divendres, 24 de desembre de 2010

Sembla que comença...

Extret del Blog del Jordi Martí.

Tramuntana

Jornades sobre anarquisme i alliberament nacional

Gener

Divendres 21, 19h. Xerrada de presentació de les jornades.

Anarquisme i alliberament nacional: el cas dels Països Catalans”. Jordi Martí Font presentarà les jornades amb una xerrada panoràmica sobre l'anarquisme i l'alliberament nacional. Al local de la CGT del Baix Camp-Priorat (Raval Santa Anna, 13, 2n). Després, sopar al local de CGT a càrrec de Joves de CGT i festa al Bar Campus (c/ Sant Llorenç, 11) de Reus.

Diumenge 23, 17h.

Tres personatges: Llunas, Brossa i Cortiella”. Joan Rocamora parlarà sobre Felip Cortiella, Núria Soler sobre Jaume Brossa i Jordi Martí sobre Josep Llunas. A l'Ateneu Popular l'Espina (Baixada de les Peixateries, 21) de Tarragona. Berenar a càrrec de l'Assemblea de Joves de Tarragona.

Divendres 28, 19h

El nacionalisme de Bakunin” a càrrec d'Emili Cortavitarte; i “Cels Gomis, cultura popular i cultura obrera”, a càrrec de Salvador Palomar. Xerrada a l'Ateneu Popular l'Espina i sopar a l'Ateneu llibertari Alomà (carrer Misser Sitges, 11) de Tarragona, a càrrec del grup probiblioteca de l'Ateneu.

Cicle de Cinema Polític Català

Dimecres a l'Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona

12 de gener

La ciutat cremada”. D'Antoni Ribas, 1976. Censurada durant any, narra els fets succeïts a Barcelona des de la Guerra de Cuba fins a la Setmana Tràgica; de 1899 a 1909.

19 de gener

La teranyina”. D'Antoni Verdaguer, 1990, sobre una novel·la de Jaume Cabré. Conflicte laborala una fàbrica on fan unifromes militars per anar a la guerra del Marroc.


26 de gener

Vint anys no són res”. De Joaquim Jordà, 2004. Reportatge sobre les vides de diverses persones que, a partir del conflicte laboral viscut a l'empresa Numax van decidir apostar per una altra vida, una altra Transició...

dimarts, 21 de desembre de 2010

El carrer és meu

L'Ajuntament ha tornat a escenificar aquella famosa cita del franquista Manuel Fraga "el carrer és meu" (òbviament en la llengua de l'imperi). Tot jut ahir, passejant per la zona del Mercat, vaig veure, al carrer Colom, unes quantes petjades de color groc amb el símbol de l'Ajuntament i d'ESPIMSA.

Un cop més, recordant el Tarracajorrani i d'altres malifetes institucionals, cal fer esment de la hipocresia dels qui governen. Creuen que el carrer és seu i, no, és de tots. Si és dolent embrutar-lo en alguns casos, arribant a situacions de denúncies a ulls clucs (sense saber ben bé qui n'havia estat l'autor), també ho hauria de ser per a les institucions. I si és bo perquè dinamitza una part de la ciutat, també ho és per a la resta. El que no podem fer és privatitzar l'espai públic, sigui quin sigui el color polític de qui governa o de qui pinta (una afirmació, per suposat, dirigida també als moviments alternatius, tot i que en solen ser els màxims perjudicats).

dijous, 9 de desembre de 2010

No és mèrit de la "dreta", imbècils!

En les passades eleccions autonòmiques el PP i CiU, els partits que hom podria identificar amb la "dreta" i que sentimentalment la gent els classifica dins d'aquest calaix, van pujar considerablement respecte a les eleccions passades. Era lògic, la gent n'estava farta del tripartit i n'hi va haver que va fer una interpretació -per a mi, errònia- que l'oposició tindria noves idees i que no ens marejarien amb grans projectes ni amb grans titulars: que els que ens van ficar a la crisi ens en treurien.

De seguida, tots els mitjans es van afanyar a esmentar el que passa arreu en temps d'inestabilitat: les dretes pugen. Sí, és cert que som en un període d'inestabilitat i que alhora els neofeixistes (PxC) comencen a treure el cap i els hereus del Franquisme (CiU, PP) fan o faran tard o d'hora govern. Però que dues coses passin al mateix temps no vol dir que estiguin relacionades. No vull anar de sociòleg car no en sóc, tanmateix és ben clar que les autoanomenades esquerres a Occident es troben en un greu problema. D'una banda, ha sorgit la dreta social, és a dir, les antigues dretes han assumit temporalment alguns principis de la socialdemocràcia, mentre que algunes de les esquerres han fet renúncies importants al capitalisme més ferotge. No hi ha diferència entre esquerres i dretes, només aparences.

Més enllà, hi ha un sector de les esquerres que encara creu en la justícia social i en el repartiment de la riquesa i del treball, amb o sense Estat. I també n'hi ha d'altres que simplement diuen que hi creuen, i per tant la gent els identifica com a tals. Què ha passat, amb tots aquests? Per què hi ha gent que s'hi ha deixat de sentir proper? Per què Esquerra, ICV-EUiA, PSC, Des de Baix, etc. no tenen avui el 70% de la representació parlamentària? A banda del tema nacional, diríem que els ciutadans no són imbècils.

No són imbècils perquè noten que hi ha coses que no acaben d'anar bé. Potser n'hi ha que fan interpretacions errònies o induïdes per certa gent, però que hi hagi una interpretació errònia del problema no treu que no hi hagi problema. Preguntem als ciutadans qui pensen que els treurà de la crisi: les dretes o les esquerres? Quan una persona només vol trobar feina i veu que els que donen feina són les dretes (són les qui tenen el poder actualment per fer-ho), valorarà que el camí són les dretes. Davant d'això, les esquerres què fan? Es dediquen a deixar anar eslògans com "solucions d'esquerres" (què són les solucions d'esquerres?), tan banals com els eslògans de les dretes però no acaben de ser conscients del hàndicap que tenen al damunt. Quan hom viu en una zona on hi viuen molts immigrants, pot fer-se el progre i ser partidari d'una opció que té un discurs nul sobre immigració, o més aviat tirarà cap a les dretes o cap a les extremes dretes? Qui ens desfarà dels problemes de convivència que suposen tindre gent de diferents orígens i cultures concentrades al barri? Iniciativa?

No és, doncs, mèrit de la dreta que pugin en representació i que la gent s'hi senti més identificada. És desmèrit de l'esquerra que en un país essencialment socialdemòcrata (m'agradaria poder dir que anarquista, però això ja fa uns quants anys que va deixar de ser així), la majoria de governs des de fa 20 anys siguin per part dels hereus del Franquisme. Si no hi ha discurs sobre temes quotidians, afectats innegablement per la intoxicació constant de les grans corporacions de mitjans de comunicació, no hi ha manera de fer arribar cap mena de missatge trencador.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Ningú no va dir que fos fàcil

Fa gairebé un parell d'anys em vaig decidir, en la militància, per la Candidatura d'Unitat Popular de Tarragona. Val a dir que tenia en ment altres opcions, però vaig creure que el més conseqüent amb les meves idees era això, sense haver de renunciar a cap gran cavall de batalla, com ho és la independència o com ho és de fer aquesta societat una mica més lliure.

En els darrers mesos, amb les consultes i el moviment independentista transversal, hem pogut observar com el suport a aquest factor creix cada cop més, i això és i sempre serà bo, no hi sobra absolutament ningú, estigui a ERC, al Bloc Sobirantista Català, a CiU, a ICV, al PP o a la Falange. Aquesta és la teoria del transversalisme, que alguns apliquen com volen a la seva capelleta (si no hi ets i divideixes, no vals).

Ara bé, el projecte de la CUP i de l'Esquerra Independentista en global és ben diferent. No hi haurà coalició (o espero que no, vaja) CUP-Solidaritat o CUP-Reagrupament. La CUP és independentista, per tant no cal fer cap coalició ni cal que cap altra candidatura es presenti per reclamar el mateix. Si es presenten, hi tenen tot el dret, en aquest aspecte som un país ben lliure (menys en el cas que et diguis Esquerra i Abertzale), però llavors el que havia d'esdevindre el moviment per la independència, allò transversal, allò que d'aquí a 4 anys ens hi havia de dur directament, es converteix en una capelleta més.

Avui surt a l'Ara que el senyor Laporta s'està plantejant anar de candidat a l'alcaldia de Barcelona, sense programa per a un municipi, però ell hi va, sense preguntar a les bases, 'pa qué? Proposen de fer una coalició, com ERC, amb la CUP, i aquesta, tal com comento, no es produirà, o almenys això espero. Els companys de la CUP de Barcelona són ben lliures de fer-ho, però alguna cosa em diu que els antecedents especulatius de Laporta els farà tirar enrere, entre d'altres.









A Tarragona poden passar dues coses, a l'Ajuntament, en les properes municipals. Que es redueixi encara més el marc representatiu, amb el PP, CiU i el PSOE dirigint la ciutat, quedant fora ERC, o bé que hi apareixi una veu crítica, que pot ser ICV o la CUP. Jo descartaria que ERC tingués representació, però com que no la solc encertar gaire en la política, doncs simplement ho posaré en dubte. Aquí hi apareixerà Solidaritat, que pot fer possible la primera opció sense cap mena de dubte. I em sabrà greu. Culpa de la CUP o d'ERC per no voler fer coalició amb SI? Culpes compartides, però als municipis no hem de deixar lloc a l'oportunisme estratègic (la raó de presentar-se no és creure en un nou model de municipi, sinó simplement estendre's territorialment i guanyar cobertura mediàtica per a les properes autonòmiques).

