diumenge, 31 de gener de 2010

Descàrregadirecta.com, DDTotal.com i Compartim.cat

Des de fa ja un temps existeixen aquests tres portals. Us en faré un breu resum de tots i cadascun d'ells i us animo a què els feu servir ja que són l'embrió d'alguna cosa més potent que podria arribar a ser i que certament necessitem:

- Descàrregadirecta.com: semblant a taringa, cada usuari inicia una conversa on hi penja els enllaços de descàrrega directa de tot allò que ens pugui semblar atractiu, des de programari fins a música, però el més important són les pel·lícules i les sèries a les quals podem accedir mitjançant aquest portal que per sobre de tot fomenta la participació dels visitants.



- DDTotal.com: encara en funcionament, però a poc d'extingir-se ja que els mateixos creadors van crear descarregadirecta.com en veure que no rutllava, es tracta d'un intent de seriesyonkis a la catalana.


- Compartim.cat: t'agrada entendre la música que sents? aquest portal recull tots els enllaços per baixar-se els discos de música feta en català d'arreu dels Països Catalans. La majoria és música actual ja que qui ho porta és un grup de joves aficionats a la música dels diversos estils. Amb més de cinc-cents discos, veuen perillar els enllaços i animen a tothom que vulgui qualsevol d'aquests que se'ls baixi ja perquè poden ser boicotejats pel servidor. Tot i que ens els posa a la nostra disposició, recomana que els comprem ja que la música en català només ens té a nosaltres com a clients i sense les vendes es fa difícil potenciar-la.

Tot plegat, com podeu veure, són reculls d'enllaços desperdigats per la xarxa en diversos servidors i en diversos webs. Així es fa més fàcil accedir a una cultura catalana que amb les noves tecnologies encara està més espanyolitzada que mai.

Espero que us hagin servit i arreveure!

dissabte, 30 de gener de 2010

Compte! La Barcelona ecosocialista vol recuperar Tarragona!

Des de fa un temps ençà, a ca n'Iniciativa s'estan posant les piles a la nostra estimada ciutat, Tarragona. Efectivament, no tenen representació (els va faltar un ínfim 0'2 o 0'3%) després d'un temps de ser-ne fixos, però és el que passa quan sofreixes durant més d'una dècada governs corruptes i conservadors (o, com dirien ells, da dretas) formats indiferentment per CiU i pel PP. Les masses, cansades de plans urbanístics que malmetessin el territori, van decidir el 2003 que ja n'hi havia prou. Però després que el senyor Ballesteros (PSOE) anunciés unes hores abans del recompte electoral que havien guanyat a Tarragona, CiU i PP finalment van poder sumar i es van quedar fora. I jo, llavors, no sé si innocentment, me'n vaig alegrar. Aquella va ser la pitjor legislatura per a la història "democràtica" de Tarragona, però realment en aquell moment vaig pensar "mira, foteu-vos, per anar de xulos!". Podríem pensar que tenia 14 anys i que encara no en sabia prou, però realment en sabia molt: tots són iguals i, cas per cas, que guanyi el que em caigui millor.

Quatre anys més tard, ICV va presentar-se a les eleccions municipals amb més de 5.000 vots sota el braç i amb un 8% dels votants. Ara bé, després de 4 anys d'un govern CiU-PP, l'alternativa era clara: PSOE. Dic que era clara perquè realment s'ho van treballar per aconseguir l'alcaldia que havien perdut en els darrers instants quatre anys abans. Gairebé tot el vot de les esquerres va anar a parar al PSOE (va ser l'únic partit que va pujar) i els 2.000 vots que va perdre ICV van anar a parar als sociates. Així que es van quedar fora, tot i la baixa participació (d'un 60 a un 53%). Segons el meu entendre i el de molts, per votar la còpia, votem l'original.

Suposo que per als Herreres, Pis i companyia això seria una catàstrofe. Perdre la capital!!!! Ells, que són tan de barris!!! Però no, els barris feia temps que havien deixat de ser comunistes, ara tan sols eren del PSOE, ja que els organitzaven dinars i berenars (i els organitzen) gratuïtament. Amb això no vull dir pas que a ca n'Iniciativa siguin comunistes, potser se'n consideren, però l'experiència em diu que no pas. Així que passat un temps es devien reunir els senyors dirigents verds i akuluxistas da dabò i devien decidir que Tarragona s'havia de recuperar. Davant la crisi de lideratge evident del senyor Lluís Balart (abans la Dolors Comes sí que havia arrossegat gent), van agafar una dona del CNL anomenada Arga Sentís. Una molt bona dona que transmet bon rotllo pels porus i que està lligada a la societat civil tarragonina. Una bona tria.

