dimarts, 28 de juliol de 2009

Nous espais a Internet per a visitar

L'altre dia me'n vaig adonar de l'existència de Tarragona21.cat. Mateix disseny que delCamp.cat, però amb la ciutat de Tarragona com a marc principal de notícies (competència directa, doncs, de TotTarragona.cat). Tot plegat em fa pensar que el món comunicacional al Camp de Tarragona és en plena explosió, sobretot en referència al terreny digital. Enhorabona per la iniciativa i esperem que tot plegat tiri endavant!

Més enllà dels portals de notícies, però, l'Internet 2.0 se sosté pels blogs. No per blogs com aquest (amb una aportació nul·la al desenvolupament del territori, ni a la conscienciació), sinó per d'altres que van apareixent com Tarragona2016, que amb una sàtira força adient porten 2 anys meravellant-nos amb la mà de coses curioses que s'hi poden trobar a Tarragona. En aquest sentit, molts blogs s'han adaptat al fet de la denúncia ciutadana, tant ocasionalment com exclusivament. Així, fa poc s'ha obert un nou blog sobre l'incompliment de la llei de retolació a Tarragona i voltants (AnticatalansTarragona), que segur que farà una bona feina a l'hora de deixar en evidència com una llei pot ésser saltada sense cap mena de penalització.

En fi, us deixo tots aquests enllaços perquè hi feu un cop d'ull. Bona setmana!

divendres, 24 de juliol de 2009

Voluntariat

He d'acceptar que des de petit m'han cridat bastant el que són els calés. Un material que pot ser fi o dur, però que serveix per anar arreu del món i que, almenys, no et mirin amb menyspreu. Amb ells pots aconseguir tot tipus de béns materials i de serveis. Sembla increïble, eh? Però avui volia parlar-vos del voluntariat. Allò que fas quan precisament no esperes rebre aquest tipus de material que esmentava abans. Simplement, ho fas, ajudes amb les teves habilitats a què allò que sembla malmès pugui arreglar-se. El voluntariat pot fer-se amb organitzacions o individualment. Quines coses que explico, eh? Semblo algú que vol allargar el seu discurs per no haver d'arribar a certes conclusions que podrien molestar algú.

Bé, el cas és que malgrat que des de petit un dels meus adjectius més destacats pugui ser "avariciós", o també "garrepa", des de fa un temps sembla que la meva vida estigui basada en el voluntariat. Voluntariat polític, voluntariat laboral, etc. Ha arribat un punt en què no puc concebre res que faci que vagi lligat amb la remuneració econòmica (tot i que no estaria malament, això tampoc no ho nego). Em passo hores i hores dissenyant tríptics i cartells per organitzacions de caire polític, més hores a les reunions, més hores a les manifestacions, més hores a les xerrades, més hores escrivint, més hores cobrint esdeveniments... en fi, ja ho té, la paraula "voluntariat", que ve de "voler" (suposo). Ho faig perquè vull. Intento millorar la situació del meu entorn perquè vull i no n'espero recompensa econòmica si a canvi n'hi ha amb fets.

He llegit en algun mitjà algun comentari que diu que els polítics han de cobrar i si no cobren (és a dir, si ho fan voluntàriament per a la societat) fan malament la seva feina. Temps enrere també vaig llegir una notícia de l'alcalde de Vandellòs que s'havia apujat 20.000€ el seu sou a causa que havia perdut el seu lloc a la diputació (i el seu altre sou). Per tant, per la cara i en temps de crisi, va passar el seu sou de 18.000 a 38.000€ anuals. Per a l'autor del comentari que esmentava, aquesta seria una actitud força adequada per a un càrrec polític. Per a mi, no. No, perquè aquest senyor no fa política per voluntat (perquè vol), sinó per avarícia (per guanyar calés). Un sou just per a un càrrec públic és SEMPRE el sou mínim interprofessional (SMI) i, si es vol, alguna cosa més per formació (si no hi hagués recompensa per formació, ningú estudiaria, som així de mandrosos). El cas és que un càrrec públic no pot cobrar el que solen cobrar actualment. L'alcalde de Tarragona, si fa no fa, cobra uns 30.000€ anuals, el qual em sembla fantàstic perquè es veu que és dels que cobra menys (el qual no vol dir que no cobri massa), però el de Reus en cobra uns 70.000 (el doble), i el senyor president de la Generalitat ho dobla (150.000), el qual permet que pugui dur als seus fills al col·legi alemany de Barcelona i no hagi de mantindre cap mena de contacte amb la societat.

