dissabte, 30 d’agost de 2008

El català, els gimnasos i les samarretes

Ahir, divendres 29 d'agost de 2008, vaig dedicar la meva existència a buscar gimnàs per al setembre (tres mesos sense fotre res... ja se sap). El dia anterior (dijous) havia estat mirant a les pàgines grogues a veure què trobava de bo. Vaig anar trucant a tots els gimnasos dins la ciutat de Tarragona als quals no hi havia anat mai ni me n'havien parlat malament encara. Orion Center, Horus Gym, New Gallery, Sport Center Royal Tarraco...

La primera trucada (Orion) va donar com a resultat que la noia em preguntés, en un perfecte castellà, què volia dir "vuit", ja que encara no dominava les xifres en català, així com seguidament em va recomanar que anés al seu gimnàs perquè la informació que jo precisava (preus, horaris) no me la podia donar per telèfon. He de dir que, per telèfon, els d'Horus i els de New Gallery em van respondre directament en català (punts a favor). Els d'Sport Center RT no contestaven, així que vaig decidir que hi aniria el dia següent, després d'anar a visitar Orion.

La caminada que em vaig fotre va ser considerable. Primer a Orion, que em van intentar entabanar amb un gimnàs prou luxós, però amb un preu que només les ments més inconscients estan disposades a pagar (130€ de matrícula, 70€ de mensualitat...¬¬), així que per moltes plantes i moltes piscines que tinguessin, els vaig enviar a pastar fang (posteriorment vaig saber que ma mare s'hi pensa apuntar). Vaig seguir amb l'Horus, que com tanquen a les dotze i jo era allà a la una, era lògic que no estigués obert. L'Sport Center RT era al costat d'un hotel, així que no vaig gosar entrar.

En acabar, vaig tirar cap a casa per agafar 20€ pel llibre "Imatges 1936-1939, la guerra civil a les comarques tarragonines", del Punt, que havia demanat una setmana abans i, de pas, vaig enfilar cap al New Gallery (a l'Arrabassada). De fet, se'm va ocórrer calcular la distància entre el Seminari (on estudio, des d'on aniré al gimnàs) i allà. 20 minuts (30 des de casa). El gimnàs estava prou bé per la musculació (l'amo ho garantia amb els seus braços com pernils), però era petit (una sola planta) i, donada la distància, no em va semblar adient (encara que el preu -40€ de matrícula i 40€ més de mensualitat- no era pas dolent). Vaig tornar a casa, vaig passar pel quiosc per comprar el llibre, i a descansar al llit s'ha dit.

Per la tarda, ja que tampoc tenia un pla definit fins a les 8, vaig anar a l'Horus i a l'Sport Center RT (ma mare m'havia dit que si que s'hi podia anar, no era només pels clients de l'hotel...). Mentres, no sé si sabreu que a la cantonada de la Rambla Nova, davant la Caixa de pensions, hi ha aquells venedors o enquestadors que et paren per molt ràpid que hi passis. A mi, per la freqüència amb què passo per allà, m'hi deuen haver parat unes 10 vegades o més. El cas és que jo portava la samarreta negra dels Stones (de l'Springfield). Al matí ja m'havia trobat a un que la portava al carrer Colom (espero que no m'hagués vist XD), però resulta que un d'aquests enquestadors també la tenia, així que em va parar amb aquesta excusa i, amb un accent de les terres de l'ebre que matava, em va dir: "esta samarreta també la tinc jo!". I jo: "ah si? molt bé". Ell va seguir amb un "treballes?" (la pregunta i la raó per la qual et paren) i jo vaig respondre per enèssima vegada que "no" (que si estigués a l'atur em frustraria bastant passar per allà, però com que no treballo perquè no vull... ^^). I aquí farem un alto. La majoria de vegades que m'han parat, la pregunta ha estat en castellà ("¿trabajas?"), cosa que ja sabeu que em fot molta ràbia, perquè els respons en català i seguidament et parlen en català (com a catalanoparlants que són). Gens recriminable, d'altra banda, perquè això ho feia jo fins fa dos dies i en els catalans ens és comú aquest autoodi. Hauran de llegir llibres de Victor Alexandre o qualsevol altre autor que els faci veure com n'és d'important que, primer, parlem en català i, després, seguim parlant en català.

