dimecres, 24 de febrer de 2010

No a la jubilació (ni als 67, ni als 65)

Ahir es van manifestar diversos sectors de la societat esperonats per les retallades en l'edat i en les condicions de les jubilacions, suposadament a causa del dèficit de la Seguretat Social. Amb tot el respecte cap als qui s'hi van dirigir i van cridar com uns més (tot i no haver-hi gaires crits), no era casualitat que només CCOO i UGT s'hi manifestessin. Fa més d'un any que eviten convocar una vaga general i segueixen amb la seva estratègia pactista que, si tot plegat servís d'alguna cosa, no hi estaria pas en contra, però no és el cas.

Doncs bé, aquests sindicats grocs (sí, impulsats des del govern i defensors de la no confrontació) demanen que la jubilació es mantingui en els 65 (llegiu entre línies: volen conservar el sistema actual) i els seus amics d'Iniciativa els segueixen com unes ovelletes amb uns quants arguments com que els "poderosos" inciten a aquest comportament del govern espanyol i que pensem que no podrem viure a partir de certa edat sense haver-nos fet prèviament cap pla de pensions. Si això ho digués algú altre, ho tindria en compte, però que ho digui aquesta gent, sincerament, puc estar-hi o no d'acord en part, però no és la manera de reivindicar-ho.

És per això que vull exposar la meva opinió sobre aquest tema tan polèmic. Primer de tot, sóc partidari del "repartim la riquesa i el treball", és a dir, sense entrar en comunismes, socialismes, anarquismes, etc. cal que ens ho repensem: si per a viure és necessari treballar (sous), necessitem que tindre treball sigui un dret estipulat per la llei i que aquest es compleixi (com el de l'habitatge...). Per tant, no té cap mena de lògica que algú faci 12 hores de feina diàries i n'hi hagi 6 darrere seu que no trobin feina. Tot plegat s'hauria de fer sense haver de renunciar als sous, i això indiscutiblement suposaria socialitzar les grans fortunes.

Just en el moment en què això es complís, estaríem parlant de jornades de treball de 4-5 hores amb les seves respectives vacances i amb les seves respectives jornades de formació per encarar altres sectors i potenciar la recerca per assolir un nivell de vida millor per als ciutadans. Per tant, començant a treballar als 25-30 anys, hom no arribaria tan esgotat als 65 i no necessitaria jubilar-se fins que el seu cos no li ho demanés. La jubilació, no ho oblidem, de la mateixa manera que és un guany social pel que fa a unes condicions de vida incrementades a partir que es compleixen els anys estipulats, també és una mesura alienadora (i perdoneu que faci servir aquesta paraula de comunicats típics marxistes) en tant que deixa la persona com a invàlida quan encara pot donar molt més de si, tot i que no tant com quan tenia 20 anys.

Entenc que aquesta postura no sigui compartida per un sector ampli de la societat, o bé perquè no hi han pensat, o bé perquè ho creuen utòpic, o bé perquè ja els va bé viure de renda.