De vegades em pregunto per què no m'apuntaré a un d'aquests partits o organitzacions que ho fan tot pel que en poden treure (de diners). Total, viuré millor. Total, no me n'hauré d'adonar del que passa al meu voltant perquè viuré en un barri residencial (socialment mort), portaré els meus fills a una escola privada i treballaré en un despatx a on m'hi portarà un cotxe privat que podré tunejar com em sembli.

Sembla increïble, eh? Doncs sí, tot i així, prefereixo el voluntariat. Malgrat la feina de periodista sigui poc remunerada (als inicis gens), malgrat no obtingui un càrrec públic perquè tinc a mon tiet de líder del partit, malgrat gasti hores inútilment en una campanya que arribarà com a molt a 50 persones... malgrat tot plegat, prefereixo el voluntariat.
I per què? Doncs perquè crec en una democràcia real, participativa. No entenc que en diguin democràcia d'un sistema que et permet anar a votar un cop cada 4 anys els teus representants (que, a sobre, no pots triar, ja t'ho donen fet i si no t'agrada et fots) i que posteriorment te'n puguis oblidar. Amb quina base treuràs l'opinió que farà que a les eleccions següents votis a un o a l'altre si no els coneixes de res ni saps què han fet tots aquests 4 anys? Ah, que t'hauràs informat! D'acord, tenint en compte que poca gent és la que s'informa, que la majoria de la gent que s'informa s'informa malament, i que tothom (jo inclòs) deixa les decisions quotidianes en mans dels polítics i si es fa bé ja ho veurem... a veure, és que no és un sistema just en què uns decideixen i els altres obeeixen. Tu no decideixes directament res quan vas a votar (excepte en un referèndum vinculant, que n'hi ha pocs, per no dir CAP), simplement dius quina línia ideològica vols que governi. Per tant, el que m'interessa a mi és la democràcia participativa (assembleària, si voleu dir-ne així), en què els partits no siguin res més que estris per fer arribar des de la societat aquells problemes que hi ha per resoldre. No una entitat tancada en què tothom xucla el que pot i més.

El voluntariat, sens dubte, elimina els càrrecs públics innecessaris, afavoreix la participació de la gent sense necessitat d'afiliació, i treu temps a tothom qui anteriorment vivia de la política per dedicar-s'hi perquè ha de viure i ha de treballar en altres coses. Però, al cap i a la fi, amb tanta gent implicada (en una democràcia participativa), el temps realment dedicat és molt més perquè hi ha més gent. A partir d'aquí, els sous exclusius, els alliberats, es fan innecessaris o molt menys necessaris.


dimecres, 22 de juliol de 2009

Els cinemes són els éssers més prometedors i alhora els més efímers de la Terra

No sé com serà a les grans ciutats del Món i del País, però a Tarragona no aguantem mai un cinema comercial més de 10 o 15 anys. Potser és una exageració, però jo he viscut 4 cinemes: Cinemes Catalunya, Cinemes Òscar, Lauren i Òscars les Gavarres (actualment anomenat Ocine). Les generacions anteriors a la meva en van viure d'altres, com els incomptables que hi va haver a la Rambla Vella, o al vell Edifici de Lletres (Plaça Imperial Tàrraco), i tots van morir. Pel que fos, però van morir. Tots els que obrien nous oferien més comoditat a l'espectador o preus més baixos.

També hi influïa el canvi d'estil de vida dels tarragonins que, com tot el Camp de Tarragona, vivia any rere any una modernització de la seva quotidianeïtat antiga. D'aquesta manera, tots els pobles que temps enrere van posseir la gallina dels ous d'or, avui només és una paret plena de cartells vells i estripats o un edifici reformat. Pocs en són els que encara mantenen alguna sala, generalment mantinguda per algun casal o alguna institució pública o col·lectiva perquè aquella zona pugui gaudir d'una pel·lícula al mes. Només Tarragona i Reus (a banda d'aquests altres cinemes d'una sola sala com podem trobar-ne a Valls, Montblanc, etc.) han mantingut aquesta tradició de tindre "almenys" un cinema a la ciutat.


