diumenge, 19 d’abril de 2009

El que és no fer la feina

Després d'una nit tombant per la ciutat cercant un Kebab obert a la una de la matinada i no trobar-ne cap que ens fes el pes, avui m'he aixecat amb molta feina per endavant. Però abans... havia d'esmorzar, llegir el diari, mirar el Racó... és a dir, tranquil·litat. I això que miro l'Agenda del Punt i hi posa que avui hi ha castells. Castells? Doncs sí, castells. Primera notícia. Tant com m'agraden a mi els castells! Presentació de la temporada dels Colla dels Xiquets de Tarragona, amb la participació dels Xiquets de Reus i els del Serrallo. "Llàstima", he pensat, "avui que he de fer tantes coses...". Primer de tot havia d'anar a fer-li una entrevista al Guillem, així que m'he preparat i cap a fora s'ha dit.

He sortit i els carrers eren plens. Gent amunt i avall, la Rambla a vessar de famílies... Gegants! Hi havia un cercavila i no en sabia res! Sonaven les gralles, gegants peculiars pertot, xiquets i pares ballant i fent fotografies. Tenia pressa, però en sentir les cançons de temps passats l'emoció s'ha apoderat de mi i m'ha fet recordar que el 25 d'abril fa 302 anys de la Batalla d'Almansa, i moltes d'aquestes cançons venen d'aquests temps. Em pregunto si aquells xiquets sabran defensar la seva cultura i la seva llengua com han fet les generacions anteriors, o millor, si pot ser.

En acabar l'entrevista, que d'entrevista en tenia poc, he deixat el Guillem que seguís mirant les sèries que devia estar mirant abans que arribés un servidor, i he caminat fins a l'avinguda Catalunya, en teoria, per anar cap a casa, que hi havia més feina a fer. Però no. La imatge del diari amb aquell acte de castells a la Plaça del Rei i, tot i que feia tard, la pujada m'ha cridat.
He arribat i m'han fet la benvinguda amb un tres de set dels xiquets de Reus, i jo, recolzat sobre la paret de l'església, he començat a fer de fotoperiodista amb una càmera compacta (és a dir, com un guiri). La veritat és que tampoc m'han sortir tan malament. Aquesta, per exemple, fa entendre que no calen arbres a la ciutat. Amb castellers ja n'hi ha prou, i a sobre no gasten aigua!

A més, sempre he pensat que tot això dels castells, en el seu moment, la gent s'ho va inventar per entrar a robar a les cases. Si no, no s'entén. Aquí, un clar exemple.

Però tot plegat fa sentir-nos tarragonins, oi? Al cap i a la fi, som la ciutat amb més colles castelleres! Ni els de Barcelona ens agafen! Això fa que tothom conegui algú que està en alguna colla, i que els nouvinguts (tant si són turistes com si són treballadors) s'adonin dels trets de la societat on s'han d'integrar. Per això, no és estrany trobar gent de tot tipus admirant l'espectacle.

El que més em crida de l'atenció de la situació, però, és que ens trobem en una plaça que fa només cinquanta anys estava relegada a l'obscuritat. La presó de Pilats, fotuda dins d'això, va restar més de mig segle allà. I avui i des de fa un munt d'anys, és la plaça de la cultura. Curiós, si més no.

Però el més divertit de tot plegat, com quan anem al cinema, és veure la reacció de la gent. I el cert és que hi ha gent per a tot. Xiquets que juguen a l'stop, d'altres que ho fan a pilota, gent que xarra... però aquí també hi sorgeix l'amor. Que bonic és l'amor... sobretot quan no ha passat ni una setmana, oi? Sembla un cartell d'una pel·lícula. Dos enamorats enmig de la gent...

Per qui no conegui Tarragona, la Plaça del Rei n'és un dels rovells de l'ou. Tens el Museu Arqueològic, el Pretori Romà (o presó de Pilats, com deia) refet en sala d'exposicions, dos recintes religiosos... Aquí és on s'hi fa la famosa Remullada de Sant Magí, amb l'orquestra. I aquí també és on s'hi fan molts dels concerts de Santa Tecla, o el Ball de Diables tan estimat. Podem dir, doncs, que la societat tarragonina és la que ha fet la Plaça del Rei, tot i els canvis constants que ha patit.

