dilluns, 9 de febrer de 2009

Canvi de llengua


Avui a la classe de Gèneres Informatius I cap a les 9:30 del matí hem estat testimonis d'un fet anòmal. Començàvem a fer feina i a avançar temari comentant el tema de les fonts periodístiques. De sobte, entra a classe un xiquet amb pinta de desubicat. Ha demanat perdó per arribar tard i s'ha dirigit en privat al professor. Em tenia intrigat què li devia haver dit. Potser que ho sentia molt per arribar a aquella hora, o potser que no sabia on havia d'asseure's. No ho sé. El cas és que s'ha assegut i quan just posava la seva motxilla sobre la taula el professor ens dirigeix unes paraules que creia, en la meva ingenuïtat, que no sentiria mai: "Bé, aquest noi és de Buenos Aires, de l'Argentina, i us pregunto si passa res perquè canviï de llengua i em passi al castellà. Hi ha algú que no hi estigui d'acord?". Per descomptat, m'he quedat petrificat. Vaja, creia que era en un somni, un de tants en què m'aixecava i responia a la mateixa pregunta amb un "ho sento, però és que jo no entenc el castellà, podem fer la classe en català?" o un altre "això és Catalunya i la llengua del país és el català, no entenc el canvi d'idioma". Bé, ja sabeu que els somnis són poc realistes, tant pel que fa a les argumentacions com pel que fa a les reaccions. Doncs res, tu, m'he quedat petrificat, ho confesso. Mirava a banda i banda i només veia gestos d'aprovació. Bé, tots menys un. Algú ha gosat dir: "Però què es pensa aquest paio? Hem de canviar la llengua per ell? I per què la fem en anglès?". He de confessar, també, que no he tingut els ous d'aixecar-me i dir que jo no hi estava d'acord -se'm giraria tota la classe en contra- i quan he sentit això últim he pensat que potser ella tenia més ous que jo i que ho faria. Per tant, l'hi he etzibat un "et dono el meu suport". Com un gallina, vaja. Però al final ningú s'ha aixecat i el professor ha fet la classe en castellà amb accent català.

Al llarg d'aquesta insuportable mitja hora he pensat diverses coses:

1) Aixecar-me i dir de sobte que a mi em semblava malament allò que feia
2) Com que no em concentrava a l'hora de prendre apunts, recollir les meves coses i marxar de classe
3) Al final de la classe, anar a parlar amb el professor en privat

Sí, xiquets, he agafat l'opció més covarda -la 3, tot i que he fet alguna cosa, no com altres-. Li he dirigit la meva desaprovació per allò que havia passat argumentant-li diverses raons:
  • En d'altres assignatures i anys hem tingut a classe alumnes estrangers. Italians, veneçolans, gallecs... Només vaig sentir una queixa (de la veneçolana), però cap professor va canviar de llengua per ella. Com a molt, el professor en qüestió es dirigia a l'alumne a final de classe aclarint-li els dubtes que li poguessin haver sorgit. Per tant, no entenc el favoritisme de l'argentí nouvingut.
  • Aquest alumne havia vingut a estudiar a Catalunya, és a dir, en un país amb una llengua pròpia i, per tant, que té el dret i el deure de respectar. Vivim -i sempre diré malauradament- en un règim bilingüista. Així, tots hem de conèixer dues llengües. Si hom només en coneix una és que es creu superior o amb més drets que els que en coneixem dues. D'acord, és argentí, suposadament acaba d'arribar. Ara bé! Si no sent la llengua, com l'aprendrà? Tampoc estem parlant d'euskera ni de flamenc! Parlem de català-castellà, dues llengües romàniques que un estranger pot entendre bastant bé. I si l'estudiant en qüestió és Erasmus o d'aquests que es passen solsament 3 o 4 mesos al lloc de destinació i, per tant, no té la previsió d'aprendre altres llengües? Doncs d'acord, però això no ha de fer trencar el ritme d'estudi dels altres. És a dir, perquè vingui algú de fora, no hem de canviar de llengua. És impossible que s'adapti a la nostra societat sense aprendre la nostra llengua -i no parlo de parlar-la, només entendre-la!-.
  • El professor pot parlar en la llengua que vulgui. És més, un professor d'universitat no té el deure de conèixer la llengua, com és el cas dels professors d'institut. Només d'entendre-la -cosa no gaire difícil, com he dit-. El que em rebenta és que canviï la llengua només per la presència d'un estudiant, mentre els altres 60 o 70 ens fotem. També entenc que la seva llibertat es veu privada pel fet que algú li ha dit que vol que canviï de llengua -cosa comprensible si parléssim d'una llengua pròpia, però d'una estrangera? Ja posats, que parlés en anglès, oi?-.
  • Si, tot i ser català i castellà llengües bastant semblants, l'estudiant en qüestió no entén el professor, sempre podrà demanar els apunts a un company i que l'ajudi en allò que no entengui. D'això se'n diu ser independent, que és allò que se suposa que vols aprendre quan te'n vas de casa.