Reus en té dos, i Tarragona en té un i mig. M'explico: al meu carrer fa uns anys hi havia uns cinemes anomenats Òscar. Al seu costat s'hi van establir diversos comerços preveient l'allau d'espectadors que tindria (actualment alguns d'aquests han desaparegut). Amb l'arribada dels cinemes, el meu carrer es va convertir en un dels centres d'atracció dels tarragonins i jo no me n'escapava, ja que quan sortia de casa la mirada cap als cartells dels nous títols era inevitable. Els Òscar es van menjar els Cinemes Catalunya, i posteriorment els Lauren es van menjar els Òscar (qui podia preferir uns cinemes de carrer a uns cinemes de centre comercial, amb tot de botigues i aire acondicionat al costat?). L'últim dia van fer un passi de pel·lícules gratuït i va ser l'últim cop que vaig veure tanta gent amuntegada al meu carrer. Però temps més tard sorgien les Gavarres, un complex comercial entre Tarragona i Reus (al terme municipal de Tarragona, per això dic que és "mig" a Tarragona) que oferia una comoditat encara més bona que la dels Lauren, però inaccessible per a una gran massa de gent que no estava disposada a agafar el cotxe cada cop que havia d'anar a veure una pel·lícula.

Per què explico tot això? Bé, doncs, perquè ha arribat a les meves orelles que els Lauren tanquen (no ho saben del cert, però és molt possible perquè no hi va ni déu). No em fan cap pena, ja que no és que m'agradessin especialment. Al principi no et deixaven portar ni begudes ni menjar a les sales (cosa que va provocar processos judicials i tot), però alhora tampoc podies entrar a comprar el que vulguessis a la seva botiga fins que no faltessin 5 minuts per a l'inici de la pel·li (òbviament es muntaven unes cues impressionants). Després, les sales eren petites. I, a sobre, li tenia cert ressentiment per haver-se "menjat" els Cinemes Òscar, els meus cinemes de tota la vida. Per acabar-ho d'adobar, la Plataforma per la Llengua-Tarragonès fa un temps que s'està posant amb el tema del cinema en català, i casualment els Lauren no han emès una sola pel·lícula en català en dos anys (els que duu la Plataforma fent estudis). Doncs què voleu que us digui... no em sap pas greu.

Llavors... què ens queda als tarragonins? Agafar el cotxe. Hem aconseguit, amb aquest nou estil de vida, fer fora els cinemes de la ciutat (cada cop més lluny) i haver de gastar combustible per arribar als cinemes. O bé anem a Les Gavarres, o bé anem a Altafulla (Les Bruixes), o bé anem a Reus.

Felicitats, tarragonins! I felicitats, amos de les empreses cinematogràfiques! Baralleu-vos, feu-vos competència, i algun dia aconseguireu acabar amb el cinema a les sales. Als espectadors rai, tant se'ns en fot. Ho mirem pel megavideo i punt. No és el mateix, d'acord, però és més barat.

En la meva opinió, al cinema només li queda una solució: xarxes d'exposició amb participació pública en què s'asseguri el 50-50% de pel·lícules en tots dos idiomes i que no es facin competència entre elles i que no cerquin el majori guany econòmic, sinó oferir un servei a l'espectador (òbviament, dins la ciutat).

Com a últim punt, em pregunto... quan van treure els Òscar del centre de la ciutat i només quedaven els Lauren a una punta aïllada però encara dins del nucli urbà... hi va haver una forta discussió sobre si ho havíem de permetre, que no podia ser que el centre es quedés sense cinema (fins llavors, no havia passat mai). Ara és segur que el cinema ha marxat del nucli urbà (a no ser que la ciutat creixi cap a Reus, cosa bastant dubtosa)... què farà la societat tarragonina? Hi hauran articles plens de mala baba cap als responsables? O simplement callaran perquè ja ens hem acostumat a què ens la fotin per totes bandes?

divendres, 17 de juliol de 2009

La ràbia

Fa pocs minuts he descobert això i volia compartir-ho amb tots valtros. És la Keny Arkana i la seva cançó La Rage (La Ràbia), però us asseguro que si cerqueu amb esma trobareu moltes cançons seves (per no dir totes) boníssimes i amb un contingut força interessant, i és que el més important d'aquesta artista francesa de mare argentina és la seva capacitat de transmetre un missatge amb un sentiment innegable i molt compromès. Aquí us deixo la lletra d'aquesta cançó en concret (tot i que ja us dic que totes són boníssimes) amb el vídeo perquè pugueu escoltar-lo. Només tinc una paraula per descriure-ho: impressionant.


