L'altre dia me'n vaig adonar de l'existència de Tarragona21.cat. Mateix disseny que delCamp.cat, però amb la ciutat de Tarragona com a marc principal de notícies (competència directa, doncs, de TotTarragona.cat). Tot plegat em fa pensar que el món comunicacional al Camp de Tarragona és en plena explosió, sobretot en referència al terreny digital. Enhorabona per la iniciativa i esperem que tot plegat tiri endavant!
Més enllà dels portals de notícies, però, l'Internet 2.0 se sosté pels blogs. No per blogs com aquest (amb una aportació nul·la al desenvolupament del territori, ni a la conscienciació), sinó per d'altres que van apareixent com Tarragona2016, que amb una sàtira força adient porten 2 anys meravellant-nos amb la mà de coses curioses que s'hi poden trobar a Tarragona. En aquest sentit, molts blogs s'han adaptat al fet de la denúncia ciutadana, tant ocasionalment com exclusivament. Així, fa poc s'ha obert un nou blog sobre l'incompliment de la llei de retolació a Tarragona i voltants (AnticatalansTarragona), que segur que farà una bona feina a l'hora de deixar en evidència com una llei pot ésser saltada sense cap mena de penalització.
En fi, us deixo tots aquests enllaços perquè hi feu un cop d'ull. Bona setmana!
He d'acceptar que des de petit m'han cridat bastant el que són els calés. Un material que pot ser fi o dur, però que serveix per anar arreu del món i que, almenys, no et mirin amb menyspreu. Amb ells pots aconseguir tot tipus de béns materials i de serveis. Sembla increïble, eh? Però avui volia parlar-vos del voluntariat. Allò que fas quan precisament no esperes rebre aquest tipus de material que esmentava abans. Simplement, ho fas, ajudes amb les teves habilitats a què allò que sembla malmès pugui arreglar-se. El voluntariat pot fer-se amb organitzacions o individualment. Quines coses que explico, eh? Semblo algú que vol allargar el seu discurs per no haver d'arribar a certes conclusions que podrien molestar algú.
Bé, el cas és que malgrat que des de petit un dels meus adjectius més destacats pugui ser "avariciós", o també "garrepa", des de fa un temps sembla que la meva vida estigui basada en el voluntariat. Voluntariat polític, voluntariat laboral, etc. Ha arribat un punt en què no puc concebre res que faci que vagi lligat amb la remuneració econòmica (tot i que no estaria malament, això tampoc no ho nego). Em passo hores i hores dissenyant tríptics i cartells per organitzacions de caire polític, més hores a les reunions, més hores a les manifestacions, més hores a les xerrades, més hores escrivint, més hores cobrint esdeveniments... en fi, ja ho té, la paraula "voluntariat", que ve de "voler" (suposo). Ho faig perquè vull. Intento millorar la situació del meu entorn perquè vull i no n'espero recompensa econòmica si a canvi n'hi ha amb fets.
He llegit en algun mitjà algun comentari que diu que els polítics han de cobrar i si no cobren (és a dir, si ho fan voluntàriament per a la societat) fan malament la seva feina. Temps enrere també vaig llegir una notícia de l'alcalde de Vandellòs que s'havia apujat 20.000€ el seu sou a causa que havia perdut el seu lloc a la diputació (i el seu altre sou). Per tant, per la cara i en temps de crisi, va passar el seu sou de 18.000 a 38.000€ anuals. Per a l'autor del comentari que esmentava, aquesta seria una actitud força adequada per a un càrrec polític. Per a mi, no. No, perquè aquest senyor no fa política per voluntat (perquè vol), sinó per avarícia (per guanyar calés). Un sou just per a un càrrec públic és SEMPRE el sou mínim interprofessional (SMI) i, si es vol, alguna cosa més per formació (si no hi hagués recompensa per formació, ningú estudiaria, som així de mandrosos). El cas és que un càrrec públic no pot cobrar el que solen cobrar actualment. L'alcalde de Tarragona, si fa no fa, cobra uns 30.000€ anuals, el qual em sembla fantàstic perquè es veu que és dels que cobra menys (el qual no vol dir que no cobri massa), però el de Reus en cobra uns 70.000 (el doble), i el senyor president de la Generalitat ho dobla (150.000), el qual permet que pugui dur als seus fills al col·legi alemany de Barcelona i no hagi de mantindre cap mena de contacte amb la societat.
De vegades em pregunto per què no m'apuntaré a un d'aquests partits o organitzacions que ho fan tot pel que en poden treure (de diners). Total, viuré millor. Total, no me n'hauré d'adonar del que passa al meu voltant perquè viuré en un barri residencial (socialment mort), portaré els meus fills a una escola privada i treballaré en un despatx a on m'hi portarà un cotxe privat que podré tunejar com em sembli.