Bé, seguim amb els gimnasos perquè aquest ja seria un altre tema. Simplement m'alegra el dia que algú es dirigeixi a mi, sense conèixer-me, en català (no és freqüent).

L'Horus (38€ mensuals, sense matrícula, horaris limitats) feia honor al seu preu excessivament baix (pel que se sol pagar avui dia per un gimnàs). Estava bé (n'hi ha de pitjors i més cars), però el fet que només tingués una cinta de córrer (és el que jo més faig servir) i que tanquessin a les 12 i tornessin a obrir a les 4 i mitja (en aquesta franja horària és quan em va millor anar-hi), em va frenar bastant.

Pel que fa a l'Sport Center Royal Tarraco, amagat sota una escala, només puc dir que tenia poques pegues. Per començar, el paio que em va atendre (i que posteriorment em donaria classes o m'assessoraria en temes de màquines, programes, classes, etc.) només parlava en castellà, encara que estic segur que sabia català. Comprendreu que és difícil seguir una conversa amb dos idiomes, però vaig intentar-ho (al final vaig desistir). Un punt en contra (dels que vaen per dos). El gimnàs tenia piscines, pistes d'esquàix, taules de tennis taula, sales diverses per l'entrenament... I no era tant car. Hi havia diverses qüotes i la que m'anava bé a mi costava uns 55€. A sobre, està al costat del Campus Catalunya, així que està bastant a prop de la universitat. Però el tema dels 55€ (l'Sport Gym, on anava abans, costava 50€ i "en teoria" vaig marxar perquè era molt car) i el castellà del paio em frenava (a més que el full informatiu, en català, tenia moltíssimes errades, la majoria de les quals eren castellanismes). No em decidia per cap, ja sigui per motius lingüístics, d'estat del gimnàs, de preu, d'horaris...




Sóc un cas.



Per resoldre-us el dubte (sé que esteu frisant per saber-ho) al final sembla ser que m'he decidit per un que no he dit i del qual em vaig assabentar per la nit (no hi havia caigut), que és el Club Natació Tarraco. T'has de fer soci, així que els 25€ mensuals del gimnàs es complementen amb els 25€ mensuals de la quota de soci i amb els 100€ de la inscripció. Però bé, està al costat del Seminari, té piscina i tennis taula, i no està tant malament. El dilluns l'aniré a veure i, si m'atenen en català, sóc seu. ^^

dimecres, 27 d’agost de 2008

Propera estació: Camp de Tarragona


El nus de Tarragona



El Camp de Tarragona ha esdevingut un dels nusos de comunicacions més complexos, complets i incomprensibles de la nostra dissortada xarxa de comunicacions. És un nus complet perquè hi arriben tota mena de transports i amb múltiples modalitats: hi arriben vaixells, sobretot de càrrega, però no únicament; hi arriben trens, sobretot convencionals, però també el TGV; arriben avions a l'aeroport de Reus i, és clar, hi arriben vehicles de tota mena des de carreteres comarcals, generals, autovies i autopistes. El problema és que tots aquests centres de comunicació no estan ben comunicats, sobretot pel desficaci del govern espanyol. El port de Tarragona està molt ben comunicat per tren, però només pel convencional, si més no de moment. L'aeroport està molt ben connectat per l'autovia Reus-Tarragona, però no per tren. La nova autovia A-7, que és paral·lela a l'autopista AP-7 (la P és, per sempre, peatge) i a la N-340 (amb la qual se sobreposa a voltes sí, a voltes no, mitjançant un garbuix de rotondes que creixen com bolets), té estranyes connexions -i mal senyalitzades- amb la mateixa AP-7 a l'altura de Tarragona. Aquesta autovia, a més, acaba bruscament a Mont-roig (cap al sud) i passat Tarragona (cap al nord). Complicat? No: la A-7 fa el mateix paper que la AP-7 però està inacabada i, de moment, no connecta amb el País Valencià. Respon a la històrica idea de Josep Borrell ministre d'Obres Públiques de convertir la N-340 en autovia, però, en aquest cas, sense aprofitar el traçat de la N-340.
La cirereta és que ni la A-7 ni la AP-7 ni la N-340 no donen accés directe a l'estació del tren de gran velocitat (o AVE, segons la marca hispànica) del Camp de Tarragona, situada a La Secuita, tot i que lluny de La Secuita -no intenteu anar-hi a peu-. La situació d'aquesta estació ha estat tan estratègicament pensada que, un any després d'inaugurar-se, més del 40% dels tarragonins no saben on és (segons una enquesta feta pública la setmana passada). Només amb aquest privilegiat emplaçament (lluny de les ciutats i lluny de l'aeroport de Reus) es podia assolir la vertiginosa xifra de 19 viatgers de mitjana pels TGV regionals que uneixen Tarragona i Barcelona, anomenats Avant. El podrien rebatejar Íntim.
No és culpa de la Renfe, que serveix trens de sobres per fidelitzar clients, ni dels tarragonins ni del preu dels taxis. És un nyap més del Ministeri de Foment, que continua embolicant-se sol i hipotecant el futur del territori.