Però deixem estar les anècdotes, i anem al gra! Avui era la presentació de la temporada dels Xiquets, així que aquí en teniu un petit recull fotogràfic.




I també cal tindre en compte l'altra colla castellera tarragonina que hi ha sigut present.





Entre els gegants i els castells, he estat pensant que és curiós que un dia t'aixequis i descobreixis tot un món de possibilitats quant a oci cultural, sobretot a Tarragona. I, el que és més important, que sigui impulsat des de la societat civil, no des de grans elits empresarials. En aquest sentit, potser l'Ajuntament n'hauria de prendre nota, en comptes d'anunciar grans esdeveniments, com ara l'Eurocopa de Futbol Platja de l'any passat, o les collonades a les quals es volen presentar, com per exemple "Tarragona, capital de la cultura 2016", o "Tarragona, seu dels Jocs del Mediterrani 2017". Mentre els nostres vots i els nostres impostos són fets servir per promocionar actes elitistes i que només gaudiran els turistes i els empresaris, els tarragonins ens empassem l'orgull i fem actes alternatius que arriben a tota la societat i que no costen tants milions d'euros.

Ahir van aparèixer rètols publicitaris arreu de la Rambla Nova anunciant "Tarracajorrani". Hom pot pensar que es tracta d'una secta, però una secta no té tants diners com per empaperar bancs i faroles amb cartells que hauran costat bastants diners perquè siguin arrencats en dos segons. Doncs bé, en això es queden els nostres diners. En promocionar actes que ni ens van ni ens venen. Mentrestant, els actes que interessen de veritat als tarragonins, són oblidats i s'anuncien dies abans en un cartell din-a4 a la Part Alta o al costat d'un col·legi, el qual el llegirà un 2% de la població.

I, a sobre, com si es tractés d'un consell per evitar víctimes innecessàries als passos de zebra com fan a Barcelona, pinten la carretera. Després, els que algun dia sortim a pintar qualsevol cosa en qualsevol paret/terra per denunciar algun fet, som els bàndals. Aquí podeu veure les joies, que es reprodueixen arreu de la ciutat.



dijous, 16 d’abril de 2009

La manca d'interès perjudica

Avui a Teories de la Informació II hem fet una classe que si més no ha estat interessant. Tractem els efectes dels mitjans de comunicació sobre els espectadors, i per mi és una de les raons per les quals vaig voler fer Periodisme (això de les paranoies, les conspiracions, etc. m'encanta perquè hi trobo un punt de realitat).

Parlàvem que l'interès és una variable a l'hora d'analitzar-ne els efectes, ja que si quelcom que ens diuen no ens interessa especialment, fem que sí amb el cap i com si hagués passat un ocell. L'exemple? L'apoliticisme. La gent que no té cap interès pels partits, organitzacions, etc. i que el dia d'eleccions només està pensant en quan sortirà el joc aquell que fa dos mesos que espera després de veure'l anunciat. O aquell disc. O aquell llibre mediàtic. O aquell còmic. O aquella collonada que quan l'hagi feta servir la guardarà a l'armari i l'oblidarà com si fos un antic amic. Els apolítics, quan senten que és hora d'anar a votar, no es preocupen per allò que anuncien els polítics, com la majoria dels mortals. Però tampoc es preocupen de l'alternativa que tenen. O d'anar a mirar a veure què troben. Notícies, declaracions, fòrums, diaris digitals... la informació la tenim al nostre abast, però els apolítics opten per esperar a l'últim dia. Diuen: "doncs jo no aniré a votar, la classe política està corrompuda". I què no? Com dic, esperen a l'últim dia, i després d'haver vist per accident un munt de telenotícies amb una campanya electoral mediatitzada, opten per anar a votar (perquè no els diguin que són antidemocràtics, que no tenen memòria històrica, etc.). Hi van i voten PSOE o PP. En el cas de Catalunya, PSOE, PP o CiU. Potser algun despistat opta per IU, ERC, BNG, PNV o EA. Però el cas és que no s'han preocupat a veure a qui poden votar. Només han agafat la butlleta que més bé els ha semblat, i cap a dins. I, casualitat o no, la butlleta és d'un partit que han vist per la TV tres-cents mil cops i pel qual no tenen cap tipus d'interès, més enllà del que li diuen que és cada cosa (que realment després n'és una altra). D'altra banda, també hi són aquells que voten "en contra", és a dir, no els agrada la gestió d'un partit, i voten el rival. O en un referèndum (posem el cas de l'Estatut), voten una opció perquè l'altra la defensen uns que no els agraden (sempre per prejudicis, pel que els han dit que són), sense ni tan sols aturar-se a fixar-se en allò que voten. "Vot de càstig", en diuen. Com els que a les eleccions del Parlament de Catalunya pretenen votar CiU per castigar ERC per no ser tan independentista com deien (de bojos). O com els que en les passades eleccions van votar PSOE "perquè si no el PP torna". Doncs que torni! De què serveix votar en contra? De res. Perquè el sistema ferroviari segueix estant fatal, el finançament és pèssim i se'ns pixen a la cara (però, eh, són d'esquerres...).

