dimecres, 31 de desembre de 2008



Avui surt l'home dels nassos a molts pobles dels Països Catalans. Recordeu que en té tants com dies té l'any!

Origen de l'Home dels Nassos

A veure si el trobeu!

dilluns, 29 de desembre de 2008

Paraigües assassins

Heu intentat creuar un pas de zebra un dia de pluja? Avui n'he creuat uns quants, així, i encara has de demanar perdó per no dur-ne!

L'altre dia la professora de japonès ens va explicar que allà els passos de zebra es respecten molt més. La gent no corre per a veure qui hi arriba abans. Aquí és tot el contrari. De vegades, fins i tot, pots trobar-te amb algun paraigües assassí que et vol treure un ull. Vigileu amb els paraigües!

I aquí us deixo un vídeo d'una paròdia en un lloc on avui segurament no tindran aquests problemes de paraigües (tot i que n'hi hagi un que sí que el faci servir!).

dimecres, 24 de desembre de 2008

No tornaran moments que enyoro...

Res, de sobte ha sonat aquesta cançó al reproductor, amb aquest començament tan característic... No me n'he pogut estar, de fer una entrada sobre cap d'any...



No faré el típic balanç (encara queden sis dies! i tampoc el penso fer perquè és una collonada d'adolescència...). Només vull deixar constància del temps que passa, amb el seu pas inexorable. És una llàstima que no poguem aturar el temps durant un sol instant. Em recorda a aquell episodi de l'Arare on el Doctor Slump aturava el temps amb un rellotge i feia marranades com aixecar les faldilles de la senyoreta Yamabuki, però al final es veia com ell es feia cada cop més vell i els altres seguien igual, i moria. O SIGUI, ens estan avisant (ja per si de cas) que això d'aturar el temps és dolent per a nosaltres, i que hem d'aprendre la lliçó.

Ara és quan jo dic que el temps aturat jo l'hauria aprofitat molt millor. M'hagués follat a tot ésser vivent i hagués deixat en calçotets a qualsevol personalitat que fes un acte en públic. I tant bé com m'ho hauria passat!

Queda dit.

dijous, 18 de desembre de 2008

Comiat excel·lentíssim d'una assignatura... peculiar, si més no

Quin nas més gros que tens, m'ha dit!

Així fa la cançó "En la que el Bernat es troba", del grup rebel·lació Manel. Avui teníem classe i examen d'Història de l'audiovisual i al final el Josetxo (a partir d'ara li tindré molt de respecte com a persona XD) ha posat aquesta cançó (sí, els professors universitaris posen música a les classes per acomiadar les assignatures XD).



Per què negar-ho, m'he sentit especial per ser l'única persona que coneixia el grup i la seva música. Són simplement genials. Fan un pop-folk de primera, i en la nostra llengua, cosa que és d'agrair. El Josetxo l'ha posat per una raó ben simple: ens acomiadem del Seminari i del Bernat (cap de departament). He anat a preguntar-li si coneixia el grup i es veu que tan sols feia una setmana que el coneixia i l'ha posat per fer la gracieta. Però a mi m'ha emocionat i tot. ^^ De fet, ha estat com una conjunció d'astres que quan deia "algú coneix un grup que es diu..." jo ja deia... un grup... segur que és un americanot d'aquests, com no sigui Manel... I va i diu "...Manel?". En fi, és casualitat. O no, perquè aquest grup és una de les grans promeses del nou panorama musical (acaben de treure el disc i ja són bastant famosos, no passa sempre...).

Doncs res, felicitats i adéu Seminari. T_T Demà l'última classe i l'any que ve ja serem a l'edifici nou-horrorós. No passarem més fred a les classes, però no estarem envoltats d'edificis històrics ni la calor humana que t'aporta conviure només amb "els teus".

Arreveure!

dimarts, 16 de desembre de 2008

En defensa de la presència de la llengua

Bé, us poso el vídeo i després llegiu el comentari. Espereu a què es carregui, la part important és l'últim minut, on es paren a entrevistar a una dona que duu una botigueta amb material independentista:



Segurament alguns considerarien que aquesta actitud és un pèl histèrica. Que no li costava res parlar en castellà, ja que els pobres espanyols espectadors de Cuatro no saben la nostra llengua.