Àlex Milian, periodista.
El Temps, 19 d'agost de 2008, núm. 1262.





Tav de Tarragona?

Una recent enquesta de satisfacció sobre el TAV a Tarragona suspenia clarament la ubicació de l'estació a La Secuita. Sens dubte, des d'un punt de vista urbà tarragoní, seria preferible una estació molt més connectada a la ciutat, i els usuaris habituals del tren ho agrairíem. Ara bé, aquesta crítica s'hauria de matisar.
En primer lloc, cal tenir en compte la dimensió del TAV, que és útil per fer distàncies mitjanes i, sobretot, competitiu amb l'avió. És un error, doncs avaluar l'utilitat del TAV en termes de rodalia i de curta distància. I és que la immensa majoria dels desplaçaments fets des de Tarragona són en direcció a Barcelona, i això ja és una rodalia. D'altra banda, a l'hora de repartir responsabilitats -que és un exercici molt freqüent-, anotem la indiferència gairebé general amb què fou acollida la decisió. Amb la d'uns responsables -els governs de torn- però també amb molt poca resposta de l'anomenada societat civil de la ciutat (i un dia hauríem de parlar-ne, de si tenim societat civil de veritat o no en tenim). Per tant, poques queixes, ara.
El que sí que val la pena és treballar -qui ho hagi de fer, societat civil inclosa- perquè allò que és molt utilitzat, que és la mitja distància i la rodalia amb Barcelona, sigui eficient i arribi a ser el que cal, que és una mena de metro, com correspon a la dinàmica metropolitana de Tarragona. I el TAV, per fer distàncies més llargues, que per això serveix.

Robert Casadevall.
la galeria,
El Punt, 22 d'agost de 2008.



------------------------------------------------------------------------------------------------


En la meva opinió, trobo injustificada la localització de l'estació del Camp de Tarragona. Per què no podia passar per Reus i Tarragona, si passa per Girona? Per les vies? Per les infraestructures? Per l'amplada? És que Tarragona, amb 40 o 50.000 habitants més que Girona, no mereix una estació millor? Unes comunicacions millors? Per què Lleida té aquella gran estació i naltros tenim la mateixa que fa vés a saber quants anys? Els tarragonins tenim unes comunicacions de pena. Res més puc dir que ja no s'hagi dit en els articles anteriors. Només que, amb tot aquest nyap, sembla que vulguin fomentar la rodalització de les comarques del sud de Barcelona. És a dir, que aquestes comunicacions ens limiten econòmicament parlant i produeixen que tot el moviment empresarial es faci a Barcelona. Només falta que les rodalies de Sant Vicenç de Calders arribin fins a Móra d'Ebre o fins a Tortosa. 10 minuts cada tren. Amb la facilitat que hi hauria de moviment cap a Barcelona... què impediria que aquesta ciutat es convertís en una megalòpoli i Tarragona esdevingués una fantàstica ciutat dormitori? Així, tots els recursos (hídrics, energètics, etc.) anirien a la capital, i així estaríem "tots contents".

dijous, 14 d’agost de 2008

Plutó planeta!

