dilluns, 23 de març de 2009

Criden els ineptes, parlen els savis

Aquest migdia havia d'anar a fer un carro de veus per la ràdio (preguntant a la gent sobre els seus famosets preferits, què els semblava tot el món que els envolta, etc.), així que he estat tot el dia pensant a on podria fer-ho. Els meus companys, en programes anteriors, l'havien fet al centre de la ciutat, allò que en diem el rovell de l'ou: mercat, Campus Catalunya, Rambla... Doncs jo volia ser especial. He pensat que potser els estudiants de Psicologia, de Pedagogia i de Magisteri també tenien dret a sortir a la ràdio, així que he enfilat cap a l'anomenada "Zona Educacional". Ai, quants records de quan anava al CEIP de Pràctiques a Primària! Sempre que passo per allà faig la mateixa reflexió: quan era petit em semblava més gran. Doncs bé, quan he arribat a l'edifici de la URV d'allà dalt (després de fer voltes i voltes) m'ha sorprès no trobar-m'hi res més que dues xiquetes assegudes en un banc, xerrant i prenent el sol. Ningú, o quasi ningú, a dins. Total, que he explorat terrenys més escabrosos (Campus de Sescelades, ciència i tecnologia -ufff...-) i com que l'ambient que hi havia no m'acabava de convèncer he decidit que... la gent del carrer del barri de Sant Pere i Sant Pau també tenia dret a sortir a la ràdio.

M'he marcat unes pautes: parades d'autobús, no; gent que parla entre ells, no; menors i escolars, no; gent en grup, no. És a dir... he agafat a tothom qui era sol per sorpresa i alguns m'han volgut respondre i d'altres no. Val a dir que era hora de dinar i segurament hi havia moltes ganes de menjar i poques ganes d'atendre un passerell amb un micròfon i un minidisc. Però vaja, m'ha agradat força la resposta del Barri de Sant Pere i Sant Pau (més que barri, poble). M'ha semblat que, en entrar als carrers plens d'habitatges i de places, era en un altre poble, que allò no era Tarragona. El bon rotllo existent tant a les botigues com a la vora dels bars es feia patent. Tanmateix, no feu cas d'aquelles males llengües que diuen que és ple d'immigrants i que allà el català no s'hi sent. Fins i tot he tingut la sensació que era més ben rebut per la llengua que parlava (el català), o almenys no m'he sentit rebutjat (cosa que ja és molt, avui dia). Bé, potser era el micròfon, però el cas és que m'ha fotut de tant bon rotllo que he fet més entrevistes de les que calia, i quan he intuït que ja en tenia prou, he tornat a enfilar cap a Tarragona, aquest cop pel camí del cementiri.

Abans, a mig camí, m'he trobat dues dones més, la primera de les quals, després de transmetre'm el seu bon rotllo per enèssim cop i allargar-se de bona manera, ha acabat assenyalant-me el camí a seguir "per anar a Tarragona" (al centre, li he dit jo). Simplement, m'ha semblat graciós que em digués que cap allà era Tarragona, i que, cap a un altre cantó, em trobaria el Barri de Sant Pere i Sant Pau altre cop. No li he dit que allò també era Tarragona, suposo que ja en deuen estar cansats, i fins i tot jo sabia que allò que deixava enrere no era Tarragona: era millor, i mira que és difícil.

Una salutació als veïns del Barri de Sant Pere i Sant Pau!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets graciós com Jiménez Los Santos :)

Josep M. ha dit...

se suposa que és un elogi?

Anònim ha dit...

En realitat us assembleu molt. Els dos teniu una visió peculiar de les coses...