Keny Arkana – La ràbia
Extret de l'àlbum « Entre ciment et belle étoile »

La ràbia del poble (x4)

Ok, tenim la ràbia,
però no d'aquesta que et fa badar.
Pregunta a Fabe, la vida cruix
com les nostres soles sobre el paviment.
La ràbia de veure els nostres objectius obstaculitzats,
de viure lligats de mans. La ràbia gravada
des de fa molt temps enrere.
La ràbia d'haver crescut massa de pressa
quan els adults et roben la infància.
¡Pah! Imagina un mur i un bòlid.
La ràbia car és impossible aquesta pau tan volguda.
La ràbia de veure tants policies armats als nostres carrers.
La ràbia de veure aquest fotut món autodestruir-se
i que sempre hi hagi innocents enmig dels trets.
La ràbia, perquè fou l'home el que creà cada paret,
i aixecà barricades de formigó,
tindrà por de la naturalesa?
La ràbia ja que va oblidar que formava part d'ella,
desharmonies profundes,
però quina mena de món va deixar el colom?
La ràbia de tindre tan marcada la cara
per las normes punyents.
I després la ràbia, sí, la ràbia
de tindre ràbia des que som xiquets.

(Tornada:)

Perquè tots tenim ràbia,
passi el que passi, romandrem dempeus.
La ràbia d'arribar fins al final
i fins a on vulgui portar-nos la vida.
Perquè tenim la ràbia
ja no podrem callar ni seure.
A partir d'ara estarem llestos
perquè tenim la ràbia, el cor i la fe.

Perquè tots tenim ràbia,
passi el que passi, romandrem dempeus
.
La rabia d'arrivar fins al fons d'on
vulgui portar-nos la vida.
Perquè tenim la ràbia
ja no res podrà detindre'ns.
Insubmís, savi, marginal, humanista o sublevat.

La ràbia perquè no triem res
i sufrim a tothora.
I donat que les seves eleccions estan coixes
doncs tot l'equilibri desapareix.
La ràbia, ja que allò irreparable
s'acumula des de fa una bona estona.
La ràbia doncs què és el que esperem
per posar-nos dempeus i fer xivarri?
La ràbia, és tot el que ens deixen,
tanmateix, tot el que ens queda.
La ràbia, quants de nosaltres acabaran
per canviar de jaqueta?
La ràbia de viure i viure el moment present,
de triar el seu futur, lliure
i sense la seva xarxa d'opressió.
La ràbia, perquè tot és una merda
i perquè aquest món ho accepta
i perquè tots els seus camps OGM
esterilitzen la terra.
La ràbia, per què un dia
l'engranatge es trenqui.
La ràbia, perquè massa llegeixen "veritat"
a les pantalles dels seus televisors.
La ràbia perquè aquest món
no ens correspon.
Ens alimenten amb somnis falsos
per col·locar els seus escuts de defensa.
La ràbia perquè aquest món
no ens correspon,
on s'engreixa Babilònia
mentre nosaltres morim abaix!

(Tornada)

La ràbia de creure i de fer que les coses canvien.
La ràbia, d'un Chirac, d'un Sharon,
d'un Tony Blair o d'un Bush.
La ràbia perquè aquest món veu vermell
però de pintura gris s'envolta
i perquè no escolten mai
els crits quan corre la sang.
La ràbia perquè és el pitjor que voregem
La ràbia perquè occident encara no s'ha desprès
del seu vestit de colon.
La ràbia perquè el mal colpeja massa sense fi
i perquè ja no són renovats
tants grans coneixements ancestrals.
La ràbia, massa mentides i massa secrets guardats,
l'èlit dels nostres estats, rica d'una veritat
que pot canviar la humanitat.
La ràbia perquè no volen
que les coses canviïn, veritat?
Prefereixen guardar els seus poders
i manipular-nos com a les seves màquines.
La ràbia perquè creiem en els àngels
i perquè hem triat caminar amb ells.
La ràbia perquè les meves afirmacions molesten.
Mira a les quatre cantonades del globus
la ràbia del poble en efervescència.
La rabàa, sí la ràbia,
o la gasolina de la revolució.