La van presentar el senyor Herrera i d'altres dirigents d'ICV o d'EUiA a la sala de graus de la URV i era tot ple. No sé d'on sortien tants fanàtics ecosocialistes, però és el que passa quan fas venir tota la cúpula del Camp.

A partir d'aquí, i ja anteriorment però en menor mesura, sorgeixen "xerrades", "col·loquis", "conferències", etc. algunes d'elles conjuntament amb algunes entitats que els són properes. S'estableix una certa regularitat i el que abans era notícia, que vingués l'Herrera a Tarragona, esdevé normalitat. El Daniel Pi? Un assidu. I compte que no comencin a vindre el Romeva (de Brussel·les) o el Saura! Bé, el Saura no, els causaria mala imatge, ja són ben intel·ligents, ja.

El que passa amb tot això és que no acaba de quallar. Amb una manca flagrant de joventut entre les seves files, però amb molt de ressò als mitjans i amb molts calés per gastar com vulguin en lloguer de sales, contractació d'alliberats, etc. no arriben a la gent. Ahir, a la sala d'actes del Museu d'Art Modern de Tarragona, només hi havia una vintena de persones, la majoria de les quals ja presents a la xerrada de la setmana anterior a la sala d'actes de l'Ajuntament de Tarragona amb una assistència si fa no fa bastant semblant. No aconsegueixen mobilitzar, aquesta és la realitat. L'escepticisme que domina en vers un partit que, no ho oblidem, és al govern de la Generalitat, que és l'encarregat de dues conselleries que gaudeixen d'una polèmica permanent (Interior i Medi Ambient), no deixa que la gent es cregui tot el que diuen.

I jo, que sóc de la CUP, un partit que pot semblar a primera vista (tot i que no sigui així) que hi compartim marc ideològic, m'ho miro de reüll. Perquè, sí, no arrosseguen gent, no omplen sales, no arriben a ningú més que als convençuts o a l'èlit moderna tarragonina, però ells tenen calés. I naltros no. Tenen la capacitat de fer una campanya electoral increïblement bona i naltros no.

No vull contraposar ICV i CUP perquè trobo que són dos marcs electorals diferenciats (a les capitals on hi ha CUP, ICV no desapareix), però realment me n'adono de les ànsies de poder que hi ha dins d'Iniciativa en vers Tarragona. I és que si a la presentació de la candidata Arga Sentís diuen "a Tarragona cal que ICV tingui representació" no és per caprici! Realment és que creuen que cal que ICV tingui representació a Tarragona, per a ells és vital de cara a la Generalitat!

dijous, 28 de gener de 2010

Desitjaria no haver de fer-ho

A causa de la facilitat amb què els trastos de les noves tecnologies es fan malbé, fa poc he hagut de fer el pas per canviar-me definitivament el mòbil. 3 anys amb el mateix no perdonen, tot i que a mi ja m'agradava el que tenia.

El cas és que ahir vaig anar a comprar el que seria el seu substitut. Calia que fos alliberat, així que al lloc on havia de comprar-lo ja era prou limitat. La botiga triada, una de la Rambla Nova al costat de la llibreria Adserà que té al rètol la marca de Movistar (els de Tarragona és possible que la situïn). Vaig entrar-hi i després d'una cua previsible em van preguntar què volia.

- vinc a comprar un mòbil alliberat.
- ¿qué?
- un mòbil alliberat.
- (el meu xicot) un móvil libre.
- sí, ya, ya le había entendido. ¿Alguno en concreto?
- el més barat.

Me n'ensenya un de 39 euros que amb prou feines tenia les xifres per clicar-hi, i després un de 49 prou decent i normalet. Finalment em quedo aquest. Quan ja m'havia decidit, amb l'empanada mental que provoca acabar d'aixecar-se, li pregunto:

- perdona, té el menú en català?
- ¿en catalán? ahora lo pregunto.

La seva companya fa cara plana i no en treiem l'entrellat. Li dic que és igual que ja ho miraré a casa. Marxo i al cap d'unes hores arribo a casa i ho miro. No, no el tenia. Abans en llengües tan properes com el rus o el polonès que en català. Decideixo tornar l'endemà i canviar-lo per algun que el tingui. Si cal, pagant alguns euros més.

L'endemà, torno a la botiga i després d'una altra cua previsible em dirigeixo a la dependenta de la cara plana educadament:

- ahir vaig vindre a comprar un mòbil i vinc a canviar-lo.
- no se acceptan devoluciones.
- això on ho posa?
- política de empresa, no se pueden devolver móviles usados.
- però jo no veig cap cartell que ho posi. A més, només ha passat un dia.

