dilluns, 16 de març de 2009

Sobre la indestriabilitat de la independència i del socialisme

La setmana passada vaig ser en diversos actes de l'Esquerra Independentista (anomenada també "revolucionària"). Per a qui no ho conegui, aquest col·lectiu d'assamblees, de partits, d'organitzacions i de plataformes defensa la independència dels Països Catalans i la seva conversió total al socialisme/comunisme. Les seves accions són en gran part desconegudes per la societat civil, però al món independentista quant a gent implicada és un dels col·lectius més nombrosos, si no el que més. Per aconseguir conscienciar les masses intenten abraçar tots els àmbits de totes les ideologies socials. Així, podem trobar-los defensant la preservació dels espais naturals o organitzant actes o xerrades en contra de la repressió policial, per posar uns exemples. Consideren que no han de fer res amb els nacionalistes o els catalanistes que no són de la seva corda, ja que, segons ells, "ho són per interès"(econòmic, s'entén).


Doncs això: dijous era la vaga (i la corresponent manifestació) al Campus Catalunya de la URV contra el Pla Bolonya i la privatització de la universitat pública que aquest comporta, organitzada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Segons els organitzadors, a la manifestació érem 200-300 persones. Potser unes quantes menys, però puc afirmar que hi havia més gent a la cafeteria mirant-s'ho amb recel. De fet, ja ho deia, que fer una manifestació al costat de la cafeteria era poc productiu, i fer-ho només anant per l'edifici encara menys. Per què no tallar carreteres? Per què embrutar l'edifici nou? Però bé, que no et facin cas ja ho té, això, que fas coses una mica a l'extrem perquè ja no saps què més fer. Al final van pintar el terra amb pintura vermella un "Aturem Bolonya" i prou. El dia següent les pancartes que, misteriosament, havien aguantat tota la setmana, van desaparèixer.

Divendres hi havia una xerrada organitzada pel Casal de la Sageta de Foc (Carrer del Trinquet Nou). La cosa prometia. El nom en concret era "Independència: passat, present i futur". Però, com tot en aquesta vida, es va convertir en un circ monopolitzat pels elefants. No ho vaig calcular, però de l'horeta i mitja que va durar allò, potser un quart d'hora van referir-se a la independència. Potser un nom més adient hauria estat "Independència i socialisme: som sectaris a matar". A mi em sembla genial que es facin palles comunes i no vulguin transgredir el seu discurs, però quan hom veu un cartell d'aquestes característiques creu, humilment, que parlaran d'independència. El cas és que fou monocolor al màxim. Parlaven de la indestriabilitat de la independència i del socialisme, ves tu. Admeto que en algunes coses tenien raó: manca un partit (que podria ser perfectament la CUP) d'esquerres de debò (no com el Saura), amb criteri, que arrossegui tota la massa espanyola que vota PSC perquè "són d'esquerres, però no tant com m'agradaria". Només en això els dono la raó.

I dissabte va ser el torn de la presentació de la CUP de Tarragona. Cal dir que quan pronuncio aquest nom (CUP, Candidatura d'Unitat Popular...) ningú sap de què parlo. Potser per això seria necessari que es presentessin a les autonòmiques, però bé, això és un altre tema. El cas és que un grup de gent (repeteixo, la mateixa gent de l'Esquerra Independentista que organitza actes com els esmentats anteriorment) s'ha decidit a muntar-la a Tarragona. Ja era hora. L'acte va consistir en una espera inacabable. A les 2 i mitja va començar la xerrada (que havia de començar a les 12) i a les 3 i pico ja érem dinant. La candidatura es presenta per denunciar els casos de corrupció i de malbaratament d'espais públics a la ciutat, però també per defensar el país des d'una òptica municipalista i socialista. Des d'aquí els dono tot el meu suport.



ARA BÉ! I d'això va el missatge d'avui. La independència és quelcom que ha d'arribar tard o d'hora. El socialisme és una ideologia en decadència, però que mai s'ha dut a terme adequadament. Per tant, seria una innovació que als Països Catalans efectivament hi hagués socialisme. El problema de tot plegat és que és quelcom inassolible a priori. Cal un procés molt llarg i aquest no el tenim (almenys jo). Diuen "però és que uns Països Catalans lliures i capitalistes no ens interessen". Doncs bé, llavors és que ets tu qui no ets independentista. Què passa amb la llengua, amb la cultura, amb l'autogovern, amb la pèrdua de recursos a favor d'algú que se't declara superior? No seria millor adoptar la via anarcoindependentista? És a dir, primer independència nacional, i després independència popular?

Això és el que penso.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalment d'acord.

Primer aconseguim la independència i més endavant ja decidirem.

Tondo Rotondo ha dit...

Els hem d'ajudar a aquests de la CUP! Bon post!