Bé, m'ha dit que ho parlaria amb els altres professors, però d'aquí en trec una altra reflexió -> no té valentia suficient com per dir-li: "ho sento, aquí les classes es fan en català" i així ningú se n'hagués assabentat? No és voler criminalitzar l'alumne quan se'l posa entre l'espasa i la paret fent aquest tipus de preguntes?

És cert, doncs, que tots anem bastant malament de valentia. Algú em pot dir on es compra?

PD: permeteu-me aclarir que en la majoria d'aquests casos mai és culpa de l'alumne nouvingut. És més de la direcció de la universitat, del cònsol espanyol a l'Argentina -o qualsevol dels seus representants-, o de l'imbècil de torn que, davant de la por d'aquest en assabentar-se que aquí les classes es feien en català, li ha dit que podia parlar amb el professor que li toqui i demanar que canviï de llengua que no hi haurà cap problema.

5 comentaris:

Seyker ha dit...

Vols dir que coneixent les dues llengües es un problema tan greu? Vull dir, tu mateix comentes que molts alumnes han estat d'acord excepte un parell. No vull dir que el problema sigui vostre, pero be que si vol aprendre la llengua ho té més fàcil en ambients diferents que als d'una clase on el professor pot tenir un vocabulari més ampli. Realment si has nascut aquí i tens la (gran) virtut que suposa entendre dues llengües, les classes en les que es canvii l'idioma no t'haurien de retrassar...

PD: Per aquesta raó de tres el Josetxo es un fill de puta que no para de canviarlo xD

Josep M. ha dit...

Jo entenc perfectament català, castellà i fins i tot l'anglès (tot i que depèn del vocabulari). Això no treu que l'ensenyament a Catalunya s'hagi de fer per defecte en català. Vaja, és de lògica. Si és per augmentar el nostre nivell, podríem fer-la en anglès i no em semblaria pas malament (no totes òbviament).

Suposa un problema quan una persona que pressuposa certa intel·ligència obliga als autòctons a canviar de llengua perquè ell no l'entén. És a dir, ens trobem en una època de tolerància. Jo no puc obligar a ningú a canviar de llengua perquè em surti dels ous. I es pot obligar de moltes maneres, no només amb un imperatiu.

No érem només dues persones que volíem que seguís amb el català. Segurament erem un quart de la classe amb aquest pensament. Però quan tu a un alumne el poses entre l'espasa i la paret de dir-li: català -intolerant, egoïsta- o castellà -bona persona-? Naturalment, tothom ha callat.

Dos apunts més:

- el josetxo pot fer el que vulgui, com tots els professors. La diferència entre ell i el que ha passat avui és que ell canvia quan VOL, no perquè vingui algú de fora. I ja és molt que s'hagi dignat a aprendre la llengua -tot i que no massa bé XD- tenint dos llengües més en principi -més l'anglès, el francès, l'italià, el portuguès, que diu que coneix-. Es tracta de LLIBERTAT.

- no considero que sigui tant benefici conèixer dues llengües des d'un principi. Potser a primera vista sí, però després te n'adones que una llengua, si conviu amb una altra, es menja l'altra. I així no en coneixes dues: en coneixes una i mitja. Tu coneixes mig català i bé el castellà. Jo coneixo mig castellà i bé el català. Però fa solsament un any no coneixia el català tant bé com ara. Les errades que s'arriben a fer en català si les féssim en castellà algú ens consideraria analfabets.

Seyker ha dit...

No érem només dues persones que volíem que seguís amb el català. Segurament erem un quart de la classe amb aquest pensament. Però quan tu a un alumne el poses entre l'espasa i la paret de dir-li: català -intolerant, egoïsta- o castellà -bona persona-? Naturalment, tothom ha callat.


Vols dire que un quart? No es una exageració? Has anat preguntant? Per què pel que sé a la primera fila només sería la Xell la molesta i parlariem de la fila d'una sisena part... Sempre exageres molt les situacions. Es que no trobo que sigui imposició i menys quan el professor ho ha preguntat. Si realment et molesta tant, expressat (que almenys ho has fet després en privat que ja es més del que feu normalment).

Aixo sí crec que lo millor es queixar-se a classe directament. Després de l'experiència "Bernat" amb "Evolució de les idees estètiques" ja estic escarmentat...

Josep M. ha dit...

Jo parlo de la gent que s'ha sentit molesta amb la pregunta, no amb el canvi concretament. És a dir, gent que no ha sabut què contestar i que ha preferit callar-se el que que pensava. Gent que ha vist com els seus apunts esdevenien un caos lingüístic.

I jo crec que sí que erem un quart. Potser els hippy-modernets-frikis (el 90% de la classe, d'acord XD) siguem en general bastant apolítics o alingüístics (passotes en definitiva, tot i que després es veu de qui és cadascú segons el que diu). Però en altres bandes de la classe la proporció 1/6 no havia de ser així. El problema és aquest: la pregunta. Si no hi ha pregunta, no hi ha dilema ni criminalització.

Anònim ha dit...

De vegades als herois els falta una mica de pràctica, però pensa que l'important és tenir la consciència clara del que s'ha de fer.

Si un dia els nervis ens juguen una mala passada... malhauradament sempre hi haurà un segon dia per a la èpica.

Ànims