dimarts, 13 de gener de 2009

La història de la memòria

Posem per endavant que acabo de tornar d'una conferència/visionat d'un documental sobre la Batalla de l'Ebre i la memòria històrica. A banda que us recomano el seu visionat (podeu adquirir-lo o, si no, podeu esperar-vos a què el posin a tv3), m'agradaria comentar un parell de cosetes.

Últimament es parla molt de la memòria històrica. Que si hem de recordar, que hem de desenterrar les rencors passades... Jo pertanyo a una generació que no ha viscut, en teoria, repressió alguna. No ens han matat el pare o la mare, ni els germans, ni cap conegut. Això porta a molts "adults" (tot i que arribat als 20 anys crec que començo a ser adult, però vaja, el temps dirà) a considerar que els joves que pugem no tenim en compte les massacres i les desgràcies passades. Que la Guerra Civil i Franco són totalment desconeguts per naltros. Bé, potser és que hem tingut la desgràcia de néixer en "democràcia", de no saber el que tenim, de no poder valorar-ho perquè no ens ha costat res aconseguir-ho. Potser és que el que s'ha aconseguit no ho volem. Els joves tenim i tindrem sempre l'ambició de canviar el món, perquè veiem que tot no rutlla com ens agradaria. I aquí és on em ve l'enveja sana de tots els vells que hi havia a la sala (plena). Perquè ells han viscut (i han sobreviscut) una època molt dura, però tenen referents, han viscut tot tipus de sistemes. També han passat fam. Però van tindre la possibilitat de lluitar per allò que creien i si no ho van fer va ser per culpa d'ells, no per la d'altres. Naltros no hem tingut aquesta possibilitat. I, al pas que anem, no la tindrem mai. Per això precisament, cada cop que veig una sola imatge de la Tarragona assatjada, o de la gent a la Plaça de la Font pidolant a les tropes franquistes en la seva arribada, o de les dures batalles a l'Ebre, m'entra una melancolia per no haver-hi pogut ser. Alguns em titllaran de pijo o de jovenet inconscient amb ideals, però, sincerament, com m'hauria agradat poder passejar per la Tarragona, per la Prades, per la Reus, o per la Corbera d'Ebre dels anys 30 i 40!

L'altra cosa que volia comentar és que molts supervivents es neguen a dir-ne una sola paraula, sobre la guerra civil i la repressió posterior. Sobretot als pobles, amb tots els embolics i totes les venjances entre una família i una altra. Bé, el cas és que, si no ho diem, allò s'enfonsarà encara més en les rancúnies de la gent. Si no hi ha diàleg, si no hi ha reconciliació, és impossible que això s'acabi d'una vegada. No podem estar batallant encara per coses que van passar fa més de mig segle! És estúpid, no cal. D'acord, els records i les tristeses les passarà tothom. Però no podem seguir així. La transició no va ser res més que un pacte de silenci. No va ser una reconciliació. Per què, si no, l'Estat està tan desestabilitzat? Per què hi ha grups armats en l'actualitat? Perquè es nega el diàleg. I el diàleg és essencial per a la convivència.