dissabte, 14 de febrer de 2009

Música en català: mort o punt àlgid?

Ahir mentre era al gimnàs vaig sentir de fons una cançó dels Pets -S'ha acabat-. Avergonyit, vaig treure'm els auriculars de les orelles per on sonava una cançó de Love of Lesbian. Tenia l'honor de sentir la meva llengua a la ràdio, per tant la sentia tothom qui era allà, i no volia deixar escapar aquesta gran ocasió, tan poc corrent a casa nostra. Quan es va acabar la cançó en qüestió vaig sentir la sintonia de la ràdio. Cadena Cien, deien. No sóc gaire amant de la ràdio espanyola, així que vaig sentir-me favorablement sorprès. Després, però, va vindre'm un pensament al cap propi dels que no sabem conformar-nos: Els Pets són un grup del passat i les seves cançons són antigues (sobretot aquesta) si tenim en compte la gran quantitat de grups nous que hi ha. Si la intenció era posar una cançó en català "per cobrir la quota", ja podrien haver buscat una mica més, oi? Vaja, que la cançó és molt bona, no dic que no, però de debò hem de sentir les mateixes cançons durant vint anys?

D'altra banda, sempre he tingut el dilema de com està veritablement la música en la nostra llengua. Des d'uns anys ençà han aparegut infinitat de grups, tant des de la Marina com des del Rosselló. Grups de Ponent, de l'Ebre i de qualsevol de les illes triomfen per allà on van. Els seus concerts són multitudinaris, tenint en compte les sales on es fan. Però... a les discoteques, a les ràdios i als bars no se'n sent ni una. I si se'n sent una, aquesta és, com ja he dit, de l'any de la pera. Potser és que falten mitjans de comunicació per promocionar aquest tipus de música -és que es pot considerar un sol tipus?-. Així, l'argument dels amos dels establiments d'oci nocturn per no posar música en català és que no n'hi ha, o que la seva qualitat no és la necessària, o que ningú la coneix... En fi, un peix que es mossega la cua. En un moment creiem que som al cel, que no cal canviar de llengua per escoltar bona música en qualsevol dels diversos gèneres existents, i en l'altre ens baixen al terra amb una puntada de peu.

La desgràcia de la música en català és que els catalans no escolten la seva música. I no conec cap música de cap idioma que se sostingui amb els oients estrangers.

dimarts, 10 de febrer de 2009

I sant tornem-hi: més canvis!

Bé, avui ha tornat a passar. Prometo no explicar-me de la manera tant extensa com ahir, solsament comentaré les diferències, que n'hi ha hagut.
  • L'estudiant, en aquest cas mexicà, ja havia assistit a una classe en català de la mateixa assignatura (Llenguatge Audiovisual). Així, s'ha assabentat de la realitat del nou ambient on s'ha integrat i a corre-cuita s'ha apuntat a un curs de normalització lingüística. Per tant, aquest SÍ que ha tingut la deferència amb la llengua catalana.
  • La professora s'ha vist sorpresa per la meva reacció (òbviament en aquesta ocasió no he estat tant valent com creia que seria quan tornés a passar), m'ha entès i m'ha explicat això que he comentat. M'ha promès que en una, dues o tres setmanes tornaria a fer les classes en català i així l'hi ha dit a l'alumne en qüestió.
  • He tingut més enfrontaments verbals sobre el tema amb els companys. Suposo que la reflexió els ha dut per un camí diferent del meu o que simplement allò d'ahir va crear un precedent difícil d'esborrar de les ments dels estudiants.
Això és tot. Més maldecaps, més discussions, més pensaments i més nervis. Però què hi farem, si alguna cosa estimo de debò en aquesta vida és la llengua catalana, quelcom abstracte per a alguns, però a mi m'omple, què voleu que us digui. I quan veig que sofreix d'aquesta manera no puc deixar de pensar com podria convèncer o què he explicat malament per tal d'acostar posicions.