Després d'uns instants d'incertesa, em fa la pregunta:

- ¿por qué quieres cambiarlo?
- perquè no té el menú en català.
- ya sabías que podía no tenerlo.
- no, no em vau dir ni que sí ni que no. Vaig comprar-lo i vaig provar-lo a casa. No ha passat ni un dia.

[...]

- ¿y lo quieres de precio igual o superior?
- m'és igual mentre tingui el menú en català, però el més barat millor.

Truca a l'empresa central per demanar informació sobre quins mòbils tenen amb el menú en català...

- tienes el Nokia XX (no en recordo el número), cuesta 120 euros.
- i no en tens de més barats?
- en catalán no.

M'ho penso, però no estic disposat a pagar 120 euros (el doble que l'anterior) per un mòbil.

- i els diners no me'ls pots tornar, no?
- no.
- doncs em quedo aquest (el que ja tenia).

Total, he sortit de la botiga emprenyat. Per què? No entenc el castellà o l'anglès? Sí. Però mentre els castellans i els anglesos (i els polonesos, no ens n'oblidem!) poden anar a comprar un mòbil sense preocupar-se sobre temes lingüístics, als altres se'ns ha d'encendre el llum a última hora perquè no havíem previst que potser el català no seria a la interfície. Efectivament, els darrers mòbils (des de fa uns quants anys, ja) que havia tingut posseïen l'opció de català. Però aquest no. A elteumobil.cat pots veure quins hi són, de totes les marques i de totes les operadores. Però en aquesta botiga tenien ganes de fotre, així que si algú em pregunta a quina botiga anar a comprar mòbils, li recomanaré que a aquesta no. No ja per no tindre un estoc ampli d'aparells, sinó per l'atenció pèssima i per la poca sensibilitat cap a un tema que és la llengua. Sí, són treballadores, però també persones. I amb persones així no cal tractar-hi, per molt que el seu treball sigui precari o no ho sigui, se me'n refot.

Per tot plegat algú em podria titllar de freak o fins i tot de nazi-feixista (sí, els insults són lliures i ignorants), però res més lluny de la realitat. Desitjaria viure en un món en què la meva llengua no hagués de ser defensada per ningú en concret. També desitjaria viure en un món en què reivindicar aquestes coses no fos vist com "estrany" o "de flipat", però això ja seria massa demanar.

dimecres, 27 de gener de 2010

'El Nota', un valor en alça al rap nacional

'El Nota' és un grup de rap que va sorgir al mateix temps que d'altres grups de rap en català. Prèviament cantaven en castellà, però en veure l'èxit d'At Versaris o d'altres experiments, alguns com El Nota s'hi van sumar tot i provindre d'una ciutat (Cornellà de Llobregat) amb un ús del català si més no poc notable. Us deixo, primer de tot, el darrer (i primer) videoclip que han produït fa poc per a la seva cançó més emblemàtica segurament del disc "Anem a fer-ho fàcil", KNY.



Si voleu saber més d'aquest grup, podeu baixar-vos els discos aquí:


Però, recordeu, la cultura és lliure i ells han de viure, així que si teniu una economia que us permeti comprar un simple disc de música, feu-ho. La música en català, sobretot, requereix el nostre ajut.

dimarts, 26 de gener de 2010

Les evidències del cinema i del bilingüisme

Sovint em canso de discutir certes coses que trobo evidents. Trobo evident, per exemple, que els espanyols són uns genocides i uns imperialistes, que el català és l'única llengua del país i que aquest sistema econòmic i social s'esfondra.

Així, quan surten articles d'opinió relacionats amb la suposada llibertat dels xiquets a l'hora d'escolaritzar-se en la llengua que els seus pares vulguin (ei, quina llibertat?), o en la discriminació claríssima que pateix el castellà a casa nostra (tan de bo fos així, més que n'hauria de patir), ja ni goso respondre. Potser fa uns quants anys hi hauria picat, però realment quan discuteixes sobre un tema sols donar-li encara més importància. És cert que hem de defensar els nostres drets, per això aquesta postura només la prenc quan veig que aquests estan amenaçats. Quan són quatre freaks, els ignoro, que el temps, diuen, és or, i estem en crisi.

També considero evident que el cinema a Catalunya i als Països Catalans ha de ser en català. Ja sigui doblat o subtitulat, però en català. I és que parteixo de la base que la llengua dels catalans és el català, tal com indica aquest gentilici. Que hi hagi 300 llengües als nostres carrers no vol dir que tot s'hagi de posar en totes aquestes llengües. És més, si ho féssim, podríem arribar a crear 300 societats diferents, la qual cosa em sembla molt progre, però poc eficient no només econòmicament sinó pel que fa a la convivència d'aquesta mateixa societat.

