dimarts, 31 de març de 2009

La història d'un personatge públic: Josep Lluís Carod-Rovira

El primer cop que se sent a parlar d'ell és quan abandona Nacionalistes d'Esquerres (NE) per anar, juntament amb d'altres companys independentistes, a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Abans, però, passa pel Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) i per l'Assemblea de Catalunya -va ser detingut el 1973 per aquest fet-. Però el cas és que quan NE decideix dissoldre's i anar a parar a un nou grupuscle que es dirà Iniciativa per Catalunya (IC), on hi coincidiran ideologies d'esquerres per a tots els gustos (el gran nucli és el Partit Socialista Unificat de Catalunya -PSUC-), tots els catalanistes van a parar a ERC. En principi, es deixen uns quants anys perquè tot plegat es consolidi. L'independentisme passa a ser un punt clau dins el programa del partit, mentre que Terra Lliure acaba ja definitivament (el 1995) la lluita armada per aquesta promesa decidida. Àngel Colom (que, casualitats de la vida, actualment es troba a CDC) l'encapçala, però per desavinences i interessos (mola màfia, es veu), ell i la malnascuda de la Rahola marxen i funden el Partit per la Independència (PI), que òbviament no té èxit. Així, Carod i Puigcercós es queden amb la direcció del partit, que aniran portant durant els últims deu anys. Amb el govern del PP amb CiU a la Moncloa, la pujada del PSC-PSOE al Parlament (que, tot i guanyar en vots, no guanya en escons en les eleccions del 1999) i la convicció que en aquest país han desaparegut les esquerres que es preocupen per la gent, ERC protagonitza un augment impressionant i se situa com a tercer partit indiscutible, i estrictament necessari per a formar govern el 2003. Aquest cop, i seguint l'exemple de l'any 1980 en què un pacte CiU-ERC no va comportar res més que desgràcies i poltronisme, la direcció fa una aposta decidida per un pacte d'esquerres, allò que en diem "primer tripartit". Carod es converteix en Conseller en Cap (un càrrec que va ser creat exclusivament per a l'Artur Mas, que fou criticat per l'oposició en el seu moment i que en arribar al govern no eliminen) i després de molts conflictes interns (es veu que hi ha més tipus d'esquerres que de dretes, diuen) i alguna altra escapada a Perpinyà, Carod és expulsat del govern i mesos més tard el partit l'acompanya. Eleccions anticipades i... després de repetir-se els mateixos resultats gairebé (diferència de dos diputats), ERC reedita el tripartit.


Després de moltes especulacions sobre si ERC era comunista, socialista, separatista radical, etc. podem observar com, de la mateixa manera que la figura de Carod, ha anat evolucionant fins als instints més bàsics com són el poltronisme i l'autoritarisme. Ha sorgit un corrent crític que representa un 30-40% dels militants (segurament més del 50% dels votants) que no volen que segueixin les tesis del Putxi i del Carod. Els darrers diuen que "si no fas tu la política, te la fan". Bé, doncs, potser ja va sent hora que la fem. Perquè ja em diran qui fa la política: el PSC, ERC o ICV? És indiscutible, el peix més gran es menja els altres peixets i aplica el discurs de "qui es mogui, no surt a la foto". Aquell Carod-Rovira que enlluernava als mítings, que convocava milers de persones només amb la seva presència... què se n'ha fet? Com va poder aconseguir 600.000 vots una idea (independència, socialdemocràcia, catalanisme...) i, al cap de no res, perdre'n més de la meitat? Potser la idea ha canviat. Del conseller Huguet en deien "el Lenin del Bages", i actualment aplica a cops de porra el Pla de Bolonya (que, molt comunista, no és). El Puigcercós anava pel mateix camí, el de la independència i del socialisme, però avui dia podem observar com manega les seves arts per controlar el partit com sigui.

ERC, aquell partit que era "dels nostres". Carod, aquell personatge que, quan passaves per davant de casa seva, senties un respecte especial. Interessant, si més no, que ara quan passi per davant de les seves incomptables cases (es veu que això de ser botifler està molt ben pagat) només pugui sentir nostàlgia del que va començar a ser i del que no va arribar a ser, i fàstic pel poc respecte que va tindre i té cap als seus votants.

