dissabte, 23 de gener de 2010

El ciutadà apoltronat davant del polític apoltronat

Fa uns quants mesos que no escric en aquest blog, però m'ha fet gràcia continuar ja que amb més de 100 entrades seria una pena que de cop deixés d'existir. A més, he de confessar que dins d'aquesta lògica del blog com a manera d'auto-satisfer-te (sexualment, potser), he vist que tinc set seguidors (el darrer cop n'eren tres). No sé què us haurà cridat l'atenció d'aquesta llibreta, com dirien els de l'IEC (blog no pas bloc), però prometo retornar-vos la confiança que hi heu dipositat.

Aquesta primera entrada del 2010 vull dedicar-la al ciutadà apoltronat. Arran de la meva "frenètica" activitat (per dir-ne alguna cosa) en els darrers anys en política he pogut observar unes certes contradiccions. Jo, com a llibertari, renuncio a què un superestrat em resolgui els problemes, és a dir, tinc una autonomia suficient perquè ningú (desconegut, s'entén, al cap i a la fi els éssers humans som éssers socials) m'hagi de treure les castanyes del foc. Alhora, al meu voltant veig com diversos aspectes de l'actualitat desperten l'ànsia crítica del poble que, amb tot el dret del món, afirma que "els polítics són uns apoltronats, no foten res més que fotre't". Un exemple clar seria la política cultural de l'Ajuntament de Tarragona. Certament, a Tarragona hi ha una gran producció cultural per part d'associacions i de particulars, però... no compta amb espais, diuen. Paral·lelament sorgeixen ateneus, casals, etc. que pretenen ocupar aquest buit. Però la gent no s'hi mou. Demana cultura, oci, però no participa per organitzar-ho o per crear-ho. Confia, ingenuament, en què el paio a qui va votar fa uns quants anys, en aquest sistema tan democràtic que només et deixa "decidir" un cop cada quatre anys, li doni tot fet i mastegat.

Sí, cobren una morterada. Treballar en un lloc de responsabilitat a l'Ajuntament et suposa no baixar el teu sou dels 30-40.000 € anuals, quan molts no arribem als 10.000€, i això sense comptar tots els que t'ajuden (assessors, secretaris, sub-secretaris, vice-secretaris, etc.) i d'altres càrrecs que puguis ocupar paral·lelament. Però un dia té 24 hores i, amb el sou que tenen (i que naltros permetem que tinguin), en romanen 10 tocant-se els collons i 10 més anant a fer un cafè al bar o a xerrar. N'hi haurà que s'ho treballaran, però generalment no és així, és a dir, poc pot fer un únic treballador quan l'estructura creada no rendeix.

Confien en ells, deiem. Ingenuament. És una valoració personal. Només han anat a una manifestació d'aquelles del Sindicato de Estudiantes en què si no hi anaves feies classe (allò de la vaga, però frivolitzada). La seva activitat setmanal en el temps lliure és anar de compres, al cinema o a prendre una cerveseta amb els amics. Ignora que cada setmana, a la seva mateixa ciutat, centenars de joves i no tan joves s'estiguin movent de manera altruista per canviar les coses i perquè no pugui dir "Tarragona és una merda, no es pot fer res".

Davant el polític apoltronat, el ciutadà apoltronat que deixa que el polític sigui apoltronat. No és un problema de la classe política que les coses no funcionin adequadament. És un problema de la societat en general, que deixa que les responsabilitats recaiguin en uns pocs i que li donguin tot mastegat.

L'any passat, en una recollida de signatures de la Plataforma pel Dret a Decidir (per Sant Jordi), vaig aturar-me a la paradeta del Partit Socialista Obrer Espanyol-delegació Catalunya-subdelegació Tarragona. Em vaig dirigir a un vell conegut de classe membre de les Joventuts Socialistes i li vaig dir: "no penseu anar a signar pel dret a decidir? no sou demòcrates?". Em van etzibar que "cada quatre anys ja decideixes quin futur vols, els que voleu la independència voteu ERC i ERC no té majoria". Jo, esmaperdut, vaig creure que era broma, però ho deia de debò.