Sabeu el problema? Que si això fos un estat independent amb una única llengua oficial no tindríem aquesta discussió, perquè la gent ja tindria interioritzat aquest ideal preservacionista i ningú li hauria imposat aquest sentiment tan profund d'autoodi.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Canvi de llengua


Avui a la classe de Gèneres Informatius I cap a les 9:30 del matí hem estat testimonis d'un fet anòmal. Començàvem a fer feina i a avançar temari comentant el tema de les fonts periodístiques. De sobte, entra a classe un xiquet amb pinta de desubicat. Ha demanat perdó per arribar tard i s'ha dirigit en privat al professor. Em tenia intrigat què li devia haver dit. Potser que ho sentia molt per arribar a aquella hora, o potser que no sabia on havia d'asseure's. No ho sé. El cas és que s'ha assegut i quan just posava la seva motxilla sobre la taula el professor ens dirigeix unes paraules que creia, en la meva ingenuïtat, que no sentiria mai: "Bé, aquest noi és de Buenos Aires, de l'Argentina, i us pregunto si passa res perquè canviï de llengua i em passi al castellà. Hi ha algú que no hi estigui d'acord?". Per descomptat, m'he quedat petrificat. Vaja, creia que era en un somni, un de tants en què m'aixecava i responia a la mateixa pregunta amb un "ho sento, però és que jo no entenc el castellà, podem fer la classe en català?" o un altre "això és Catalunya i la llengua del país és el català, no entenc el canvi d'idioma". Bé, ja sabeu que els somnis són poc realistes, tant pel que fa a les argumentacions com pel que fa a les reaccions. Doncs res, tu, m'he quedat petrificat, ho confesso. Mirava a banda i banda i només veia gestos d'aprovació. Bé, tots menys un. Algú ha gosat dir: "Però què es pensa aquest paio? Hem de canviar la llengua per ell? I per què la fem en anglès?". He de confessar, també, que no he tingut els ous d'aixecar-me i dir que jo no hi estava d'acord -se'm giraria tota la classe en contra- i quan he sentit això últim he pensat que potser ella tenia més ous que jo i que ho faria. Per tant, l'hi he etzibat un "et dono el meu suport". Com un gallina, vaja. Però al final ningú s'ha aixecat i el professor ha fet la classe en castellà amb accent català.

Al llarg d'aquesta insuportable mitja hora he pensat diverses coses:

1) Aixecar-me i dir de sobte que a mi em semblava malament allò que feia
2) Com que no em concentrava a l'hora de prendre apunts, recollir les meves coses i marxar de classe
3) Al final de la classe, anar a parlar amb el professor en privat

Sí, xiquets, he agafat l'opció més covarda -la 3, tot i que he fet alguna cosa, no com altres-. Li he dirigit la meva desaprovació per allò que havia passat argumentant-li diverses raons:
  • En d'altres assignatures i anys hem tingut a classe alumnes estrangers. Italians, veneçolans, gallecs... Només vaig sentir una queixa (de la veneçolana), però cap professor va canviar de llengua per ella. Com a molt, el professor en qüestió es dirigia a l'alumne a final de classe aclarint-li els dubtes que li poguessin haver sorgit. Per tant, no entenc el favoritisme de l'argentí nouvingut.
  • Aquest alumne havia vingut a estudiar a Catalunya, és a dir, en un país amb una llengua pròpia i, per tant, que té el dret i el deure de respectar. Vivim -i sempre diré malauradament- en un règim bilingüista. Així, tots hem de conèixer dues llengües. Si hom només en coneix una és que es creu superior o amb més drets que els que en coneixem dues. D'acord, és argentí, suposadament acaba d'arribar. Ara bé! Si no sent la llengua, com l'aprendrà? Tampoc estem parlant d'euskera ni de flamenc! Parlem de català-castellà, dues llengües romàniques que un estranger pot entendre bastant bé. I si l'estudiant en qüestió és Erasmus o d'aquests que es passen solsament 3 o 4 mesos al lloc de destinació i, per tant, no té la previsió d'aprendre altres llengües? Doncs d'acord, però això no ha de fer trencar el ritme d'estudi dels altres. És a dir, perquè vingui algú de fora, no hem de canviar de llengua. És impossible que s'adapti a la nostra societat sense aprendre la nostra llengua -i no parlo de parlar-la, només entendre-la!-.
  • El professor pot parlar en la llengua que vulgui. És més, un professor d'universitat no té el deure de conèixer la llengua, com és el cas dels professors d'institut. Només d'entendre-la -cosa no gaire difícil, com he dit-. El que em rebenta és que canviï la llengua només per la presència d'un estudiant, mentre els altres 60 o 70 ens fotem. També entenc que la seva llibertat es veu privada pel fet que algú li ha dit que vol que canviï de llengua -cosa comprensible si parléssim d'una llengua pròpia, però d'una estrangera? Ja posats, que parlés en anglès, oi?-.
  • Si, tot i ser català i castellà llengües bastant semblants, l'estudiant en qüestió no entén el professor, sempre podrà demanar els apunts a un company i que l'ajudi en allò que no entengui. D'això se'n diu ser independent, que és allò que se suposa que vols aprendre quan te'n vas de casa.