És política, xiquets, i com més creix el sou d'una persona, més por té a perdre'l.

.

diumenge, 29 de març de 2009

u_mä en concert

Ahir a mitjanit vam poder assistir a un concert que segurament els concurrents recordarem durant molt de temps. La Sala Zero es va omplir (tenint en compte el tipus de música) per poder escoltar un grup que meravella. Pau Vallvé i Maria Coma formen u_mä, conjunció d'ambdós noms, el primer disc dels quals evoca tendresa, tranqui·litat, serenitat i aires de màgia.



Aquesta era una vetllada per admirar les tècniques, els instruments i les noves tecnologies amb què fan la seva música. És fascinant observar com "toquen" amb estris de colors o com fan volar la mà per l'aire i això els produeix un so essencial per a la peça. Per tant, no us imagineu salts ni tombarelles. Ni tan sols puntades de peu a l'estil ska, o potser un balanceig lleuger per simular que t'ho passes bé. No, anit era el moment per aturar-se i escoltar atentament. Escoltar i admirar. Res més.



Ara diuen que es retiren a gravar un nou disc, però abans de res ahir ja vaig comprar-los el cd (millor comprar-lo en un concert, que surt més barat i pots coaccionar-los perquè te'l signin). Ahir va ser un dels pocs cops en què me'n vaig alegrar dels prejudicis dels modernets a l'hora d'aficionar-se a la música cantada en català, ja que a causa d'això vàrem poder contemplar un espectacle únic que ni The Killers, Love of Lesbian o The Sunday Drivers podran oferir-los mai. Felicitats i arreveure!

.

dimarts, 24 de març de 2009

Tot maltractant la llengua

Que la gent parli una llengua no normativa no és res sorpresiu ni tampoc reprovable (al cap i a la fi, allò que parlem ens serveix per a comunicar-nos, així ho percebem tots els éssers humans, i mentre ens comuniquem ja ens està bé).

Que els periodistes (o autoanomenats "periodistes") facin servir una llengua maltractada, una llengua feta malbé, és quelcom que ens hauria de preocupar, i molt, perquè amb aquesta acció no fan res més que empobrir encara més "la llengua del carrer".

Ara no parlo ni dels uns ni dels altres. Parlo d'allò que avui dia en diem doble moral i que anys enrere se'n deuria dir d'alguna altra manera. Expressions i paraules que hem heretat d'altres llengües i que fem servir parlant la nostra com si quedés "millor" o "menys culte". Jo això ho he sentit molts cops, que si parles bé és que una de dues: o ets de poble, o ets massa primmirat (tenint en compte que primmirat seria un cultisme, segons aquests elements, així que n'hauríem de dir tiquismiquis o quisquillós, que és més guai).

Avui quan érem discutint sobre el contingut del programa de ràdio, algú ha dit en castellà "y nos acomiadamos...". De sobte s'han sentit rialles: "acomiadados diu...hahaha". Ha fet molta gràcia aquest error i aquest algú s'ha disculpat pel seu error. Quants cops hem sentit "ens despedim"? Quants més "te n'enteres?"? I això sense comptar els "tinc que", els "personajillos", i altres perles que se senten dia rere dia als mitjans de comunicació. Aquells que intenten "reflectir la llengua del carrer".

Heu provat a riure quan algú diu alguna castellanada? Veureu com en sortireu escaldats. Us diran de tot, i no us preocupeu per a res que tindreu la vostra víctima a cinc centímetres de valtros cada cinc segons a veure si dieu alguna cosa que estigui malament. S'enfaden i a sobre els has de demanar disculpes.

Bon vent i barca nova, com dirien els catalans, que no els espanyols (que parlen espanyol amb accent català).

