divendres, 11 de setembre de 2009

Doble festa, doble lluita

Avui, Onze de setembre de 2009, és un dia especial per a mi. Sí, com amb tothom, però crec que per a mi més. M'explico: avui faig vint-i-un anys. Vaig néixer el dia Onze a la una de la matinada (com podeu veure, havia de fer-ho el deu, però em vaig esperar...). Any rere any, des de petit, he pensat que el dia Onze tota Catalunya celebrava el meu aniversari sortint als carrers, onejant senyeres i estelades i cridant visques. Fins i tot a fora, a l'estranger, pensaven en mi. Primer, Salvador Allende, mort l'Onze de setembre de 1973 defensant el Palau de la Moneda a Xile. I més tard, uns senyors amb un mocador al cap estavellaven dos avions a dos grans torres dels Estats Units. Cadascú que ho celebri com vulgui, no? Són coses culturals, no els diré pas que no ho facin.

Tanmateix, a banda del meu aniversari, sembla ser que és la diada de Catalunya. Mai no he entès per què la diada de tota Catalunya, ja que commemora fets que van passar a Barcelona i hem acabat oblidant quan van passar aquests mateixos fets als nostres pobles, però vaja, pel cas que ens ocupa, avui surten tots els polítics a dir el que diuen que són. I jo que me'n foto. És un teatre impressionant, el nostre teatre. O el teatre de Barcelona, perquè si mires Televisió de Catalunya només es commemora la diada a la capital. És més, de manifestacions independentistes només n'hi ha a la capital. Jo, com a treballador d'un mitjà digital, d'aquí a mitja horeta estaré enfilant cap al monument de Rafael Casanovas i fer diverses fotografies dels actes d'uns i altres i després penjar-ho a internet. Sí xecs, avui treballo, i a sobre corint les desgràcies dels polítics. Però en aquesta vida de tot se n'aprèn, així que tampoc se'm cauran els anells per anar-hi. Tampoc no puc dir que d'això se'n pugui dir "treballar", ja que els meus records de la meva feina a diverses empreses de restauració sí que m'evoquen a aquesta paraula amb unes connotacions tan negatives i tan positives (només ara) alhora.

Més tard, cap a la tarda-vespre, Reus serà la meva destinació. No sé si a treballar o a reivindicar, el cas és que hi seré. Per la Independència i... l'anarquisme (sí, quan ells diuen "i socialisme", jo dic "i anarquisme"). Qüestions de diferències ideològiques, però no gaires, em porto bé.

En fi, com deia no sé qui, "festa sí, lluita també". Avui és un dia en què jo almenys ho compleixo, tot i que festa, en aquest cas, no signifiqui passar quatre hores a Pacha La Pineda. Simplement, "commemoraré" els meus vint-i-un anys i "celebraré" el dia en què un advocat va morir al llit.

Un record especial per a tots aquells qui lluiten dia rere dia i ho fan conscientment, seguint el que pensen i que ho facin amb coherència i humilitat.



I un homenatge especial a Pere Joan Barceló (Carrasclet, no bandoler), el veritable heroi de la Catalunya de 1714... i de 1715 i de més enllà. Llàstima que no pugui anar a Capçanes (12h.), però... l'any que ve ho tornaré a provar!


dijous, 10 de setembre de 2009

La importància de la BONA difusió

Sóc un de tants que quan senten "Jona Absolució", "Gerard Absolució", "Franki Llibertat", "Núria Llibertat", etc. es pregunta... qui són aquests? Malgrat que visquem en una societat de la informació que ens aporta gran part del que volem saber, hi ha vegades que no aconseguim accedir a certs canals d'informació que ens expliquin empíricament per què se'l defensa, què va passar, com va passar, etc. Tan sols veiem pintades sota els ponts, als nostres carrers, i alguna pancarta reclamant-ho, però al cap i a la fi són paraules buides. La majoria dels casos, per no dir tots, arribem a la conclusió que el que demanaven els col·lectius de suport a aquests joves era realment defensable, però això només passa mesos després, quan de sobte per casualitat ho treuen per algun mitjà o un company t'envia un correu cadena d'aquests. Fa temps que se sent "Gerard Absolució" i avui és el primer dia que puc dir que en sé alguna cosa. I per què? Doncs perquè gràcies al blog Prendre la Paraula he descobert un vídeo on s'explica. Segurament, com tot en aquesta vida, cal matisar certs aspectes, però les imatges no solen mentir-nos, així que ja per començar permeteu-me que m'hi posicioni a favor d'aquest jove.