[Tornada (x2)]

Anticapitalista, altermundialista,
o tu que cerques la veritat en aquest món,
la resistència de l'endemà, inch Allah (si déu vol),
la vigília d'una revolució espiritual,
la ràbia del poble, la ràbia del poble.
Perquè tenim la ràbia,
aquella que farà tremolar les teves normes.
Perquè tenim la ràbia,
la ràbia ha dominat el poble
i la ràbia és enorme.


Més endavant ja posaré més informació d'ella. Ara, "només", gaudiu i llegiu.

dijous, 9 de juliol de 2009

Racisme a casa nostra

Les crisis econòmiques solen ser sinònim de canvis socials, de revoltes, de conflictes. La Revolució Francesa no va ser perquè un bon dia centenars de milers de persones van pensar que havien de lluitar per la llibertat, la fraternitat i la igualtat. No. Era perquè havien apujat el pa. Hi ha milions d'exemples repartits per tot el món (també a casa nostra). Un altre seria la de la crisi del 1929 i anys 30 en què el feixisme i el nazisme (així com totes les ideologies més "extremes" -per dir-ho d'alguna manera-) creixien i amb ell el racisme, la sensació que els de fora, els forasters (tot i haver nascut al mateix lloc que ells), els prenien la feina, els diners, etc. Avui dia ens trobem en una crisi (malgrat que els estudiants universitaris no ens n'adonem), moltes empreses familiars han de tancar, famílies senceres no arriben a final de mes i no poden pagar les hipoteques, els crèdits i tots aquells diners que en un moment de bonança econòmica van confiar que tindrien més endavant. I, amb ell, el racisme creix. Sí. Abans d'ahir mataven un jove a Sitges. L'autor? No era una persona. Era un sud-americà. Després es va descobrir que eren tots espanyols (o la majoria), però al subconscient dels sitgetants ja hi és aquesta idea que els sud-americans duen punyals als pantalons quan surten de nit. La feina del periodista de torn no va ser gaire encertada, va caure en la trampa de les "nacionalitats". Hauria gosat aquest mateix periodista dir que el jove assassinat (de cognom Rodríguez) era "d'origen espanyol" o "d'origen castellà"? No, perquè si ho hagués fet molts catalans haguéssim pensat el mateix que en una picabaralla entre un kosovar i un bosni (estrangers, que es matin entre ells, mentre no em facin res a mi ni a la meva gent...). Però no, era dels nostres. Segurament el jove assassí va néixer a casa nostra, però el seguim considerant "d'origen sud-americà" (si és que mira que en som, de cínics).


Que per què som cínics? Perquè un sud-americà sol tindre uns trets físics diferents dels nostres. Potser la pell morena. Potser els llavis més molsuts. Potser un color de cabell més negre. Potser uns ulls més foscos. Així identifiquem un foraster. Per molt que hagi nascut aquí. I amb els europeus de l'est també, i amb els musulmans (ja sigui del nord d'Àfrica o de l'Àsia occidental) també, i amb els negres subsaharians també, i amb els americans també, i amb els anglesos també, i amb............. bé, no cal que segueixi, no? Quan veiem algú que no se'ns assembla de cap de les maneres canviem d'actitud. En quin sentit? El mirem diferent, com intrigats a veure per on ens treurà el punyal. Som més amables i pacients (per allò que s'ha d'adaptar, donar-li temps, tot i que potser porta més anys que tu aquí). De vegades el menyspreem (no n'esperem gran cosa, no li parlem de res interessant perquè no sabrà de què parles, etc.). I el millor de tot: li parlem en una altra llengua. Sí xecs, això de canviar de llengua que a alguns els sembla tan normal és racista. Racista per què, diran els ciutadans del món? Doncs perquè l'estàs tractant diferent només per com sembla que és a primera vista. Quan anem a un establiment comercial i el depenent té trets físics forasters ja pensem: "aquest no sabrà parlar bé ni el castellà, millor no dir una sola paraula de català que se'ns enfadarà". Però l'estem discriminant. Mai s'integrarà, viurà tota la vida en el seu gueto lingüístic i no podrà relacionar-se de manera completament normal i fluïda amb la gent d'aquí. També és possible que no accedeixi a l'administració pública perquè no sap català. Li estem treient possibilitats de feina (quan no practiques un idioma, quan no el sents, és poc probable que l'aprenguis), i això també és racista. Vaja, no sé si ha quedat prou clar, però l'estem discriminant. Li estem dient: "tu, per molt que ho intentis, mai no formaràs part del nostre grup, et parlarem diferent, et tractarem diferent, et mirarem diferent, i d'aquí a 50 anys encara serem capaços d'exigir-te l'esforç que temps enrere et vam dir que no calia".