A la CUP estem treballant amb força perquè el proper 22 de maig els independentistes i també aquells qui no estiguin d'acord amb la gestió actual de la ciutat (ni actual, ni vella, aquesta ciutat no s'ha gestionat mai correctament!) puguin tindre una papereta per triar. Però no una papereta per fer un vot crític, com ho va ser en el seu temps el PCPC o Nosaltres Som-AUP, etc. sinó una opció amb possibilitats reals d'obtindre representació. Ningú no va dir que fos fàcil ser de la CUP, treballar per la independència i per la justícia social, així que malgrat els impediments constants, tant de les opas constants des d'Esquerra Republicana o des dels sectors transversalistes, seguirem treballant.

Per això, el proper dia 11 de desembre, ens presentem:





Va de lipdubs d'Obrint Pas

Fa si fa no fa un mes va sortir el lipdub de Vic, un lipdub anomenat "per la independència", amb estelades, colles de cultura popular, equips esportius i molta, moltíssima gent.



Ara, però, ha sortit el LIP3DUB de Porrera, un lipdub que va comptar amb la col·laboració de TV3 entre d'altres. Aquí hi ha menys estelades, com és lògic, ja que no va ser tan "popular" com el de Vic, però donada la particularitat del poble i el fet que sigui d'aquí al costat, doncs li dóna un valor molt especial. Curiositats que m'agradaria comentar:

- Obrint Pas té el monopoli de Lipdubs independentistes professionals a Catalunya?
- Quin coi de càmera, tu! Qui la pogués fer anar!!!
- Al final del lipdub, quan entren a la Plaça Catalunya (concert), podeu veure-hi 3 cartells penjats dels arbres i de l'escenari amb el lema "Cap Estatut ens farà lliures".
- Malgrat ser un lipdub independentista (la lletra, més d'una estelada, etc.), el poble sencer s'hi va sumar, fins i tot els cellers i l'Ajuntament, i no cal dir ja TV3, Estrella Damm, etc.
- Només he trepitjat el poble un cop, de camí a la gravació d'un reportatge sobre la Vilella Alta, i ens vam parar al mateix bar (Cafè Antic) on juguen al futbolí el fals i el vertader Lluís Llach.
- Qui parla al final i diu "Surt al carrer i participa" va ser diputat sociata farà uns anys. Curiós, si més no.
- Aquí podeu veure-hi la preparació del lipdub mitjançant un reportatge de Vilaweb. Molt interessant.

Felicitats a tots els que hi vau participar, per fer conèixer el poble i el territori, i sobretot per fer de tot un poble un moviment.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Jo vaig votar en negre, vaig votar Pirata

Primer de tot m'agradaria felicitar la nova formació clarament independentista que ha entrat al Parlament de la CAC, Solidaritat Catalana per la Independència, amb fins a quatre representants. Sóc del parer que tot allò que suposi un avenç (i això ho ha suposat) per a l'independentisme és bo. L'independentisme no ha baixat, tal com els agrada dir als mitjans tan espanyols com catalans, sinó que s'ha dispersat en diverses línies ideològiques arran de la pèrdua de confiança en el partit que fins fa poc el liderava, almenys a les institucions (no així al carrer).

No vaig votar Laporta (o, en aquesta demarcació, Hèctor López-Bofill) perquè fa tres i quatre anys vaig votar per pragmatisme, la mateixa raó per la qual fa unes setmanes em deien que votés SCI. Sí, vaig votar Esquerra i tant a Tarragona com al Parlament cada dia de la legislatura he maleït i maleeixo el moment davant les paperetes en què vaig optar per aquesta formació. Considero que un vot és quelcom massa seriós (i massa escàs) com per malbaratar-lo en una candidatura que no t'omple. Sóc transversalista, i segurament per això em vaig abstindre de fer campanya contra RCat i SCI, però la meva independència, el meu ideal, es compleixi o no, inclou certs valors. Mínims. Per exemple, no destruir el territori per quatre rals, no apropiar-se de moviments cívics o no comportar-se com xiquets de piruleta provocant una divisió com la que es va esdevindre (per això, aquest independentisme no ha obtingut representació per Tarragona).

Ara que hi ha manifestacions a Irlanda, aquella illa esquarterada, me'n recordo del moviment per l'alliberament nacional irlandès a principis del segle XX. L'IRA, l'exèrcit republicà, lluitava per un estat lliure i socialista, i en paraules dels seus líders, si la Irlanda que volien era una Irlanda monàrquica, capitalista i lligada als poders fàctics del Regne Unit, només calia pintar els carrers de verd per assolir els objectius de la "llibertat", no calien tants esforços per un pur tràmit administratiu. És a dir, del que es fa i de les decisions que es prenen mentre s'assoleix l'alliberament, dependrà de com sigui aquest nou Estat. Si les formacions que lideren aquest canvi menyspreen la prioritat de la llengua catalana, la preservació del medi ambient, la justícia social i la democràcia participativa, el nou "Estat lliure" serà una imitació de tot plegat i, pel que fa a mi, em sentiré com se sentiren els irlandesos el 1920, enganyat i amb una sensació que tot el que s'ha fet no ha servit per a res, perquè no ens equivoquem, el moviment que hi ha ara serà molt difícil aglutinar-lo un cop assolit l'objectiu. Ho sabia l'IRA i el Sinn Féin, ho sap l'Esquerra Abertzale i ETA, i ho hauríem de saber naltros.

Per tot plegat, he votat el Partit Pirata. Perquè vull una societat participativa, una societat que controli absolutament tot allò que facin els partits polítics, ja que hem de lidiar amb ells. La independència arribarà, n'estic segur, i ho celebrarem tots al carrer, però cal prendre consciència que del que fem ara dependrà com sigui la societat del demà.

dilluns, 22 de novembre de 2010

L'ARA a Tarragona

Molt simptomàtic el que em comentava una noia abans d'entrar a la presentació que feien conjuntament la Plataforma per la Llengua-Tarragonès i l'edició del diari Ara per tal de presentar aquest nou projecte: "véns per la presentació de l'Avui?". Ella ha fet l'errada sense voler, inconscientment, però fa gràcia, ves tu.

Venien a l'aula 403 del Campus Catalunya de la URV el seu president, Oriol Soler, i també el ja una mica massa tocat (sembla que no hi hagi més personatges famosos a Tarragona) Oriol Grau. Al marge del fet que es tractava d'una presentació a la universitat, la qual cosa comporta imprevistos tècnics i presentadors poc agraciats, m'agradaria parlar una mica d'aquest nou diari.

Fa moltíssim que se'n parla. Des que al facebook, per aquelles casualitats de la vida, va sorgir un perfil que s'anomenava arafaremundiari, que després es va convertir en un web arafaremundiari.cat, i que posteriorment van desvetllar com un projecte encapçalat per algunes patums de l'elit cultural i/o periodística de Barcelona. L'absorció de l'Avui per part del grup Hermes (amos del Punt, entre d'altres) havia deixat orfe un sector força nombrós del catalanisme conservador d'una publicació en paper. Ells han comentat que la creació era arran de la confluència de tres "cruïlles", l'estructural (crisi), la nacional (independència) i la gremial (periodisme del s. XXI), però no ens enganyem, l'Ara no tindria sentit amb un Avui fort com ho era fa mig any.

Han explicat que sortiran el 28 de novembre, el dia de les eleccions, i que tindran un format més de revista que no pas de diari, amb temes a fons i 'passant' de les dinàmiques actuals del periodisme (rodes de premsa, temes comuns, etc.) per afavorir l'entrada de temes propis i d'innovació en el periodisme. També han comentat que volen definir el país que volem, que cal ser optimistes i que tindran l'ajuda de The New York Times. Tot plegat pinta molt bé, però cal assenyalar-ne també els defectes: serà tan regionalista com tots i cadascun dels grans diaris fets des de Barcelona, és a dir, mirarà només pel Principat (suposo que es deuen referir a la CAC, perquè el cobriment de notícies de la Franja i de la Catalunya Nord no crec que sigui precisament excessiu), s'enviaran edicions als "territoris de parla catalana" (Països Catalans, senyor, Països Catalans!) i importarà més una notícia de Tarragona que d'Alacant. Bé doncs, tenint en compte el segon defecte, que la redacció se centralitzarà a Barcelona i que fora d'ella només hi haurà "corresponsals", aquí hi tenim l'evidència de com es tractarà tot allò que vingui de més avall del Sénia, de més amunt de l'Albera, i de més enllà de la platja de la Barceloneta: si de Tarragona no en parlaran gairebé, d'Alacant ni se'n sentirà anomenar.

Tot i això, caldrà donar-li un vot de confiança. Només pel fet que serà més catalanocèntric que qualsevol dels diaris que avui dia circulen pels nostres quioscos (excepte El Punt i el seu sucursal, l'Avui), que tractarà l'independentisme com es mereix i des d'un punt de vista potser més transversal, que rep el suport de tants poders fàctics, i que ensorrarà diaris com La Vanguardia o El Periódico, doncs per tot això caldrà almenys donar-li un vot de confiança.