Ara bé, i aquí és on us vull convèncer que actuar com ella és el que cal, quant de temps portem subjugats davant d'un poder que ens obliga a canviar de llengua a la primera de canvi? Quant de temps ens duen negant la nostra pròpia identitat i la nostra cultura? No seré jo el primer que digui allò de: "els mitjans, avui dia, fan el mateix paper que els feixistes d'abans". El sistema únicament hispanoparlant discrimina de manera exagerada als parlants d'altres llengües. Així, els catalans, els bascos i els gallecs (a més de les mil i una llengües que conviuen a l'Estat espanyol de manera conflictiva) veuen negats els seus drets "perquè ens entenguem tots". Si fem això, "perquè ens entenguem tots", perquè no parlem en anglès... o en esperanto? Ens entendríem tots! No caldrien més llengües!

Pels ciutadans del món-hipòcrites-multiculturals que responguin amb un "doncs d'acord, per mi no passaria res si parléssim només en una llengüa", els diré que una llengüa FORMA PART D'UNA CULTURA, D'UNA IDENTITAT, D'UNA MANERA DE FER. No és tan dificil d'entendre. No podem renunciar a la nostra llengüa perquè renunciem al que som. I, si ens hi fan renunciar, és el primer pas cap a la destrucció com a poble. Vergonya és el que haurien de tindre els que surten al reportatge parlant en castellà. Vergonya d'ells mateixos, per deixar-se trepitjar d'aquesta manera. Oi que no ha costat res subtitular la pobra dona? Per què no es fa el mateix a totes les televisions espanyoles? Per què la presència de les llengües nacionals no tenen presència als mitjans de comunicació estatals? I... si és així, per què el castellà sí que té lloc a la Televisió de Catalunya -i sense subtitular! que es fotin els catalans del nord-, inicialment entesa com a potenciadora de la normalització lingüística del català?

Si tots ens mantinguéssim ferms a l'hora de no canviar de llengua quan algú ens pregunta alguna cosa pel carrer, ja guanyaríem molt.

Un DEU per la senyora de la paradeta independentista.

dilluns, 15 de desembre de 2008

El president d'Escòcia a l'AMB

No és en si una notícia gaire rellevant. Ve a presentar un llibre ("Camí cap a la independència?") que ni tan sols no ha escrit ell, i aprofita el viatge per tal d'estrènyer llaços entre les classes dirigients de la CAC i del seu país. I, ja de passada, es veu que li ha fet gràcia que aquí tinguem una corporació de mitjans audiovisuals pròpia -tot i que espanyolista- i parlarà sobre això amb la Terribas.

Aquest polític, membre de l'SNP -partit nacional escocès-, no és res més que un Montilla o un Ibarretxe qualsevol amb moltes paraules i alguns fets. Almenys això podem treure de les entrevistes que ha concedit als llepaculs mitjans catalans (TVC, El Punt, Avui), on es confessa amant de la monarquia anglesa, del futbol i de la independència. No vol ficar-se en els assumptes de les altres nacions, ho ha repetit cent cops en aquestes entrevistes. Algú li ha dit que no s'hi fiqui? Concedeix entrevistes a periodistes expectants de les seves respostes i es digna a... no dir res?

Bé, sí que ha dit una cosa, en mig to de broma, quan l'entrevistava el bufó Cuní i parlaven del sistema educatiu escocès (min. 14): que hi hagi un bon sistema educatiu vol dir que hi ha una onada de gent educada i culta que lògicament optaran per la independència. Amb això, si no ho hagués dit en broma, podríem arribar a pensar que el seu sistema obliga als xiquets escocesos a recitar l'Scotland the brave o el Flower of Scotland dia rere dia, com si de xiquets americans es tractés. "Adoctrinar", seria la paraula que utilitzarien -i utilitzen- els malparits dels Ciutadans-Partit per a la ciutadania en el cas que això ho digués el mateix Montilla -que no ho diria ni mort-, el Carod, el Putxi o el que sigui, tan se val.

De paral·lelismes, senyors independentistes-nacionalistes-catalanistes-ciutadans del món-espanyolistes i demés ètnies, no n'hi ha cap, entre Escòcia i Catalunya. D'amistats, tampoc cal que n'hi hagi. Bàsicament perquè pertanyem a cultures diferents, pensaments diferents i, què coi, cadascú ha de mirar per ell mateix. Passa el mateix amb el País Basc o amb Irlanda. Els catalans tenim una dèria en identificar-nos i en tindre empatia en vers altres nacions sense estat del món -i si són d'Europa encara més-... Va passar amb Sèrbia, amb Alemanya, amb les repúbliques bàltiques, etc. etc.

És per això que considero que aquestes entrevistes són una pèrdua de temps, i aquestes empaties, francament innecessàries. Podem donar suport a aquestes independències, però malgastem esforços a l'hora relacionar-nos-hi. Sembla que vivim en una bombolla internacionalista i totalment formada per un autoodi visceral.

