Català de nom

El dia 7 de novembre és la diada de la Catalunya del Nord, la que és sota domini de l'Estat Francès. Com a la resta de nacions dins l'Hexàgon, la llengua pròpia hi és testimonial. El mateix passa a Occitània, al País Basc del Nord, a Bretanya, a Còrsega, a Arpitània i a Nord-Pas de Calais, en què les diverses llengües com l'occità, el basc, el bretó, el gal·ló, el cors, el francoprovençal o el flamenc també són discriminades de l'àmbit públic i reservades per al privat. Tanmateix, els nordcatalans conserven la seva identitat. Se senten catalans, tan catalans com qualsevol català de Manresa, per dir una població de la Catalunya del Sud. Ara bé, el coneixement de la llengua, com ja he dit, és nul. Un 3-4% a molt estirar. I al Camp de Tarragona ens queixàvem que només un 30% el fa servir quotidianament segons un estudi recent! Doncs res, tu, allà molta catalanitat, però gens de català. Els sudcatalans, que en formar part d'un Estat (l'espanyol) que ha fet servir estratègies més aviat barroeres i poc útils per esborrar el dialecto del hermoso castellano hem pogut conservar l'idioma de manera més o menys decent. Tot per què? Per l'ensenyament. Analitzem els diversos territoris segons tipus d'ensenyament i segons resultats de coneixement del català:

- Comunitat Autònoma de Catalunya: Immersió i coneixement del 55%
- País Valencià: Doble línia i coneixement del 20%
- Illes Balears i Pitiüses: Indefinit, però semblant a la immersió, coneixement del 50%
- Andorra: lliure, coneixement del 35%
- pobles de la Franja: castellà, coneixement del 90%
- l'Alguer: italià, coneixement del 10%
- Catalunya del Nord: francès, coneixement del 5%

Lògicament hi intervénen molts altres factors, però generalment és l'ensenyament i també la mediaticitat de l'idioma (si és present o no als mitjans de comunicació i al món de l'oci i de la cultura) la que fa que hom consideri útil o no aprendre i fer servir aquella llengua. Els nordcatalans s'han posat les piles amb la seva, no perquè per al seu entorn el necessitin, sinó per uns senyors del sud que vénen i que no saben francès, només català, espanyol i de vegades anglès. A més, tenint en compte el factor que el sud de l'Estat jacobí està força deprimit econòmicament, és una medicina ideal per retornar la llengua catalana al seu origen. Molts nordcatalans l'aprenen perquè volen treballar a Barcelona, igual que aprenen l'espanyol. Fins i tot als museus hi ha les explicacions per als turistes catalans de més avall dels Pirineus!

Ara bé, malgrat els avenços evidents, condicionats sempre per 50 anys de voluntat de destrucció, no es pot dir pas que el català sigui valoritzat adequadament. És a dir, com passava a les províncies espanyoles al segle XIX o també a les valencianes fins fa poc, el català era considerat fins als anys 80 una llengua "de pobres", no tenia prestigi. En pic els catalans del sud van obtindre un reconeixement mitjà i mínimament acceptable del que parlaven alhora que els nordcatalans ja feia temps que l'havien perduda, a Catalunya del Nord va començar a haver-hi cert prestigi. Avui dia, qui sap català és una persona culta, interessada per les tradicions i les arrels, és a dir, com dèiem, un 5% a molt estirar de la societat. Ara que hi ha prestigi, no hi ha llengua, i els avenços són lents. Sí, hi ha l'escola bressola, però amb tants pocs centres i sense possibilitat de practicar el català la carrer, és pràcticament inútil.

Malgrat tot, passeges pels carrers de Perpinyà, Argelers, Canet de Rosselló, Vilafranca de Conflent, Prada, Salses... i ells són catalans. Estan orgullosos de ser d'on són i dels lligams que els uneixen amb Barcelona (la majoria desconeixen que hi hagi "alguna cosa més avall"). La seva, però, és una Catalunya francesa, en francès i folclòrica per atraure turistes. Ser català, per a ells, és una manera de ser francès, com ho és per a un murcià una manera de ser castellà/espanyol. La llengua és per als qui volen culturitzar-se, com qui aprèn el llatí.

Tot plegat em recorda a la societat catalana actual. N'estic fart de sentir un cop rere l'altre que "jo sóc catalana, però no parlo català perquè... sóc massa gran per aprendre'l/no el necessito/m'agrada més el castellà/ em fa vergonya parlar-lo". Òbviament tothom té el dret de parlar la llengua que vulgui, com si jo ara vull fer el missatge en swahili:

ei swaihili'm anakiongelea sababu mimi bilingüista.

Ara bé, altre cop estem en allò que portem anys discutint: què vol dir ser català? Doncs ser català vol dir, per a mi, parlar català i haver nascut/viscut a Catalunya/Països Catalans, ras i curt. Ni treballar, ni fer gran, ni òsties. Ser català, com el seu nom indica, és ser habitant de Catalunya, i els habitants de Catalunya parlen català. També altres llengües, és cert, però també el català. Per tant, ser català exclou els qui no saben català, almenys segons la meva visió.

9 d'octubre, dia dels valencians, dia dels catalans

(l'única bandera del País Valencià, la quadribarrada nua o amb l'escut)

771 anys després de l'arribada de Jaume I a la ciutat de València i a poc temps d'acabar de conquerir el que avui dia coneixem com a País Valencià (i algunes terres més) als moros (nadiu de l'Àfrica septentrional). Arran d'aquesta conquesta, catalans i aragonesos colonitzaren les terres que posteriorment es denominarien Regne de València evitant així que fos una extensió del Regne d'Aragó desequilibrant així el poder establert a la Corona.

El País Valencià té dues diades, una, avui, dia 9 d'octubre, commemorant l'arribada dels catalans aquell segle XIII. L'altra, el 25 d'abril, commemorant la derrota de la Batalla d'Almansa. Totes dues són importants, i cap d'elles fa referència a cap esdeveniment transcorregut "per honorar les glòries a Espanya".

Com deia Joan Fuster, "ser valencians és la nostra manera de ser catalans", el qual no vol dir que siguin genuïnament valencians i a la seva llengua n'hi puguin dir (és més, n'han de dir) valencià. És un error no reconèixer la peculiaritat del Regne de València com a ens polític i social, independent de Castella, d'Aragó i del Principat de Catalunya. Però també ho és no considerar els llaços culturals i històrics que uneixen aquestes dues terres, Catalunya i el País Valencià, tot i les complexitats provingudes dels marcs sociolingüístics.

Per tant, i com a bon català, avui també és la meva diada, com la propera del 7 de novembre (Catalunya Nord) o la del 31 de desembre (Mallorca). Perquè més que conquestes i guerres per territoris el que hem de commemorar és la quantitat d'anys que fa que hom pot passejar des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar sense sentir-se estranger més que d'un poble diferent, no d'una comunitat totalment estranya. I encara que els marcs autonòmics espanyols ens hagin dividit, els principatins no oblidem la lluita del País Valencià, igual que els valencians no obliden la lluita del Principat.

I per una terra que ens uneix, la terra del riu Sénia, Visca València i el seu país xec!