dimarts, 31 de març de 2009

La història d'un personatge públic: Josep Lluís Carod-Rovira

El primer cop que se sent a parlar d'ell és quan abandona Nacionalistes d'Esquerres (NE) per anar, juntament amb d'altres companys independentistes, a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Abans, però, passa pel Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) i per l'Assemblea de Catalunya -va ser detingut el 1973 per aquest fet-. Però el cas és que quan NE decideix dissoldre's i anar a parar a un nou grupuscle que es dirà Iniciativa per Catalunya (IC), on hi coincidiran ideologies d'esquerres per a tots els gustos (el gran nucli és el Partit Socialista Unificat de Catalunya -PSUC-), tots els catalanistes van a parar a ERC. En principi, es deixen uns quants anys perquè tot plegat es consolidi. L'independentisme passa a ser un punt clau dins el programa del partit, mentre que Terra Lliure acaba ja definitivament (el 1995) la lluita armada per aquesta promesa decidida. Àngel Colom (que, casualitats de la vida, actualment es troba a CDC) l'encapçala, però per desavinences i interessos (mola màfia, es veu), ell i la malnascuda de la Rahola marxen i funden el Partit per la Independència (PI), que òbviament no té èxit. Així, Carod i Puigcercós es queden amb la direcció del partit, que aniran portant durant els últims deu anys. Amb el govern del PP amb CiU a la Moncloa, la pujada del PSC-PSOE al Parlament (que, tot i guanyar en vots, no guanya en escons en les eleccions del 1999) i la convicció que en aquest país han desaparegut les esquerres que es preocupen per la gent, ERC protagonitza un augment impressionant i se situa com a tercer partit indiscutible, i estrictament necessari per a formar govern el 2003. Aquest cop, i seguint l'exemple de l'any 1980 en què un pacte CiU-ERC no va comportar res més que desgràcies i poltronisme, la direcció fa una aposta decidida per un pacte d'esquerres, allò que en diem "primer tripartit". Carod es converteix en Conseller en Cap (un càrrec que va ser creat exclusivament per a l'Artur Mas, que fou criticat per l'oposició en el seu moment i que en arribar al govern no eliminen) i després de molts conflictes interns (es veu que hi ha més tipus d'esquerres que de dretes, diuen) i alguna altra escapada a Perpinyà, Carod és expulsat del govern i mesos més tard el partit l'acompanya. Eleccions anticipades i... després de repetir-se els mateixos resultats gairebé (diferència de dos diputats), ERC reedita el tripartit.


Després de moltes especulacions sobre si ERC era comunista, socialista, separatista radical, etc. podem observar com, de la mateixa manera que la figura de Carod, ha anat evolucionant fins als instints més bàsics com són el poltronisme i l'autoritarisme. Ha sorgit un corrent crític que representa un 30-40% dels militants (segurament més del 50% dels votants) que no volen que segueixin les tesis del Putxi i del Carod. Els darrers diuen que "si no fas tu la política, te la fan". Bé, doncs, potser ja va sent hora que la fem. Perquè ja em diran qui fa la política: el PSC, ERC o ICV? És indiscutible, el peix més gran es menja els altres peixets i aplica el discurs de "qui es mogui, no surt a la foto". Aquell Carod-Rovira que enlluernava als mítings, que convocava milers de persones només amb la seva presència... què se n'ha fet? Com va poder aconseguir 600.000 vots una idea (independència, socialdemocràcia, catalanisme...) i, al cap de no res, perdre'n més de la meitat? Potser la idea ha canviat. Del conseller Huguet en deien "el Lenin del Bages", i actualment aplica a cops de porra el Pla de Bolonya (que, molt comunista, no és). El Puigcercós anava pel mateix camí, el de la independència i del socialisme, però avui dia podem observar com manega les seves arts per controlar el partit com sigui.

ERC, aquell partit que era "dels nostres". Carod, aquell personatge que, quan passaves per davant de casa seva, senties un respecte especial. Interessant, si més no, que ara quan passi per davant de les seves incomptables cases (es veu que això de ser botifler està molt ben pagat) només pugui sentir nostàlgia del que va començar a ser i del que no va arribar a ser, i fàstic pel poc respecte que va tindre i té cap als seus votants.

És política, xiquets, i com més creix el sou d'una persona, més por té a perdre'l.

.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

JO SOC DELS DE PALLACH ON ETS?.
DESPRES VAIG ANAR A PETAR A ERC.,PERO DESPRES D' AQUELLA PUJADA DE BANDERA ESPANYOLA, PER EL SRO.PUIGCERCOS,HAN VAIG DIR A MI MATEIXA....ALS VOTARA SA TIA¡.
JUGANT AMB BCN.

Assur ha dit...

Bueno ja et dic jo que no els tornaré a votar xDDD
Per cert, no em queixava del retrat eh xD