El català, la llengua comuna. El castellà, tan estranger com el francès o l'italià. Sí, són llengües germanes en tant que provenim de la mateixa arrel i, fins i tot, hi convivim. Però res més. I sí, és imposició, diguem-ho clar. És imposició d'una societat que, en cas de creure-s'ho, tindria autoestima i deixaria els prejudicis cap al que és propi per als altres.

dissabte, 23 de gener de 2010

El ciutadà apoltronat davant del polític apoltronat

Fa uns quants mesos que no escric en aquest blog, però m'ha fet gràcia continuar ja que amb més de 100 entrades seria una pena que de cop deixés d'existir. A més, he de confessar que dins d'aquesta lògica del blog com a manera d'auto-satisfer-te (sexualment, potser), he vist que tinc set seguidors (el darrer cop n'eren tres). No sé què us haurà cridat l'atenció d'aquesta llibreta, com dirien els de l'IEC (blog no pas bloc), però prometo retornar-vos la confiança que hi heu dipositat.

Aquesta primera entrada del 2010 vull dedicar-la al ciutadà apoltronat. Arran de la meva "frenètica" activitat (per dir-ne alguna cosa) en els darrers anys en política he pogut observar unes certes contradiccions. Jo, com a llibertari, renuncio a què un superestrat em resolgui els problemes, és a dir, tinc una autonomia suficient perquè ningú (desconegut, s'entén, al cap i a la fi els éssers humans som éssers socials) m'hagi de treure les castanyes del foc. Alhora, al meu voltant veig com diversos aspectes de l'actualitat desperten l'ànsia crítica del poble que, amb tot el dret del món, afirma que "els polítics són uns apoltronats, no foten res més que fotre't". Un exemple clar seria la política cultural de l'Ajuntament de Tarragona. Certament, a Tarragona hi ha una gran producció cultural per part d'associacions i de particulars, però... no compta amb espais, diuen. Paral·lelament sorgeixen ateneus, casals, etc. que pretenen ocupar aquest buit. Però la gent no s'hi mou. Demana cultura, oci, però no participa per organitzar-ho o per crear-ho. Confia, ingenuament, en què el paio a qui va votar fa uns quants anys, en aquest sistema tan democràtic que només et deixa "decidir" un cop cada quatre anys, li doni tot fet i mastegat.

Sí, cobren una morterada. Treballar en un lloc de responsabilitat a l'Ajuntament et suposa no baixar el teu sou dels 30-40.000 € anuals, quan molts no arribem als 10.000€, i això sense comptar tots els que t'ajuden (assessors, secretaris, sub-secretaris, vice-secretaris, etc.) i d'altres càrrecs que puguis ocupar paral·lelament. Però un dia té 24 hores i, amb el sou que tenen (i que naltros permetem que tinguin), en romanen 10 tocant-se els collons i 10 més anant a fer un cafè al bar o a xerrar. N'hi haurà que s'ho treballaran, però generalment no és així, és a dir, poc pot fer un únic treballador quan l'estructura creada no rendeix.

Confien en ells, deiem. Ingenuament. És una valoració personal. Només han anat a una manifestació d'aquelles del Sindicato de Estudiantes en què si no hi anaves feies classe (allò de la vaga, però frivolitzada). La seva activitat setmanal en el temps lliure és anar de compres, al cinema o a prendre una cerveseta amb els amics. Ignora que cada setmana, a la seva mateixa ciutat, centenars de joves i no tan joves s'estiguin movent de manera altruista per canviar les coses i perquè no pugui dir "Tarragona és una merda, no es pot fer res".

Davant el polític apoltronat, el ciutadà apoltronat que deixa que el polític sigui apoltronat. No és un problema de la classe política que les coses no funcionin adequadament. És un problema de la societat en general, que deixa que les responsabilitats recaiguin en uns pocs i que li donguin tot mastegat.

L'any passat, en una recollida de signatures de la Plataforma pel Dret a Decidir (per Sant Jordi), vaig aturar-me a la paradeta del Partit Socialista Obrer Espanyol-delegació Catalunya-subdelegació Tarragona. Em vaig dirigir a un vell conegut de classe membre de les Joventuts Socialistes i li vaig dir: "no penseu anar a signar pel dret a decidir? no sou demòcrates?". Em van etzibar que "cada quatre anys ja decideixes quin futur vols, els que voleu la independència voteu ERC i ERC no té majoria". Jo, esmaperdut, vaig creure que era broma, però ho deia de debò.