dimarts, 26 de gener de 2010

Les evidències del cinema i del bilingüisme

Sovint em canso de discutir certes coses que trobo evidents. Trobo evident, per exemple, que els espanyols són uns genocides i uns imperialistes, que el català és l'única llengua del país i que aquest sistema econòmic i social s'esfondra.

Així, quan surten articles d'opinió relacionats amb la suposada llibertat dels xiquets a l'hora d'escolaritzar-se en la llengua que els seus pares vulguin (ei, quina llibertat?), o en la discriminació claríssima que pateix el castellà a casa nostra (tan de bo fos així, més que n'hauria de patir), ja ni goso respondre. Potser fa uns quants anys hi hauria picat, però realment quan discuteixes sobre un tema sols donar-li encara més importància. És cert que hem de defensar els nostres drets, per això aquesta postura només la prenc quan veig que aquests estan amenaçats. Quan són quatre freaks, els ignoro, que el temps, diuen, és or, i estem en crisi.

També considero evident que el cinema a Catalunya i als Països Catalans ha de ser en català. Ja sigui doblat o subtitulat, però en català. I és que parteixo de la base que la llengua dels catalans és el català, tal com indica aquest gentilici. Que hi hagi 300 llengües als nostres carrers no vol dir que tot s'hagi de posar en totes aquestes llengües. És més, si ho féssim, podríem arribar a crear 300 societats diferents, la qual cosa em sembla molt progre, però poc eficient no només econòmicament sinó pel que fa a la convivència d'aquesta mateixa societat.

El català, la llengua comuna. El castellà, tan estranger com el francès o l'italià. Sí, són llengües germanes en tant que provenim de la mateixa arrel i, fins i tot, hi convivim. Però res més. I sí, és imposició, diguem-ho clar. És imposició d'una societat que, en cas de creure-s'ho, tindria autoestima i deixaria els prejudicis cap al que és propi per als altres.