Això sí, en la presentació l'Oriol Soler ha dit que es tractava d'una aposta valenta i optimista. Més aviat, pel que n'he pogut desprendre jo, és una aposta força covarda.

dimarts, 16 de novembre de 2010

És inevitable

Poc ens ho pensàvem fa un parell d'anys que els independentistes passaríem de ser uns proscrits a ser majoria. En cada enquesta que treuen els mitjans i els centres d'estadístiques, l'independentisme creix a la CAC. Primer érem un 10%, després un 15, després un 20... n'hi ha que diuen més de 50, i l'última diu 42. En temps de campanya, els grans titulars guanyen presència (ara tothom és molt valent), i alguns d'ells deixen en evidència el robatori que suposa per a una persona el fet de viure i pagar impostos a la CAC.

En aquesta campanya els discursos que semblava que apareixerien amb força serien l'espanyolista, el xenòfob i l'independentista. El primer, amb UPyD al capdavant, ni s'ha fet sentir. I, pel que fa als altres dos, s'anul·len. Sí, s'anul·len mútuament! Tal com si, per exemple, a l'entrada de Constantí hi hagués dues pancartes de CiU i del PSC amb els lemes del canvi i del progrés. Però quan una cosa s'anul·la sempre hi guanya algú. I aquest ha estat l'independentisme.

I és que no hi ha arguments contraris a l'independentisme. Som en un món global sense fronteres? En la darrera dècada n'hi ha hagut unes quantes, d'independències. Podem canviar Espanya? Duem tres segles intentant canviar-la, els únics federalistes són els catalans, hem rebut insults i intents continuats de colonització (sí, les immigracions massives com la Marxa Verda del Sàhara o Palestina són colonitzacions), i està demostrat que la Constitució no es tornarà a tocar mai, a diferència d'altres estats europeus. Qui millor pot gestionar els impostos que la mateixa societat que els emet? En un context de crisi econòmica, podem cridar ben fort contra els immigrants, però, havent-hi arguments ben sòlids en contra, la independència resulta molt més convincent i més factible a curt termini.

No tinc intenció de votar cap opció independentista el 28 de novembre, potser m'hauré d'empassar les meves paraules quan sigui davant totes les paperetes, però en principi no en tinc intenció. Ara bé, que l'independentisme creixi sempre és bo, sigui quin sigui el seu posicionament social. Igual que si creix el suport social cap a l'eliminació dels governs i la col·lectivització de les terres i dels centres de treball. Tot suma. I algun dia parlarem als nostres fills de com vam treballar perquè fos possible, i de com d'altres s'hi van sumar a darrera hora per xuclar tot allò que poguessin xuclar, tal com ha passat en tots i cadascun dels processos històrics (1975, 1939, 1931, etc.).

dimarts, 2 de novembre de 2010

Plantejaments alternatius en casos extrems

30 minuts en vena i moltes ganes de conèixer altres realitats. El primer, en motiu del desallotjament imminent de la Colònia Castells del barri de les Corts de Barcelona, explica una lluita veïnal en un oasi social a la gran metròpoli, així com el seu desencant i l'arribada de saba nova en forma d'ocupes que l'únic que volen és gaudir d'un espai de llibertat i construir una altra realitat al cor de la ciutat. El segon, la vida dels xapers, prostituts, tots ells de gènere masculí i normalment dedicats a feines amb persones del seu mateix sexe. En aquest darrer reportatge un dels protagonistes parla de com les noves generacions entenen el dret al propi cos, a fer-ne el que es vulgui, i sobretot de les necessitats que provoca aquest entorn d'atur i de precarietat laboral, evocant així molts dels que s'hi dediquen a seguir pel mateix camí i a iniciar-se en aquells casos de gent que comença i que no té cap altra manera de subsistir. No cal que digui que la criminalització de la prostitució, tant dels que paguen com dels que cobren, no és res més que una mesura populista i covarda que amaga una realitat social molt més dura.






dilluns, 1 de novembre de 2010

Cinc idees sobre el treball

Reprodueixo un escrit que acabo de trobar enmig de papers, un escrit aquest que vaig rebre en els moments previs a la manifestació de l'1 de maig de fa un parell d'anys. Justificació completa

1. El treball com a realització personal és una idea moderna. La Revolució industrial significa la imposició d'aquesta idea. La condició assalariada esdevé necessària per sobreviure. Aquest procés consisteix en l'expulsió dels pagesos de les seves terres obligats a treballar a les fàbriques. El treball neix doncs com una imposició.

2. El treball no és una feina per satisfer necessitats bàsiques. Consisteix en la creació de capital i beneficis. Això provoca la creació de llocs de treball sense cap finalitat social sense importar l'impacte que això tingui a la natura. El treball és bàsic en un sistema que ha de produir o morir.

3. El treball ocupa tota la realitat, no només el temps de feina. També el lleure està organitzat per a produir capital, a través del consum. La mentalitat del treball ha envaït tots els racons de la vida quotidiana, no podem deixar de produir, fins i tot quan no treballem.

4. Amb la crisi actual i l'augment de l'atur és palpable la naturalesa excloent del sistema productiu que per no perdre marge de benefici fa fora cada cop més gent. No és possible reivindicar la plena ocupació si no hi ha prou feines per a tothom. S'ha de cercar altres alternatives socials. També pensem que no es desitjable aquesta opció, ja que la condició assalariada ens impedeix l'autonomia personal.

5. Reivindiquem la reocuperació de les formes de lluita autònoma: el sabotatge, el boicot, la vaga sense dirigents. La dispersió del poder mitjançant l'esmicolament de l'Estat fa l'autonomia de la gent. Llavors és quan podem parlar de disminució del temps dedicat al quefer, distribuir-lo eliminant tasques superficials, i finalment convertint el treball en joc.

Per l'autonomia de la gent.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Anti-sistemes el dia de les eleccions, pro-sistemes la resta de l'any

A menys d'un mes de la famosa data que ens anuncien des de ja setembre, amb un pressupost de difusió que poc té a veure amb el que comptàvem a Tarragona Decideix, em trobo amb molta gent, jo inclòs, que no sap ben bé què fer ni què votar en el cas de fer-ho. Per enèssima vegada des de les primeres eleccions per allà els anys 80, hi ha una gran massa gent que vota amb desgana o directament decideix no anar a votar. En aquesta entrada, acotaré el marc del qual estic parlant deixant de banda gent alternativa amb unes idees, una militància i un argumentari propi. Els 'ni-ni' de la política: ni m'interessa la política, ni vull que m'interessi. Aquells a qui els grecs anomenaven idiotes (apolitikos).

Sembla que en aquesta societat encara no acabem d'entendre com funciona la partitocràcia. No és una democràcia representativa, ni tan sols, és una dictadura dels partits; entengui's dictadura com allò restrictiu, autoritari. La gent, potser innocent, potser no, va decidir en el seu moment deixar en mans d'alguns totes les decisions a nivell col·lectiu. Després de moltes decepcions basades en el simple fet que l'ésser humà no és capaç de satisfer-se ni a si mateix, s'ha anat perdent la il·lusió en l'únic moment democràtic de l'any, que alhora actua de circ de malabars per distreure el mal funcionament d'aquest sistema. Diuen que aquest és el millor dins dels pitjors, no hi puc estar d'acord: com més participació, com més implicació es té en un projecte, més propi se'l sent una persona.

Molts aniran desganats a votar perquè cada dia li estan dient que si no hi va, o bé ells tornen, o bé els altres tenen més quota de poder, o bé jo perdo l'única opció de vot de l'any. D'altres, decideixen no anar a votar "perquè tots els polítics són iguals", "perquè prefereixo fer altres coses, això és una pèrdua de temps", "perquè si un 90% de la població s'abstingués el sistema hauria de canviar"... En l'anàlisi política de l'abstenció, s'hi barregen molts i massa motius, és impossible que hi hagi cap reacció política sense una anàlisi seriosa prèvia, i també sense ganes de fer aquesta reacció.

Som en un sistema partitocràtic, no ho entenem? Per molt que només hi vagi un 5% a votar, els partits triats, mentre no hi hagi cap resposta al carrer, seguiran governant. Fer campanyes per Internet animant a l'abstenció és estúpid, l'únic que tindria sentit seria votar en blanc o nul, però quedar-se a casa? Des de quan quedar-se a casa resol res?

Alguns militem o donem suport explícit a un partit en concret. No serà el meu cas el 28-N, encara no he triat la meva opció, no ho tinc gens clar, però el 22 de maig (municipals) sí que ho tindré clar. Tan clar com tots els militants dels partits que es presenten a unes eleccions, des del més petit sense opció a entrar fins al més gran que aspira al poder. Tots ells creuen en un projecte.

Això vol dir resignar-se davant la partitocràcia? Efectivament, tanta resignació com suposa davant del consumisme més compulsiu comprar coses que no es necessiten en fires, rebaixes, etc. o davant de la terciarització anar a prendre una cervesa en comptes de comprar una poma a la fruiteria, una poma que segurament durà més productes químics que la mateixa cervesa per culpa d'aquesta mateixa terciarització. Els éssers humans vivim en una contradicció constant, hi ha coses que fem per inèrcia i d'altres per convicció, però per una qüestió estratègica mai no és bo quedar-se a casa esperant a què tot s'arregli de cop.