D'aquest document podem extreure'n que tant important és la lluita diària com la difusió que se'n fa. Si un policia ens deté de manera improcedent i no som capaços de fer res més que unes senzilles octavetes i alguna pancarta, no haurem dut a terme una bona difusió. Si fem un vídeo com aquest, ben presentat, farà molt més.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Una Santa Tecla entretinguda

D'aquí a poc són les festes de Santa Tecla i, a banda dels típics castells, la típica baixada de l'àliga, els típics pilars, la típica espineta amb caragolins, etc. el que crida més a la gent és la música, els concerts que s'hi faran. I, com a grups destacables, jo hi trobo aquests:


El Belda i el Conjunt dels Badabadoc [web] 20 de setembre BARRAQUES!!!




Gossos [myspace] 18 de setembre




Teràpia de Shock (altrament anomenats els Simple Plan catalans xD) [myspace] 18 de setembre




La Pegatina [myspace] 16 de setembre




Les absentes [myspace] 18 de setembre BARRAQUES!!!




Skalivada [myspace] 19 de setembre BARRAQUES!!!




El Son de la Chama [myspace] 17 de setembre BARRAQUES!!!




Josep Romeu [myspace] 17 de setembre BARRAQUES!!!




Els Pets [myspace] 16 de setembre




I els millors... MANEL [myspace] 19 de setembre

dissabte, 5 de setembre de 2009

Les maricones

Perdoneu que escrigui una entrada com aquesta en dates tan especials com les actuals, amb tantes diades reivindicatives pel mig. També perdoneu pel to agressiu i fins i tot ofensiu que pugui dur aquest escrit. Però aquest és un tema que molts duem ben endins i que ens cou cada cop que en sentim parlar.

Vull parlar-vos de les maricones. Sí, i faig servir aquest terme perquè em sembla el més apropiat per definir al típic home homosexual jove (16-35 anys) i afeminat que fa gala de la seva estupidesa i del mal que fa a una opció sexual (sí, jo en dic opció sexual, la meva teoria és que tots som bisexuals i ens n'anem al llit amb qui volem, no amb qui ens obliguen). Òbviament que cadascú s'ha de sentir lliure de com va o deixa d'anar, què fa o deixa de fer, etc. El problema arriba quan un aspecte concret de la teva vida, com ho és la sexualitat (que requereix un mínim d'intimitat), esdevé la teva forma de vida, l'eix principal pel que et mous. Festes boges i no tan boges amb els teus amics maricons (la majoria, ex-rotllos) cada cap de setmana: la nit del dijous, la nit del divendres, la nit del dissabte... i la nit del diumenge. Està bé sortir de festa i conèixer gent, desinhibir-se després d'una setmana plena de maldecaps... però què passa quan et converteixes en un model? Un model per a la societat: allò que se suposa que som tots els que tenim aquest tret que et diferencia (en aquest cas, l'homosexualitat). Al cap i a la fi, tots aquests jovenets que van amb la perruca pujada, el collaret de boles, la samarreta de tirants i els pantalons abaixats... tots són iguals! Per tant, una cosa és la llibertat de voler ser com vulguis ser, i l'altra cedir a uns models de comportament dictats "pel que se suposa que ha de ser un gai". Naltros mateixos (o ells, vaja) ens tanquem, ens classifiquem en aquesta visió que tenen els no-homosexuals dels sí-homosexuals.