Sembla increïble, eh? Doncs sí, tot i així, prefereixo el voluntariat. Malgrat la feina de periodista sigui poc remunerada (als inicis gens), malgrat no obtingui un càrrec públic perquè tinc a mon tiet de líder del partit, malgrat gasti hores inútilment en una campanya que arribarà com a molt a 50 persones... malgrat tot plegat, prefereixo el voluntariat. I per què? Doncs perquè crec en una democràcia real, participativa. No entenc que en diguin democràcia d'un sistema que et permet anar a votar un cop cada 4 anys els teus representants (que, a sobre, no pots triar, ja t'ho donen fet i si no t'agrada et fots) i que posteriorment te'n puguis oblidar. Amb quina base treuràs l'opinió que farà que a les eleccions següents votis a un o a l'altre si no els coneixes de res ni saps què han fet tots aquests 4 anys? Ah, que t'hauràs informat! D'acord, tenint en compte que poca gent és la que s'informa, que la majoria de la gent que s'informa s'informa malament, i que tothom (jo inclòs) deixa les decisions quotidianes en mans dels polítics i si es fa bé ja ho veurem... a veure, és que no és un sistema just en què uns decideixen i els altres obeeixen. Tu no decideixes directament res quan vas a votar (excepte en un referèndum vinculant, que n'hi ha pocs, per no dir CAP), simplement dius quina línia ideològica vols que governi. Per tant, el que m'interessa a mi és la democràcia participativa (assembleària, si voleu dir-ne així), en què els partits no siguin res més que estris per fer arribar des de la societat aquells problemes que hi ha per resoldre. No una entitat tancada en què tothom xucla el que pot i més.
El voluntariat, sens dubte, elimina els càrrecs públics innecessaris, afavoreix la participació de la gent sense necessitat d'afiliació, i treu temps a tothom qui anteriorment vivia de la política per dedicar-s'hi perquè ha de viure i ha de treballar en altres coses. Però, al cap i a la fi, amb tanta gent implicada (en una democràcia participativa), el temps realment dedicat és molt més perquè hi ha més gent. A partir d'aquí, els sous exclusius, els alliberats, es fan innecessaris o molt menys necessaris.
No sé com serà a les grans ciutats del Món i del País, però a Tarragona no aguantem mai un cinema comercial més de 10 o 15 anys. Potser és una exageració, però jo he viscut 4 cinemes: Cinemes Catalunya, Cinemes Òscar, Lauren i Òscars les Gavarres (actualment anomenat Ocine). Les generacions anteriors a la meva en van viure d'altres, com els incomptables que hi va haver a la Rambla Vella, o al vell Edifici de Lletres (Plaça Imperial Tàrraco), i tots van morir. Pel que fos, però van morir. Tots els que obrien nous oferien més comoditat a l'espectador o preus més baixos.
També hi influïa el canvi d'estil de vida dels tarragonins que, com tot el Camp de Tarragona, vivia any rere any una modernització de la seva quotidianeïtat antiga. D'aquesta manera, tots els pobles que temps enrere van posseir la gallina dels ous d'or, avui només és una paret plena de cartells vells i estripats o un edifici reformat. Pocs en són els que encara mantenen alguna sala, generalment mantinguda per algun casal o alguna institució pública o col·lectiva perquè aquella zona pugui gaudir d'una pel·lícula al mes. Només Tarragona i Reus (a banda d'aquests altres cinemes d'una sola sala com podem trobar-ne a Valls, Montblanc, etc.) han mantingut aquesta tradició de tindre "almenys" un cinema a la ciutat.
Reus en té dos, i Tarragona en té un i mig. M'explico: al meu carrer fa uns anys hi havia uns cinemes anomenats Òscar. Al seu costat s'hi van establir diversos comerços preveient l'allau d'espectadors que tindria (actualment alguns d'aquests han desaparegut). Amb l'arribada dels cinemes, el meu carrer es va convertir en un dels centres d'atracció dels tarragonins i jo no me n'escapava, ja que quan sortia de casa la mirada cap als cartells dels nous títols era inevitable. Els Òscar es van menjar els Cinemes Catalunya, i posteriorment els Lauren es van menjar els Òscar (qui podia preferir uns cinemes de carrer a uns cinemes de centre comercial, amb tot de botigues i aire acondicionat al costat?). L'últim dia van fer un passi de pel·lícules gratuït i va ser l'últim cop que vaig veure tanta gent amuntegada al meu carrer. Però temps més tard sorgien les Gavarres, un complex comercial entre Tarragona i Reus (al terme municipal de Tarragona, per això dic que és "mig" a Tarragona) que oferia una comoditat encara més bona que la dels Lauren, però inaccessible per a una gran massa de gent que no estava disposada a agafar el cotxe cada cop que havia d'anar a veure una pel·lícula.