No és tan difícil d'entendre. De la mateixa manera que per una qüestió estratègica mengem pomes edulcorades perquè necessitem menjar, hauríem d'implicar-nos políticament si volem cap mena de satisfacció amb la classe política dirigent. I això no vol dir renunciar a cap ideal social, sinó entrar o formar un grup de gent amb els mateixos ideals que entre tots feu d'altaveu d'allò que penseu.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Llavors governen les esquerres oi?


Aquesta és la pregunta del milió a Tarragona. Ningú no la sap respondre sense caure en tòpics i ignoràncies. Dissabte en un sopar a Barcelona i amb gent de tot arreu em van fer aquesta pregunta, en acabar de descriure la situació en representativitat al consistori.

Esquerra i PSC són d'esquerres? La democràcia social o, com els agrada a ells anomenar-se, socialistes democràtics (els socialistes de debò no són demòcrates?), és una realitat a Tarragona?

- amb milers de ciutadans a l'atur, no han estat capaços de crear un servei municipal d'ocupació. És més, les obres públiques les segueixen donant a les mateixes empreses, amics i coneguts durant la campanya electoral a qui deuen molts favors per ostentar els càrrecs que avui ostenten.

- amb uns índexs d'immigració força alts, la majoria d'ells força joves com és lògic, no han creat espais on tots ells es puguin integrar amb la resta de ciutadans. Ni pistes esportives, ni centres cívics, ni casals de joves, ni iniciatives culturals engrescadores.

- amb el teixit econòmic que hi ha als Països Catalans, majoritàriament de petites i mitjanes empreses, per tal de crear ocupació i provar de sortir de la crisi sistèmica, han impulsat la instal·lació (i segueixen impulsant) de grans superfícies comercials tant al centre de la ciutat com als barris. Davant l'herència del Pryca/Carrefour, de les Gavarres i de l'Eroski/Parc Central, avui podem dir que comptem amb d'altres grans pols consumistes com poden ser El Corte Inglés, Bauhaus i, properament segons diuen, Ikea, a qui de ben segur rebran amb els braços ben oberts i sense exigir, en cap cas, ni una sola taxa (mercat lliure, que en diuen).

- amb la quantitat de nounats a Tarragona i un nou sistema encara més agressiu que fa que pares i mares no es puguin ocupar dels seus fills ni tan sols durant els primers anys de la seva existència, no s'han creat pas més llars d'infants públiques que permetin l'accés per igual a totes les famílies, independentment dels seus recursos, un fet que provoca greus diferències socials entre la societat.

- amb els problemes econòmics que arrossega la societat, i amb la imminent necessitat de mobilitat per tal de trobar feina o accedir-hi a un preu més assequible, no s'ha abaratit el servei municipal de transport (a diferència del servei interurbà, tot i que ja tocava) i les freqüències de les línies deixen molt a desitjar. Els estudiants han de tombar per la ciutat i no tenen cap mena de facilitat econòmica, i els aturats es veuen en la mateixa consideració que la resta, no com els jubilats i els infants.

- amb el teixit associatiu tan escàs a la nostra ciutat, en comparació amb d'altres, no s'han dignat a posar-ho en comú i promoure tan allò que es fa des de les institucions com allò que es fa des de les entitats. Sí que hi ha cinema al centre, però no és comercial, és gratuït, només cal que la gent ho conegui i facilitar els espais també a les entitats perquè els puguin fer servir sense ànim de lucre.

- amb el nombre absolut d'habitatges sense ocupar, és a dir, herència de l'especulació, ni s'han dignat a potenciar el servei municipal de l'habitatge, facilitant així l'enteniment entre gent sense casa i cases sense gent. Ni una sola política, ni una sola iniciativa, tot i l'alta demanda d'habitatge protegit i la quantitat de desnonaments a famílies que cap culpa en tenen de la trama de corrupció del nostre sistema meravellós. Mentrestant, desenvolupen sense protestar grans Àrees Residencials Estratègiques que violen tranquil·lament les competències en urbanisme dels ajuntaments, com pugui ser la del Pou Boronat o la de Sant Salvador, que en cap cas responen a una necessitat real de més habitatge.

- amb l'escassetat d'aliments i amb la manca evident d'activitats que ocupin a certs sectors de la població per desgràcia deixats de banda en aquesta societat, no s'ha desenvolupat cap idea relacionada amb els horts urbans, amb la creació d'una anella agrícola que envolti la ciutat per tal que, en temps de crisi, no falti menjar a bona part de la població.

- amb el litoral amenaçat encara per possibles agressions de constructores i d'institucions amb plans urbanístics entre mans, han callat com mai. La Platja Llarga i el Bosc de la Marquesa, un dels pocs espais verges que queden al terme municipal, són objecte a dia d'avui d'algun projecte que encara no han gosat arxivar. La guerra contra CiU i PP per voler fer aquell passeig marítim i els plans parcials d'habitatge nou (creació de barris sencers), s'ha apaivagat com si del fum del tabac es tractés. Ni una sola paraula al respecte, ja que governen els seus a Madrid i a Barcelona, no fos cas que s'emprenyessin.

- amb la policia han seguit el mateix guió que les suposades dretes. Creació d'inseguretat, incrementació dels cossos policials, implementació de càmeres en diversos punts de la ciutat i permissivitat en els abusos de la Guàrdia Urbana, així com la justificació de les seves accions.

- amb la participació ciutadana no han fet absolutament res. Ni han instal·lat cartelleres perquè les entitats hi puguin anunciar els seus actes, ni han donat suport a iniciatives sorgides des de la societat civil per fomentar aquesta participació, ni han creat fòrums de debat per tal d'escoltar què hi té a dir Tarragona sobre allò que fan. Per contra, sancionen amb centenars d'euros el fet d'enganxar un cartell i no permeten en cap cas la participació de qui no tingui representació formal en un plenari.

- amb la qüestió lingüística, cap millora evident, en alguns casos pitjor que amb el PP. Ignoren o es passen pel folre dels collons el Reglament d'ús de la llengua catalana de l'Ajuntament que dicta que les seves comunicacions les han de fer preferentment en català. Això, en una ciutat amb uns índexs de coneixement del català força ínfim. El fet de retolar els contenidors en bilingüe, de comunicar gairebé totes les decisions administratives en bilingüe, això suposa un retrocés en l'ús de la llengua pròpia de Tarragona.

- amb l'esport i la cultura s'han dedicat a escenificar-la en diversos festivals o certàmens concrets amb força ressò però sense un interès gaire clar per part dels tarragonins. La Vuelta i el John Malkovich són només exemples de la manca de projecte a llarg termini en qüestions culturals i esportives a la nostra ciutat, si voleu amb exemples encara més clars com Tarragona 2016 i 2017. Ai, si es poguessin invertir tots aquests diners en la creació d'infraestructures per a la seva pràctica...

- amb els anys que hem hagut d'esperar per donar per inútil un gran edifici al bell mig de la Rambla Nova, el govern d'esquerres ha decidit donar aquest edifici al turisme, concretament a una cosa que només el regidor de turisme sap ben bé què és: el centre d'interpretació turística. Oficines amb funcionaris endollats descaradament i sense una funcionalitat gaire clara. L'Hemeroteca municipal segueix allà dalt, abandonada i sense que ningú li presti atenció. Amb una sola biblioteca i amb un sol parc en tot el centre de la ciutat, quin projecte encapçalen les esquerres?

En fi, quan em fan aquestes preguntes, jo personalment no sé si riure o plorar. Si això són esquerres...

divendres, 22 d’octubre de 2010

Des-pa-to-lo-git-za-ció... en fi, contra els rols de gènere!

Demà dissabte es durà a terme la manifestació per reclamar que es deixi de considerar com una malaltia (patologia) la Transsexualitat.


Aquí en teniu més informació.

I aquí sota hi teniu el darrer número de l'Accent Bord (publicació de Brot Bord) amb alguns articles sobre el tema.

Comunicació Política del segle XIX

Si hi ha una cosa que em sorprèn malauradament dels col·lectius que es fan anomenar "alternatius" (un adjectiu que, tot i ser millor que "anti-sistema", no deixa de ser ambigu) és la seva manca de projecció pública. Arrosseguen moltíssima més gent del que podria arribar hom a somiar sense l'ajut de cap mitjà de comunicació de masses. És més, si Convergència, el partit amb més afiliats de la CAC si no m'equivoco, agafés un dia i deixés d'aplicar les tècniques de màrqueting polític que els caracteritzen (algunes d'elles, només possibles amb molts calés), i convoqués a la plaça de la ciutat X per protestar contra Y, com a molt serien 10 persones, exactament la quantitat de gent que viu directament del Partit.

Ara bé, som al segle XXI. El 2010 no espera a ningú ni s'atura pels carrers a mirar cartells més o menys artístics. El bustiatge, ja sigui tradicional o telemàtic, és entès com una molèstia, allò que des de fa uns anys en diem SPAM i abans propaganda. Els parlaments llegits són una broma davant de grans oradors, que no és que realment ho siguin sinó que s'han preparat per ser-ho. Grans caravanes de cotxes, accions cridaneres i d'altres són completament inútils sense difusió prèvia i posterior. Sí, vivim en una dictadura dels mitjans de comunicació de masses. Tot i que la premsa en paper perdi força, tot i que Internet superi en audiència la televisió en segons quins marges d'edat... qui crea opinió no és el parlament en una tarima després de la manifestació o durant l'acte polític, qui crea opinió és el tertulià, l'anunci a la televisió o el columnista.

