dissabte, 5 de setembre de 2009

Les maricones

Perdoneu que escrigui una entrada com aquesta en dates tan especials com les actuals, amb tantes diades reivindicatives pel mig. També perdoneu pel to agressiu i fins i tot ofensiu que pugui dur aquest escrit. Però aquest és un tema que molts duem ben endins i que ens cou cada cop que en sentim parlar.

Vull parlar-vos de les maricones. Sí, i faig servir aquest terme perquè em sembla el més apropiat per definir al típic home homosexual jove (16-35 anys) i afeminat que fa gala de la seva estupidesa i del mal que fa a una opció sexual (sí, jo en dic opció sexual, la meva teoria és que tots som bisexuals i ens n'anem al llit amb qui volem, no amb qui ens obliguen). Òbviament que cadascú s'ha de sentir lliure de com va o deixa d'anar, què fa o deixa de fer, etc. El problema arriba quan un aspecte concret de la teva vida, com ho és la sexualitat (que requereix un mínim d'intimitat), esdevé la teva forma de vida, l'eix principal pel que et mous. Festes boges i no tan boges amb els teus amics maricons (la majoria, ex-rotllos) cada cap de setmana: la nit del dijous, la nit del divendres, la nit del dissabte... i la nit del diumenge. Està bé sortir de festa i conèixer gent, desinhibir-se després d'una setmana plena de maldecaps... però què passa quan et converteixes en un model? Un model per a la societat: allò que se suposa que som tots els que tenim aquest tret que et diferencia (en aquest cas, l'homosexualitat). Al cap i a la fi, tots aquests jovenets que van amb la perruca pujada, el collaret de boles, la samarreta de tirants i els pantalons abaixats... tots són iguals! Per tant, una cosa és la llibertat de voler ser com vulguis ser, i l'altra cedir a uns models de comportament dictats "pel que se suposa que ha de ser un gai". Naltros mateixos (o ells, vaja) ens tanquem, ens classifiquem en aquesta visió que tenen els no-homosexuals dels sí-homosexuals.

Tot aquest rotllo que us estic fotent no és per cap altra raó que per la ploriferació de maricones als canals de televisió. I, dieu-me el que vulgueu, però en tots els canals en què hi surt gent d'aquest tipus... són espanyols. Gent que fa broma públicament sobre a qui es tira, a qui es deixa de tirar, etc. Segurament existeixen boges catalanes, no ho nego, però a causa de l'espanyolització de l'ambient gai l'evidència és clara. Però, més enllà d'aquest petit detall, veig com cada cop n'hi ha més.

Avui fent zàping veia a Telecinco el Miquel (l'antic reporter covard):



... que es veu que ara treballa pel Sálvame fent publicitat i coses aixins. L'accent català el segueix tenint, però ara el complementa amb l'accent marieta. Desconec si li agrada la carn, el peix o l'ou ferrat, però el cas és que, ja sigui per màrqueting (recomanació de la direcció) o per què realment se sent a gust actuant d'aquesta manera, ajuda a què l'estereotip augmenti. La societat de la informació també provoca aquestes coses: hi ha més espai perquè imbècils treballin fent l'imbècil. Precisament Telecinco deu ser la cadena preferida de les boges, perquè al cap i a la fi és on n'hi ha més, ara i des de fa molts anys, des del Boris Izaguirre fins al Jorge-Javier Vázquez. I no tan sols treballen en programes del cor o sensacionalistes, sinó que també són el ganxo dels concursos i de les sèries.

Personalment considero que en algun moment algú es va perdre en el camí de la normalització de la sexualitat a la nostra societat. Algú va creure, innocentment, que com més cridés més l'acceptarien. Un altre exemple seria el de posar la bandereta dels collons als ajuntaments el dia de l'orgull gai. Valls ho ha rebutjat (i jo que me n'orgulleixo, tot i no coincidir amb els companys de la CUP de Valls...), i cada cop més partits i més ajuntaments, per fer-se els més progres i els més políticament correctes, s'hi adhereixen i fan el paperina en aquest tema.

No, hi ha una altra manera de viure la sexualitat. Una manera normal. Reivindicant els drets, això sí, però sense voler ser més que ningú (ni menys que ningú). Ningú prohibeix sortir de festa, ningú prohibeix vestir-se de determinada manera. Però es recomana pensar realment què fem amb les nostres vides i si el que fem afecta a la dels altres. Sincerament, m'avergonyeix aquesta situació, tot i que entenc que no sigui l'opinió de molta altra gent.