En fi, ja he despotricat suficientment. Aquí teniu les meravelloses entrevistes fetes per veritables professionals (per dir alguna cosa):

Entrevista de l'Avui+

Entrevista del Punt


Entrevista de TV3:



Només un últim apunt: el paio deu haver marxat amb la sensació que els catalans no tenim autoestima (no en tenim), perquè ha repetit el mateix discurs en totes i cadascuna de les entrevistes quan li preguntaven sobre les mesures del govern espanyol, la situació de Catalunya, què en pensa, etc. Se n'haurà anat amb la idea que els catalans necessitem que de tant en tant ens diguin com de macos som, les nostres excel·lències i les nostres desgràcies, etc.

dijous, 11 de desembre de 2008

De pel·lícules d'amor, de cançons lentes i de gustos antics

Fa un temps, el professor d'Història de l'audiovisual, àlies "Josetxo", tot parlant de la història del cine i de la convergència entre els gèneres narratius, va preguntar a la classe, per demostrar la seva teoria que "els homes miren pel·lícules de trets i les dones, pel·lícules romàntiques, i mai al revés", primer si a les noies presents els agradaven les pel·lícules bèl·liques. La resposta va ser mig mig: n'hi havia que sí, n'hi havia que no. Òbviament, l'home es va quedar astorat. L'orgull, però li seria retornat en fer una pregunta als del seu mateix sexe, que segur que coneixeria més.

Que quedi clar que no ho vaig fer a propòsit, per donar la nota (tot i que sovint ho faci): vaig ser l'únic xiquet en aixecar la mà davant la pregunta de si ens agradaven les pel·lícules d'amor. Tothom va riure i el professor es va quedar sorprès davant la meva afirmació. Què he de fer, si no? Que els altres no tinguessin els sants collons de dir la veritat, no vol dir que jo m'hagués d'autocensurar. Estic segur que no era l'únic realment. La pista per excel·lència: no sóc l'únic gai de l'assignatura (com a mínim, reconeguts, cinc). Sí, d'acord, no ha de complir-se obligatòriament el tòpic que tots els gais som hiper-sensibles, etc. però... bé, és que hi ha milions d'heteros a qui els agraden aquest tipus de films...!!! Em desespero...

Qui no ha vist mai... Pretty Woman? 10 things I hate about you? Lost in Translation? Food of Love? Never been kissed? Romeo+Juliet? Cachorro? Autumn in New York? Brokeback Mountain? Elegy? Ghost? Runaway Bride? Pearl Harbour? Pocahontas? La Sirenita? You've got an e-mail? Titanic? Dirty dancing? My best friend's wedding? Braveheart? Forrest Gump? Gladiator? Coyote Ugly? Grease? .......... !!!!

La llista és inacabable. Ho afirmo, em reafirmo, ho crido al cel: m'encanten les pel·lícules romàntiques!

D'acord, no tindran la qualitat ni el pressupost d'altres films, però... coi, si emocionen i entretenen... què més volem? Què és el cinema si no pur entreteniment?

I això em duu al que hem parlat avui: música. Els joves nord-americans, per tal de diferenciar-se de les generacions anteriors, van crear un nou estil, el qual posava dels nervis als seus ascendents (rock'n'roll). Llavors, el Josetxo ha preguntat: "a qui de vosaltres li agrada la música dels seus pares?". Clar, què entén ell per música "dels pares"? Beatles? Edith Piaf? Òpera? Nova cançó? Osti, doncs... m'encanta la música dels meus pares!! D'acord, divergim en si allò que fa el Migue Bosé o el Serrat es podria considerar música, però... coi, que hi ha molts músics actuals que no valen una merda. M'he de conformar amb el Canto del Loco, la Oreja de van Gogh, David Bisbal, Shakira, Paulina Rubio, etc. etc. etc.? Davant d'aquesta evidència, quasi bé la meitat de la classe, amb un acte de misteriosa valentia, ha aixecat la mà (jo inclòs)!

Així que avui m'acomiado de vosaltres amb la cançó lenta i melancòlica de Mishima - El temple, que teniu al primer lloc de la llista de reproducció. Què voleu que us digui, sóc un xiquet a qui li agraden les freses, el plàtan, el color blau cel, les pel·lícules romàntiques i les cançons lentes. I no us descuideu del heavy, el rock, el punk, l'ska... però bé, com que ja estic estigmatitzat, no m'excusaré en altres estils.