.

dilluns, 23 de març de 2009

Criden els ineptes, parlen els savis

Aquest migdia havia d'anar a fer un carro de veus per la ràdio (preguntant a la gent sobre els seus famosets preferits, què els semblava tot el món que els envolta, etc.), així que he estat tot el dia pensant a on podria fer-ho. Els meus companys, en programes anteriors, l'havien fet al centre de la ciutat, allò que en diem el rovell de l'ou: mercat, Campus Catalunya, Rambla... Doncs jo volia ser especial. He pensat que potser els estudiants de Psicologia, de Pedagogia i de Magisteri també tenien dret a sortir a la ràdio, així que he enfilat cap a l'anomenada "Zona Educacional". Ai, quants records de quan anava al CEIP de Pràctiques a Primària! Sempre que passo per allà faig la mateixa reflexió: quan era petit em semblava més gran. Doncs bé, quan he arribat a l'edifici de la URV d'allà dalt (després de fer voltes i voltes) m'ha sorprès no trobar-m'hi res més que dues xiquetes assegudes en un banc, xerrant i prenent el sol. Ningú, o quasi ningú, a dins. Total, que he explorat terrenys més escabrosos (Campus de Sescelades, ciència i tecnologia -ufff...-) i com que l'ambient que hi havia no m'acabava de convèncer he decidit que... la gent del carrer del barri de Sant Pere i Sant Pau també tenia dret a sortir a la ràdio.

M'he marcat unes pautes: parades d'autobús, no; gent que parla entre ells, no; menors i escolars, no; gent en grup, no. És a dir... he agafat a tothom qui era sol per sorpresa i alguns m'han volgut respondre i d'altres no. Val a dir que era hora de dinar i segurament hi havia moltes ganes de menjar i poques ganes d'atendre un passerell amb un micròfon i un minidisc. Però vaja, m'ha agradat força la resposta del Barri de Sant Pere i Sant Pau (més que barri, poble). M'ha semblat que, en entrar als carrers plens d'habitatges i de places, era en un altre poble, que allò no era Tarragona. El bon rotllo existent tant a les botigues com a la vora dels bars es feia patent. Tanmateix, no feu cas d'aquelles males llengües que diuen que és ple d'immigrants i que allà el català no s'hi sent. Fins i tot he tingut la sensació que era més ben rebut per la llengua que parlava (el català), o almenys no m'he sentit rebutjat (cosa que ja és molt, avui dia). Bé, potser era el micròfon, però el cas és que m'ha fotut de tant bon rotllo que he fet més entrevistes de les que calia, i quan he intuït que ja en tenia prou, he tornat a enfilar cap a Tarragona, aquest cop pel camí del cementiri.

Abans, a mig camí, m'he trobat dues dones més, la primera de les quals, després de transmetre'm el seu bon rotllo per enèssim cop i allargar-se de bona manera, ha acabat assenyalant-me el camí a seguir "per anar a Tarragona" (al centre, li he dit jo). Simplement, m'ha semblat graciós que em digués que cap allà era Tarragona, i que, cap a un altre cantó, em trobaria el Barri de Sant Pere i Sant Pau altre cop. No li he dit que allò també era Tarragona, suposo que ja en deuen estar cansats, i fins i tot jo sabia que allò que deixava enrere no era Tarragona: era millor, i mira que és difícil.

Una salutació als veïns del Barri de Sant Pere i Sant Pau!

divendres, 20 de març de 2009

Futur en venda pel progrés

L'altre dia, també el 18 de març, vaig veure el TN Comarques de Tarragona. Passats quasi tres minuts, surt una notícia del cementiri nuclear que fa temps que diuen que volen instal·lar al Camp de Tarragona. El Parlament de Catalunya (se suposa que sobirà) i les entitats ecologistes ja s'hi van manifestar en contra, primer perquè hipoteca el futur del Camp, i segon perquè el fet que s'hi instal·li vol dir que les centrals nuclears d'Ascó i de Vandellòs, que diuen que han de deixar inoperatives d'aquí a poc, segueixin en funcionament.

