dijous, 12 de juny de 2008

Reflexions

Same Mistake


Bé, sembla mentida, però als meus 19 anys (i quasi 20) començo a descobrir de què va la vida. No tot es resumeix al "Naces, creces, te jodes y mueres" de Mama Ladilla. Més aviat és tot un cúmul de repeticions i més repeticions d'errors comesos en el passat. I quan et sembla que has fet alguna cosa nova, que no havies fet abans, saps que la tornaràs a fer, potser no de la mateixa manera, però si semblant.

I això em porta a preguntar-me, per què ens resistim a pensar que la vida és com és? Per què ens enganyem? No tenim altra cosa a fer, és cert. No tenim una segona opció, una segona vida (almenys que ens l'hagin assegurat amb un notari davant). Així, la seguirem cagant dia rere dia? I així... 70 anys?

No em mal interpreteu. No és que això sigui una oda a la mort, o al "no mereix la pena viure". Jo, com la majoria dels éssers humans, tinc por a la mort (bàsicament perquè la desconec). Però també tinc por a tornar-la a cagar.

I potser és per això que, ja de pas, la cago sempre. Així no m'agafarà res desprevingut. Ni tallar, ni fer-me mal, ni la desil·lusió d'un projecte trencat, ni tonrar a començar. Res d'això m'afectarà ja que jo sóc un de tants que evita els problemes per no sofrir-ne les conseqüències. I si m'agafa algun problema que jo hagi buscat, intentaré mantindre'l per no tindre'n més que vinguin a omplir el buit.

Bàsicament, tot és una merda. Però si per un moment mereixés la pena canviar... sens dubte, ho faria. Sense importar els problemes que vindrien a mi a tota velocitat.

Contradiccions.