Convergència, i perdoneu que faci servir sempre aquest exemple, però és el partit més americanitzat que tenim a casa nostra, fa servir una estratègia de màrqueting polític que si bé és hipòcrita en alguns casos és efectiva. No estic dient que calgui emular el 100% de les seves tècniques, car la gràcia de la Comunicació Política és la innovació. Tanmateix, sovint ens perdem en el famós "contingut" del discurs. Ells no tenen discurs!!! És clar que no en tenen. Coneixeu algun partit que tregui manifestos cada dos per tres i que es passi tres hores d'assemblea discutint-los? Un altre tema seria la democràcia interna de la resta de partits, però vaja, personalment considero que ens perdem en la coherència.

Com funcionen els mitjans? Aquest és un tema que hauríem de començar a dominar, sobretot perquè ells ens porten 30 anys d'avantatge (alguns més i tot) i ja no s'hi valen excuses de "això es fa realment?" o "naltros som alternatius, no ens cal això!". Els mitjans segueixen unes rutines. Tots els actes preelectorals o de campanya permanent compleixen uns tòpics i tots els periodistes, per desgràcia de la professió, els cobreixen com hienes. Allò que se'n surt, rarament serà notícia. Els mitjans volen declaracions, volen polèmica, volen comentaris als digitals i compres al paper, així com audiència en ràdio i televisió. No volen propaganda del segle XIX. I això no vol dir perdre els principis, això vol dir adaptar-se als nous temps. Cal cercar la fórmula per jugar amb tot plegat sense caure en la desil·lusió, la desafecció i tot allò que caracteritza la resta. Però per trobar-la és necessari treure'ns la vena dels ulls i deixar de titllar d'heretge aquell que proposa noves maneres de fer.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Tarragona Decideix, l'homenatge a la constància

Poc ens ho imaginàvem quan "els quatre de sempre" engegàvem, després de moltes cavil·lacions, la consulta sobre la independència a Tarragona, que allò que iniciàvem en plenes vacances de Nadal duraria encara avui. El fet que el Camp de Tarragona fos dels territoris amb menys consultes després de la tongada del 13 de desembre (amb Constantí com a major exponent); que Lleida, Girona, Manresa, Vilafranca, Mataró... i també Barcelona, ja ho estiguessin tirant endavant... això suposava un desprestigi, desenganyem-nos, per a la ciutat de Tarragona. Si a això li afegim el simple fet que volíem votar, doncs aquí teniu les raons de l'existència inicial de Tarragona Decideix.

I dic "poc ens ho imaginàvem" perquè ja abans de començar-ho tothom ens deia: "compte amb la participació, això serà un fracàs", i per això el discurs (i la praxi) era que ho faríem per provar a veure què sortia, si la gent de Tarragona s'hi engrescaria, si les entitats ens donarien suport, tant físic, com material, com econòmic. Llavors apuntàvem al 25 d'abril o al 20 de juny i, en cas de no assolir els objectius d'implicació, deixar-ho estar, però en una assemblea general celebrada al Centre Sociocultural de la Part Alta es va decidir ajornar-ho a l'octubre.

Des de llavors, han estat 10 mesos de feina per una ciutat de 110.000 empadronats majors de 16 anys amb dret a vot. Qui no se n'ha assabentat és perquè no ha volgut. Tarragona Decideix ha estat l'entitat amb més activitat tant interior com exterior durant aquest any 2010, més fins i tot (no costa gaire, però vaja) que l'Ajuntament. S'han organitzat xerrades, paradetes de captació de voluntaris i d'informació, paradetes de vot anticipat, concerts-vermuts, inauguracions, sopars populars... de tot. Tanmateix, la realitat de Tarragona ha evidenciat el que tots crèiem en un principi, i ara no ens podem fer enrere.

És per això que, a dues setmanes vista de la consulta, tots hem de fer que aquesta cita sigui inoblidable. Malgrat els impediments del consistori, malgrat les pedres en el camí d'Esquerra, Convergència, Òmnium i tantes d'altres entitats que hom podria pensar que li interessaria que es fes, malgrat les reticències actives del moviment alternatiu de la ciutat. Tarragona Decideix i els seus voluntaris es mereixen un homenatge a la seva tasca ja que no han rebut ni l'ajuda dels que s'esperaven per xuclar ni dels que es tenia assegurats en un principi per tal d'engegar-ho.

Xecs, a treballar!

divendres, 1 d’octubre de 2010

De tot una mica


Passats un parell de dies de la famosa Vaga General, que ens havia de dur a la llibertat i que havia de fer reflexionar el govern espanyol sobre la reforma laboral... bé, m'agradaria fer un seguit de tocs d'atenció:

  • Com es preveia, aquesta Vaga General, d'un sol dia i amb el suport social de poc més del 10% (sent generosos), no ens ha dut a res. La Reforma Laboral, que em permetrà tant a mi com a tots els joves que algun dia s'hagin de guanyar les garrofes poder treballar en contracte de pràctiques o en contracte de formació fins molt més tard del que fins aquest juny estava permès, i també permetrà a tots els empresaris fotre'm una coça al cul quan s'hagin cansat de tots naltros al·legant "futures pèrdues", tot i tindre el ja tan difícil de trobar contracte fix.
  • Els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT, i tota la resta així ho han volgut: fem la Vaga General, un dia de lluita, que ens vegin com en som de radicals, i així salvem els mobles. No és just ficar-los a tots dins el mateix sac, però ningú podrà negar que aquells Pactes de la Moncloa durant la transició en què se'ls obligava a cedir en la seva acció social han seguit en vigor fins als nostres dies, i no per manca ni de fons econòmics, ni de capacitat humana o material. La Vaga, i amb raó, s'ha vist com una cosa dels alliberats.
  • Davant d'això, cal remarcar l'actitud absolutament botiflera i traïdora dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT (per no dir USOC, és clar, aquells grans espanyols amics de la patronal), que després que diversa gent sense afiliació es mobilitzés per fer bullir les ciutats, aquests els han deixat a l'estacada, dient-los de tot i desmarcant-se de la seva línia "violenta". Un dia després, descobrim que tot plegat no ha servit ni tan sols per unir-nos en una mateixa lluita que crèiem que tots defensàvem.
  • A l'altre bàndol, el dels moviments alternatius, ocupes, llibertaris i socialistes (dels de debò), cal deixar en evidència la manca de projecte i de guió a seguir en una jornada que molts consideràvem crucial per créixer. No s'han sabut controlar tots aquells que més que a fer una revolta com déu nostru senyor mana es van dedicar a robar, coaccionar treballadors o impedir el dret a la informació dels periodistes. Alguns van de màrtirs per la vida i creuen que ser empresonats és una medalla que cal penjar-se per tal de demostrar com de lluitadors són, i això no va així, cal una estratègia.
  • Em canso de repetir (ja em faig vell, i això que acabo de fer els 22) que els periodistes són sagrats. Als periodistes no se'ls tapa la càmera, no se'ls prohibeix entrar en un edifici ocupat, no se'ls espitja sota cap concepte, no se'ls agredeix i no se'ls tracta com l'enemic. El periodista, amb càmera o sense, té el mateix poder o més que un policia, amb la diferència que el policia segueix ordres i no té criteri propi, mentre que el periodista tot i de vegades seguir ordres explícites tenen (o tenim, vaja) un cervell ple d'idees i amb una capacitat d'argumentació que no té un Mosso. Tu tries, pots fer-lo el teu amic, el teu confident; o el teu enemic. En cas de no voler créixer com a moviment, la segona opció és la més recomanada.
  • En el cas de Tarragona, al piquet incontrolat del matí ens va mancar una tàctica, però sobretot saber convèncer els vianants que allò que feiem no era contra ells sinó per a ells. Per això sóc del parer que el que vam fer va ser correcte, però també cal trobar una manera alternativa per tal de no convertir-nos en els dolents de la pel·lícula. Els serveis mínims de transport, ensenyament o d'altres (excepte el sanitari) no tenen raó de ser en una Vaga General i, per tant, em mantinc en la meva posició.
  • I sobre el piquet del migdia, amb CCOO i UGT voltant per allà, caldria que no haguéssim perdut el temps en el petit comerç. Els autònoms no tenen la percepció que això vagi amb ells, i en bona part tenen raó. Cap sindicat ha aixecat la veu per ells, CAP, i la reforma, excepte en alguns casos puntuals, no els afecta. Allò que sí que els afecta són els ajuts a bancs i caixes per part de l'Estat espanyol mentre es retalla en despesa social, i en això s'hauria d'haver treballat, en comptes d'imposar tancaments indiscriminats que al cap i de cinc minuts s'esvaïen com el fum.
  • El que més clama al cel, però, és el paper dels mitjans. Han parlat més de vidres trencats que dels piquets ferits per càrregues o per envestides. Cap visió alternativa als que ja dies abans criticaven la Vaga. On és la imparcialitat? On és l'honestedat?
Us deixo amb el vídeo del manifest de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, llegit per Jordi Martí Font, amb el qual es va cloure la manifestació de la tarda i, amb ella, la jornada de Vaga General a Tarragona.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Quina és la vaga de les que no podem fer vaga?



