dissabte, 29 de novembre de 2008

Forasters


Forasters, la nova pel·lícula de Ventura Pons, tracta d'una família estranya, desmembrada i alhora unida. Mal avinguda, al cap i a la fi. El rancor de temps passats perdura: la filla que se'n va de casa, el fill treballador, el pare calçasses, la dona que es mor, l'avi senil... i tot plegat amb la interferència d'uns nouvinguts que els destorben amb els seus cants i els seus crits. A la vegada es desenvolupa una història paral·lela, quaranta anys després. La filla torna a casa, el pare viu sol amb una donota, el germà es vol vendre la casa, un vell conegut hi torna, els néts es veuen embolicats en aquest malson... i tot plegat, també, amb l'arribada d'uns nouvinguts que destorben amb els seus cants.

Una producció catalana que us asseguro que val la pena veure. No ja perquè sigui en català (un cop que podem veure'n una en la nostra llengua!), sinó per la qualitat humana de la història que se'ns explica. La interpretació dels actors és genial (el cartell és força bo) i l'ambientació també ho és. El muntatge és espectacular, però el fet que siguin històries paral·leles pot arribar a provocar repetició o monotonia.

Una vegada més, Ventura Pons i el seu equip ens endinsa en un relat de Sergi Belbel, la representació del qual fou prohibida en algun institut.

Coses negatives: l'elaboració d'alguns plans és poc professional i trobo que alguns d'ells hi són per omplir ja que no aporten res a la narració i són completament prescindibles; la il·luminació, tot i que creïble, poc veraç; i els plors de la Lizaran... per petar-se de riure XD

Només un últim apunt. No sé què té el director amb l'homosexualitat, però en cada treball hi surt algun representant. Aquest cop és el fill tímid i poc donat a sortir amb noies, envoltat d'una època de repressió i ignorància. Sincerament, m'encanta com ho mostra. És una part totalment secundària de la narració i això li atorga plena normalitat.

Making Off: http://www.vilaweb.tv/?video=5482

Web de la pel·lícula: http://www.forasters.cat/forasters.html

dijous, 27 de novembre de 2008

Carta als colons

Hi ha alguns que se sorprenen de les idees que exposo amb afany i encomi en aquest i altres mitjans de comunicació. Va per a ells aquesta peça improvisada.

Els meus cognoms són Morón de la Fuente, no sóc català "soca-rel".

No em crec ni millor ni pitjor que ningú. Per ser així, em vaig a permetre el gustàs de publicar aquest article que tenia pensat fa temps. Qui m'acusi de racista (que ho faran) que aporti raons. Com pot ser que una persona nascuda a Andalusia odiï tant a Espanya?


Sovint diuen que pateixo d'autoodi. Impossible, perquè per a això cal sentir-se espanyol i jo no em sento espanyol. Entre d'altres moltes raons, perquè sóc dels convençuts que, los autodenominats com 'españoles', van ser els que també van conquerir la meva terra, El Regne de Granada, per la força de les armes ja fa cinc segles. Jo no odio a Espanya. Tinc animadversió als oligarques centralistes espanyols, aquests que es creuen ser el centre de la península (ja que van perdre les insules) i maculen, mentre recapten, a les altres cultures i llengües del país, llegeixi'l Galícia, Catalunya i País Basc, a més de perseguir per tots els mitjans possibles als, cada cop més nombrosos conats, d'independentisme i nacionalisme andalús.

Aquesta forma d'actuar dels oligarques de sempre, no va amb la resta del poble pla, senzill i treballador i per això tampoc els meus escrits mai han anat contra ells. Quedi clar que espanyolistes destructors i fal·laços n'hi ha tant dins, com fora de Catalunya, sent pitjors els de dins. Els atacs més feroços que rebo via telèfon, correu electrònic o quan dono conferències (i les he donat en nombroses ciutats de l'Estat Espanyol i França) són els que em dirigeixen des d'aquí.
Llegeixi'ns qualsevol fòrum d'internet que tracti el tema. En Iznájar (Còrdova) o en Xixón (Astúries) per exemple, són més correctes, comprensius i educats amb les meves idees, que en qualsevol lloc de l'àrea metropolitana de Barcelona. Comprovat.

Està clar que els "españolitos d'aquí" tenen un marcat caràcter de "colons". Són colons espanyols fincats a Catalunya. Són aquells que llancen el crit; estem a Espanya!! a la menor oportunitat. Fins han creat un altre partit polític per refermar els seus ideals colonitzadors: Ciutadans, encara que no calia perquè ja hi ha un altre més gran que pregona des de sempre el mateix i més.