Per què explico tot això? Bé, doncs, perquè ha arribat a les meves orelles que els Lauren tanquen (no ho saben del cert, però és molt possible perquè no hi va ni déu). No em fan cap pena, ja que no és que m'agradessin especialment. Al principi no et deixaven portar ni begudes ni menjar a les sales (cosa que va provocar processos judicials i tot), però alhora tampoc podies entrar a comprar el que vulguessis a la seva botiga fins que no faltessin 5 minuts per a l'inici de la pel·li (òbviament es muntaven unes cues impressionants). Després, les sales eren petites. I, a sobre, li tenia cert ressentiment per haver-se "menjat" els Cinemes Òscar, els meus cinemes de tota la vida. Per acabar-ho d'adobar, la Plataforma per la Llengua-Tarragonès fa un temps que s'està posant amb el tema del cinema en català, i casualment els Lauren no han emès una sola pel·lícula en català en dos anys (els que duu la Plataforma fent estudis). Doncs què voleu que us digui... no em sap pas greu.
Llavors... què ens queda als tarragonins? Agafar el cotxe. Hem aconseguit, amb aquest nou estil de vida, fer fora els cinemes de la ciutat (cada cop més lluny) i haver de gastar combustible per arribar als cinemes. O bé anem a Les Gavarres, o bé anem a Altafulla (Les Bruixes), o bé anem a Reus.
Felicitats, tarragonins! I felicitats, amos de les empreses cinematogràfiques! Baralleu-vos, feu-vos competència, i algun dia aconseguireu acabar amb el cinema a les sales. Als espectadors rai, tant se'ns en fot. Ho mirem pel megavideo i punt. No és el mateix, d'acord, però és més barat.
En la meva opinió, al cinema només li queda una solució: xarxes d'exposició amb participació pública en què s'asseguri el 50-50% de pel·lícules en tots dos idiomes i que no es facin competència entre elles i que no cerquin el majori guany econòmic, sinó oferir un servei a l'espectador (òbviament, dins la ciutat).
Com a últim punt, em pregunto... quan van treure els Òscar del centre de la ciutat i només quedaven els Lauren a una punta aïllada però encara dins del nucli urbà... hi va haver una forta discussió sobre si ho havíem de permetre, que no podia ser que el centre es quedés sense cinema (fins llavors, no havia passat mai). Ara és segur que el cinema ha marxat del nucli urbà (a no ser que la ciutat creixi cap a Reus, cosa bastant dubtosa)... què farà la societat tarragonina? Hi hauran articles plens de mala baba cap als responsables? O simplement callaran perquè ja ens hem acostumat a què ens la fotin per totes bandes?
Fa pocs minuts he descobert això i volia compartir-ho amb tots valtros. És la Keny Arkana i la seva cançó La Rage (La Ràbia), però us asseguro que si cerqueu amb esma trobareu moltes cançons seves (per no dir totes) boníssimes i amb un contingut força interessant, i és que el més important d'aquesta artista francesa de mare argentina és la seva capacitat de transmetre un missatge amb un sentiment innegable i molt compromès. Aquí us deixo la lletra d'aquesta cançó en concret (tot i que ja us dic que totes són boníssimes) amb el vídeo perquè pugueu escoltar-lo. Només tinc una paraula per descriure-ho: impressionant.
Keny Arkana – La ràbia Extret de l'àlbum « Entre ciment et belle étoile »
La ràbia del poble (x4)
Ok, tenim la ràbia, però no d'aquesta que et fa badar. Pregunta a Fabe, la vida cruix com les nostres soles sobre el paviment. La ràbia de veure els nostres objectius obstaculitzats, de viure lligats de mans. La ràbia gravada des de fa molt temps enrere. La ràbia d'haver crescut massa de pressa quan els adults et roben la infància. ¡Pah! Imagina un mur i un bòlid. La ràbia car és impossible aquesta pau tan volguda. La ràbia de veure tants policies armats als nostres carrers. La ràbia de veure aquest fotut món autodestruir-se i que sempre hi hagi innocents enmig dels trets. La ràbia, perquè fou l'home el que creà cada paret, i aixecà barricades de formigó, tindrà por de la naturalesa? La ràbia ja que va oblidar que formava part d'ella, desharmonies profundes, però quina mena de món va deixar el colom? La ràbia de tindre tan marcada la cara per las normes punyents. I després la ràbia, sí, la ràbia de tindre ràbia des que som xiquets.
(Tornada:)
Perquè tots tenim ràbia, passi el que passi, romandrem dempeus. La ràbia d'arribar fins al final i fins a on vulgui portar-nos la vida. Perquè tenim la ràbia ja no podrem callar ni seure. A partir d'ara estarem llestos perquè tenim la ràbia, el cor i la fe.