Bé, m'ha dit que ho parlaria amb els altres professors, però d'aquí en trec una altra reflexió -> no té valentia suficient com per dir-li: "ho sento, aquí les classes es fan en català" i així ningú se n'hagués assabentat? No és voler criminalitzar l'alumne quan se'l posa entre l'espasa i la paret fent aquest tipus de preguntes?

És cert, doncs, que tots anem bastant malament de valentia. Algú em pot dir on es compra?

PD: permeteu-me aclarir que en la majoria d'aquests casos mai és culpa de l'alumne nouvingut. És més de la direcció de la universitat, del cònsol espanyol a l'Argentina -o qualsevol dels seus representants-, o de l'imbècil de torn que, davant de la por d'aquest en assabentar-se que aquí les classes es feien en català, li ha dit que podia parlar amb el professor que li toqui i demanar que canviï de llengua que no hi haurà cap problema.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Nou blog

Permeteu-me que faci una mica de publicitat. Fa uns mesos vaig voler engegar un projecte de blog sobre la política internacional, quelcom massa complicat com per dedicar-li una entrada de tant en tant. Segurament el meu coneixement sobre el tema sigui més aviat curt, però esperem que dia rere dia entenguem tots junts què s'hi cou a l'ONU, a la UE, a la Lliga Aràbiga, a la Unió Africana, etc. etc.

Aquest és el blog: http://lluitesdepoder.blogspot.com

I prometo que el disseny dels blogs d'aquí a un temps canviarà! Que m'estan ensenyant a fer servir el Freehand, ja que amb el Gimp i el Photoshop no sembla que pugui...

Us hi espero!

dissabte, 7 de febrer de 2009

Sobre la normativa de política lingüística

Perdoneu, és que sóc una mica torracollons. Aprofito aquesta allau de visites i de comentaris per comentar aquest tema tan polèmic. XD Als anys 80 es va legislar una normativa referent a la llengua oficial de l'administració de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Volia assegurar la presència de la llengua catalana a l'àmbit públic i compensar així les polítiques culturals colonitzadores de l'Estat espanyol. Un d'aquests punts, el qual avui dia encara algú gosa debatre per manca d'informació, és el de la retolació en català. Bé, la llei diu que "com a mínim" cal fer-ho en la llengua pròpia del país (el català). Això inclou tant la retolació exterior com la interior, però exclou la raó de l'empresa (el nom). Així, un establiment qualsevol es pot dir "El rincón de Paco de la España millonaria" (nom que se m'acaba d'ocórrer), però a sota (i visible) cal posar quelcom de "Restaurant", "Cafè", "Bar", "Taverna", etc. en català. No costa tant, oi? I la llista del menú i altres històries, doncs també. Que ets en una via principal d'una gran ciutat? Això no t'exclou. No costa gaire posar al costat de "Berberechos", "Escopinyes".

A sobre, perquè no resulti agressiu ni res semblant, la Generalitat no sanciona fins molt temps després que s'hagi avisat constantment a l'empresa en qüestió i s'hi hagi negat el mateix nombre de cops. Ara bé! Què fa hom quan de sobte se n'adona que existeix aquesta normativa i que ningú n'hi havia informat? Doncs la Generalitat li abona el canvi de cartell i les despeses que pugui ocasionar. Tot un luxe oi? Jo ara és quan em pregunto... aquests establiments d'inauguració recent que no compleixen la normativa tot i que la coneixen... són insolidaris amb la resta de catalans, els quals posen els diners perquè compleixin una normativa? Jo crec que sí. Vaja, que ens prenen el pèl.