Per això, si us plau, no tingueu por a parlar (com a mínim començar) en català a tothom, tingui els trets físics que tingui. Sigui turista o sigui un feiner com tots naltros d'aquí i que paga els seus impostos. A tothom. Després ja canviareu si voleu perquè us diguin que no us entenen, però això ja és una tria vostra que heu de fer amb la vostra pròpia consciència. Però tindre el prejudici aquest de no parlar català amb algú de fora és discriminador, racista i poc afavoridor per a la llengua catalana.

El racisme de vegades no és qüestió de crisis econòmiques. Simplement és qüestió de no acceptar aquell membre dins la teva societat perquè és d'una altra raça. I això no és ni progre, ni de ciutadà del món, ni de liberals, ni de cap altra ideologia xupi-guai.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Trencant horitzonts

Ahir vaig tindre la sort d'assistir a una xerrada de l'Enric Duran, el jove compromès que va "robar" (simplement va demanar crèdits que no pensa tornar) als bancs una quantitat força important. La majoria dels diners els va destinar a projectes socials transformadors i a col·lectius perquè ho impulsessin, i ell va restar un temps fora del país "per si de cas". Va tornar fa un temps pensant que el seu "crim" (declarar-se insolvent) hauria arxivat i que no corria perill de ser detingut. Amb l'assatjament constant dels cossos policials (que, al cap i a la fi, només estaven detenint un insolvent, és a dir, feien servir els instruments del poder per afavorir el poder, res de nou a l'horitzó) i havent-lo detingut algun cop il·legalment (crida l'atenció la detenció del mateix dia en què anava a parlar al programa Hora Q de TV3, no volien que parlés ni que es mogués), segueix endavant i fent xerrades i reunions arreu del territori.


La seva proposta (em va agradar especialment que no convertís la xerrada en una biografia, sinó en un conjunt de propostes sòlides) consisteix a promocionar el decreixement. Què és el decreixement? El decreixement és només una paraula, com deia l'Enric, que pretén polemitzar, cridar l'atenció, perquè el que es vol és créixer però d'una altra manera (decréixer amb el sistema capitalista, créixer en un sistema alternatiu). Construir comunitats que s'ajudin entre ells, aportar part del teu sou a la comunitat perquè es puguin cobrir les necessitats més bàsiques (alimentació, habitatge, educació, sanitat...) sense comptar amb el capitalisme. El sistema actual ja permet aquestes agrupacions (anomenades cooperatives), però la novetat és que siguin autogestionades, així es podria prescindir de cooperar amb el sistema capitalista amb impostos per pagar serveis que ja es tindrien amb la cooperativa o la comunitat ben construïda.

Aquesta pretén ser també una solució per a aquells que tenen l'aigua al coll amb els crèdits i la hipoteca, que han de pagar-la abans d'alimentar-se ells mateixos o als seus fills. Per tant, declarar-se insolvent (amb la pega que no podràs gaudir mai més del sistema consumista, sense dret a la propietat) seria la solució i col·laborar amb el sou que es tingui amb la cooperativa. També es podria treballar dins d'aquest òrgan, no cal fer-ho fora. Una educadora (cito l'exemple que va posar l'Enric) treballaria cuidant els infants que hi hagués a dins i tindria un sou que provindria del pot comú. Una part aniria a la cooperativa i es deixaria una altra part per a despeses personals.


Instruments que hi col·laborarien serien la Banca Ètica i la Moneda Social. Precisament sobre la moneda social sembla ser que s'està muntant quelcom semblant a Tarragona. Caldrà ser-hi atents.

No cal dir que em va agradar molt el que va proposar i us convido a reflexionar-hi. És possible viure sense capitalisme!

