dimarts, 3 de febrer de 2009

Un de tants llibres que és més bo per ser famoset que per ser bo


L'Òmnibus de la mort: parada Falset és una novel·la de no-ficció -és a dir, de realitat, el que passa és que als creatius els encanta inventar-se nous termes- que tracta l'anarquisme de la Guerra Civil a les comarques catalanes -sobretot al Camp i a l'Ebre-. Bé, realment no tracta l'anarquisme, tracta els esvalotats que es feien dir anarquistes i que, sota aquesta bandera, cometien atrocitats contra tot aquell qui gosava oposar-se a la seva revolució. Sobretot analitza la figura de Pasqual Fresquet, un delinqüent comú que en encetar-se la guerra va sortir del seu barri marginal de l'Hospitalet de Llobregat per a fer la revolució, és a dir, a matar contrarevolucionaris. En van patir les conseqüències la gent dels pobles del Baix Aragó, de la Terra Alta, del Priorat... Precisament l'autor és de Falset (capital del Priorat) i per això va començar la recerca sobre aquest personatge relativament desconegut. Al llarg de la novel·la anirà descobrint què en saben els seus veïns i, sobretot, deixarà entreveure fins a quin punt aquests anys tan convulsos van trencar la convivència i van fer créixer els recels entre els veïns de les diverses poblacions.

No us explico més perquè... no hi ha més. Vaja, fora dels ornaments i les ganes de banalitzar la realitat. Ho sento si l'autor, per accident, visita aquest blog tan humil i veu una crítica negativa -suposo que serà el primer cop que en vegi una, perquè les que he llegit deixen el llibre pels núvols-, però és la meva també humil opinió, potser derivada del fet que sóc de llegir llibres històrics, assaigs, etc. i la ficció no és el meu fort (la trobo tan inútil...). Però és que, igualment, si el llibre és de no-ficció, espero trobar-m'hi no-ficció. I ja sé que tot el que posa al llibre ha passat en major o menor mesura, però permeti'm que li digui que aquest estil lavanguardista (com el del seu amic i company corresponsal a Israel per A3TV -Zymmerman, si no recordo malament- o el del seu altre company de diari Plàcid Garcia Planas) em resulta poc menys que vomitiu. És una manera fàcil i senzilla d'arribar a les masses, que no pensin. És més, que pensin en coses que no els afecten per a res. No dic que no sigui necessari un llibre sobre les desgràcies de la CNT-FAI en aquestes terres, però fins a cert punt! No m'agrada com escriu, com converteix aquesta recerca seva en un espectacle. Ho sento, senyor Toni Orensanz.

I a què ve tot això? Doncs que quan va sortir jo vaig ser dels primers en comprar-me'l (va sortir al juliol i jo vaig comprar-me'l a l'agost) i quan ja duia moltes pàgines i semblava que no me l'acabava, vaig decidir deixar-lo de banda (com a molt em mancaven unes deu pàgines). No podia. Després, aquest nadal, a ma mare li van regalar aquest mateix llibre. Per descomptat, quan el vaig veure vaig dir que ja el tenia, però que no calia que se'l llegís, perquè no valia la pena. Se'l va llegir i es veu que li va agradar -ella, a diferència de mi, no és gaire lectora de novel·les històriques ni d'assajos...-. I ahir mateix, a la presentació de l'assignatura de Gèneres Informatius I de la URV -i poso la universitat perquè si aquest autor ve, com sembla ser, a presentar-nos el llibre, que sàpiga que hi ha gent a qui no li ha agradat- va el professor i diu que ens l'hem de llegir i fer-ne una ressenya de seixanta línies per a l'abril. Jo, és clar, tinc el dilema de lliurar-li la ressenya dijous i que es quedi amb un pam de nas -és que els joves no llegim-, però estic pensant que potser resultarà una mica repelent. No ho sé, ja ho pensaré. XD

El cas és que considero que és un dels grans blufs de la literatura actual. I per la bola que li estan donant els seus companys de professió no nego que per Sant Jordi sigui èxit de vendes. Tot un exemple que el que importa de debò en aquest negoci que en diem literatura són els contactes i la difusió de l'obra en qüestió. I si treballes en un mitjà xuclamembres com és La Vanguardia, encara ho tens més assegurat.

PD: tot plegat sense mencionar els tics que té la literatura catalana feta en territori de l'Estat espanyol de posar les cites espanyoles en aquest idioma i les dels altres posar un peu de pàgina a sota amb la traducció, o bé al revés, o també ignorant la versió original. Tan assumit tenim que tots els catalanoparlants sabem espanyol? És a dir... els sona potser que hi ha gent a la Catalunya Nord i a l'Alguer que no saben espanyol, però sí català? D'acord, són pocs. Però el cas és que una llengua no ha d'estar mai lligada a una altra. Si no, com sobreviurà? Però bé, aquest seria un tema per a una altra entrada.