Quan érem petits en ensenyaven que al Sistema Solar, dins la Via Làctia (per cert, quina putada per algú que no tolera la lactosa... xDD), hi havia 9 planetes: Mercuri, Venus, La Terra (per què aquest té article i els altres no?), Mart, Júpiter, Saturn, eeeeehm.... tal tal i Plutó. XD Ara em fa pal buscar aquests dos que em falten. -.-"



Fa 2 anys els científics van decidir que Plutó no arribava a la categoria de planeta pròpiament, i que era una estrella més. Quina desil·lusió per als escolars, molts dels quals tenien en Plutó el seu planeta preferit (el meu era Saturn ^^)!!! Arran d'això va sorgir una campanya totalment freak a favor de l'atorgació de planeta a Plutó des d'internet.

Com a curiositat, abans d'avançar més, diré que Plutó fou un planeta descobert pels americans (l'únic, de fet, fixeu-vos que tots tenen noms de la mitologia greco-romana). Els molt subnormals van posar-li "Pluto" (en homenatge al famós personatge dels dibuixos animats).

Doncs bé, el cas és que ara es tornen a reunir els científics per tornar a discutir-ho, i és que si un americà diu una cosa, aquesta cosa esdevé una completa veritat irrefutable. I qui ho discuteixi és un puto roig de merda homosexual i terrorista islàmic.

Per això...



dimecres, 13 d’agost de 2008

Directors fills de sa mare



Ahir per fi em vaig dignar a veure "El diari de Bridget Jones" (2001), una pel·li inspirada en un llibre de la Helen Fielding amb protagonistes encarnats al film per la Renée Zellweger i el Hugh Grant. Tracta bàsicament d'una dona fracassada en la vida que no troba aquella mitja taronja amb qui passar la resta de la seva vida i, al cap i a la fi, enamorar-se. De cop, apareixen 2 nois maquíssims (entre ells el Hugh Grant) que es barallen per ella i al final escolleix el que, en teoria, és el més convenient.



COM CONY SE'LS OCURREIX FER PEL·LÍCULES D'AQUEST TIPUS?????????????



No, de debò, en quin cap cap? Mira, que l'autora faci un llibre sobre això... allà ella. Al cap i a la fi, la repercussió de la lectura és mínima, i més en aquest cas que ens ocupa, que són les novel·les romàntiques.

Si, d'acord, no és l'única pel·lícula que s'ha fet d'aquest tipus, però aquesta és veritablement flagrant!! Hauria de ser delicte donar falces esperances a tothom qui busca l'amor de pel·lícula. Fins i tot algú pot arribar a pensar que la seva vida és una merda i que és impossible que això li passi a ell/a, així que el millor serà suïcidar-se.

La crítica de la pel·lícula "El diari de Bridget Jones" és: nefasta, li falten moltíssimes dosis de realitat. Hauria d'ésser borrada de l'arxiu de qualsevol filmoteca.

Tinc por de veure la segona part.

divendres, 8 d’agost de 2008

Els Jocs Olímpics de la hipocresia




Avui dia 8 del 8 del 2008 (com diuen a totes les televisions, emissores de ràdio, diaris, etc.) s'inauguren oficialment els Jocs de Beijing 2008. Aquest esdeveniment, per qui no en tingui constància, consisteix en enfrontar els esportistes per aconseguir la victòria i l'honor per a les seves federacions esportives (no són jocs nacionals ni estatals, són de federacions censades a qui internacionalment se'ls permet competir, no ens enganyem). És, doncs, una altra d'aquestes coses que serveixen per distreure la plebe i no pensin en si hi ha crisi o no n'hi ha (de fet, aquest estiu hauria d'haver-hi una campanya des de l'ONU amb l'eslògan: "aquest estiu diverteix-te, ja et moriràs de fàstic al setembre").

Però com que això s'ha de fer cada 4 anys, hi hagi crisi o guerra (excepte que aquesta afecti a occident), doncs aquest any li toca a Xina. Segurament haureu sentit per la televisió en els últims mesos com el jovent revolucionari -noti's l'ironia- es llançava al carrer per protestar contra el govern xinès pel conflicte amb el Tibet, per tot el tema dels drets humans, la llibertat d'expressió, blablabla... Arriba a un punt de certa comicitat que el president dels Estats Units demani al govern xinès que garanteixi aquests drets, presents a la carta dels Jocs Olímpics la qual ha ratificat el mateix govern xinès.