Perquè tots tenim ràbia, passi el que passi, romandrem dempeus. La rabia d'arrivar fins al fons d'on vulgui portar-nos la vida. Perquè tenim la ràbia ja no res podrà detindre'ns. Insubmís, savi, marginal, humanista o sublevat.
La ràbia perquè no triem res i sufrim a tothora. I donat que les seves eleccions estan coixes doncs tot l'equilibri desapareix. La ràbia, ja que allò irreparable s'acumula des de fa una bona estona. La ràbia doncs què és el que esperem per posar-nos dempeus i fer xivarri? La ràbia, és tot el que ens deixen, tanmateix, tot el que ens queda. La ràbia, quants de nosaltres acabaran per canviar de jaqueta? La ràbia de viure i viure el moment present, de triar el seu futur, lliure i sense la seva xarxa d'opressió. La ràbia, perquè tot és una merda i perquè aquest món ho accepta i perquè tots els seus camps OGM esterilitzen la terra. La ràbia, per què un dia l'engranatge es trenqui. La ràbia, perquè massa llegeixen "veritat" a les pantalles dels seus televisors. La ràbia perquè aquest món no ens correspon. Ens alimenten amb somnis falsos per col·locar els seus escuts de defensa. La ràbia perquè aquest món no ens correspon, on s'engreixa Babilònia mentre nosaltres morim abaix!
(Tornada)
La ràbia de creure i de fer que les coses canvien. La ràbia, d'un Chirac, d'un Sharon, d'un Tony Blair o d'un Bush. La ràbia perquè aquest món veu vermell però de pintura gris s'envolta i perquè no escolten mai els crits quan corre la sang. La ràbia perquè és el pitjor que voregem La ràbia perquè occident encara no s'ha desprès del seu vestit de colon. La ràbia perquè el mal colpeja massa sense fi i perquè ja no són renovats tants grans coneixements ancestrals. La ràbia, massa mentides i massa secrets guardats, l'èlit dels nostres estats, rica d'una veritat que pot canviar la humanitat. La ràbia perquè no volen que les coses canviïn, veritat? Prefereixen guardar els seus poders i manipular-nos com a les seves màquines. La ràbia perquè creiem en els àngels i perquè hem triat caminar amb ells. La ràbia perquè les meves afirmacions molesten. Mira a les quatre cantonades del globus la ràbia del poble en efervescència. La rabàa, sí la ràbia, o la gasolina de la revolució.
[Tornada (x2)]
Anticapitalista, altermundialista, o tu que cerques la veritat en aquest món, la resistència de l'endemà, inch Allah (si déu vol), la vigília d'una revolució espiritual, la ràbia del poble, la ràbia del poble. Perquè tenim la ràbia, aquella que farà tremolar les teves normes. Perquè tenim la ràbia, la ràbia ha dominat el poble i la ràbia és enorme.
Més endavant ja posaré més informació d'ella. Ara, "només", gaudiu i llegiu.
Les crisis econòmiques solen ser sinònim de canvis socials, de revoltes, de conflictes. La Revolució Francesa no va ser perquè un bon dia centenars de milers de persones van pensar que havien de lluitar per la llibertat, la fraternitat i la igualtat. No. Era perquè havien apujat el pa. Hi ha milions d'exemples repartits per tot el món (també a casa nostra). Un altre seria la de la crisi del 1929 i anys 30 en què el feixisme i el nazisme (així com totes les ideologies més "extremes" -per dir-ho d'alguna manera-) creixien i amb ell el racisme, la sensació que els de fora, els forasters (tot i haver nascut al mateix lloc que ells), els prenien la feina, els diners, etc. Avui dia ens trobem en una crisi (malgrat que els estudiants universitaris no ens n'adonem), moltes empreses familiars han de tancar, famílies senceres no arriben a final de mes i no poden pagar les hipoteques, els crèdits i tots aquells diners que en un moment de bonança econòmica van confiar que tindrien més endavant. I, amb ell, el racisme creix. Sí. Abans d'ahir mataven un jove a Sitges. L'autor? No era una persona. Era un sud-americà. Després es va descobrir que eren tots espanyols (o la majoria), però al subconscient dels sitgetants ja hi és aquesta idea que els sud-americans duen punyals als pantalons quan surten de nit. La feina del periodista de torn no va ser gaire encertada, va caure en la trampa de les "nacionalitats". Hauria gosat aquest mateix periodista dir que el jove assassinat (de cognom Rodríguez) era "d'origen espanyol" o "d'origen castellà"? No, perquè si ho hagués fet molts catalans haguéssim pensat el mateix que en una picabaralla entre un kosovar i un bosni (estrangers, que es matin entre ells, mentre no em facin res a mi ni a la meva gent...). Però no, era dels nostres. Segurament el jove assassí va néixer a casa nostra, però el seguim considerant "d'origen sud-americà" (si és que mira que en som, de cínics).
