divendres, 4 de setembre de 2009

Quan ja només ens queda la por

A causa d'algunes mogudes en què m'he vist immers recentment, podríem dir que sóc al límit d'allò que en diuen "element subversiu" o "individu sospitós d'infringir la llei". No conec l'argot policial a fons, així que segurament els termes no seran exactes, però més o menys dedueixo per on van els trets quan assisteixo a una manifestació i me n'assabento que m'estan fent fotos amb una càmera digital d'aquestes senzilletes des de la part inferior del seu melic per amagar-la i que no la veiem. És més, recordo la manifestació antifeixista del dotze d'octubre passat en què hi havia un desplegament policial que sobrepassava el dels antidisturbis, anava més enllà. Hi havia secretes i ens van fer fotos (a mi personalment, i a gent del meu voltant), i fins i tot ens van aturar per veure les fotografies que havíem fet naltros. Jo em pregunto on deuen quedar aquests arxius audiovisuals. Diuen que els esborren, però quina prova en tenim, d'això?

Tot plegat ho sabem molt bé, per què és. Perquè arribi la por. La por de ser en un arxiu policial i, arran d'això, no fer cap "estupidesa" i ni tan sols sortir al carrer a manifestar-se per qualsevol motiu que toqui, pel que pugui passar. Però quan ja només ens queda la por... és legítim deixar-ho tot? Arribats aquí, cap ésser humà, ni el més poruc, seria capaç de renunciar als seus somnis, a les seves aficions, als seus ideals, perquè senzillament ja no seríem éssers humans (coneixeu algun animal que ensopegui dos cops amb la mateixa pedra? això és perquè només li queda la por i és fàcil de superar).

El tram difícil és decidir-se. La resta ve sola. La sort decideix.