divendres, 11 de setembre de 2009

Doble festa, doble lluita

Avui, Onze de setembre de 2009, és un dia especial per a mi. Sí, com amb tothom, però crec que per a mi més. M'explico: avui faig vint-i-un anys. Vaig néixer el dia Onze a la una de la matinada (com podeu veure, havia de fer-ho el deu, però em vaig esperar...). Any rere any, des de petit, he pensat que el dia Onze tota Catalunya celebrava el meu aniversari sortint als carrers, onejant senyeres i estelades i cridant visques. Fins i tot a fora, a l'estranger, pensaven en mi. Primer, Salvador Allende, mort l'Onze de setembre de 1973 defensant el Palau de la Moneda a Xile. I més tard, uns senyors amb un mocador al cap estavellaven dos avions a dos grans torres dels Estats Units. Cadascú que ho celebri com vulgui, no? Són coses culturals, no els diré pas que no ho facin.

Tanmateix, a banda del meu aniversari, sembla ser que és la diada de Catalunya. Mai no he entès per què la diada de tota Catalunya, ja que commemora fets que van passar a Barcelona i hem acabat oblidant quan van passar aquests mateixos fets als nostres pobles, però vaja, pel cas que ens ocupa, avui surten tots els polítics a dir el que diuen que són. I jo que me'n foto. És un teatre impressionant, el nostre teatre. O el teatre de Barcelona, perquè si mires Televisió de Catalunya només es commemora la diada a la capital. És més, de manifestacions independentistes només n'hi ha a la capital. Jo, com a treballador d'un mitjà digital, d'aquí a mitja horeta estaré enfilant cap al monument de Rafael Casanovas i fer diverses fotografies dels actes d'uns i altres i després penjar-ho a internet. Sí xecs, avui treballo, i a sobre corint les desgràcies dels polítics. Però en aquesta vida de tot se n'aprèn, així que tampoc se'm cauran els anells per anar-hi. Tampoc no puc dir que d'això se'n pugui dir "treballar", ja que els meus records de la meva feina a diverses empreses de restauració sí que m'evoquen a aquesta paraula amb unes connotacions tan negatives i tan positives (només ara) alhora.

Més tard, cap a la tarda-vespre, Reus serà la meva destinació. No sé si a treballar o a reivindicar, el cas és que hi seré. Per la Independència i... l'anarquisme (sí, quan ells diuen "i socialisme", jo dic "i anarquisme"). Qüestions de diferències ideològiques, però no gaires, em porto bé.

En fi, com deia no sé qui, "festa sí, lluita també". Avui és un dia en què jo almenys ho compleixo, tot i que festa, en aquest cas, no signifiqui passar quatre hores a Pacha La Pineda. Simplement, "commemoraré" els meus vint-i-un anys i "celebraré" el dia en què un advocat va morir al llit.

Un record especial per a tots aquells qui lluiten dia rere dia i ho fan conscientment, seguint el que pensen i que ho facin amb coherència i humilitat.



I un homenatge especial a Pere Joan Barceló (Carrasclet, no bandoler), el veritable heroi de la Catalunya de 1714... i de 1715 i de més enllà. Llàstima que no pugui anar a Capçanes (12h.), però... l'any que ve ho tornaré a provar!