Que per què som cínics? Perquè un sud-americà sol tindre uns trets físics diferents dels nostres. Potser la pell morena. Potser els llavis més molsuts. Potser un color de cabell més negre. Potser uns ulls més foscos. Així identifiquem un foraster. Per molt que hagi nascut aquí. I amb els europeus de l'est també, i amb els musulmans (ja sigui del nord d'Àfrica o de l'Àsia occidental) també, i amb els negres subsaharians també, i amb els americans també, i amb els anglesos també, i amb............. bé, no cal que segueixi, no? Quan veiem algú que no se'ns assembla de cap de les maneres canviem d'actitud. En quin sentit? El mirem diferent, com intrigats a veure per on ens treurà el punyal. Som més amables i pacients (per allò que s'ha d'adaptar, donar-li temps, tot i que potser porta més anys que tu aquí). De vegades el menyspreem (no n'esperem gran cosa, no li parlem de res interessant perquè no sabrà de què parles, etc.). I el millor de tot: li parlem en una altra llengua. Sí xecs, això de canviar de llengua que a alguns els sembla tan normal és racista. Racista per què, diran els ciutadans del món? Doncs perquè l'estàs tractant diferent només per com sembla que és a primera vista. Quan anem a un establiment comercial i el depenent té trets físics forasters ja pensem: "aquest no sabrà parlar bé ni el castellà, millor no dir una sola paraula de català que se'ns enfadarà". Però l'estem discriminant. Mai s'integrarà, viurà tota la vida en el seu gueto lingüístic i no podrà relacionar-se de manera completament normal i fluïda amb la gent d'aquí. També és possible que no accedeixi a l'administració pública perquè no sap català. Li estem treient possibilitats de feina (quan no practiques un idioma, quan no el sents, és poc probable que l'aprenguis), i això també és racista. Vaja, no sé si ha quedat prou clar, però l'estem discriminant. Li estem dient: "tu, per molt que ho intentis, mai no formaràs part del nostre grup, et parlarem diferent, et tractarem diferent, et mirarem diferent, i d'aquí a 50 anys encara serem capaços d'exigir-te l'esforç que temps enrere et vam dir que no calia".
Per això, si us plau, no tingueu por a parlar (com a mínim començar) en català a tothom, tingui els trets físics que tingui. Sigui turista o sigui un feiner com tots naltros d'aquí i que paga els seus impostos. A tothom. Després ja canviareu si voleu perquè us diguin que no us entenen, però això ja és una tria vostra que heu de fer amb la vostra pròpia consciència. Però tindre el prejudici aquest de no parlar català amb algú de fora és discriminador, racista i poc afavoridor per a la llengua catalana.
El racisme de vegades no és qüestió de crisis econòmiques. Simplement és qüestió de no acceptar aquell membre dins la teva societat perquè és d'una altra raça. I això no és ni progre, ni de ciutadà del món, ni de liberals, ni de cap altra ideologia xupi-guai.
Ahir vaig tindre la sort d'assistir a una xerrada de l'Enric Duran, el jove compromès que va "robar" (simplement va demanar crèdits que no pensa tornar) als bancs una quantitat força important. La majoria dels diners els va destinar a projectes socials transformadors i a col·lectius perquè ho impulsessin, i ell va restar un temps fora del país "per si de cas". Va tornar fa un temps pensant que el seu "crim" (declarar-se insolvent) hauria arxivat i que no corria perill de ser detingut. Amb l'assatjament constant dels cossos policials (que, al cap i a la fi, només estaven detenint un insolvent, és a dir, feien servir els instruments del poder per afavorir el poder, res de nou a l'horitzó) i havent-lo detingut algun cop il·legalment (crida l'atenció la detenció del mateix dia en què anava a parlar al programa Hora Q de TV3, no volien que parlés ni que es mogués), segueix endavant i fent xerrades i reunions arreu del territori.
La seva proposta (em va agradar especialment que no convertís la xerrada en una biografia, sinó en un conjunt de propostes sòlides) consisteix a promocionar el decreixement. Què és el decreixement? El decreixement és només una paraula, com deia l'Enric, que pretén polemitzar, cridar l'atenció, perquè el que es vol és créixer però d'una altra manera (decréixer amb el sistema capitalista, créixer en un sistema alternatiu). Construir comunitats que s'ajudin entre ells, aportar part del teu sou a la comunitat perquè es puguin cobrir les necessitats més bàsiques (alimentació, habitatge, educació, sanitat...) sense comptar amb el capitalisme. El sistema actual ja permet aquestes agrupacions (anomenades cooperatives), però la novetat és que siguin autogestionades, així es podria prescindir de cooperar amb el sistema capitalista amb impostos per pagar serveis que ja es tindrien amb la cooperativa o la comunitat ben construïda. Aquesta pretén ser també una solució per a aquells que tenen l'aigua al coll amb els crèdits i la hipoteca, que han de pagar-la abans d'alimentar-se ells mateixos o als seus fills. Per tant, declarar-se insolvent (amb la pega que no podràs gaudir mai més del sistema consumista, sense dret a la propietat) seria la solució i col·laborar amb el sou que es tingui amb la cooperativa. També es podria treballar dins d'aquest òrgan, no cal fer-ho fora. Una educadora (cito l'exemple que va posar l'Enric) treballaria cuidant els infants que hi hagués a dins i tindria un sou que provindria del pot comú. Una part aniria a la cooperativa i es deixaria una altra part per a despeses personals.