Comunicat de Podem i l'Assemblea de Barcelona, el Moviment del 25 de setembre. Vídeo.


Ens encanta la idea de la vaga general. Ens sembla una oportunitat, molt necessària, per a exterioritzar el malestar que portem acumulat en aquests darrers anys de crisi.

La nostra vaga és una crida a l'acció, a l'estratègia col·lectiva per a generar noves formes de lluita i possibles vies per a recuperar les nostres vides.

És per això que hem decidit okupar aquest espai, el Banc Espanyol de Crèdit, un espai que portava més de cinc anys abandonat i que pretén ser un dels tants hotels de luxe dels que ni tu ni jo podrem gaudir. Sí, és cert, no és l'únic edifici abandonat ni és l'únic espai que a la ciutat-aparador de Barcelona està fet només per a aquelles que el poden pagar: més de 80.000 pisos buits i multitud de persones desnonades que com tu i com jo no arribem a pagar els lloguers abusius i les maleïdes hipoteques.

Avui, a l'Estat espanyol, ja som entre 4 i 5 milions de treballadores que no tindrem dret a vaga: els i les aturades sense feina. I milions de persones més que tenim una posició tan precària en el mercat de treball que, si fem vaga, serem sistemàticament acomiadades. Milions que treballem amb contractes temporals, i milions que treballem sense contracte, que no existim legalment i per tant no podem ni somniar en fer vaga. A totes nosaltres ens encanta la idea de la vaga general.

Hem de crear un nou moviment que proposi noves formes de fer vaga: que aturi l'economia de les poderoses, i que albergui formes d'ajuda mútua per als que la patim. Que organitzi als i les oblidades pels sindicats majoritaris, i que ens doni forces mútues quan patim els problemes laborals i socials quotidianament.

Quina és la teva vaga?

Nosaltres ja l'hem començada!

Okupem aquest espai per tal de trobar-nos i plantejar nous possibles més enllà dels que ja coneixem i no ens satisfan.

Et necessitem, ens necessitem; perquè no sabem ben bé com fer-ho, però sabem que sigui el que sigui ho volem fer plegades. Juntes ho podem tot!

dissabte, 25 de setembre de 2010

Una vaga que no ha començat i ja fa pudor a fracàs

Sóc un estudiant qualsevol que està content perquè dimecres no tindrà classe. Sí, el 29 de setembre hi ha vaga general. No en veia una com aquesta des que... des que compartia aula amb preadolescents sent-ne jo un d'ells. Llavors recordo que m'emprenyava quan la penya feia vaga i es quedava a casa, mentre uns quants anàvem a les manifestacions per ells. Aquells anys en què el Sindicato de Estudiantes era d'allò més guai i convocava tantes vagues per la guerra de l'Iraq.

No puc parlar en nom dels treballadors, bàsicament perquè actualment no tinc feina, com tants d'altres centenars de milers als Països Catalans, o els 10.000 de la nostra ciutat. Per tant, no puc predicar amb l'exemple, no puc dir "feu vaga" perquè la meva feina no perilla. Tanmateix, se suposa que aquesta reforma laboral és feta a la meva vida: facilitant l'acomiadament hi ha més possibilitats que algun del 40% de joves que actualment no tenen feina l'aconsegueixin. Que sigui precària i que em passi 4 anys de pràctiques és secundari, el cas és que el Zapatero em deixa treballar i jo l'hi agraeixo.

Ara tornem a la realitat. Ni la Reforma Laboral em permetrà aconseguir feina, ni la petita empresa en sortirà beneficiada. Una altra reforma d'aquestes característiques només allibera encara més el mercat, tractant les persones com a mercaderies sense cap dret, que són acomiadades de les seves feines respectives sense cap explicació (ara ja no caldrà justificar un ERO) i amb una indemnització tan minsa com la que cobraven els meus rebesavis quan treballaven en temps de Primo de Rivera. I, per si no fos poc, amb els nostres impostos pagarem gran part dels acomiadaments mitjançant el Fons de Garantia Salarial. L'invent més divertit per als joves, però, és el treball temporal. Als anys 80 va aparèixer per "ajudar" els joves a trobar feina, amb la garantia que passat un temps si volien seguir comptant amb tu calia que et fessin un contracte fix. Ara, per sort, pots tombar pel món durant anys, després d'acabar els estudis, sense trobar enlloc on et vulguin donar confiança per més que un parell de mesos.

Però, és clar, jo no sóc ningú per dir a la gent "si us plau, fes vaga per mi", perquè que jo faci vaga, per molt que vagi a la manifestació (18h pl. Font), no li afecta a ningú. Però que ho faci tot el teixit productiu de Catalunya, que es paralitzi el transport, que les televisions emetin repeticions, que els diaris treguin pàgines buides... això sí que afecta... però tots sabem que té un valor limitat. Els sindicats (CCOO i UGT) són uns venuts que només miren per als interessos de la seva cúpula, mentre que la CGT perd tota legitimitat des del moment en què s'indigna més pel que li passa a un delegat sindical que no treballa que pel que li passa a un treballador corrent.

No. Aquesta vaga és la vaga de la gent, la gent del carrer, dels aturats i dels treballadors, dels funcionaris i dels curreles de la construcció, de la petita empresa i dels enginyers de les fàbriques. De tothom. No formo part de cap sindicat, ni en tinc cap intenció. La qüestió és sortir i manifestar-se.

Però a 4 dies de la Vaga, fot un tuf a fracàs que esparvera. A la desconfiança als sindicats s'hi suma la fragilitat dels llocs de feina provocada per una Reforma Laboral ja aprovada, i tot plegat en un context d'atomització de la societat en què hom es preocupa més pels cèntims que pot perdre per no treballar un dia (que se'ls gastaria en un dia de cinema+sopar+discoteca) que pel benestar col·lectiu del seu entorn.

De totes maneres, no puc dir res, ja ho he dit. No treballo, o no em deixen treballar, no hi perdo res en aquesta Vaga, hi tinc molt a guanyar, però res a perdre, per això quan un funcionari em diu "no faré vaga perquè la resta de treballadors se'n va enfotre de mi quan la vam fer naltros", no puc dir-li res, car cadascú ha de fer el que li sembli.

dijous, 23 de setembre de 2010

Nana-chan!

Aquest darrer diumenge ha començat la nova aventura televisiva juvenil als canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audivisuals: el 3xl. Un nom no gaire novedós, un format prou semblant al que s'està duent a terme en la majoria de canals temàtics... amb una cosa bona i una de dolenta. Pel que fa a la dolenta, cal destacar els horaris: de 21.30 a 6!!! Però això es compensa amb les sèries que s'han adquirit, com ara Bleach, Death Note, Inbetweeners, Diari de Vampirs, etc. totes elles prou bones. La que vull destacar, però, és una i només una, NANA!

Farà uns anys vaig veure una pel·lícula d'imatge real sobre un manga que es veia que al Japó havia tingut força èxit i era líder de vendes (o això deien les revistes temàtiques del moment, com ara Jonu Magazine). El que me'n va enamorar va ser sobretot les cançons: "Glamorous Sky", "Endless story", etc. i vaig córrer a comentar-ho amb els amics, que en aquell moment generalment en van fer cas omís. Després vaig llegir el manga, però el vaig deixar perquè les traduccions (el meu nivell de japonès no és gaire alt) arribaven molt de tant en tant i sovint l'adjectiu "mensual" es convertia en "bimensual". Al cap d'un temps, va sorgir l'anime, de Madhouse Studio, i ja frisava per les noves cançons. No eren tan bones com a la pel·lícula, però en general la qualitat no decebia. Avançat més el còmic, la segona pel·lícula va veure la llum, i aquesta sí que va decebre prou, amb canvi d'actors i unes cançons... diguem-ne... no tan bones.

El que crida l'atenció d'aquesta sèrie, però, no són tant les cançons (per això me'n vaig de concert), sinó l'argument rebuscat d'unes noies que es diuen Nana totes dues ("nana" en japonès vol dir "set/7") que es troben de casualitat i acaben vivint juntes en un apartament que duu per número 707. Una, arriba a Tòquio per ser l'esposa del xicot artista de qui es va separar per anar estalviant, i l'altra hi va a esdevindre la nova estrella del j-rock. Gelosies, coincidències, records, música i un retrat prou acurat de la realitat japonesa en tant que societat masclista però alhora d'un laissez-faire força sorprenent fan d'aquest manga/anime/pel·lícula quelcom digne de veure.

Us deixo amb... Endless story!

dimecres, 1 de setembre de 2010

Això és futbol, vull dir... periodisme

M'ha semblat graciós compartir amb tots valtros una anècdota per a mi força exemplificadora del que és avui dia el periodisme. Resulta que m'havien encarregat de convocar una roda de premsa per presentar tot el seguit d'actes que s'organitzen, per primer cop a la ciutat, per l'Onze de setembre. Tal com he fet sempre, he esperat a última hora perquè la roda no fos a la mateixa hora que una altra i, així, no complicar la vida als meus companys, a banda que et pot fastiguejar una roda de premsa que la convoques amb tota la il·lusió del món.