Doncs bé, segons les declaracions del mestre Xavier Sabaté, el delegat del govern al Camp de Tarragona (que cada cop que surt a dir alguna cosa es llueix), seria una gran pèrdua pel territori i per la gent no tindre'l, perquè clar, són d'esquerres i volen el progrés. El progrés de què? De les seves butxaques? Des de quan el progrés vol dir posar el futur en venda?



Si és que, com vaig sentir ahir d'Eudald Roca Gràcia (president del Consell Comarcal del Tarragonès i militant del PSC) en una conferència sobre la repressió a la postguerra (feta per una professora d'Història Contemporània de la URV): "és una sort que els valors catalanistes i d'esquerres no s'hagin perdut".

D'esquerres de debò, senyor Eudald, es va veure molt bé. Les esquerres que permeten la destrucció del territori i la seva venda a les grans empreses. Les esquerres que atonyinen estudiants pel simple fet de manifestar-se. El catalanisme que garanteix la unió indissoluble d'Espanya i Catalunya pels temps dels temps. El catalanisme que es baixa els pantalons a Madrid.

Una vergonya, el govern que tenim al Camp de Tarragona, al Principat, i als Països Catalans. No ens mereixem aquesta classe política que fa el pena cada cop que parla.

dijous, 19 de març de 2009

Després de les agressions

Permeteu-me fer una reflexió en un moment de tranquil·litat aparent. Ahir va ser un dia que segurament recordarem i ens faran recordar durant molts anys (si no és així potser que ens ho fem mirar). Com a resposta calmada, els estudiants i els simpatitzants s'han reunit avui a la Plaça Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat, per a reclamar explicacions a les autoritats (sobretot al màxim responsable, en Saura). La plaça era plena de gom a gom, tothom cridava i s'han llençat objectes i pintura tant a la façana com als antidisturbis (que últimament els veiem massa). Tanmateix, el que s'esperava que fos una resposta contundent com la que tocava, no s'ha produït. Potser per no fer el mateix que els simis, però personalment crec que era el moment idoni.


Veient les imatges d'ahir què hem de fer? Quedar-nos de braços creuats? O com diu el Lluís Sunyer al seu blog, "pensava que aquells cops que rebien no farien més que refermar les seva pròpia personalitat". No, no podem quedar-nos tan tranquils. Ens han ultratjat (i dic ens perquè m'hi sento identificat, tot i que, malauradament, no hi hagi pogut participar), ens han insultat, ens han criminalitzat. I ara què? Doncs potser aquesta era l'espurna que necessitàvem per canviar aquesta merda de món. Potser és que els estudiants, els treballadors precaris, els intel·lectuals, els aturats i els rodamons haurien de protagonitzar una revolta com no se n'ha vist mai cap.

Aquí ho deixo, per a qui hi vulgui aportar qualsevol cosa.

dimecres, 18 de març de 2009

Documents gràfics de la manifestació d'aquesta nit





Us deixo l'enllaç d'un vídeo que acabo de veure d'aquest matí, també és molt dur.

És que, de debò, necessitem més proves?

La lluita continua contra les agressions d'avui a Barcelona


Uns quatre mil estudiants s'han aplegat avui al vespre per manifestar-se contra la repressió dels Mossos i del govern tant de la UB com de la Generalitat. Les declaracions durant el dia dels responsables han estat d'aprovació, mentre que els partits PSC, ERC i ICV no han gosat dir res (qui calla atorga), així que encara s'han encès més els ànims. La protesta ha estat pacífica i controlada per les forces de l'ordre (que en aquest cas sí que actuaven com a reguladors de l'ordre) fins que s'ha arribat a la Plaça Sant Jaume i han començat les càrregues policials. Actualment, segons les últimes informacions, s'han repartit per tot el Born i aprofitant els carrers i els contàiners han impedit que les forces de repressió passessin.

A la imatge (extreta de La Vanguardia, que ho està cobrint força, cosa bastant estranya d'altra banda) podeu observar com els policies ataquen amb les porres i els estudiants solsament poden defensar-se amb les banderes. Molt just, tot plegat.

Res més fins ara, seguirem informant.