Tot aquest rotllo que us estic fotent no és per cap altra raó que per la ploriferació de maricones als canals de televisió. I, dieu-me el que vulgueu, però en tots els canals en què hi surt gent d'aquest tipus... són espanyols. Gent que fa broma públicament sobre a qui es tira, a qui es deixa de tirar, etc. Segurament existeixen boges catalanes, no ho nego, però a causa de l'espanyolització de l'ambient gai l'evidència és clara. Però, més enllà d'aquest petit detall, veig com cada cop n'hi ha més.

Avui fent zàping veia a Telecinco el Miquel (l'antic reporter covard):



... que es veu que ara treballa pel Sálvame fent publicitat i coses aixins. L'accent català el segueix tenint, però ara el complementa amb l'accent marieta. Desconec si li agrada la carn, el peix o l'ou ferrat, però el cas és que, ja sigui per màrqueting (recomanació de la direcció) o per què realment se sent a gust actuant d'aquesta manera, ajuda a què l'estereotip augmenti. La societat de la informació també provoca aquestes coses: hi ha més espai perquè imbècils treballin fent l'imbècil. Precisament Telecinco deu ser la cadena preferida de les boges, perquè al cap i a la fi és on n'hi ha més, ara i des de fa molts anys, des del Boris Izaguirre fins al Jorge-Javier Vázquez. I no tan sols treballen en programes del cor o sensacionalistes, sinó que també són el ganxo dels concursos i de les sèries.

Personalment considero que en algun moment algú es va perdre en el camí de la normalització de la sexualitat a la nostra societat. Algú va creure, innocentment, que com més cridés més l'acceptarien. Un altre exemple seria el de posar la bandereta dels collons als ajuntaments el dia de l'orgull gai. Valls ho ha rebutjat (i jo que me n'orgulleixo, tot i no coincidir amb els companys de la CUP de Valls...), i cada cop més partits i més ajuntaments, per fer-se els més progres i els més políticament correctes, s'hi adhereixen i fan el paperina en aquest tema.

No, hi ha una altra manera de viure la sexualitat. Una manera normal. Reivindicant els drets, això sí, però sense voler ser més que ningú (ni menys que ningú). Ningú prohibeix sortir de festa, ningú prohibeix vestir-se de determinada manera. Però es recomana pensar realment què fem amb les nostres vides i si el que fem afecta a la dels altres. Sincerament, m'avergonyeix aquesta situació, tot i que entenc que no sigui l'opinió de molta altra gent.


divendres, 4 de setembre de 2009

Quan ja només ens queda la por

A causa d'algunes mogudes en què m'he vist immers recentment, podríem dir que sóc al límit d'allò que en diuen "element subversiu" o "individu sospitós d'infringir la llei". No conec l'argot policial a fons, així que segurament els termes no seran exactes, però més o menys dedueixo per on van els trets quan assisteixo a una manifestació i me n'assabento que m'estan fent fotos amb una càmera digital d'aquestes senzilletes des de la part inferior del seu melic per amagar-la i que no la veiem. És més, recordo la manifestació antifeixista del dotze d'octubre passat en què hi havia un desplegament policial que sobrepassava el dels antidisturbis, anava més enllà. Hi havia secretes i ens van fer fotos (a mi personalment, i a gent del meu voltant), i fins i tot ens van aturar per veure les fotografies que havíem fet naltros. Jo em pregunto on deuen quedar aquests arxius audiovisuals. Diuen que els esborren, però quina prova en tenim, d'això?

Tot plegat ho sabem molt bé, per què és. Perquè arribi la por. La por de ser en un arxiu policial i, arran d'això, no fer cap "estupidesa" i ni tan sols sortir al carrer a manifestar-se per qualsevol motiu que toqui, pel que pugui passar. Però quan ja només ens queda la por... és legítim deixar-ho tot? Arribats aquí, cap ésser humà, ni el més poruc, seria capaç de renunciar als seus somnis, a les seves aficions, als seus ideals, perquè senzillament ja no seríem éssers humans (coneixeu algun animal que ensopegui dos cops amb la mateixa pedra? això és perquè només li queda la por i és fàcil de superar).

El tram difícil és decidir-se. La resta ve sola. La sort decideix.