Bé doncs, ahir al matí, cap a quarts de deu, vaig decidir-m'hi. A les dotze, a la plaça de les Cols, tal com m'havien demanat. No hi havia cap roda de premsa, de fet, ni tan sols convocada per al mateix dia. Més de tres hores després, però, els mitjans reben una convocatòria de l'Ajuntament. A les dotze. Es veu que volien anunciar un seguit d'actes que faran el dia 10 per commemorar l'11.

Decidim, després de parlar-ho, no desconvocar-la ni canviar-la ni de dia ni d'hora, perquè a les onze n'hi ha una altra i més tard ja seria perillós per a l'assistència dels mitjans. Naltros l'hem enviat primer i, de fet, tinc ganes de comprovar la meva teoria exposada anteriorment en aquest blog. A veure quants vindrien a la nostra i quants a la "institucional". Interessants? Totes dues, de ben segur. La nostra, perquè és el primer cop que s'organitza una cosa semblant a la nostra ciutat i perquè tenim 26 entitats al darrere, i la seva perquè... perquè parla el Xavier Sabaté (delegat del Govern) i perquè... perquè és la Generalitat i l'Ajuntament, collons!

Finalment us he de dir que hi han assistit cinc mitjans: Tarragona21.cat, delCamp.cat, TotTarragona.cat, Tarragona Ràdio i TAC12. Hores prèvies a l'hora acordada, TV3 i Onda Rambla/Punto Radio ja havien dit que no vindrien, però que en volien informació, i més tard El Punt també se'ns ha dirigit perquè se'ls enviés una nota de premsa. Els periodistes, efectivament, fan el que poden, la majoria són becaris o tenen contractes precaris, i el resultat global de la roda de premsa és positiu: poques vegades s'aconsegueixen reunir cinc mitjans, tres d'ells curiosament institucionals.

Tanmateix, com a bon responsable de comunicació, he fet el seguiment del tractament de la notícia. TotTarragona ha estat qui ho ha tret abans, es tracta d'un diari digital que qui sap si per conveniència-pre-electoral-fins-que-torni-Convergència-al-consistori o perquè són gent digna i amb una visió correcta del periodisme, el fet és que ho han tret en portada i, de fet, mentre escric aquestes línies, encara hi és.

Si hi aneu, veureu que en tota la notícia no hi ha una sola paraula en referència als actes que farà la Generalitat. Han fet un altre article per parlar-ne i, sobretot, apartat. Efectivament, li interessa a algú el parlament que pugui fer una amiga del govern? És novetat? Llavors quina noticiabilitat té? Doncs com que en aquest diari el que digui algú amb càrrec no té rellevància perquè ho digui aquesta persona, no li fan gaire cas. De fet, cal anar baixant i, finalment, ens ho trobem. Què prioritza aquesta publicació, doncs? El que fan els ciutadans, perquè al cap i a la fi són els ciutadans qui llegeixen els diaris, no pas les institucions, que tot i tindre molts endollats no en són prous com per controlar tots els diaris.


Tot i no estar d'acord amb molts dels plantejaments del seu director, en aquest cas, xapó. Ara passem al segon. El delCamp.cat és un diari digital gestionat per exestudiants i actualment professionals de la comunicació. La seva proposta és força atractiva, però de vegades cauen en el periodisme institucional que comentava. En aquest cas, no ho han fet i els felicito. No han posat la notícia com a portada, però sí que li han donat la rellevància que es mereix comparativament amb l'altra roda convocada, i és que el que feia referència a la Generalitat només ho han destacat amb un paràgraf:


Entre aquest cantó (positiu) i l'altre (negatiu, que mostraré més endavant) hi ha un mig-mig protagonitzat per Tarragona Ràdio. He escoltat el seu informatiu i han esmentat la nostra roda de premsa en els titulars, però després, mentre feien el repàs a fons, primer anava la notícia de la Generalitat. Tan junt ha anat que, pel que sigui, s'ha confòs i fins i tot n'estic segur que algú haurà entès que el nostre tema era també quelcom institucional.

A continuació, Tarragona21.cat, aquest diari digital que... bé, alguns acusen d'estar de la part del govern i, de fet els seus periodistes ho neguen completament. El que passa és que, amb actuacions com aquesta, dia rere dia, és lògic que la gent pensi el que vulgui.


Igual que el delCamp.cat, han considerat que els actes de l'Onze no eren notícia de portada i que ho era més unes declaracions d'una autoritat (delCamp.cat, Ballesteros; Tarragona21.cat, Xavier Sabaté). Tanmateix, el que dol és el titular.


"A més...", els actes organitzats des de les entitats són un "a més a més". Quina societat volem quan tot allò que és civil ho subjuguem al que fa l'autoritat? Com collons volem que la societat es mobilitzi i faci coses per sí mateixa, si els mateixos periodistes creuen que el que digui un politicastre té més rellevància que el que puguin fer un total de 26 entitats?

El més greu, però, és el cas del Punt, el Més Tarragona, Onda Rambla/Punto Radio, TV3, Canal Català Tarragona, i per suposat el Diari de Tarragona. Tots aquests mitjans han optat per "absentar-se" de la nostra roda de premsa en entendre que l'altra era més important o que directament el que facin 26 entitats no en té cap. Certament, el dèficit de professionals als mitjans és una evidència i quan passen dues coses a la vegada cal triar, però queda tot dit quan hom tria.

Tot plegat, com a periodista temporal (de vegades m'agafen, de vegades no), em sap greu. Perquè sé que en cap cas, generalment, és culpa del periodista, sinó del director del mitjà. Per això no em cansaré de reivindicar els mitjans de comunicació cooperatius i no pas els jeràrquics com el futur de la professió. Però abans caldrà eradicar algunes d'aquestes pràctiques. Jo almenys considero que cal eradicar-les. No, una roda de premsa per sí sola no és notícia, i no, una roda de premsa d'una institució per sí sola no ha d'anar per davant de tots "perquè sí".

Que quedi clar que això ho dic en qualitat d'experiodista, ja que ahir mateix vaig cloure la meva estada en un mitjà. Aquestes coses, treballant, és impossible dir-ho si no vols ser amonestat. Permeteu-me, doncs, assaborir aquests moments de felicitat, perquè duraran poc!

divendres, 13 d’agost de 2010

Pensem-ho bé: la independència ens farà lliures?

Davant la pintada "Cap estatut no ens farà lliures" present a algunes parets de Tarragona i davant l'auge de l'independentisme transversal em sorgeixen alguns dubtes sobre el discurs que fan servir tots plegats.

Es barregen dades econòmiques tretes de vés a saber quins estudis, de vés a saber quines balances fiscals, de vés a saber quines estadístiques. Aquesta mateixa setmana sortia una notícia que deia que totes les comunitats autònomes devien a l'Estat espanyol una sèrie de fons que havien demanat i que depenien dels impostos que recaptessin. L'única que no en devia, la Comunitat de Madrid. Però per què? Doncs perquè Madrid no necessita demanar diners per a infraetsructures: ja les fa l'Estat passant-les com a "obra de l'estat per a l'estat"; perquè a Madrid és on hi ha la seu del govern; perquè... bé, per tot allò que diuen els d'Òmnium, Reagrupament, Solidaritat Catalana, Cercle Català de Negocis, etc. Les "dades" que justifiquen la independència. I no nego que siguin certes, car totes tenen certa lògica i és quelcom que podem palpar als nostres carrers plens de deixalles, voreres amb rajoles trencades, edificis sense obrir-se perquè encara no s'han traslladat les competències...

Però realment aquesta "nòmina catalana" (nòmina d'un treballador més el seu percentatge del dèficit fiscal) pot arribar a ser real algun dia? O tot plegat depèn del model d'Estat, o més aviat, del model de societat?

Em fa bastanta por el lema "ni esquerres, ni dretes, independència", tot i no confessar cap de les dues primeres. A les eleccions, ara hi aniran tots juntets (seria increïble que no fos així) i muntaran una coalició en què uns pensaran una cosa i els altres una altra. La independència no arribarà el novembre de 2010, perquè no hi haurà 68 diputats independentistes d'una sola formació o de diverses. Llavors què? Quatre anys tocant-se la "xona" marcant paquet per acabar la legislatura següent o bé a Esquerra o bé a Convergència, tal com va fer Àngel Colom.

I aquest lema em fa por sobretot perquè unes setmanes abans de les eleccions hi haurà la Vaga General. No m'estranyaria que sorgís alguna declaració d'aquests transversalistes dient: "nois, la independència és ara la nostra lluita, deixem les vagues!". I sí, treballarem per la independència... si la salut ens deixa. Amb la reforma laboral (ja aprovada) els joves seguirem treballant en pràctiques fins a l'eternitat i, si algun dia ens agafen amb contracte fix, quan la crisi sistèmica torni a aparèixer, ens fotran un cop de peu al cul i ens pagaran dos rals per les molèsties. I llavors tindrem temps per treballar per la independència. El problema potser, però, serà que ens morirem de gana abans d'aconseguir-la.

Vull que consti que, en qüestions puntuals, em barallo per la transversalitat. Però pensem-nos-ho bé: la independència és una fi o un mitjà? I si tots anem barrejats perquè si no no aconseguirem aquesta fita, com ens ho plantegem? Quin discurs fem anar? Perquè el de les xifres comença a fer pudor a imbecil·litat.

dijous, 12 d’agost de 2010

Tabús que fan gràcia a les converses de la consulta

Som al 2010. Quan era petit, creia que l'any 2000 tots aniríem amb trajos metàl·lics futuristes i que travessaríem les ciutats en tubs extrets de Futurama. El que no em plantejava era com seria la societat, quins rols hi hauria, si la religió encara existiria...