Més repressió

Avui pinta un dia calent. El 18 de març de 2008 serà recordat per la demostració del que és una policia amiga, propera i catalana.

Us deixo l'enllaç d'un nou vídeo de la mà de Vilaweb. Es tracta d'una manifestació/concentració que s'ha fet avui al migdia a Cap i Casal per protestar contra la violència patida al matí. Els mossos han reaccionat de la mateixa manera, fins i tot agredint vianants sense tindre res a veure-hi.


I, a més, us enllaço aquest vídeo que encara és més cru. Sento no posar-los tots a la pàgina, però hi ha servidors i servidors. N'hi ha que et donen l'enllaç per posar-ho directament al blog i n'hi ha que no. Això que veureu és el que passa a fora del parc del primer vídeo de Vilaweb.

Proves gràfiques

Aquí teniu el vídeo de l'agressió amb tota la legitimitat legal del món de les forces d'ocupació.



Declaracions del rector sobre el seu permís a la irrupció dels mossos a la Universitat. Parlen de violència i de no complir les normes de convivència com a justificació principal d'aquest atac policial. Té collons. D'això se'n diu manipulació informativa, senyor Cuní. Fixar-se en estupideses per justificar una càrrega policial en un centre universitari (cosa que no passava ni al Franquisme tardà) és demagògic i propi d'un imbècil com vostè. El vídeo s'acaba amb unes declaracions del rector dient que a la UB hi ha hagut democràcia, l'única que ha consultat el claustre i els estudiants mitjançant un referèndum, i que ha guanyat l'opció de seguir amb el Pla Bolonya. Doncs això és en part veritat, però també mentida. Els estudiants, a diferència del claustre, de la UB van decidir, per majoria, tombar el Pla Bolonya. Per això segons després apareixen estudiants protestant amb pancartes i consignes (com ara "Dídac Ramírez dimissió" o "UB, Democràcia Zero"). El Cuní innocentment, per intentar semblar imparcial, diu a veure si és possible donar un micròfon als estudiants, però en cap cas els dóna la veu. I els estudiants, òbviament, queden retratats pels mitjans com "uns fills de puta que tallen carrers, no tenen ofici ni benefici i no deixen parlar als adults". Així ens pinten, tot un espectacle.



I, a sobre, els professors (aquells del claustre que en temps anteriors, segons el rector, li demanaven que deixés entrar els policies o exigirien la seva dimissió) es posen a favor dels estudiants i creuen que la mesura és desproporcionada. Festival. A qui hem de creure? Als estudiants i als professors, o al rector? Molt esclaridores les paraules del professor de la UB Manel Delgado.



Però sens dubte ens quedarem amb aquestes imatges (i les del primer vídeo). No parlem del Darfur, ni del Tibet, ni d'Sri Lanka. Parlem de Catalunya, de Barcelona. Europa! A això ens ha de dur el progrés?

Tornen els temps de rebel·lió

Fa un temps vaig comentar la meva desesperança en el fet que hi hagués algun tipus de revolució amb la consolidació del capitalisme a més gran escala. Que amb aquesta societat completament adormida seria impossible fer moure un sol dit a ningú.

Avui m'he aixecat, he posat els Matins de Tv3 i he vist com uns estudiants de la Universitat de Barcelona tallaven la Gran Via a l'alçada de la Plaça Universitat, davant de l'edifici de Lletres. Amb aquesta excusa, els Mossos d'Esquadra, la nostra policia, ha començat a atonyinar els i les estudiants que passaven per allà. Un munt de peces de roba i de material ha quedat estès enmig de la carretera mentre els nostres salvadors agafaven la porra i feien la seva feina, com si d'anys passats es tractés.

Sigui quina sigui la raó contra la qual lluitaven (en aquest cas, Pla Bolonya, tancaments, expulsions...), les mesures que han pres les forces de repressió no han sigut les adequades.