Aquests "colons" energúmens se sorprenen que un andalús de naixement defensi Catalunya. No se sorprenen quan surten per ràdio o TV els 'jerifaltes' centralistes atacant els catalans per qualsevol nimietat. Al contrari, s'alegren com aquells colons del llunyà Oest que veiem en les pel·lícules, quan el xèrif penja els invasors ovellers perquè es mengen els pastos del bestiar boví. Cal fotre's, i mentrestant, des de fora, es reparteixen els nostres impostos igual que els "cuatreros".

Ells si poden insultar i dir traïdor a qui els vingui en gana. Ells, pobres infeliços, es creuen els portaveus dels rics lil·liputencs oligarques del passeig de la Castellana. 'Nunca será una nación', repeteixen a l'uníson com les ovelles de Rebel·lió a la Granja, i sense que els vagi gens en això (o això pensen des de la seva supina ignorància), perquè finalment quan cal acomiadar a 400 treballadors els acomiaden, ja siguin catalans, andalusos, gallecs o colons. Poc després, treuen una línia de crèdit per a les empreses automobilístiques i pelets a la mar. Tots es queden al carrer cobrant l'atur, els colons els primers, perquè són més incultes per regla general. Efectivament; també són extremadament desagraïts i mosseguen la mà que els ha donat treball i benestar, i en molts casos des de fa més de 50 anys.

O sigui, que qualsevol colon espanyolista es creu en el dret de cridar-me traïdor per separar-me del ramat, i jo no tindré el dret a escriure el que em sembli, com faig en l'article d'amunt i en aquest de sota. A què no li agradi que no llegeixi, i a més a més: sóc català, vull ser català perquè em dóna la reial gana, i per si algú no s'ha adonat encara, no és que defensi a Catalunya en els meus escrits (que també), és que vaig directament contra aquesta Espanya acaparadora, imperialista, trist i miserable, que és capaç de posar de presidents autonòmics a portaveus degradants com Ibarra o Bono. És que estic en contra que ens robin de continu la cartera amb la moma dels impostos, és que no suporto la fanfarroneria dels barris baixos d'aquells que, fins i tot vivint a Catalunya des de fa decennis, l'ataquen miserablement i ni tan sols permeten que altres la defensem.

Res, senyors colons. Ja saben el que han de fer; agafin la maleta i vagin-se a la seva terra d'origen. Treballaran menys, estaran entre els seus, tindran més subsidis, més infraestructures i la manduca molt més barata.

Pedro Morón de la Fuente

Periodista

President de Catalunya Acord




Un aplaudiment és ço que es mereix, senyor Morón, per dir veritats com temples.

diumenge, 23 de novembre de 2008

L'ús del ço

Bé, avui toca entrada una mica filòloga. Sempre m'ha interessat la llengua i en aquests dos anys que duc a la carrera de Periodisme (o Publicitat, o Comunicació, o digueu-li com vulgueu) m'he adonat de la importància veritable de conèixer al màxim la nostra llengua. [per si algú en dubtava, no parlava de l'espanyol, el qual només faig servir quan m'interessa o el meu subconscient em traeix -i és ben poques vegades-]

Avui volia tractar el ço. Per qui no conegui aquesta expressió genuïna tant fantàstica:

ÇO [s. XI; del ll. vg. ecce-hoc 'heus ací això', reduït en una pronúncia laxa a cio, amb efèresi de la e-]
pron 1 Açò, això, allò.
2 ço del meu (o del teu, etc., o d'altri, o d'algú, etc.) Allò que és propietat meva, teva, etc., allò que pertany a mi, a tu, etc. Despengué molt de ço del seu.
3 ço és a saber (o ço és) Això és.
4 ço que 1 arc El que, allò que. No és digne de ço que desitja.
2 Cosa que. Li ha dit que sí, ço que li ha plagut molt.
5 per ço loc adv Per això, per aquesta causa.
6 per ço que loc conj arc Per tal que.
7 per ço com (o per ço car) loc conj arc Per tal com



... i per qui no entengui tots aquests tecnicismes, simplement el ço és allò que substitueix aquella castellanada que ens hem fet nostra: el que. A més, és una manera més curta encara de dir "això". No volem sempre formes curtes per no perdre temps parlant?

D'acord, es podria identificar amb un arcaïsme, però no és del tot així, ja que jo l'he sentit (sobretot per part de gent de ses illes). I si algun dia es va dir... per què no tornar-hi? Per què seguir amb els castellanismes com a única opció?



Ço que m'agrada més és la llengua catalana!

dilluns, 17 de novembre de 2008

Espanya, presó de pobles: Astúries

Bé, comencem amb una sèrie d'entrades que fa temps que volia fer per comentar la diversitat nacional que hi ha a l'Estat Espanyol. No és que m'hagi tornat hispanocèntric, no us preocupeu, m'importa tant el que passa a Santander com el que passa a Lió. El que passa és que m'agradaria fer una mica de pedagogia sobre el que des de sempre s'ha dit café para todos. Provaré de destruir-vos el mite que a Espanya només hi ha quatre nacionalitats (gallega, basca, catalana i espanyola). És més, estic segur que a partir d'ara ja no creureu que Espanya pot ser considerada com una nacionalitat i que algunes nacionalitats que crèiem prou definides, no ho són tant.

