dimecres, 30 de juliol de 2008

Fets estrambòtics al servei municipal de transports I (Herois quotidians)

El que vaig a explicar ara és una gran tonteria (com tot el que escric aquí), però quan em va passar vaig estar donant-li voltes una bona estona. No és que sigui res de l'altre món, però a mi em va sorprendre.



Va ocórrer el passat dimarts 29 de juliol. Jo anava a la platja (com sempre, a la waikiki) i vaig agafar l'autobus, la línia 1. He de dir que últimament el servei d'autobusos municipal té el el curiós costum d'arribar massa aviat i marxar a l'hora que no toca de les parades, el qual fa que sovint et trobis 5 minuts abans de l'hora prevista davant la parada veient com el bus acaba de passar (i tu, amb cara d'imbècil).

El cas és que a l'altura de la Via Augusta un jove inconscient amb rastes i pinta d'antisistema anava corrents per agafar el bus. El conductor va passar de llarg de la parada en no veure-hi ningú (encara que no era l'hora) i el jove, mentre estàvem esperant que un camió sortís del camí i deixés passar el nostre vehicle, es va posar just davant de l'autobus. Això va provocar el pànic total entre els passatgers. El jove demanava que li obrissin la porta, que no era l'hora prevista de sortir d'aquella parada. Segons després, el conductor, ja cansat que obstruís el pas, va obrir-li la porta.

El paio va entrar amb pas decidit entre la multitud i va asseure's en un dels seients buits de la part final del vehicle. Mentre entrava, es va sentir algun crit d'algun ignorant espanyol que deia "no le dejes entrar!", "uuuuuh", etc. Es veu que el paio va entrar sense pagar, el qual va provocar algunes increpacions entre el públic assistent, i tot seguit es va posar a discutir amb els que l'increpaven amb nombrosos insults com ara "Tarragona es una ciudad de pijos, antes no era así, tú eres una puta pija". Suposo que algú devia haver fet referència a la pinta de rastafari que duia.

Seguidament, el bus va avançar uns 30 metres tot esperant que l'element en qüestió pagués el viatge (com tothom, menys els jubilats i els escolars). Ell va respondre-hi treient-se la samarreta, posant-se-la al cap, i d'un bot va posicionar-se davant la porta tot buscant-hi un interruptor d'obertura d'emergència. Va fugir de casualitat i va enfilar cap a l'Arrabassada.

Si, això és tot. No és gran cosa, què us esperàveu? Però són aquestes petites coses que fan que un dia et sorprengui el món en què vivim. Pensava que ja no existien joves eixel·lebrats a la nostra ciutat disposats a muntar aquest teatre queixant-se del retard o de l'arribada massa d'hora del nostre transport municipal.

Em va semblar un heroi. Un autèntic heroi, en aquell moment. M'hauria agradat donar-li suport. No sé per què, em va semblar atractiva la seva manera de ser i de fer. No són actes que faci tothom cada dia.

Així que des del meu humil blog, li dono les gràcies per haver intentat resoldre un tema que a mi em treu de polleguera i contra el qual el màxim que hauria fet hagués estat escriure una senzilla carta al diari queixant-me sobre l'arbitrarietat del servei municipal d'autobusos. Al cap i a la fi, el cas que se li farà és el mateix en els dos casos. L'única diferència és l'impacte sobre aquells passatgers i aquell conductor, que amb una mica de sort a la pròxima s'ho mirarà una mica més a l'hora de sortir d'una parada 10 minuts abans de l'hora que tocava.

1 comentari:

Assur ha dit...

doncs si trobo que te collons per posar-se davant l'autobus ... jo segurament m'hauria quedat amb cara de tonto a la parada -.-'''