Quan era petit, també, la religió era inexistent entre els joves. La gent nascuda aquí de la meva generació, i sempre parlant del meu entorn, no creu en cap déu, no creu en cap Papa, no creu en cap historieta inventada.

Ara tornem al 2010. Què tenim? Tenim una societat basada en els rols d'home i de dona. L'heterosexualitat segueix sent la norma. L'homosexualitat segueix estigmatitzada fins i tot pels mateixos homosexuals. Els transsexuals no han experimentat cap canvi en la seva relació amb l'entorn. Els joves, adolescents espanyols o d'origen sud-americà i alguns de catalans també, van o bé amb rosaris o bé amb cadenetes d'or o de fusta. Formo part d'una generació de descreguts i, a banda i banda, envoltada de devots.

Laïcització? Cada cop hi ha més centres religiosos en forma de mesquites i es mantenen les esglésies amb més o menys afluència. Les mostres de fe ja no són al carrer ni als centres, però. Són en la intimitat, per guardar unes certes aparences i perquè al cap i a la fi amb tanta sopa de lletres és impossible que algú es pronunciï sense que l'altre no es queixi. S'accepta el cas del Ramadà com a exemple il·lustratiu (no al radicalisme religiós, però bé que la setmana santa és festa).

La gent, sorprenentment, en ple segle XXI, s'escandalitza encara en veure sexe. Les relacions a l'aire lliure (recollidets) alarmen els més progres i fan exclamar la resta. I quan és la veïna? Doncs llavors toca enriure-se'n i parlar-ne a esquena seva a la consulta del metge, com la veïna de Valls que de sobte decideix guanyar uns calés exhibint-se en un web pornogràfic.

Tanmateix, allò que m'estranya més és la mala consideració que té una parella amb diferència d'edat. Els grecs tenien els seus aprenents, els reis tenien les seves esposes de conveniència, els artistes tenen les seves muses... En la història, sempre han sigut presents diverses figures elitistes a les quals se'ls "permetia" (tot establint el tòpic corresponent) aquest tipus de relacions. Si hom s'enamora d'algú amb uns quants anys avall o amunt és, doncs, un aprofitat, la relació esdevé supèrflua als ulls de la societat.

Comptem amb molts tabús. Creiem que som una societat moderna, però espero que per allà el 3010 hàgim aconseguit ser una societat sense rols de gènere, sense estigmatitzacions ni discriminacions. Sense tabús. I, si no, doncs no passa res, perquè tampoc viuré tant com per lamentar-me'n.

dissabte, 31 de juliol de 2010

Ateneu Llibertari Alomà

Recordo el dia de la inauguració de l'Ateneu Llibertari Alomà. Va ser l'any passat, quan de sobte apareixien noves coses a Tarragona i a Catalunya en general, com ara el mateix Ateneu, la CUP de Tarragona o Reagrupament. Vaig assistir personalment a una presentació plena de gent, vaig demanar la butlleta de soci i vaig marxar. El fet de no conèixer el posicionament que tenien vers la independència no em va acabar de convèncer, però el cas és que des de llavors els he seguit amb molt de gust, tot i no haver-hi tornat més enllà d'algun acte que han fet al carrer i d'espais on hem confluït. Aquest vídeo de sota explica, a partir del 20:40, una mica què és aquest Ateneu. Felicitats pel temps que hi heu dedicat i a seguir així, calen més casals i més ateneus i, si pot ser, fora de la Part Alta!

Enllaç: http://tac12.xiptv.cat/programa/162/culs-inquiets?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

dimecres, 14 de juliol de 2010

Mobilització de classe

Quan anàvem a l'escola, al parvulari, ens posaven segons com volien en diverses aules, tots repartidets, i cada aula tenia un nom. Hi havia els conills, les granotes, les gavines, els gats, etc. Certament, tenien una fixació amb els animals, però el cas és que ja des de ben petits ens separen. És per un sentit pràctic, però el cas és que els éssers humans tendim a classificar-nos segons casualitats de la vida. "Mira, aquell, un comunista de pa sucat amb oli, que va amb Vans i no ha llegit Marx!", "ostres, i mira aquell altre, un anarquista que no respecta ni a sa mare!", etc.

Un dia, apareix el liberalisme i posteriorment es consolida l'ideal capitalista, tal com si parléssim fredament d'un bolet que va creixent i amb el temps es fa ben bonic, un bolet d'aquells verinosos amb les taques vermelles i que sembla un paraigües. Els que anys enrere havien estat pagesos esdevenen morts de fam passejadors professionals dels carrers de les grans ciutats perquè l'Estat, una figura recent, els ha près el seu mitjà de subsistència: les terres comunals o directament les seves terres. D'allò en comencen a anomenar classes populars o classe obrera, un sector de la societat pobra i sovint analfabeta.

Arriben un altre dia quatre fills de papà i, després d'algunes experiències puntuals i d'haver llegit un paio que es deia Karl Marx, un altre que es deia Engels, un altre que es deia Bakunin i un altre que es deia Kropotkin, munten ateneus, llocs de debat i federacions de treballadors. Alguns més professionals que d'altres, s'anomenen a si mateixos sindicats: no és res nou, el que abans eren gremis més endavant seran sindicats tot i funcionar d'una altra manera.

Així passen els anys i es consolida encara més el capitalisme i el consumisme. La societat canvia, els antics sindicalistes que anaven d'alternatius ara hi segueixen anant, però ben vestits, amb una rentadora, una assecadora i una bona televisió. Revisen les tesis i diuen que ells en allò hi han de guanyar diners, que ells volen ser delegats sindicals per dedicar-s'hi tot el dia i no perdre temps treballant.

Aquests també s'autoanomenen sindicats, però per molt combatius i assemblearis que siguin, ja han perdut: tenen representació als òrgans que els cedeix l'empresa, tenen delegats sindicals que vaguegen més que treballen i perden tota coherència en els ideals que reivindiquen.

D'aquesta manera és com arriben les noves generacions que volen mobilitzar les classes treballadores o com se li vulgui dir i es fixen en els sindicats. Veuen que tenen milers d'afiliats, però per una raó inexplicable segons ells no aconsegueixen que s'hi impliquin.

Oh, misteris de la vida. Potser és que els sindicats, independentment de la seva manera de fer i de la seva ideologia, no poden mobilitzar ningú. Potser és que no entenem aquesta societat perquè hem acceptat decisions que no són correctes. Potser és que volem anar de puristes quan naltros som els primers reformistes.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Mariners mercants catalans celebrant la victòria d'Espanya al Mundial

No trobo cap altre moment millor que aquest per explicar l'origen d'Espanya. Després d'un cap de setmana mogudet (manifestació TC i victòria d'Espanya al mundial), puc afirmar que avui la CAC és més catalana que mai.

I per què? Doncs perquè dissabte els catalans van anar a manifestar-se amb senyeres i estelades amb les quatre barres, un símbol molt nostrat. I diumenge la gent va celebrar la victòria d'Espanya amb senyeres de la Marina mercant catalana!


El concepte "Espanya" prové dels la "Hispània" dels romans. Els pobles de la península ibèrica s'autoanomenaven espanyols en front d'altres potències de més enllà dels Alps o del Mediterrani. Amb el pas dels segles, Castella es va anar fent gran i més gran i el domini de facto sobre la resta de regnes s'anava consolidant. És així com comencen a integrar altres regnes i territoris per la força i per l'engany, fins que arriba el moment de Portugal, aquell regne que havia combatut amb Espanya per la colonització de les Índies i que per manca de descendència és heretada pel rei espanyol al segle XVI. Llavors arriba la guerra, el corpus de sang, Catalunya sota el jou de França, la pèrdua de Catalunya Nord... i la independència altre cop de Portugal. Aquests darrers, els únics ibèrics que, tot i anomenar-se Espanya ja des de temps antics, aconsegueixen marxar de Toledo.

Amb tot plegat, França inicia el camí dels Estats. La unió dinàstica de la Corona d'Aragó i el Regne de Castella que després de 60 anys de la independència catalana es mantenia gairebé intacta es converteix en allò que en diem avui Estat Espanyol. La guerra de successió del monarca Carles II finalitza amb el Tractat de Nova Planta que pretén imposar l'estat sobre el regne, "modernitzar-se" i unificar tots els territoris que llavors se seguien anomenant, a nivell geogràfic, Espanya. La Corona perd tota autonomia, i Espanya busca un símbol.

És així com de sobte la monarquia ja instal·lada a Madrid agafa una bandera que abans de la conquesta havia pertanyut a la Marina Catalana. Li treuen el fons groc i curiosament un símbol que significava el poder de la Corona esdevé el de l'opressió al poble català i aragonès. A la República, per treure-li una mica de pols, li van posar una franja lila substituint la roja. Això no té cap altra raó que la voluntat de Castella de tindre alguna cosa a dir fins i tot en el símbol.

Per tant, felicitats a tots els catalans que aquest darrer mes han penjat la bibarrada al carrer. Han demostrat la seva catalanitat tot i no saber-ho, i això és el que els sabrà més greu.

Més informació aquí (en català) i aquí (en espanyol)