I a això que volia arribar: fa uns dies el tripartit amb el suport d'Esquerra va donar suport a la candidatura de Madrid 2016 (que no l'aconseguiran, però vaja) dels Jocs Olímpics. Òbviament, aquest suport no és gratuït: Barcelona vol ser subseu. Des de Madrid se'n van fotre, de les declaracions dels catalans, i fins i tot un conseller de la Comunitat de Madrid va dir que a veure si els catalans no s'enfadarien perquè al Camp Nou hi haguessin rètols en castellà.

Enllaç a la notícia

Doncs bé, què en penseu? Se'ns pixen a sobre i encara els riem les gràcies? La ignorància sobre la llei a Madrid ha provocat ignorància sobre ella a Catalunya?

dimecres, 4 de febrer de 2009

La llengua és un tret identitari, no és solsament una eina de comunicació

Us adjunto un text d'un correu:

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES:

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.


La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.


De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i
nosaltres que sigui 'Mare de Déu'


Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.


Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans, són, només, uns poca-vergonyes'.


Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.


Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.


A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, abraçades, pena, un tomb...'.


Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti!'


Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.


Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.


Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.


Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...


Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.


Això a més dels "t'estimo" en comptes d'"et vull" (te quiero).

Algú dubta encara que una llengua és més que una eina? És tota una manera de ser. I si perdem la llengua, com diria la dita, perdrem la identitat.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Un de tants llibres que és més bo per ser famoset que per ser bo


L'Òmnibus de la mort: parada Falset és una novel·la de no-ficció -és a dir, de realitat, el que passa és que als creatius els encanta inventar-se nous termes- que tracta l'anarquisme de la Guerra Civil a les comarques catalanes -sobretot al Camp i a l'Ebre-. Bé, realment no tracta l'anarquisme, tracta els esvalotats que es feien dir anarquistes i que, sota aquesta bandera, cometien atrocitats contra tot aquell qui gosava oposar-se a la seva revolució. Sobretot analitza la figura de Pasqual Fresquet, un delinqüent comú que en encetar-se la guerra va sortir del seu barri marginal de l'Hospitalet de Llobregat per a fer la revolució, és a dir, a matar contrarevolucionaris. En van patir les conseqüències la gent dels pobles del Baix Aragó, de la Terra Alta, del Priorat... Precisament l'autor és de Falset (capital del Priorat) i per això va començar la recerca sobre aquest personatge relativament desconegut. Al llarg de la novel·la anirà descobrint què en saben els seus veïns i, sobretot, deixarà entreveure fins a quin punt aquests anys tan convulsos van trencar la convivència i van fer créixer els recels entre els veïns de les diverses poblacions.

No us explico més perquè... no hi ha més. Vaja, fora dels ornaments i les ganes de banalitzar la realitat. Ho sento si l'autor, per accident, visita aquest blog tan humil i veu una crítica negativa -suposo que serà el primer cop que en vegi una, perquè les que he llegit deixen el llibre pels núvols-, però és la meva també humil opinió, potser derivada del fet que sóc de llegir llibres històrics, assaigs, etc. i la ficció no és el meu fort (la trobo tan inútil...). Però és que, igualment, si el llibre és de no-ficció, espero trobar-m'hi no-ficció. I ja sé que tot el que posa al llibre ha passat en major o menor mesura, però permeti'm que li digui que aquest estil lavanguardista (com el del seu amic i company corresponsal a Israel per A3TV -Zymmerman, si no recordo malament- o el del seu altre company de diari Plàcid Garcia Planas) em resulta poc menys que vomitiu. És una manera fàcil i senzilla d'arribar a les masses, que no pensin. És més, que pensin en coses que no els afecten per a res. No dic que no sigui necessari un llibre sobre les desgràcies de la CNT-FAI en aquestes terres, però fins a cert punt! No m'agrada com escriu, com converteix aquesta recerca seva en un espectacle. Ho sento, senyor Toni Orensanz.