Què és, doncs, aquesta teoria? Que com més interès tinguis en un tema, més informat n'estaràs (contrastaràs informacions, en cercaràs de noves...) i més criteri tindràs. I com menys interès hi tinguis, més fàcilment et podran manipular, ja que no contrastaràs informacions i a base de bombardejar-te cada dia amb el mateix t'ho acabaràs creient.

Sí, sembla molt lògic, i de fet és només una teoria. Però és una teoria que pocs podran rebatre, i volia compartir-la a veure si algú hi té alguna cosa en contra. Si no és el cas, ja sabeu: contra la ignorància, la lectura, i contra la imposició, la rebel·lió!

diumenge, 12 d’abril de 2009

Un Aragó diferent del que estem acostumats a veure

Sempre ens ha semblat que allò que hi ha més enllà del Cinca és Espanya. L'Espanya rància, l'Espanya profunda, aquella de les vaques, els camins rurals, l'estanquera a tots els edificis públics i no públics... Bé, doncs, comencem a treure'ns la pols dels ulls, sobretot amb l'Aragó, amb el qual els catalans vam compartir regne durant segles sense que això suposés cap imposició destacada entre ambdues cultures. L'Aragó va començar a castellanitzar-se amb la mort de Martí l'Humà i amb la posterior instauració de la dinastia dels Trastàmara, al segle XV. Igual que la resta del regne, vaja, el problema és que hem de tindre en compte que a partir de llavors aquesta llengua queda relegada als pobles, a les incomptables valls i a les muntanyes. Saragossa és la ciutat de la cort, i allà el castellà és en hegemonia completa. Potser Catalunya se'n va salvar, de tot això, ja que Barcelona seguirà sent una ciutat potent i la burgesia va creixent (burgesia que té com a llengua principal el català). A partir del canvi de poders, amb la noblesa de caiguda, el català recupera espais. L'aragonès, en canvi, no té burgesia que el promocioni. Segueix sent una llengua de poble al segle XX, i això ho remata la Dictadura, en què un sistema implacable fa servir aquell lema habla bien, habla español (parla bé, parla espanyol). De fet, és molt significatiu el mapa que teniu a continuació:

Com veieu, la llengua només es conserva a les valls, i no en surt per a res. La situació actual no és gaire esperançadora, tant per culpa de la classe política instrumentalitzada des de Madrid, com pels seus parlants, que consideren que parlar-lo fora del seu poble és "manca de respecte" (sí, la cançoneta es repeteix arreu). El català de la Franja s'ha pogut conservar amb un èxit més gran, ja que hem de pensar que les vies de comunicació de la majoria d'aquestes comarques tiren cap a la CAC, no tant cap a Aragó.

Sense més dilacions, us deixo amb aquest document que he trobat gràcies a l'Avui digital. Fixeu-vos-hi quan parlen els xiquets de la Vall de Benasc. Avalueu si és o no català occidental. A mi em sembla obvi, i crec que no té res a veure amb l'aragonès que es parla a la resta del vídeo. Però bé, això ja seria tema d'una altra entrada.

divendres, 10 d’abril de 2009

Adorant Infidels

No, no es tracta del tema infidels religiosos, tot i que en sigui un d'ells. Ni tampoc parlo d'infidels perquè estiguem a Setmana Santa, és plenament casual.