A tots aquests no els falta raó en cap moment, però està clar que els falta informació i els sobra hipocresia per valorar tot plegat i decidir amb plena consciència si s'ha de sortir al carrer o no per protestar. No és que jo tingui tota la informació (quan hom dubta, investiga), però analitzem punt per punt tot el conflicte i la raó per la qual alguns volen fer boicot als Jocs.

- Tibet: a la Xina hi ha fins a 56 grups ètnics reconeguts. El tibetà i la seva cultura en són tan sols un. Des del govern xinès en els darrers 60 anys s'han anat produint atacs contra qualsevol cultura que no fos la xinesa han (els xinesos tradicionals, 95% de la població). Aquests atacs no són tan sols mitjançant l'ús de la violència, sinó amb la mateixa tàctica que els espanyols a casa nostra o els israelians a Palestina: emigració interna per homogenitzar la població. A més, cal apuntar que el Tibet, una nació que molts defensen, era un antic estat plenament teocèntric (religiós) amb una dinastia d'emperadors autoritaris. O sigui, que es podria donar el cas que si el Tibet s'independitzés trobaríem anys després els mateixos joves revolucionaris lluitant contra la repressió de les autoritats tibetanes. Això no treu, és clar, que tota nació i tot poble té el dret a decidir sobre el seu futur i que, posats a decidir, prefereixo que em pegui mon germà que un desconegut del carrer. Per acabar, diré que potser alguns s'ho haurien de fer mirar: per què surten francesos (una de les nacions-estat més fictícies que hi ha avui dia) a protestar si després tenen colònies a més d'un oceà encara per independitzar i dins l'Europa continental tenen Occitània, País Basc francès, Catalunya Nord, etc. a qui culturalment (mitjançant repressió quan els mitjans de comunicació no se'n feien ressò) han esborrat del mapa? D'això se'n diu hipocresia (pel que fa als francesos, espanyols, americans, anglesos, etc.).

- Drets humans: si bé és cert que a la Xina hi ha presons al nivell de Guantànamo, Abu Grahib, etc., que el codi penal i civil deixa molt poc marge a la llibertat d'acció i que les tortures són constants en qualsevol comissaria... també és cert que no és l'únic estat on passa. I no em refereixo ja als Estats Units (que ja comença a ser habitual), sinó a casa nostra (ETA, GAL, Terra Lliure, GRAPO... càmeres de vigilància), a Itàlia (Sardenya), França (Còrsega), Rússia, Geòrgia, Turquia (PKK), Sèrbia, Gran Bretanya (IRA)... i només parlo d'Europa!!! Els estats "democràtics" utilitzen les seves eines per torturar igual que els que no es proclamen democràtics perquè no tenen Parlament ni Senat ni res de res. Potser els primers són "més democràtics" (et deixen escollir qui et dirigirà) però no per això queden lliures de culpa. Així que els que s'omplen la boca avui parlant dels drets humans que no tenen els d'altres països, que s'ho facin mirar i observin què passa a casa seva.

- Llibertat d'expressió: no sé com alguns encara tenen la poca vergonya de proclamar la llibertat d'expressió a tot el món... Als Estats Units, a l'Estat espanyol i a tot arreu s'han localitzat casos de vulneració d'aquesta llibertat. Tancament de diaris, ràdios i televisions, repressió en les manifestacions, il·legalització de partits polítics... sempre amb l'excusa de "mantindre l'ordre democràtic".



Bé, ara ja ho sabeu. Quan algú digui "FREE TIBET" o alguna de les seves variants (com el boicot als Jocs xinesos), identificareu un hipòcrita o un assimilat (d'aquests que només protesten contra allò que està mediatitzat, per tant deixen que els mitjans de comunicació els formin l'opinió).



Missatge per als despistats: aquesta entrada no va en favor del govern xinès, el qual és el més criticable i hipòcrita.