Felicitats a tots aquells qui lluiten dia rere dia. A tots aquells que fan possible que molts ens aixequem i cada dia tinguem més raons per lluitar i donar-vos suport.

dimarts, 17 de març de 2009

Enèssima mostra de manca de garanties democràtiques

L'any passat va sorgir una espècie de bomba informativa en què un xiquet anticapitalista (Enric Duran, a la foto) havia estafat un seguit d'entitats bancàries i els va treure, en crèdits, 492.000 euros, la majoria dels quals foren donats a la causa. Ell només va quedar-se nou mil euros per sobreviure els set anys necessaris perquè el crim s'arxivés, i és que va donar dades falses perquè l'hi donessin i creia que un cop aquestes entitats se n'adonessin, el voldrien a la presó. Des de Sud-Amèrica va contactar amb Catalunya perquè sabessin el que havia fet. Va sortir la bomba perquè va editar-se la publicació anomenada Crisi. Se'n van repartir moltíssims exemplars i, per descomptat, va arribar a les redaccions dels mitjans de comunicació. Entre ells hi havia tv3, on un Cuní confós va entrevistar-lo (l'Enric a les antípodes i el Cuní a Sant Joan Despí). Vam poder veure la cara i les raons de l'heroi.


Doncs bé, un cop arxivades les tres úniques denúncies presentades, l'Enric torna a Barcelona (anunciant-ho un mes abans) i l'agafen a la Universitat de Barcelona. Es dóna la casualitat que precisament anava a parlar a l'Hora Q de TV3, cosa molt sospitosa, si més no, tot i que, en lloc d'ell, hi ha anat el seu advocat. Suposo que han vist que el xiquet no pensa estar-se quiet (ha editat una segona publicació anomenada Podem!) i que pensa ser l'instigador a la revolta.

Encara roman detingut a la comissaria dels Mossos de Les Corts de Barcelona sense cap tipus de justificació (des de quan et poden detindre per no pagar un crèdit?).

Aquesta és la seva democràcia.

Anònims

Des que rebo unes quantes visites més del normal (és a dir, des que algú ha començat a obrir aquest blog), he observat com vaig rebent més comentaris signats amb un "Anònim". És cert que jo mateix he habilitat aquesta opció, per si algú se sent coaccionat a l'hora d'haver de triar un conjunt de lletres per signar, però considero que potser és que no tots els anònims sabeu que hi ha una opció a l'hora de fer el comentari pertinent on pots posar el nom que vulguis. No cal tindre compte de google, és igual, només clicar, com dic, un seguit de lletres que formin una paraula, un nom, o qualsevol cosa. Vaja, que us identifiqueu a l'hora de parlar sobre qualsevol tema, perquè jo ja no sé qui coi parla.

Doncs això, us ho agrairia eternament.

Dit això, m'agradaria comentar un anònim d'aquests d'una altra entrada (sobre el canvi de llengua amb els erasmus) que deia: "t'estimes la llengua, però t'importen poc les persones". Bé, precisament crec en les persones. Crec que són capaces d'adaptar-se a un medi. Que no cal que siguem estúpids de manera permanent. Qui ve de fora sap que haurà de canviar la manera de viure que tenia originàriament, és de pura lògica. Només així tindrà el suport dels autòctons. No vull extendre'm, perquè qui ha fet aquest comentari no em coneix i ja es desqualifica per aquesta afirmació. Què són les persones? Té més valor una persona que un mico? No. Per a naltros, des d'una visió humanista, sí, perquè són els de la nostra espècie, perquè hi tenim més afinitat... Però tots som iguals, tots sofrim, tots vivim. Què fa especial, doncs, l'ésser humà? El que ha creat. La cultura, el patrimoni històric, etc. Per tant, dir que m'estimo la llengua, però que no m'importen les persones és, si més no, estúpid, rocambolesc. És clar que m'importen les persones!

dilluns, 16 de març de 2009

Sobre la indestriabilitat de la independència i del socialisme

La setmana passada vaig ser en diversos actes de l'Esquerra Independentista (anomenada també "revolucionària"). Per a qui no ho conegui, aquest col·lectiu d'assamblees, de partits, d'organitzacions i de plataformes defensa la independència dels Països Catalans i la seva conversió total al socialisme/comunisme. Les seves accions són en gran part desconegudes per la societat civil, però al món independentista quant a gent implicada és un dels col·lectius més nombrosos, si no el que més. Per aconseguir conscienciar les masses intenten abraçar tots els àmbits de totes les ideologies socials. Així, podem trobar-los defensant la preservació dels espais naturals o organitzant actes o xerrades en contra de la repressió policial, per posar uns exemples. Consideren que no han de fer res amb els nacionalistes o els catalanistes que no són de la seva corda, ja que, segons ells, "ho són per interès"(econòmic, s'entén).


