dissabte, 14 de febrer de 2009

Música en català: mort o punt àlgid?

Ahir mentre era al gimnàs vaig sentir de fons una cançó dels Pets -S'ha acabat-. Avergonyit, vaig treure'm els auriculars de les orelles per on sonava una cançó de Love of Lesbian. Tenia l'honor de sentir la meva llengua a la ràdio, per tant la sentia tothom qui era allà, i no volia deixar escapar aquesta gran ocasió, tan poc corrent a casa nostra. Quan es va acabar la cançó en qüestió vaig sentir la sintonia de la ràdio. Cadena Cien, deien. No sóc gaire amant de la ràdio espanyola, així que vaig sentir-me favorablement sorprès. Després, però, va vindre'm un pensament al cap propi dels que no sabem conformar-nos: Els Pets són un grup del passat i les seves cançons són antigues (sobretot aquesta) si tenim en compte la gran quantitat de grups nous que hi ha. Si la intenció era posar una cançó en català "per cobrir la quota", ja podrien haver buscat una mica més, oi? Vaja, que la cançó és molt bona, no dic que no, però de debò hem de sentir les mateixes cançons durant vint anys?

D'altra banda, sempre he tingut el dilema de com està veritablement la música en la nostra llengua. Des d'uns anys ençà han aparegut infinitat de grups, tant des de la Marina com des del Rosselló. Grups de Ponent, de l'Ebre i de qualsevol de les illes triomfen per allà on van. Els seus concerts són multitudinaris, tenint en compte les sales on es fan. Però... a les discoteques, a les ràdios i als bars no se'n sent ni una. I si se'n sent una, aquesta és, com ja he dit, de l'any de la pera. Potser és que falten mitjans de comunicació per promocionar aquest tipus de música -és que es pot considerar un sol tipus?-. Així, l'argument dels amos dels establiments d'oci nocturn per no posar música en català és que no n'hi ha, o que la seva qualitat no és la necessària, o que ningú la coneix... En fi, un peix que es mossega la cua. En un moment creiem que som al cel, que no cal canviar de llengua per escoltar bona música en qualsevol dels diversos gèneres existents, i en l'altre ens baixen al terra amb una puntada de peu.

La desgràcia de la música en català és que els catalans no escolten la seva música. I no conec cap música de cap idioma que se sostingui amb els oients estrangers.

2 comentaris:

Seyker ha dit...

El tema es molt més senzill del que dius. La raó sempre es la mateixa: promoció. A mi ja saps quin estil de grups m'agraden (post-rock) com els Mantaray que crec que son valencians (crec, tampoc m'importa), pero no els coneix ni deu... ni a uns ni altres. L'altre tema es que el que més es promociona de la música catalana es molt poc original un estil de pop i de rock molt vist que avorreix ja...

Raulnama ha dit...

Té una part de raó en Seyker. Tot és questió de diners. Com que no hi ha un gran públic no s'inverteix amb publicitat, promoció, projecció.... Però el mateix passa amb el cinema, l'art plàstic o la literatura.