Instruments que hi col·laborarien serien la Banca Ètica i la Moneda Social. Precisament sobre la moneda social sembla ser que s'està muntant quelcom semblant a Tarragona. Caldrà ser-hi atents.
No cal dir que em va agradar molt el que va proposar i us convido a reflexionar-hi. És possible viure sense capitalisme!
delCamp.cat és el nou diari digital del Camp de Tarragona que abraça tot el territori de la nostra vegueria. Protagonitza la idea d'unir les diverses comarques que la formen mitjançant llaços informatius. Si bé això ja ho aconseguia tímidament elpunt.cat (l'edició digital del diari El Punt), potser aquest portal ens acostarà més a tot allò que passa al nostre entorn. Aquest projecte ha estat impulsat per una inicativa privada d'un estudiant i gràcies a la col·laboració d'empreses i del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Considero que és un pas important per a la premsa al Camp de Tarragona, sobretot pel que fa al terreny digital, tenint en compte que fa tan sols 5 o 10 anys l'única via d'informació era el Diari de Tarragona (actualment tenim xagatarragona.cat, tottarragona.cat, elpati.cat, reusdigital.cat i delCamp.cat, a més de diaridetarragona.com i elpunt.cat) i que ara no només veiem creixement al camp digital sinó també al del paper (Més Tarragona, Aquí -ja extingit-, Diari de Tarragona, El Punt, La Bicicleta, La Panerola, El Pati, Nova Conca, Diari del Priorat...), el qual ens aporta una varietat de visions sobre el que passa que malauradament abans no teníem. Així doncs, s'evidencia un cop més que Internet és una eina molt valuosa per a la normalització lingüística del català al nostre país ja que no obeeix a vells vicis i prejudicis només adoptats per les generacions passades.
Bona sort a delCamp.cat, i no oblideu col·laborar amb ells a la secció Som del Camp!, on hi podreu enviar les vostres cròniques o les vostres opinions sobre allò que passa al nostre voltant.
Ahir mirava perplex el debat dels Matins de tv3 sobre la separació de les manifestacions del dia de l'orgull LGBT (una, la contestatària, la van fer dissabte 27; l'altra, la festiva, la van fer diumenge 28). Després d'una estona dient bajanades (com cada any), el cap del grup Arena (discoteques conegudes de Barcelona destinades a un públic majoritàriament gai) diu que "no es pot barrejar la política i els anti-sistema amb el moviment gai, perquè el perjudica, li dóna mala imatge". Al cap d'una estona, el representant del Col·lectiu Gai de Barcelona (un dels organitzadors de la manifestació de dissabte) li respon amb un: "no entenc per què ens qualifica d'anti-sistema, i sigui com sigui tenim la llibertat de manifestar-nos sobre el que vulguem, ja que no estem d'acord amb el seu model d'homosexualitat comercial". Llavors, intervé el senyor Cuní, que com sempre es llueix, i va i diu que aquí, per tant, la divergència és ideològica. El senyor Cuní, per descomptat, associava ideologia amb ideologia econòmica, i la veia totalment destriable de la ideologia sexual. El senyor Cuní ignorava que les ideologies van lligades. Que una persona pot ser gai, però també és altres coses. Ideologia comuna? Són diversos punts de vista. Uns volen una homosexualitat comercial, en què tothom és ric del cagar, en què l'únic que preval és la felicitat consumista, el carpe diem i el ja t'ho faràs, mentre que altres volen una homosexualitat més heterogènia, amb alternatives pel que fa a la forma de vida, amb més respecte cap a la gent que no té la sort d'altres en el terreny econòmic, al cap i a la fi, que les seves sexualitats no eren a la venda. Al final, el senyor Cuní insinuava que els del dissabte haurien de posar les coses en comú amb els del diumenge, "que es deixessin d'hòsties".
I jo em pregunto... després de tot aquest rotllo que us he fotut... realment podem dir que un grup anti-sistema (si es pot qualificar així, odio aquest adjectiu) té més càrrega ideològica que un grup pro-sistema? Per què una samarreta on hi posi "el Che, hasta la victoria siempre" té més càrrega ideològica que una altra amb "fashion, sex and dollars"? No és ideologia, també, anar a favor d'un sistema?