Doncs això: dijous era la vaga (i la corresponent manifestació) al Campus Catalunya de la URV contra el Pla Bolonya i la privatització de la universitat pública que aquest comporta, organitzada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Segons els organitzadors, a la manifestació érem 200-300 persones. Potser unes quantes menys, però puc afirmar que hi havia més gent a la cafeteria mirant-s'ho amb recel. De fet, ja ho deia, que fer una manifestació al costat de la cafeteria era poc productiu, i fer-ho només anant per l'edifici encara menys. Per què no tallar carreteres? Per què embrutar l'edifici nou? Però bé, que no et facin cas ja ho té, això, que fas coses una mica a l'extrem perquè ja no saps què més fer. Al final van pintar el terra amb pintura vermella un "Aturem Bolonya" i prou. El dia següent les pancartes que, misteriosament, havien aguantat tota la setmana, van desaparèixer.

Divendres hi havia una xerrada organitzada pel Casal de la Sageta de Foc (Carrer del Trinquet Nou). La cosa prometia. El nom en concret era "Independència: passat, present i futur". Però, com tot en aquesta vida, es va convertir en un circ monopolitzat pels elefants. No ho vaig calcular, però de l'horeta i mitja que va durar allò, potser un quart d'hora van referir-se a la independència. Potser un nom més adient hauria estat "Independència i socialisme: som sectaris a matar". A mi em sembla genial que es facin palles comunes i no vulguin transgredir el seu discurs, però quan hom veu un cartell d'aquestes característiques creu, humilment, que parlaran d'independència. El cas és que fou monocolor al màxim. Parlaven de la indestriabilitat de la independència i del socialisme, ves tu. Admeto que en algunes coses tenien raó: manca un partit (que podria ser perfectament la CUP) d'esquerres de debò (no com el Saura), amb criteri, que arrossegui tota la massa espanyola que vota PSC perquè "són d'esquerres, però no tant com m'agradaria". Només en això els dono la raó.

I dissabte va ser el torn de la presentació de la CUP de Tarragona. Cal dir que quan pronuncio aquest nom (CUP, Candidatura d'Unitat Popular...) ningú sap de què parlo. Potser per això seria necessari que es presentessin a les autonòmiques, però bé, això és un altre tema. El cas és que un grup de gent (repeteixo, la mateixa gent de l'Esquerra Independentista que organitza actes com els esmentats anteriorment) s'ha decidit a muntar-la a Tarragona. Ja era hora. L'acte va consistir en una espera inacabable. A les 2 i mitja va començar la xerrada (que havia de començar a les 12) i a les 3 i pico ja érem dinant. La candidatura es presenta per denunciar els casos de corrupció i de malbaratament d'espais públics a la ciutat, però també per defensar el país des d'una òptica municipalista i socialista. Des d'aquí els dono tot el meu suport.



ARA BÉ! I d'això va el missatge d'avui. La independència és quelcom que ha d'arribar tard o d'hora. El socialisme és una ideologia en decadència, però que mai s'ha dut a terme adequadament. Per tant, seria una innovació que als Països Catalans efectivament hi hagués socialisme. El problema de tot plegat és que és quelcom inassolible a priori. Cal un procés molt llarg i aquest no el tenim (almenys jo). Diuen "però és que uns Països Catalans lliures i capitalistes no ens interessen". Doncs bé, llavors és que ets tu qui no ets independentista. Què passa amb la llengua, amb la cultura, amb l'autogovern, amb la pèrdua de recursos a favor d'algú que se't declara superior? No seria millor adoptar la via anarcoindependentista? És a dir, primer independència nacional, i després independència popular?