El cas paradigmàtic d'Astúries

Malgrat el que digui la Constitució espanyola, hi ha més de quatre idiomes a l'Estat. L'asturià o astur-llïonès n'és un. A diferència del català al Principat i a les Illes Balears, del basc a terres basques o del gallec a Galícia, l'asturianu no va gaudir d'un desenvolupament ni d'un suport per part de la burgesia prou ampli per desembocar al que avui dia en diem "nacionalisme". I és que el nacionalisme té en la llengua una eina principal. Si aquesta eina es troba estigmatitzada com quelcom relacionat amb la gent pobra, la llengua mor o no es normalitza (que vol dir una mort lenta i dolorosa).

Com podeu veure al mapa, Astúries delimita amb Galícia a l'oest, amb Cantàbria a l'est, i amb Lleó al sud. El domini lingüístic, però, arriba fins a terres portugueses i extremenyes. Allà també s'hi parlà llïonès o asturià. I, com a tota casa de pagès, hi ha voluntat secessionista entre els territoris (per allò de "no és la mateixa llengua, no em sona igual..."). Bé, aquí teniu un text d'un llïonès de Zamora en astur-llïonès:

"You nun sou a entendere cúmo pué prantiarse el .lli pa representare l’asturllionés n’internet. Sou zamoranu, y defiendo l’asturllionés de la nuesa rexión llionesa. Quiciades la xente que ta en que llionés y asturianu nun yía lu mesmu debiera lleer un pocu más y nun fiase de lu que cuenten dalgunos caudillines.

Si la xente fuera a recoñecer que’l asturllionés que falamos nel sur del cordal y l’asturllionés del norte del cordal son un mesmu dominiu llingüísticu, peru cun diferentes variantes dialectales (l’occidental, el central y l’oriental), seríamos a facer dalgu.

Si la xente supiere que’l botillo bercianu yía lu mesmu que’l butiello’i Cangas de Narcea, qu’un corríu asturianu yía parecíu asgaya al boleru zamoranu… que’n Carbayeda falamos lu mesmu que’n Palacios del Sil y que’n Tineu… El sentíu del dominiu llingüísticu y sociocultural tenemoslo abondo escacharrau…". Crec que s'entén bastant bé. Queda clar, doncs que no és una varietat dialectal del castellà ja que internacionalment està reconeguda com una llengüa romànica i no pas un dialecte. Que no sigui oficial ni tan sols a Astúries (tot i el munt de manifestacions que s'hi han fet a favor) no vol dir que no existeixi. Tan nacionalistes com regionalistes donen suport a una llengua que només és reconeguda a l'Estatut d'Autonomia com a quelcom que cal protegir.

El problema el trobem, com deia, en què és considerat un parlar de poble (idea promocionada sobretot pel franquisme). Tot i això, el poble asturià no ha deixat de resistir. La joventut s'ha organitzat com a tot arreu i tenen clars referents pels quals lluitar. Un d'ells és la revolució d'Octubre del 1934. Realment no va ser pas una rebel·lió independentista asturiana, mai hi ha hagut aquest sentiment generalitzat entre la població. Sempre s'ha tingut clar que la identitat asturiana està lligada i es complementa amb l'espanyola. Però aquella rebel·lió és considerada com una proesa per a un poble adormit. Va ser una revolta d'esquerres i anti-republicana (de la República dels conservadors) i la repressió va ser brutal (d'aquí ve el lema "Asturies nun escaez", Astúries no oblida). D'altra banda, altres referents històrics en què s'emmirallen és en el Regne d'Astúries del segle VIII-XI i en la civilització dels àsturs, de fa tres mil anys i que van situar-se en l'actual domini lingüístic de l'asturià (tot i que els investigadors diuen que la unitat que se li otorga als àsturs és més mandra dels romans per definir-los, donada la gran diversitat de pobles que hi havia).

Pel que fa a la política, l'asturianisme compta amb diverses organitzacions com l'IAS (Izquierda Asturiana), l'AA (Andecha Astur), BA (Bloque por Asturies), PA (Partíu Asturianista) i Unidá (coalició d'Andecha, asturianistes i IAS). Els seus resultats, per què negar-ho, són bastant fluixos. No arriben a representar ni a un 1% dels vots, però segueixen lluitant. En referència a les joventuts, la MIAS (Mocedá IAS) va ésser dissolta aquest mateix any, malgrat ser l'organització amb més presència i amb gran nombre de militància. Les altres organitzacions asturianistes (i alguns corrents de les citades) no busquen res més que el reconeixement a més gran escala dels drets dels asturians, al mateix nivell que bascos i catalans. La voluntat d'independència, a més, es veu agreujada pel fet que Astúries, juntament amb Galícia, és un dels territoris més pobres i no es podria valdre per si mateix si no fos pels fons comuniitaris o de la resta d'autonomies.