Serà perquè presuposem ja d'entrada que a tots ens agrada el sistema implantat? Llavors... termes com "ideologia" han d'anar referides sempre a ideologies que difereixen mínimament d'allò que és establert?
En Josep M. Llauradó, pessimista i escèptic com el que més. Actualment milito a la CUP de Tarragona perquè sóc crític amb el paper de les elits polítiques a la nostra ciutat, a més de considerar-me independentista i dins d'allò que en diem "Unitat Popular" tot i no confessar amb la religió comunista autoritària. Entre les meves aficions hi podem trobar coses tan divergents com fer esport, els videojocs, el frikisme en general, mirar pel·lícules i sèries americanes i escriure en aquest humil blog. Tot plegat forma part de les meves contradiccions que intento reflectir en els meus escrits.
No amb el meu vot.
-
Al darrer post de l'any passat vaig plantejar els meus dubtes raonables
sobre l'ètica dels polítics que estan dirigint la campanya de vaccinació.
Ho tin...
Cadascú té el seu 2020
-
El *timeline* de les meves xarxes socials s’omple aquest darrer dia de
l’any de missatges de comiat al 2020 que van des de l’alegria per deixar
enrere a...
Les 3 millors eines per composició musical
-
Tradicionalment, dedicar-se a la composició musical no era una tasca fàcil.
I no només pel que fa al camí fins a l’èxit, també perquè abans necessites
ma...
GRÀCIES
-
Amics i amigues, aquí va aquest post per donar-vos les gràcies per ser-hi,
convidar-vos a bussejar per aquest Connexions que hem anat fent amb amor i
amb g...
L'única ideologia dels espanyols és l'espanyolisme
-
A españa els posicionaments i discursos de dretes o bé d'esquerres
serveixen als dirigents polítics -i socials- per cobrar bé a final de mes,
alhora que pe...
Decisions
-
Més d'un any m'ha costat tornar al meu piset virtual. Sense gairebé
adonar-me'n, perque des que vaig publicar l'últim post vaig dir-me a mi
mateix que no t...
-
Em podreu trobar a:
https://www.facebook.com/Motxuel/
https://www.instagram.com/motxu_goldenboy/
i també particip a:
https://www.facebook.com/malafollacrew/...
Que tots els vots valguin el mateix…
-
Que tots els vots valguin el mateix… Segur que heu sentit molts cops,
especialment en boca de dirigents del PSC o del què en queda, la queixa de
l’excessiu...
Petites llavors d'odi
-
Fa dos Nadals, els reis van portar a la meva filla de llavors 7 anys un
llibre que sota el títol “ Pequeños grandes gestos contra la
discriminación” descri...
French Film 2008 Film Online Anschauen
-
French Film Film Online Anschauen. French Film Film Kostenlos. French Film
Film Online Schauen. French Film Film Online Stream Deutsch
[image: Bilder von F...
La Transició: procés espanyol o internacional?
-
La Transició espanyola -o com diria en Bernat Muniesa,
“transició-transacció”, tot i que també anomenada per altres Segona
Restauració- ha generat molta li...
En Bob Hoskins ha mort
-
L'intèrpret britànic Bob Hoskins ha mort avui dia 30 d'Abril del 2014, a
l'edat de 71 anys, degut a una pneumònia.
Va interpretar pel·lícules com "Brazil" ...
La Vida Aprofitada
-
Vers: Amb ulls encesos cal entrar
Mira cap endevant,
no pensis en el passat.
Sempre s'ha de ser positiu,
però mai negatiu.
Sent, pensa, estima,
parla, ...
Fernández Díaz i la intel·ligència de l’espècie
-
Joan Pujolàs i Vilar
(publicat a *llibertat.cat*)
El passat dissabte un centenar de persones, convocades pel Brot Bord, ens
vam concentrar davant d’El Cort...
Placa Triumphalis
-
El metacrilat semnpre facilita les coses, és per això que les nostres
autoritats ofereixen passatemps a les persones que necessitin passar-lo (el
temps).E...
Sva-clip: Follaoret
-
Svamaníacs,
Svaman em va demanar fa temps, quan va tindre la idea de tancar el blog,
que escriguera alguna coseta per a acomiadar-me de vosaltres. Jo en aq...
De totxos, carmanyoles i balafiadors
-
En Siset de Cals Ous remuga de nou… - I doncs, Siset, que bades amb aquesta
cara tan llarga? - Oh ves! Que cony ha de ser? Guaita això? Que et sembla a
tu?...
SEMPRE ET RECORDAREM JOSEP MARIA
-
Aquí estem sota el garrofer, veient com pengen...!
Sempre et recordarem Josep M,
Quan començàvem aquest món blogger, érem tants pocs, recordo un esmorz...