Això és el que penso.

diumenge, 15 de març de 2009

Publicitat no desitjable

Avui penso fer allò que en diuen "publicitat no desitjable". D'aquella que fas quan quelcom no t'ha agradat gens i ho pregones als quatre vents. Diuen que no existeix la mala publicitat, que tot aporta, que només pronunciar el nom d'allò que anuncies ja ho estàs fent conèixer. Però jo cometré aquest error un altre cop, i un altre, per conscienciar la gent dels llocs on jo recomano que no hi vagi.

A la Comunitat Autònoma de Catalunya (4 províncies), hi ha una legislació concreta pel que fa a retolació englobada dins d'un cúmul de despropòsits anomenat "Normativa de Política Lingüística". Aquest punt en concret assenyala que tant la retolació exterior com la interior de qualsevol establiment comercial ha de ser COM A MÍNIM en català. A causa de l'incompliment, s'han instaurat un seguit de mesures com ara facilitar el "canvi", enviar cartes, etc. tot plegat molt infantil perquè no ens acusin de "nazis" (això diuen que som els Ciutadans-Ciudadanos). Les multes no arriben fins molt temps després de tot aquest procés.

Feta l'explicació, ahir a la nit vaig anar a un restaurant japonès anomenat "Restaurante Japonés DAYU". Només veure el rètol de l'entrada no deixava gaires expectatives, però vaig entrar-hi ja que tampoc calia destrossar la nit a la gent amb qui anava. Després de veure que fins i tot la carta i les cambreres desconeixien la llengua pròpia del territori on s'havien instal·lat, quan van vindre a prendre nota vaig preguntar-li a la xinesa/coreana (de japonesa no en tenia res) si tenia la carta en català. La seva resposta va ser de sorpresa i va articular la famosa frase "no lo entiendes?" amb un somriure a la boca. És cert que potser no sabia la situació sociolingüística de casa nostra. És cert que no és culpa seva la llengua de la retolació del local, serà de l'amo o de la mestressa. Però... és que no em puc queixar? Li vaig dir que és que havia d'estar en català, però segurament no em devia entendre. El meu acompanyant se'm va queixar: per què m'havia de fotre amb una pobra immigrant que no en té la culpa? Jo no m'hi havia fotut, només preguntava si tenia la carta en català. Només volia evidenciar la il·legalitat d'aquell lloc.

El més fort, però, ve ara. Quan van portar el cafè i el compte, amb ells va vindre una targeta per si vols tornar a posar-hi els peus. Que sàpigues en quin carrer és, quin telèfon té, i si en fas publicitat, doncs millor. Al darrere... endevineu què hi posava. "Rest... premiat amb el premi de millor restaurant el 2003 pel Diari de Tarragona i el 2004 pel C33" (per descomptat, en un castellà perfecte). ÉS A DIR, a sobre, els que en teoria haurien de vetllar perquè complissin la llei, A SOBRE, els donen premis.

Quin sentiment d'impotència se suposa que m'ha de quedar després d'això? He de denunciar el local? No hi estic a favor d'aquestes mesures: és millor queixar-t'hi directament. Però per experiència sé que fins que no tenen la multa al davant dels nassos no faran res. I a Tarragona podríem fer una llista tan llarga de locals que incompleixen aquesta legislació que potser millor els tanquem tots i que tornin a començar. En definitiva, hem de deixar a les institucions (les mateixes que els donen premis, les mateixes que retolen la majoria dels organismes estatals només en castellà) aquesta feina? O la societat civil s'ha de moure?

Només citaré una frase que em sembla prou il·lustrativa: "el català, cosa de tots".

PD: per als qui tant se'ls enfot la llengua i la cultura catalanes i la seva conservació, tinc més arguments per a recomanar no anar-hi. 20€ el menú, restaurant xinès amb l'adjectiu de "japonès" (mateix estil), racions de menjar mínimes...