Infidels és la nova sèrie de TV3 els dijous a la nit després del ja etern Polònia. Ens presenten cinc amigues, en principi totes heterosexuals i emparellades, que durant els episodis s'anirà sabent que tenen un altre nexe en comú: la infidelitat. El títol no enganya, la cosa va d'això i de poca cosa més. De fet, podríem afirmar que és idònia per fer safareig l'endemà amb els altres aficionats. Avui he vist el tercer capítol, ja que ahir vaig anar a sopar amb els de la ràdio. No us ho havia dit, però un dels encerts d'aquesta nova sèrie és que el primer el van penjar a Internet abans d'emetre-ho a la televisió (15.000 visites, es veu que va rebre) i, és clar, en una etapa on les noves tecnologies són més importants que l'adorada televisió, aquesta és una arma a favor. Els següents els han penjat després (els anunciants reclamen atenció), però ja per començar van fer addictes a personatges com jo, que solsament miren pel·lícules o sèries per Internet, ja que òbviament és més còmode (sense anuncis, sense pagar, quan vols...).

Doncs bé, el primer és com un esclat de línies argumentals, quelcom que no t'esperes. Va tindre molt bona acollida i en els altres dos ha anat alleugerint una mica. Quan vaig començar a veure-ho, em va semblar un intent de Sexe a Nova York a la catalana, és a dir, amigues que s'expliquen les seves intimitats sexuals sense cap tipus d'embut, tabú o prejudici. Ara bé, el llenguatge, per descomptat, no és el mateix. No van tan directes, ni tracten tot plegat sense cap tipus d'escrúpol. Ni la societat catalana és la mateixa que l'americana, ni hi ha el mateix pressupost per a grans actrius i grans escenificacions, ni la temàtica és exactament la mateixa. Hi ha qui diu que és una barreja entre la que he dit i Dones desesperades. Bé, he de confessar que no he aconseguit mai veure'n dos capítols seguits. No m'atrau gens. Dones que es foten punyalades, en un barri residencial de vés a saber quin poble ric d'Estats Units... no, Infidels no s'assembla gens a ella. Considero que és una simple evolució i catalanització d'aquesta nova temàtica -feminista, si voleu dir-ho així, tot i que no ho comparteixo- que fa temps que té èxit arreu del món (val a dir que per tindre'n ha d'estar ben feta, no com els intents de TVE).


Tanmateix, com tot en aquesta vida, és millorable. Certament, parlen d'infidelitats, les quals són executades tant per homes com per dones en diverses circumstàncies. Però totes les infidelitats són reciminades, és a dir, el tema liberal no és present en cap moment. Sí, d'acord, potser és que no és quelcom que sigui gaire present a la nostra societat, però sí que és veritat que existeix. No ho sé... parelles o relacions de dues persones que s'estimen, però que entenen que no poden tindre un contracte d'exclusivitat, i que si un cop un dels dos se'n vol anar a cardar amb algú que li provoca una certa morbositat, doncs que ho faci. Però no, l'única que ho fa és la que té el marit mort i a sobre l'envolten de tot el món de la psicologia i dels problemes mentals que suposa el xoc de perdre el marit (després d'un any, que dius...).

Una segona crítica és que s'està convertint en una sèrie massa televisiva, en un culebrot o en una telenovel·la, vaja. Hi ha aquelles redundàncies i l'execució de plans una mica massa... corrents. No ho sé, no m'acaba d'agradar, ja que si alguna cosa tenen de bo les sèries que ens arriben de l'estranger és que eviten aquesta mecànica ja massa tocada. I sembla com si a TV3 no li agradés arriscar o fer res diferent. Sembla, al cap i a la fi, com si volguessin fer el mateix de sempre, i això no ho perdonaria l'audiència que ho segueix des del principi.

I, perquè si no ho dic rebento, també li falta el tema de l'homosexualitat. És veritat que últimament sembla que una de les amigues pot tindre contacte amb una altra xiqueta que sembla ser que la pretén, però... primer, que no en sembla gaire disposada, i segon, que allò realista seria que una d'elles o un dels marits/xicots ho fos. És a dir, un personatge principal. Vaja, que sembla que tots visquin en un món aïllat heterosexual on fins i tot els companys de feina es volen fer amb una de les dones. Tant costaria fer que un dels marits ho fes amb un home, o una de les dones ho fes amb una altra? No, seria massa irreal.

