divendres, 3 d’abril de 2009

I tu, de què ets?

N'hi ha que encara creuen que, després de gairebé un segle i mig, encara podem dividir la política entre esquerres i dretes. És curiós com el discurs polític no canvia al llarg de tants anys, encara que hi hagi hagut una dictadura enmig.

D'on venen les dretes i les esquerres? Al parlament anglès, la primera democràcia coneguda pel món mundial (no pas la primera realment) de l'Edat Moderna, van dividir els seients en dos blocs. Al cap i a la fi, els anglesos són experts en això del bipartidisme, així que en una banda hi havia els liberals/progressistes (defensen la igualtat d'oportunitats) i en l'altra els conservadors (defensen l'ordre establert fins llavors). Eren blocs definits políticament per una estratègia comuna i per uns ideals que afavorien a una determinada classe social.

El concepte, com tot en aquesta vida, evoluciona, i les esquerres es converteixen en el corrent polític que defensa la igualtat també en la classe obrera, és a dir, la menys afavorida pel sistema que havien muntat ambdós corrents polítics anteriors. Les dretes es converteixen en els ferms defensors tant de l'ordre existent feia més de cent anys i també en l'actual. S'agrupen tots per no perdre el poc que els queda a uns i el sistema al complet als altres (a partir d'aquí es considera de dretes els liberals i els conservadors per igual). Les esquerres, en canvi, més enllà de lluitar per la supervivència davant d'aquesta aliança tan ferotge, se separen en diversos pensaments: comunistes, socialistes, anarquistes... i no us penseu, que dins d'aquests grups encara n'hi ha més. Però bàsicament són aquests. Es barallen i no són capaços de fer res més que reivindicar la jornada laboral de 8 hores, un dia a l'any per commemorar la lluita obrera i exigir ajudes socials que no arribaran fins dècades més tard.

Aquí s'acaben les dretes i les esquerres. Moviments pròpiament dits nacionalistes inunden Europa i el món sencer i això fa que la població se sensibilitzi en aquest sentit. L'ideal de la propietat de la terra, el sentiment en vers una col·lectivitat transversal (de diverses classes socials i ideologies), etc. xoca amb les esquerres de dècades abans, però igualment aquestes esquerres l'adopten, ja que es converteix en un discurs essencial. Mentrestant, neixen formacions polítiques autoanomenades d'esquerres que moderen el discurs d'aquests i juguen a la puta i a la ramoneta entre la burgesia (quelcom que s'havia considerat "de dretes") i el nacionalisme, sense oblidar la lluita obrera de tant en tant. Enmig de tot plegat apareix el nacionalsocialisme (nazisme, perquè ens entenguem). Si hom mira els principis dels corrents que hi són relacionats o d'aquests mateixos, veurà com són iguals que els de les esquerres (lluita obrera, corrupció del sistema actual...). Ara bé, el camí es desvia ja que per la seva relació tan estricta amb el racisme, el nacionalisme i la intolerància fa que hagin de cercar suports al capital. Es mengen els principis i protagonitzen dictadures i matances arreu del món que desemboquen al final de la SGM.

Sorgeix la socialdemocràcia, de la mà dels països escandinaus, en què per fi es compleixen les demandes dels obrers i hi ha ajudes socials. Tot plegat s'estén a tot el món entre els anys seixanta i noranta, independentment de la naturalesa del règim existent (amb Franco hi ha ajudes socials, la seguretat social no és cosa de dos dies). I, si hi ha corrupció ideològica en el món de les dretes, també hi és al món de les esquerres. La "dictadura del proletariat" no es compleix més enllà de la "dictadura de tota la vida". Unió Soviètica, Corea del Nord, Vietnam, Cambodja, Cuba, Xina, etc. es converteixen en les autoanomenades "dictadures d'esquerres", que per això no han de ser més bones, però, vaja, s'ho consideren. Òbviament hi ha canvis quant a política social i organització del treball, però no deixa de ser la imposició d'un model de vida en què, com sempre, hi guanyen més uns que els altres.

S'acaba la guerra freda. Als EUA des de molt temps abans hi ha un fort bipartidisme governat pel que aquí consideraríem "dretes". A l'Estat espanyol hi governa un partit autoanomenat d'esquerres, però que un cop assolit el poder se n'ha oblidat. Les dretes estatals, de la mateixa manera que els seus homòlegs de la resta del món, han adaptat el seu discurs al nou món i pràcticament no varia el seu discurs de les autoanomenades "esquerres", més enllà d'una moralitat que al final també serà adaptable. Aquesta és la realitat, però la societat en general està adormida, es creu tot el que surt a la televisió, i els líders dels diversos corrents encara segueixen amb el discurs de les dretes i les esquerres. Els més llestos deixen de votar perquè saben que ja no existeix tot allò del que parlen, que les promeses són inútils. La radicalització del discurs no obeeix a res més que a l'ànsia de poder.

Som al segle XXI, tu de què ets? De dretes o d'esquerres?

No veieu que és inútil? Doncs alguns encara segueixen amb això. Si voleu classificar-vos amb un corrent, si us plau, sigueu concrets, ja que la prostitució dels termes és quelcom comú en aquest món. Sigueu anarcocarlistes, socialdemòcrates, comunistes, conservadors, independentistes, ecologistes... de veritat, deixem estar les dretes i les esquerres, que són anacròniques.

.

3 comentaris:

Assur ha dit...

que promovent l'abstencio no? ja saps a qui afavoreix aquesta actitud ...

Josep M. ha dit...

no em diguis que a les dretes, si us plau!!!! XD

No, precisament promoc la intel·ligència. Que no enganyin a ningú amb allò de "si tu no hi vas, ells tornen".

Que la gent voti, però no per por, i menys per una por artificial, sense fonament. D'això se'n diu revisionisme polític, que la gent s'adoni de la merda de polítics que tenim i de les estratègies que fan anar.

Joan GF ha dit...

Hola, vax amb en assur realment estar parats i no dir res i ser uns simples conformistes nomes afavoreix el capitalsime i tots aquells que s'aprofiten del poble pels seus bens personals...


jo soc un jove revolucionari. tinc 16 anys apunt de fer-ne 17 em direu que encara soc un crio pero se el que em faig i se del que parlo, no em surt dels ous (perdoneu l'expressio) quedar-me de brasos creuats mentres fan de les nostres terres, la nostra cultura, costums i parla el que els convé.
Que controlin el poble al seu plaer i al seu benestar.

Jo crec que tots debem tenir esperit crític i saber que volem i jo encara que em quedi sol que se que no em quedare, seré el peix que no seguira la corrent, encara que sigui molt forta i que intentare pujar el riu amb tota la meva força i la de tots aquells que em donin suport per un mon sense injusticies amb igualtat de drets i oportunitats per tothom siguem ateus, catolics, protestants, negres, blancs, lil·les, pobres, rics, homes, dones, homsexuals o heterosexuals.

Visca catalunya i avall els seus opresors!

Salut!