diumenge, 15 de març de 2009

Publicitat no desitjable

Avui penso fer allò que en diuen "publicitat no desitjable". D'aquella que fas quan quelcom no t'ha agradat gens i ho pregones als quatre vents. Diuen que no existeix la mala publicitat, que tot aporta, que només pronunciar el nom d'allò que anuncies ja ho estàs fent conèixer. Però jo cometré aquest error un altre cop, i un altre, per conscienciar la gent dels llocs on jo recomano que no hi vagi.

A la Comunitat Autònoma de Catalunya (4 províncies), hi ha una legislació concreta pel que fa a retolació englobada dins d'un cúmul de despropòsits anomenat "Normativa de Política Lingüística". Aquest punt en concret assenyala que tant la retolació exterior com la interior de qualsevol establiment comercial ha de ser COM A MÍNIM en català. A causa de l'incompliment, s'han instaurat un seguit de mesures com ara facilitar el "canvi", enviar cartes, etc. tot plegat molt infantil perquè no ens acusin de "nazis" (això diuen que som els Ciutadans-Ciudadanos). Les multes no arriben fins molt temps després de tot aquest procés.

Feta l'explicació, ahir a la nit vaig anar a un restaurant japonès anomenat "Restaurante Japonés DAYU". Només veure el rètol de l'entrada no deixava gaires expectatives, però vaig entrar-hi ja que tampoc calia destrossar la nit a la gent amb qui anava. Després de veure que fins i tot la carta i les cambreres desconeixien la llengua pròpia del territori on s'havien instal·lat, quan van vindre a prendre nota vaig preguntar-li a la xinesa/coreana (de japonesa no en tenia res) si tenia la carta en català. La seva resposta va ser de sorpresa i va articular la famosa frase "no lo entiendes?" amb un somriure a la boca. És cert que potser no sabia la situació sociolingüística de casa nostra. És cert que no és culpa seva la llengua de la retolació del local, serà de l'amo o de la mestressa. Però... és que no em puc queixar? Li vaig dir que és que havia d'estar en català, però segurament no em devia entendre. El meu acompanyant se'm va queixar: per què m'havia de fotre amb una pobra immigrant que no en té la culpa? Jo no m'hi havia fotut, només preguntava si tenia la carta en català. Només volia evidenciar la il·legalitat d'aquell lloc.

El més fort, però, ve ara. Quan van portar el cafè i el compte, amb ells va vindre una targeta per si vols tornar a posar-hi els peus. Que sàpigues en quin carrer és, quin telèfon té, i si en fas publicitat, doncs millor. Al darrere... endevineu què hi posava. "Rest... premiat amb el premi de millor restaurant el 2003 pel Diari de Tarragona i el 2004 pel C33" (per descomptat, en un castellà perfecte). ÉS A DIR, a sobre, els que en teoria haurien de vetllar perquè complissin la llei, A SOBRE, els donen premis.

Quin sentiment d'impotència se suposa que m'ha de quedar després d'això? He de denunciar el local? No hi estic a favor d'aquestes mesures: és millor queixar-t'hi directament. Però per experiència sé que fins que no tenen la multa al davant dels nassos no faran res. I a Tarragona podríem fer una llista tan llarga de locals que incompleixen aquesta legislació que potser millor els tanquem tots i que tornin a començar. En definitiva, hem de deixar a les institucions (les mateixes que els donen premis, les mateixes que retolen la majoria dels organismes estatals només en castellà) aquesta feina? O la societat civil s'ha de moure?

Només citaré una frase que em sembla prou il·lustrativa: "el català, cosa de tots".

PD: per als qui tant se'ls enfot la llengua i la cultura catalanes i la seva conservació, tinc més arguments per a recomanar no anar-hi. 20€ el menú, restaurant xinès amb l'adjectiu de "japonès" (mateix estil), racions de menjar mínimes...