I a què ve tot això? Doncs que quan va sortir jo vaig ser dels primers en comprar-me'l (va sortir al juliol i jo vaig comprar-me'l a l'agost) i quan ja duia moltes pàgines i semblava que no me l'acabava, vaig decidir deixar-lo de banda (com a molt em mancaven unes deu pàgines). No podia. Després, aquest nadal, a ma mare li van regalar aquest mateix llibre. Per descomptat, quan el vaig veure vaig dir que ja el tenia, però que no calia que se'l llegís, perquè no valia la pena. Se'l va llegir i es veu que li va agradar -ella, a diferència de mi, no és gaire lectora de novel·les històriques ni d'assajos...-. I ahir mateix, a la presentació de l'assignatura de Gèneres Informatius I de la URV -i poso la universitat perquè si aquest autor ve, com sembla ser, a presentar-nos el llibre, que sàpiga que hi ha gent a qui no li ha agradat- va el professor i diu que ens l'hem de llegir i fer-ne una ressenya de seixanta línies per a l'abril. Jo, és clar, tinc el dilema de lliurar-li la ressenya dijous i que es quedi amb un pam de nas -és que els joves no llegim-, però estic pensant que potser resultarà una mica repelent. No ho sé, ja ho pensaré. XD

El cas és que considero que és un dels grans blufs de la literatura actual. I per la bola que li estan donant els seus companys de professió no nego que per Sant Jordi sigui èxit de vendes. Tot un exemple que el que importa de debò en aquest negoci que en diem literatura són els contactes i la difusió de l'obra en qüestió. I si treballes en un mitjà xuclamembres com és La Vanguardia, encara ho tens més assegurat.

PD: tot plegat sense mencionar els tics que té la literatura catalana feta en territori de l'Estat espanyol de posar les cites espanyoles en aquest idioma i les dels altres posar un peu de pàgina a sota amb la traducció, o bé al revés, o també ignorant la versió original. Tan assumit tenim que tots els catalanoparlants sabem espanyol? És a dir... els sona potser que hi ha gent a la Catalunya Nord i a l'Alguer que no saben espanyol, però sí català? D'acord, són pocs. Però el cas és que una llengua no ha d'estar mai lligada a una altra. Si no, com sobreviurà? Però bé, aquest seria un tema per a una altra entrada.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Primer dia de classe!

Sí, ja sé que som a dia 2 de febrer i que no vivim al Japó. Però avui era el primer dia de classe del segon quadrimestre. Els alumnes de les diverses carreres de les Facultats de Lletres i d'Infermeria estrenàvem instal·lacions noves. Potser a molts no ens convenç canviar pedra del segle XV per ciment del segle XXI, però el cas és que avui tots naltros anàvem amb aquella il·lusió característica del primer dia de classe quan ja has passat un cicle. Com quan anàvem per primer cop a l'institut, o com quan per primer cop feiem Batxillerat. No ho sé, jo tenia nervis perquè assistíem a un esdeveniment històric, allò que ens preguntaran els nostres fills quan vagin a aqueixa mateixa universitat i al mateix edifici i ens preguntin: "tu hi vas anar? Com era quan la van construir?". Què li hauríem de dir, si no que era tot nou i que s'hi estava molt bé? Però abans que la vellesa em faci veure coses que no són he d'afirmar que el que hem inaugurat avui era una merda amb potes. Sense gespa, sense personalitat, amb molt de temps perquè s'acabin les obres per endavant, etc. Potser n'hi haurà d'altres que pensaran que aquest és un pas endavant, que evolucionem i deixem enrera edificis vells i instal·lacions pèssimes. Jo no ho penso així.

Però deixeu-me dir alguna cosa bona del lloc, abans d'acomiadar-me. No és que tinguem més serveis (cafeteria, busos, etc.), no. Això és plenament secundari (almenys per a mi). El que fa que sigui bo que ens hagin canviat a tots d'ubicació és que som TOTS allà. És a dir, pots prendre un cafè (en el meu cas un suc, una cola o una cervesa) amb una de Filologia Catalana, després pots xerrar pel passadís amb un altre d'Història, si de cas més tard pots anar a la biblioteca i trobar-te els teus amics de la colla i preguntar com va tot, i quan acabis de donar tombs pots quedar amb tots ells per anar a dinar a la cafeteria o a qualsevol lloc proper i posteriorment tornar a estudiar. És a dir, fer vida de campus a deu minuts de casa.

I dic jo... no trobarem a faltar les cadires amb el tros de taula de l'any de la picó, ni els passejos per arribar al Seminari?