Migració
-
ja fa un any i dos mesos que vaig deixar d'escriure aquesta història...
curiós que la història no es repetisca i seguisca pel seu camí...
em podeu seguir l...
Una setmana de tertúlies a "Punt 6 Ràdio"
-
dilluns 190911
dimarts 200911
dimecres 210911
dijous 220911
divendres 230911
Si voleu escoltar les tertúlies, feu click a la data de les fotos
A partir de JA em tindreu a TONIAIRA.CAT
-
I fins aquí ha arribat aquest blog! A partir d'avui, tots els continguts
els trobareu al web TONIAIRA.CAT, on hi deixaré anar a partir de ja mateix
tota l...
Eyjafjallajökull i coses així
-
[image: Chiste]
Cortesia de la pulga snob, molt recomanable. Crítica àcida a la falta de
rigor, a les religions, ciències,... i totes aquestes coses que ta...
Mecanoscrit del segon origen.
-
Suposo que tots coneixeu la mítica obra de Pedrolo, per si hi ha cap
despistat aquí teniu una sinopsi; (Alto sinó l’heu llegida).
En aquesta novel·la de ...
www.jordimolinera.cat
-
Després de bastant de temps pensant si canviar-me a algo més maco, he
volgut aprofitar les properes eleccions municipals per mudar-me de bloc. Ja
podeu tro...
De quatre potes
-
Som molts els periodistes aficionats a la comunicació política i a les
seves noves formes. Ja sigui perquè es tracta d'una disciplina no tinguda
gaire en c...
Utòpics, idealistes, ingenus
-
Possiblement la cançó que més m'ha entrat del que és el nou disc de Pau
Alabajos Una amable, una trista, una petita pàtria.
Utòpics, idealistes, ingenus
D...
Properament
-
En breu i després de molts mesos d'estar aturat el bloc Animar en llibertat
tornarà amb una rentada de cara i noves noticies. Fins ben aviat!
Eutrapèlia
-
El descobriment del dia: eutrapèlia f. [FS] Virtut que modera els
divertiments. A propòsit d’un documental al 33 sobre el poeta i músic
Josep Pedrals, ai...
Menfotisme
-
Si hi ha alguna cosa que ens caracteritza a tot els valencians és
"l'actitud d’indiferència respecte a alguna cosa que hauria d’interessar o
de preocupar",...
Comiat, agraïment i invitació
-
Tanquem aquest blog.
Després de llargues hores de deliberació hem decidit tancar aquest blog que
ja sigui per manca de temps, ganes, motivació o temes se'...
Un barrio visto desde la barra
-
( Per a la secció Culturas del Diagonal 120)
No hay zona de la ciudad de Barcelona a la que los medios de comunicación
dediquen tanta atención como al...
"Fins que no siguem lliures, escriure en castellà serà col·laborar amb l'enemic" (Mercè Rodoreda)
Qui no té arguments obeeix qui té deliris
"Independentisme vol dir que la gent s'adona de la humiliació que suposa que un país amb capacitat per autogovernar-se hagi de dimitir d'aquesta capacitat davant el poder d'una nació que se li declara superior" (Joan Rendé)
"Cal protestar fins i tot quan no serveix de res" (Manuel de Pedrolo)
"Soldats, no lluiteu per l'esclavitud. Lluiteu per la llibertat" (Charles Chaplin)
"Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres" (Joan Fuster)
"A lot of information, a lot of ignorance" (molta informació, molta ignorància)
Estelada anarquista
Cada punta de l'estrella simbolitza un territori dels Països Catalans. Creada als anys 70.
Lemes reivindicatius
A Espanya hi falta gent
Castellà, si no te l'ha fet, te la farà
Un país, Catalunya. Una llengua, el català. Un ball, la sardana. I un somni, la llibertat. I si quelcom queda pendent, Catalunya independent
Sóc de poble i de corral i dono pel cul als de la capital
Castellà imposat, català estimat
Qui perd els orígens perd la identitat
No ploris per una terra que lluita, lluita per una terra que plora
Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor! Venjarem la sang dels patriotes catalans i en llur nom esdevindrem soldats de la llibertat
Viure a Catalunya i no saber català és com ser un puta i no saber cardar
Contra la societat patriacal, alliberament sexual
Quatre rius de sang uneixen les nostres terres i per resumir què volem ens banya d'or una estrella
Molta gent diu que nosaltres som garrepes i creguts, però no saben de nosaltres que també som collonuts
Al cel hi ha estrelles al mar aigua salada i al cor dels catalans la senyera i l'estelada
L'autodeterminació és la solució
Espanya ens roba i ens enganya
Ens podran dir pagesos, ens podran dir camperols, però no pas fills de puta perquè no som espanyols
Visca la terra i mori el mal govern
L'autonomia que ens cal és la de Portugal
L'única lluita que es perd és la que s'abandona
Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer