dilluns, 19 de gener de 2009

L'alçament

Solidaritat és la terra, ho sents? és la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir alló de: "si tal cosa succeés, fins les pedres s'alçarien"? Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d'una millor manera que abans: de la única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: així és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava.

Joan Maragall. La Veu de Catalunya, 1907.


Que bonic seria poder aplicar-ho de debò algun dia!

dimarts, 13 de gener de 2009

La història de la memòria

Posem per endavant que acabo de tornar d'una conferència/visionat d'un documental sobre la Batalla de l'Ebre i la memòria històrica. A banda que us recomano el seu visionat (podeu adquirir-lo o, si no, podeu esperar-vos a què el posin a tv3), m'agradaria comentar un parell de cosetes.

Últimament es parla molt de la memòria històrica. Que si hem de recordar, que hem de desenterrar les rencors passades... Jo pertanyo a una generació que no ha viscut, en teoria, repressió alguna. No ens han matat el pare o la mare, ni els germans, ni cap conegut. Això porta a molts "adults" (tot i que arribat als 20 anys crec que començo a ser adult, però vaja, el temps dirà) a considerar que els joves que pugem no tenim en compte les massacres i les desgràcies passades. Que la Guerra Civil i Franco són totalment desconeguts per naltros. Bé, potser és que hem tingut la desgràcia de néixer en "democràcia", de no saber el que tenim, de no poder valorar-ho perquè no ens ha costat res aconseguir-ho. Potser és que el que s'ha aconseguit no ho volem. Els joves tenim i tindrem sempre l'ambició de canviar el món, perquè veiem que tot no rutlla com ens agradaria. I aquí és on em ve l'enveja sana de tots els vells que hi havia a la sala (plena). Perquè ells han viscut (i han sobreviscut) una època molt dura, però tenen referents, han viscut tot tipus de sistemes. També han passat fam. Però van tindre la possibilitat de lluitar per allò que creien i si no ho van fer va ser per culpa d'ells, no per la d'altres. Naltros no hem tingut aquesta possibilitat. I, al pas que anem, no la tindrem mai. Per això precisament, cada cop que veig una sola imatge de la Tarragona assatjada, o de la gent a la Plaça de la Font pidolant a les tropes franquistes en la seva arribada, o de les dures batalles a l'Ebre, m'entra una melancolia per no haver-hi pogut ser. Alguns em titllaran de pijo o de jovenet inconscient amb ideals, però, sincerament, com m'hauria agradat poder passejar per la Tarragona, per la Prades, per la Reus, o per la Corbera d'Ebre dels anys 30 i 40!

L'altra cosa que volia comentar és que molts supervivents es neguen a dir-ne una sola paraula, sobre la guerra civil i la repressió posterior. Sobretot als pobles, amb tots els embolics i totes les venjances entre una família i una altra. Bé, el cas és que, si no ho diem, allò s'enfonsarà encara més en les rancúnies de la gent. Si no hi ha diàleg, si no hi ha reconciliació, és impossible que això s'acabi d'una vegada. No podem estar batallant encara per coses que van passar fa més de mig segle! És estúpid, no cal. D'acord, els records i les tristeses les passarà tothom. Però no podem seguir així. La transició no va ser res més que un pacte de silenci. No va ser una reconciliació. Per què, si no, l'Estat està tan desestabilitzat? Per què hi ha grups armats en l'actualitat? Perquè es nega el diàleg. I el diàleg és essencial per a la convivència.

dilluns, 12 de gener de 2009

L'any de la picor

Segur que de petit haureu preguntat als pares, als avis o als tiets quin era aquest any de la picor del qual parlaven. Doncs bé, per pura causalitat -i sense voler-ho-, acabo de descobrir-ho! Sembla que l'expressió té uns fonaments, segons Joan Amades i el seu llibre "Llegendes de Barcelona". La seva teoria ha viatjat pel món blocaire fins a arribar a una cançó de l'Estanislau Verdet:



Segons diu la cançó: "l'any de la picor va ser el 1471; l'any 1471 Barcelona patí la pitjor plaga de puces que hom podia recordar. La gent es gratava sens parar. És per això que, des d'aleshores, aquell any fou recordat com l'any de la picor."

Més informació, en aquest altre blog: http://etimologies.blogspot.com/2008/09/lany-de-la-picor.html o en aquest enllaç a l'obra original d'Amades: http://personal.auna.com/1277509/amades-bcn.html#_Toc459183325

Neix una nova iniciativa al Facebook!

"Volem l'edició en català del Diari de Tarragona!", així es titula una nova iniciativa popular oberta ahir mateix al portal "Facebook" per tal que els i les habitants o gent d'origen d'aquesta zona (Camp de Tarragona i Terres de l'Ebre), a més de qui vulgui adherir-s'hi per simpatitzar amb la causa, manifestin la seva voluntat que hi hagi una edició en català del Diari de Tarragona. En menys d'un dia ja ha estat objecte de més de 50 adhesions i s'espera que algun polític o alguna personalitat se'n faci ressò i entre tots puguem fer que el Diari de Tarragona, per fi, tregui l'edició en català.

Roguem als que s'hi adhereixin que convidin a les seves amistats a unir-se perquè així poguem ser més gent i tindre més pes.

http://www.facebook.com/group.php?gid=43124797294

Tanmateix, per als despistats, una edició catalana del Diari, més enllà de la seva ideologia reaccionària, espanyolista i manipuladora, comportaria la possibilitat que els lectors d'aquest poguessin llegir en català les notícies de la publicació més important de la nostra terra. La normalització lingüística ha d'abraçar tots els àmbits, no només els catalanistes i polititzats. El català ha de ser una llengua d'ús comú perquè poguem ser un país normal. Com a precedent, cal apuntar l'edició catalana del Periódico o la del Segre, molt importants per a la normalització lingüistica del català.

I si no teniu Facebook, feu-vos-el, encara que només sigui per a aquestes iniciatives (moltes han tingut èxit i s'han complit!), com va ser el meu cas.

dissabte, 10 de gener de 2009

Volem una tria intel·ligent al Parlament!

Des de fa un temps ha sorgit una campanya al Facebook manifestant la voluntat d'alguns sobre l'opció de tindre les CUP (Candidatures d'Unitat Popular) al Parlament, per regenerar l'independentisme més coherent. De fet, les CUP són de caire comunista, però això tan se val. Liberal-progressistes estarien disposats a votar-les si es presentessin ja que és l'única opció factible per a l'independentisme. El problema és que són municipalistes (al Camp de Tarragona tenen 1 regidor a Valls, i a Reus i a Tarragona encara no s'han format degudament), i un canvi d'estratègia comporta moltes cavil·lacions.

Però què hem de fer, si no, els independentistes? Abstenció, com manifestaven els reaccionaris Maulets a les últimes generals? O què? Perquè de partits "assentats" o "seriosos" (és conya, òbviament), el catalanisme només gaudeix (o sofreix) de CiU i Esquerra. I cap dels dos, amb llurs actuacions, ha estat coherent amb el seu suposat pensament. De fet, ja sabíem que Convergència era regionalista i pactista (ho vam sofrir durant 23 anys!), però... és que Esquerra també ho ha acabat sent! I fa 4 anys que estem així. A les municipals passades vaig votar Esquerra perquè creia que una majoria absoluta socialista no li convenia, a Tarragona. Però, malgrat no els agradi als esquerranosos tarragonins, Esquerra (a la ciutat i a tota Catalunya) s'ha decantat per ser un apèndix del PSOE-C. I que no se n'adonin ja és un crim.

Per descomptat, després hi ha les opcions freaks. Aquelles organitzacions que no han practicat mai la política activa (ja sigui municipalista o parlamentària) i que han manifestat que es presentaran, tot i que encara no s'hagi confirmat. Aquest és el cas de Catalunya Acció (organització sectària i ultra-secreta que maneja les elits catalanistes d'aquest país), Partit Republicà Català (escissió d'Esquerra, alguns els recordarem sempre per la campanya "Adéu Espanya!" de les eleccions generals passades on deien que si treien escons no es presentarien al Congrés ni al Senat en cap sessió plenària -que dius... llavors no et voto-), i Unitat Nacional Catalana (unitaristes, alguns els qualifiquen com a nazis, conservadors, defensors de la classe popular catalana).

Jo, què voleu que us digui. No sé a qui votaré, el que està clar és que algú s'ha de presentar, perquè votar Esquerra o CiU és poc menys que un crim, i abstenir-se és un crim complet.

Manca un any per les eleccions al Parlament. Ja és molt tard per a crear un partit i fer que la gent el conegui. Llavors... Esquerra prometrà sota acta notarial que no tornarà a pactar amb ningú? Si és així, els votaré. Si no, a veure què surt.

divendres, 9 de gener de 2009

Participacions a la nova generació de webs 2.0

Per a qui no ho sàpiga, un web 2.0 és aquella que et permet crear continguts a la xarxa, més enllà de fòrums i xats. Exemples de webs 2.0: blogs, flogs, espais, etc.

Bé, jo vaig començar en aquest món amb un espai. Mai he tingut una pàgina web (val a dir que ho vaig intentar un cop amb geocities, però no me'n vaig sortir). Aquest espai era dins el Messenger, així que hi podien accedir fàcilment tots els meus contactes (només calia clicar a l'estrelleta del costat del ninotet) i els de fora (si jo ho volia, que era el cas). Hi vaig apostar ja que feia anys que corria això dels espais. Recordo que ma germana en tenia un a Lycos. El problema és que era jove i innocent (16-17 anys XD) i hi posava coses massa atrevides o que no pretenia que se sabessin fora del cercle d'amics més íntims. Va passar el que havia de passar, i el vaig abandonar i posteriorment el vaig tancar.

Al cap d'un temps vaig fer-me el fotolog. Val a dir que quan me'l vaig fer no era encara una arma de quillos i quilles per a ensenyar el seu cos escultural i la seva gràcia a l'hora d'escriure combinant majúscules i minúscules. Només havia arribat als cercles més selectes de la població (és a dir, als frikis i a la gent corrent) i semblava que als emos els havia fet gràcia (malauradament, això de les majúscules i les minúscules es va posar de moda a tota l'adolescència "xK mOlA MÉs" -mira que és difícil escriure així, eh?-). Però, és clar, la gràcia del fotolog era penjar les teves pròpies fotos, i jo no tenia ni càmera de fotos, així que podríem dir que el meu fotolog, gran part d'ell, són fotografies del google amb textos super llargs. I, quan per fi em van regalar una càmera de fotos, vaig fer un segon fotolog sobre la nit de Tarragona (els dos avui dia encara visitables, però inactius).

Mentre tenia fotolog, vaig veure com la gent decent es ficava al món blogger. Era com un filtre d'idiotes (que no vol dir que no m'hi consideri, simplement amb mi el filtre va fallar). Així que me'n vaig fer un (que és aquest que veieu aquí), però només vaig fer una entrada i no vaig seguir. Quan el fotolog es feia cada cop més repetitiu i els quillos anaven guanyant terreny, vaig decidir retrobar el blog i iniciar una nova etapa. I aquí em teniu. Temps després m'he anat acostumant a aquest nou univers i avui dia puc afirmar que compto amb 3 blogs no institucionals i 2 d'institucionals (és a dir, pertanyents a formacions polítiques de les quals sóc membre). Malgrat tot, només actualitzo aquest (per falta de temps, ganes, idees i motivacions) i tot i haver provat tots els tipus d'aplicacions i servidors, tots (menys un) són blogger (de Google, el Gran Germà). Wordpress i les seves variants no em convencen, no ja per les seves característiques diferenciades, sinó perquè, per als negats en informàtica, el blogger és el millor, és el més manejable. De fet, podeu observar que amb tot el temps que fa que tinc aquest blog, encara no he posat un banner a dalt una mica decent... Imagineu-vos, si en sóc de negat!

Aquí no en cau

Nevarà. El cel és ben tapat, i els núvols m’indiquen que tenen ganes de descarregar. Segur. Avui neva. Amb aquestes baixes temperatures, si cau alguna cosa, serà neu.

Relatsencatala.cat

La demarcació s'abriga i mira al cel

Les mínimes sota zero es van generalitzar ahir a les comarques tarragonines, on avui es preveuen nevades fins al litoral

Carregats de bufandes, guants i barrets i amb la vista posada al cel, esperant la neu. Així van viure ahir les comarques del Camp de Tarragona i l'Ebre una de les jornades més fredes d'aquest hivern, mentre les diferents administracions es preparaven per a l'episodi de nevades que es preveia que s'iniciés durant la nit i matinada al sud de la demarcació. Avui, si es compleixen els pronòstics, les precipitacions en forma de neu podrien arribar a acumular gruixos de fins a vint centímetres a partir dels 400 metres d'alçada, tot i que alguns flocs podrien arribar a agafar fins a nivell del mar. L'onada de fred es va deixar notar ahir especialment a punts de l'interior del Camp de Tarragona.

El Punt


Els tarragonins també volem neu! En cau a tot arreu dels Països Catalans, i a Tarragona ni una miqueta!!!! >.<

Que en caigui i, si pot ser, el dia 14 pel matí tallant totes les vies de comunicació (trens inclosos) amb l'Àrea Metropolitana de Barcelona. ^^

dimecres, 7 de gener de 2009

Som 10.000 catalans a Brussel·les

Com no podia ser d'altra manera, la primera entrada d'enguany al blog havia d'anar dirigida al fet més rellevant d'aquest 2009. El dia 7 de març, els catalans conscienciats marxarem cap a Brussel·les per demanar l'autodeterminació dels Països Catalans, per a fer-nos sentir!

Aquí podeu escoltar la cançó:

Per als despistats, no es tracta d'una iniciativa feta des dels partits polítics. És totalment cívica i nascuda al poble i per al poble. Hem de muntar una manifestació que talli els carrers de Brussel·les. Així ens faran cas d'una vegada (o almenys ens farem sentir!) i a tota Europa sabran qui som. Animeu-vos, hem d'arribar als deu mil!!!

Més informació a: http://deumil.cat/