Vaja, deixant de banda les crítiques -sempre constructives!-, us recomano plenament aquesta sèrie. De les millors que he vist en molts anys, juntament amb Plats Bruts, Sexe a Nova York, Queer as Folk, Porca Misèria, Skins i... segurament alguna més. No per res en particular, sinó perquè totes innovaven en alguna cosa, aportaven quelcom diferent al panorama televisiu del moment.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Una altra de música

Ahir vaig comprar l'Enderrock, a veure què deien de nou sobre el panorama musical. En portada, Élena, i també destacaven el paper de Dept, Mazoni, Xazzar, Delên o la ruptura dels Whisky'ns. He de reconèixer que mai em van agradar tant com per comprar-los un disc, tot i que vaig assistir, l'estiu passat a les festes de Santa Tecla, a un concert seu. M'agraden algunes cançons puntuals, aquelles que no et pots treure del cap durant dues setmanes, amb uns videoclips recurrents i més aviat poc risc experimental. Vaja, la personificació del tòpic de la música cantada en català (pop anacrònic, sense cap tipus d'atractiu diferenciat). Tot i això, repeteixo, sento la seva pèrdua, i esperem que emprenguin una nova aventura com fan tants artistes quan separen llurs grups.

Si més no, és molt significatiu que a la contraportada de la revista hi hagi un anunci del vessant gironí del Parc Natural del Montseny amb lletres ben grosses que digui això és vida! Sí, això és vida, tu. Cada dia descobrim grups nous, que canten en la nostra llengua, i que a sobre ho fan de puta mare. Com avui, que hem descobert Élena, El petit de cal eril, Rapsodes i Filipo Landini.

I el més trist és que havent-hi Mishima, Glissando* (que d'aquí a poc treuran nou disc de la mà de Miqui Puig), Joan Miquel Olver (amb un nou senzill molt digne), At Versaris o Miquel Abras (tots d'estils molt diferents, com podeu veure), alguns encara gosen encasellar la música cantada en català entre les parets, sembla que impertorbables, de Llach, Raimon, Serrat, Els Pets, Sau, Sopa de Cabra i Lax'n'Busto.

Espero que la llista, tot i que densa, us hagi agradat. Us deixo amb el videoclip del primer descobriment que feia esment:


divendres, 3 d’abril de 2009

I tu, de què ets?

N'hi ha que encara creuen que, després de gairebé un segle i mig, encara podem dividir la política entre esquerres i dretes. És curiós com el discurs polític no canvia al llarg de tants anys, encara que hi hagi hagut una dictadura enmig.

D'on venen les dretes i les esquerres? Al parlament anglès, la primera democràcia coneguda pel món mundial (no pas la primera realment) de l'Edat Moderna, van dividir els seients en dos blocs. Al cap i a la fi, els anglesos són experts en això del bipartidisme, així que en una banda hi havia els liberals/progressistes (defensen la igualtat d'oportunitats) i en l'altra els conservadors (defensen l'ordre establert fins llavors). Eren blocs definits políticament per una estratègia comuna i per uns ideals que afavorien a una determinada classe social.

El concepte, com tot en aquesta vida, evoluciona, i les esquerres es converteixen en el corrent polític que defensa la igualtat també en la classe obrera, és a dir, la menys afavorida pel sistema que havien muntat ambdós corrents polítics anteriors. Les dretes es converteixen en els ferms defensors tant de l'ordre existent feia més de cent anys i també en l'actual. S'agrupen tots per no perdre el poc que els queda a uns i el sistema al complet als altres (a partir d'aquí es considera de dretes els liberals i els conservadors per igual). Les esquerres, en canvi, més enllà de lluitar per la supervivència davant d'aquesta aliança tan ferotge, se separen en diversos pensaments: comunistes, socialistes, anarquistes... i no us penseu, que dins d'aquests grups encara n'hi ha més. Però bàsicament són aquests. Es barallen i no són capaços de fer res més que reivindicar la jornada laboral de 8 hores, un dia a l'any per commemorar la lluita obrera i exigir ajudes socials que no arribaran fins dècades més tard.

