie sencera, amb l'Opening ja en tindré suficient:



Lletra:

Llegaré a ser el mejor, el mejor que habrá jamás.
Mi causa es ser entrenador tras poderlos capturar.
Viajaré a cualquier lugar, llegaré a cualquier rincón,
y al fin podré desentrañar el poder que hay en Pokémon!
Es Pokémon! Hazte con todos, tú y yo...
Es mi destino, mi misión.
Es Pokémon! Tú eres mi amigo fiel, nos debemos entender.
Es Pokémon, hazte con todos siii!!!!
Seremos mejor al fin.
Te enseño yo y tú a mí.
Pokémon!
Hazte con todos, hazte con todos
Pokémon!

Anàlisi frase per frase:

Llegaré a ser el mejor, el mejor que habrá jamás.


Aspiració consumista, competitiva i estereotipada homosexual. En aquest món, si no ets un bon follador, a més de tindre bon cos, estar ben vestit i ben depilat, NO ETS RES. Si no ets el millor, no lligaràs en la vida. Per què? Perquè, en el món gai, el romanticisme de la primera cita, lo de "em fa riure" està, si no completament mort, quasi extingit.

Mi causa es ser entrenador tras poderlos capturar.


Vol cardar amb tothom i gaudir-ne. Per tant, si es vol gaudir, s'haurà d'entrenar i adoctrinar a la parella sexual.

Viajaré a cualquier lugar, llegaré a cualquier rincón,
y al fin podré desentrañar el poder que hay en Pokémon!


A ningú li sona malament l'"a cualquier lugar, a cualquier rincón"? No cal donar pistes, no?

A més, per dur tot això a terme, la comunitat gai ha desenvolupat un sistema molt senzill i alhora arriscat. Que vius a 3.000 quilòmetres? Agafes l'avió, el cotxe o el que sigui, i viatges cap a on sigui per cardar i conèixe't amb aquella persona que has conegut per internet. Per hospitalitat, el que convida et deixa quedar a casa seva durant el temps necessari. Si és un psicòpata, doncs mala sort. xD

Es Pokémon! Hazte con todos, tú y yo...
Es mi destino, mi misión.


Aquí es demostra quin és l'objectiu principal dels homosexuals.

Es Pokémon! Tú eres mi amigo fiel, nos debemos entender.


Algú necessita una prova més òbvia? I és que a sobre no es contenen!!! Quan diu això què fa, l'Ash? S'abraçava apassionadament amb l'Squirtle!!!! El lobby gay ens domina, juntament amb els depravats dels zoofílics (o pokémonfílics).

Seremos mejor al fin.
Te enseño yo y tú a mí.


Mateix cas que en la segona cita.

Després de l'anàlisi exhaustiu (què voleu més? és un puto minut l'opening, eh?), podem afirmar que els dibuixos animats que vèiem de petits han causat conseqüències afavoridores en els millors casos. Així, els qui miràvem Pokémon de petits actualment gaudim d'una vida sexual satisfactòria mitjançant l'homosexualitat (no ho sabeu, que els gais sempre follen, sobretot amb nens?), i qui nega que ho és, encara que de petit se sapigués per ordre els 151 Pokémons i mirés a Telecinco la primera temporada (d'on és aquest opening), és que viu en una mentida.
-------------------------------------------------------------------

Totes les opinions expressades són això: opinions. Opinions personals (totalment transferibles xD) que poden ser objecte de burla i d'insult, tot i que sempre amb respecte i amb contraargumentacions ben exposades. També he de dir que aquesta és la meva visió de l'Opening (tinc la ment bruta) i del món gai. Potser hi ha altra gent que en té una altra de molt diferent totalment respectable, encara que sap que s'equivoca. Observareu que hi ha unes quantes anades d'olla. No us espanteu, són intens d'humor àcid, ironies i sarcasmes. Aptes per a les millors llars.



Nota!: parlant d'això amb el Guillem, ell va anar més enllà (del frikisme) ---> l'Onix s'assembla a una larva Goa'uld.






Que vagi bé!!


dissabte, 5 de juliol de 2008

Deliris estiuencs

Després de desistir de buscar feina i acceptar que em passaré molts dies avorridíssim, em trobo amb moments en què no sé què fer. La gent se'n va de vacances a països exòtics i jo... em quedo a Tarragona. Que no dic que estigui malament eh? M'encanta Tarragona. Però per passar un dia sencer, allò que dius... què fem avui? Anar de botigues? Anar a prendre un gelat? Anar a veure exposicions sobre la brossa del carrer (vegi's l'exposició actual de La Caixa)? Mirar les obres, com els jubilats? Donar un passeig pel Serrallo, les platges, la Part Alta...? Sincerament, Tarragona està molt bé, però per plantejar-te un dia sencer allò que no saps què fer... el millor és agafar la renfe i cap a Barcelona.

Em passo els dies a la platja i a casa, davant de l'ordinador. Per matar el temps ara jugo al Pokémon (l'amarillo, que encara no hi havia jugat...), i me l'estic a punt d'acabar. Llibres? Fa poc em vaig acabar l'últim de Harry Potter (molt previsible el final, per cert) i em queda el de "Tv3 a traïció", però amb els assaigs ja se sap... són lents de llegir. M'he de comprar un altre llibre per llegir, però no sé quin.

Així que m'espera, fins que no arribin els concerts i les festes, un estiu prenent el sol, davant de l'ordinador, menjant gelat, fent l'exercici mínim de la bici estàtica i entre pàgines de bons llibres (esperem que siguin bons...). Quin avorriment, no? Això durant quasi un mes...