Enllaços: Decreixement.net 17-s.info Podem.cat

dilluns, 6 de juliol de 2009

Neix delCamp.cat

delCamp.cat és el nou diari digital del Camp de Tarragona que abraça tot el territori de la nostra vegueria. Protagonitza la idea d'unir les diverses comarques que la formen mitjançant llaços informatius. Si bé això ja ho aconseguia tímidament elpunt.cat (l'edició digital del diari El Punt), potser aquest portal ens acostarà més a tot allò que passa al nostre entorn. Aquest projecte ha estat impulsat per una inicativa privada d'un estudiant i gràcies a la col·laboració d'empreses i del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.


Considero que és un pas important per a la premsa al Camp de Tarragona, sobretot pel que fa al terreny digital, tenint en compte que fa tan sols 5 o 10 anys l'única via d'informació era el Diari de Tarragona (actualment tenim xagatarragona.cat, tottarragona.cat, elpati.cat, reusdigital.cat i delCamp.cat, a més de diaridetarragona.com i elpunt.cat) i que ara no només veiem creixement al camp digital sinó també al del paper (Més Tarragona, Aquí -ja extingit-, Diari de Tarragona, El Punt, La Bicicleta, La Panerola, El Pati, Nova Conca, Diari del Priorat...), el qual ens aporta una varietat de visions sobre el que passa que malauradament abans no teníem. Així doncs, s'evidencia un cop més que Internet és una eina molt valuosa per a la normalització lingüística del català al nostre país ja que no obeeix a vells vicis i prejudicis només adoptats per les generacions passades.

Bona sort a delCamp.cat, i no oblideu col·laborar amb ells a la secció Som del Camp!, on hi podreu enviar les vostres cròniques o les vostres opinions sobre allò que passa al nostre voltant.

Que vagi de gust!

dimecres, 1 de juliol de 2009

Càrrega ideològica

Ahir mirava perplex el debat dels Matins de tv3 sobre la separació de les manifestacions del dia de l'orgull LGBT (una, la contestatària, la van fer dissabte 27; l'altra, la festiva, la van fer diumenge 28). Després d'una estona dient bajanades (com cada any), el cap del grup Arena (discoteques conegudes de Barcelona destinades a un públic majoritàriament gai) diu que "no es pot barrejar la política i els anti-sistema amb el moviment gai, perquè el perjudica, li dóna mala imatge". Al cap d'una estona, el representant del Col·lectiu Gai de Barcelona (un dels organitzadors de la manifestació de dissabte) li respon amb un: "no entenc per què ens qualifica d'anti-sistema, i sigui com sigui tenim la llibertat de manifestar-nos sobre el que vulguem, ja que no estem d'acord amb el seu model d'homosexualitat comercial". Llavors, intervé el senyor Cuní, que com sempre es llueix, i va i diu que aquí, per tant, la divergència és ideològica. El senyor Cuní, per descomptat, associava ideologia amb ideologia econòmica, i la veia totalment destriable de la ideologia sexual. El senyor Cuní ignorava que les ideologies van lligades. Que una persona pot ser gai, però també és altres coses. Ideologia comuna? Són diversos punts de vista. Uns volen una homosexualitat comercial, en què tothom és ric del cagar, en què l'únic que preval és la felicitat consumista, el carpe diem i el ja t'ho faràs, mentre que altres volen una homosexualitat més heterogènia, amb alternatives pel que fa a la forma de vida, amb més respecte cap a la gent que no té la sort d'altres en el terreny econòmic, al cap i a la fi, que les seves sexualitats no eren a la venda. Al final, el senyor Cuní insinuava que els del dissabte haurien de posar les coses en comú amb els del diumenge, "que es deixessin d'hòsties".

I jo em pregunto... després de tot aquest rotllo que us he fotut... realment podem dir que un grup anti-sistema (si es pot qualificar així, odio aquest adjectiu) té més càrrega ideològica que un grup pro-sistema? Per què una samarreta on hi posi "el Che, hasta la victoria siempre" té més càrrega ideològica que una altra amb "fashion, sex and dollars"? No és ideologia, també, anar a favor d'un sistema?

Serà perquè presuposem ja d'entrada que a tots ens agrada el sistema implantat? Llavors... termes com "ideologia" han d'anar referides sempre a ideologies que difereixen mínimament d'allò que és establert?

Només és una idea...