Per acabar, segurament us preguntareu què passa amb Lleó, Zamora, Salamanca, Extremadura i la comarca de Miranda do Douro (Portugal). Bé doncs, hi ha un moviment panasturianista que considera legítim el dret d'autodeterminació i la identificació nacional dels territoris asturians, amb l'adhesió de terres gallegues i cantàbriques. Podríem dir que és marginal ja que no hi dóna suport cap formació. I la situació de la llengua, ja que no hi ha cap tipus de sentiment nacional, més enllà d'allò que en diuen "País llïonès" (simples autonomistes)? El cas de la llengua a les províncies occidentals de la comunitat autònoma de Castella i Lleó és, a part de secessionista, bastant més penosa que a Astúries. Tot i ser un territori més ample, el parlen menys de la meitat (uns 50.000) que al nord. Tot i això, gaudeix del mateix reconeixement (només a l'Estatut). Pel que fa a Extremadura, Galícia i Cantàbria, es reconeix aquesta unitat (ja sigui amb el lleonès o amb l'asturià, o bé amb el conjunt), però també es consideren llurs particularitats. El cas de Galícia és el més conflictiu ja que hi ha disputes sobre si el que s'hi parla és o no és galaico-portuguès o asturià. Això es resol amb la terminologia eovaniega, és a dir, el conjunt de fales o parles en la zona entre el gallec i l'asturià (veure mapa: varietats orientals->zona de transició). Malgrat tot, la unió entre asturians i gallecs és evident ja que tenen la mateixa dita que els catalans del nord i els valencians (gallegos y asturianos son como hermanos).


És doncs, un nacionalisme o un regionalisme (al cap i a la fi, una identitat) basat en el passat, però sobretot en el present i el futur. D'arrels cèltiques i atlàntiques, Astúries vol afrontar el futur de manera decidida i no s'espanta per res. Podeu veure que no és producte de folklorisme vingut de Madrid als anys 80 per contrarrestar els nacionalismes basc i català. Si algun asturià, lleonès, etc. llegeix això i no s'hi sent identificat, o algun català que sàpiga de la matèria tampoc, dieu-ho sense por. Només he intentat fer conèixer, de la manera més bàsica, la nació asturiana als bloggers, la qual vaig descobrir amb llargs diàlegs amb asturianistes (un d'ells de la desapareguda MIAS) sobre si allò era o no una nació.


Tan sols espero no haver-vos avorrit. En properes ocasions espero poder presentar-vos els altres pobles amb més lleugeritat i més fluïdesa.

divendres, 7 de novembre de 2008

Tornaran les revolucions?


Discover Revolta 21!


Actualment ens trobem en temps adormits. Fem el que ens diuen que hem de fer, anem als llocs on ens diuen que hem d'anar... El que en un principi ens havia de donar més llibertat (la societat de la informació, el capitalisme a més gran escala) , ens l'ha près.

I contra això què hi podem fer? Resignar-nos-hi? Tothom diu que el món no es pot canviar. Que no pretenguis entrar en política per canviar el món. Després n'hi ha d'altres que afirmen que si que es pot canviar, mitjançant petits canvis dia rere dia.

No hi vaig ser, a la Tarragona guerracivilista, a la Tarragona anarquista del 37, al París del 68, a la Praga del mateix any dies abans de l'arribada dels soviètics, a la Lisboa del 1975 amb la revolució dels clavells o, més aviat, al Moscou del 1917 (revolució d'octubre). Acabés com acabés tot plegat, allò eren aires de revolució, de revolta. La gent es movia, hi havia exaltació als carrers.

Tot això on és? A la nostra nació els que participem activament en qualsevol campanya, organització, partit, etc. som sempre els mateixos -només cal anar a qualsevol congrés o conferència mínimament catalanista-. I sembla com si a partir dels 40 anys ja quasi ningú estigui disposat a fer res per millorar les nostres vides. Hi ha límit d'edat en les revolucions? Només les fan els joves? I què passa si aquests es passen la vida anant al cinema, jugant a les consoles, comprant a les botigues, fent el mandrós a casa...? Què passa si el jovent no té ideals?

Això és el que passa, que tenim una societat adormida, obedient amb el poder. És trist, però avui dia, ens fotin les bofetades que ens fotin, seguim immòbils.