Bé, sempre em quedarà el "consol" (sóc mala persona) que hi ha gent que viu pitjor que jo...




... a no ser que algú proposi alguna activitat complementària. ^^ XD

diumenge, 29 de juny de 2008

Culturitza't musicalment

Bé, estic pensant en fer un blog d'aquests que es comparteix el compte, com un grup.

El pla seria que cadascú anés posant els seus grups de música preferits, amb els seus vídeos del youtube i els links al goear.

Ja sé que sembla una bajanada, perquè al cap i a la fi tots podem posar als nostres blogs algun que altre videoclip. Però així ho compartim i hi podem fer més cas.

Què us sembla la idea?

diumenge, 15 de juny de 2008

Barraques de Reus!

Si fos una persona normal ara estaria estirat al llit, o assentat a la cadira pensant en temps remots, tot escoltant música d'aquesta depre com Dido, Norah Jones, Maná, James Blunt, Sopa de Cabra, etc. Però no! No sóc normal. XD

I és que s'acosten les barraques de Reus....!!!!! Aquests ganxets si que en saben, de fer festa! El programa és aquest:

Divendres:

Pegatina: rumba , música de revetlla
Fundación Toni Manero: Barreja de gèneres i ritmes de gran qualitat

Dissabte:

Pepet i Marieta: combinació entre música i teatre amb el pretext de la musica Popular
Ska Reggae Ensemble: Versions dels grans clàssics de l’ska (Calipso, Kortatu, Madness…)

Diumenge:

Laments of Silence : Reusencs metal- guanyadors 2 Premi Reus
Barricada: 25 anys d’escenaris, rock de Pamplona.

Dilluns:

Gertrudis: Rumba i mestissatge garriguenc
The Pinker Tones: Duet musical de Bcn mister Fúria i el Professor Manso juguem amb les seves psicodèlies, nº 1 al japó i eeuu.
Frank O’lee Sons – la formació de l’Espluga ens acompanyarà fins a l'Esmorzar durant la revetlla de Sant Joan amb les seves versions des dels Pets fins a Fito i los Filipaldis.




Bé, aquí uns deixo uns vídeos per anar fent boca:

La Pegatina


Fundación Toni Manero


Pepet i Marieta


Barricada





Ah, i si, ahir van fer un concert d'Extremoduro a Reus... i jo sense saber-ho!!!!! >< Aquests de Reus si que s'ho munten bé!


Doncs això, qui vulgui acompanyar-me al concert del dissabte (pepet i marieta + ska ensemble), que m'ho digui. Ja hi ha ganes de concerts! Al de divendres (al que m'agradaria més anar) no puc perquè sóc a Barcelona, però el dissabte si! Tots a Reus!

divendres, 13 de juny de 2008

Una tarda collonuda



Bé, la música no té molt de sentit amb el que vaig a explicar ara, però mira, m'agrada la cançó (a més, surt a la pel·li Cachorro).

Després d'haver aprovat Locució (teoria), i sent la que més temia suspendre, vaig sortir amb els de la uni i vam quedar per sopar a la platja i beure. Potser pel cansament, perquè la Llar no m'agrada gens, o perquè el Brooklyn cada cop em sembla més penós, doncs a les 3 ja era a casa. Llavors avui pel matí estava super cansat i he anat dormint a estones (allò que t'aixeques i et sembla que ja no pots dormir més, però dos hores més tard et torna la son).

Estava fet una merda i pensava fer alguna cosa per la tarda, no sé, encara que fos sol. Com que el senyoret no volia anar a la platja i jo no tenia ganes de passar-me tota la tarda tancat en un pis, doncs he passat i he marxat a passejar per la ciutat (rotllo Carrie Bradshaw a Sex and the City). No sé, tenia pensat fer un munt de coses, perquè mira que hi ha coses per veure a Tarragona, si ens ho proposem. Aquest és un petit llistat: passejar per la Rambla Nova (i mirar botigues), baixar al Miracle i fer un passeig, descobrir llocs nous per on mai t'havies atrevit a passar per les presses, anar a la Rabassada, tornar a la ciutat i anar a la sala d'exposicions de Caixa Tarragona (on hi exposen un munt de fotografies de fa 50 anys que vull anar a veure), passejar per la part nova del Port i el Serrallo... fins i tot, amb temps, anar caminant fins a la Platja Llarga per la carretera (si, sóc molt bèstia) o si no prendre un gelat en alguna terrassa. Quantes coses, no, per fer en una sola tarda?

El cas és que només una hora després de sortir de casa m'ha trucat la Clara i li he dit si quedàvem. Sincerament, no me n'arrepenteixo d'haver desfet els meus plans. Qui vol caminar tant quan té els amics per anar a passejar sense pla definit?

Doncs si, una tarda partida per dos: dues hores amb mi única i exclusivament (17-19h), i dues més amb els amics, com ha de ser. Una tarda collonuda, i qui no ha vingut, s'ho ha perdut.

I us preguntareu, per què et dóna això de caminar, anar a la platja, sortir... no et pots estar quiet? Precisament ho faig per no estar quiet. No vull pensar en coses que ja n'estic fins als ous de pensar, ni tampoc en vull parlar amb ningú perquè encara m'hi fa pensar més. I a sobre, amb la tensió acumulada dels examens, és impossible passar d'estar tot el dia pensant: he de fer tal, he de fer qual, que d'aquí a 2 dies tinc examen, a simplement no fer res. Ho sento, no puc. I fins que no trobi feina seguiré igual.

Qui s'anima a passar-s'ho bé per la ciutat?