Aquí s'acaben les dretes i les esquerres. Moviments pròpiament dits nacionalistes inunden Europa i el món sencer i això fa que la població se sensibilitzi en aquest sentit. L'ideal de la propietat de la terra, el sentiment en vers una col·lectivitat transversal (de diverses classes socials i ideologies), etc. xoca amb les esquerres de dècades abans, però igualment aquestes esquerres l'adopten, ja que es converteix en un discurs essencial. Mentrestant, neixen formacions polítiques autoanomenades d'esquerres que moderen el discurs d'aquests i juguen a la puta i a la ramoneta entre la burgesia (quelcom que s'havia considerat "de dretes") i el nacionalisme, sense oblidar la lluita obrera de tant en tant. Enmig de tot plegat apareix el nacionalsocialisme (nazisme, perquè ens entenguem). Si hom mira els principis dels corrents que hi són relacionats o d'aquests mateixos, veurà com són iguals que els de les esquerres (lluita obrera, corrupció del sistema actual...). Ara bé, el camí es desvia ja que per la seva relació tan estricta amb el racisme, el nacionalisme i la intolerància fa que hagin de cercar suports al capital. Es mengen els principis i protagonitzen dictadures i matances arreu del món que desemboquen al final de la SGM.

Sorgeix la socialdemocràcia, de la mà dels països escandinaus, en què per fi es compleixen les demandes dels obrers i hi ha ajudes socials. Tot plegat s'estén a tot el món entre els anys seixanta i noranta, independentment de la naturalesa del règim existent (amb Franco hi ha ajudes socials, la seguretat social no és cosa de dos dies). I, si hi ha corrupció ideològica en el món de les dretes, també hi és al món de les esquerres. La "dictadura del proletariat" no es compleix més enllà de la "dictadura de tota la vida". Unió Soviètica, Corea del Nord, Vietnam, Cambodja, Cuba, Xina, etc. es converteixen en les autoanomenades "dictadures d'esquerres", que per això no han de ser més bones, però, vaja, s'ho consideren. Òbviament hi ha canvis quant a política social i organització del treball, però no deixa de ser la imposició d'un model de vida en què, com sempre, hi guanyen més uns que els altres.

S'acaba la guerra freda. Als EUA des de molt temps abans hi ha un fort bipartidisme governat pel que aquí consideraríem "dretes". A l'Estat espanyol hi governa un partit autoanomenat d'esquerres, però que un cop assolit el poder se n'ha oblidat. Les dretes estatals, de la mateixa manera que els seus homòlegs de la resta del món, han adaptat el seu discurs al nou món i pràcticament no varia el seu discurs de les autoanomenades "esquerres", més enllà d'una moralitat que al final també serà adaptable. Aquesta és la realitat, però la societat en general està adormida, es creu tot el que surt a la televisió, i els líders dels diversos corrents encara segueixen amb el discurs de les dretes i les esquerres. Els més llestos deixen de votar perquè saben que ja no existeix tot allò del que parlen, que les promeses són inútils. La radicalització del discurs no obeeix a res més que a l'ànsia de poder.

Som al segle XXI, tu de què ets? De dretes o d'esquerres?

No veieu que és inútil? Doncs alguns encara segueixen amb això. Si voleu classificar-vos amb un corrent, si us plau, sigueu concrets, ja que la prostitució dels termes és quelcom comú en aquest món. Sigueu anarcocarlistes, socialdemòcrates, comunistes, conservadors, independentistes, ecologistes... de veritat, deixem estar les dretes i les esquerres, que són anacròniques.

.

dijous, 2 d’abril de 2009

Nit de somnis i de tempestes

Fa dies que plou. Fa dies que fa fred. Fa dies que no vaig a classe. Fa dies que estic apàtic.

Avui ens han tornat a fer un test d'actualitat a classe... i la majoria de preguntes eren d'esports.

I a sobre estic malalt, o això diuen els mocadors fluorescents del meu davant.

Fa dos dies que no escolto res més que això:



Anit vaig tindre el moment més romàntic dels últims mesos, ves quina cosa...

.