dimecres, 31 de març de 2010

No som tan semblants, els catalans i els anglosaxons

Malgrat el que des de certs sectors de la política catalana es vulgui insinuar que hem de tirar cap a un model d'Estat anglosaxó, considero que el fet europeu, com apuntava ja en aquesta entrada de fa uns quants mesos, ens confon una mica a tots plegats. Ja que som europeus, deduïm que la cultura mediterrània és, per força, semblant a l'anglosaxona. Ara bé, quan parlem de musulmans, tant se val si són del Marroc com del Pakistan, diem que "és una altra cultura". És a dir, arribem a la paranoia que som més semblants als nord-americans que als marroquins.

Per a la universitat em veig obligat a llegir un llibre insofrible d'aquests que tenen molta palla i que en més de dues-centes pàgines et diuen el que et podrien resumir en dues. Duu per títol "Storytelling" i explica la nova tècnica d'explicar històries per vendre millor un producte, en comptes d'explicar el producte. Va lligat amb la pèrdua de credibilitat de la publicitat, i aquí se'n beneficia la política. Als Estats Units fa anys que és una manera consolidada de "vendre" tant un detergent com un president, donada la seva tendència a engrandir-ho tot, fer de tot un espectacle. Un exemple seria aquest:



Ashley, una jove nord-americana, es fa una fotografia el 2004 abans de les eleccions amb George W. Bush. Casualment, sa mare va morir en els atemptats de l'11-S. La foto corre per Internet i arriba als responsables de campanya del partit republicà, que li proposen al pare i a la xiqueta que surtin en un vídeo promocional. S'hi van gastar més de sis milions d'euros en la campanya que girava al voltant d'aquesta "història".

Ara canviem radicalment el fil: imagineu-vos el Montilla en un vídeo en el que se'l vegi abraçant una xiqueta i dient que gràcies a Déu no sé què i que surti el pare també lloant la figura del senyor més poderós del món. No. Ni ens ho plantegem, no? El cert és que per culpa de la colonització cultural anglosaxona (que, a sobre, rebem amb els braços oberts) ens trobem amb què passen coses allà que inevitablement arribaran aquí. Però no perquè sigui la nostra cultura. La nostra cultura política és: "si tu no hi vas, ells tornen", "les esquerres de debò", etc. És a dir, fem el mateix que els ianquis, però sense explicar històries, bàsicament ens basem en la confrontació d'ideals (no d'idees). En cas que arribés, però, l'eix nacional i religiós el deixaríem de banda. En una societat teòricament laica i dividida en diverses nacions, no entraria gaire bé a les llars catalanes. Caldria trobar un altre eix significatiu que, en cas de saber-lo, no el diria per aquí, no fos cas que s'apliqués aquesta tècnica.

No cal dir que la meva posició és contrària a totes dues opcions. Segurament no tenim alternativa ja que, al cap i a la fi, el menfotisme és una conseqüència directa dels sistemes partidistes i, per extensió, dels bipartidistes. No es pot fer bona política en un mal sistema. Però de moment ens queda el consòl que aquesta manera diferent de no explicar el projecte no ha arribat. Ens queden uns anys de calma. Després seran tots com aquest que us he mostrat, substituint la cara de Bush per la de Montilla i el senyor Lynn Faulkner pel Pere Gutiérrez amb la seva filla Anna.

dimarts, 30 de març de 2010

El Tarragonès també decideix

Tot i ser en una comarca, el Tarragonès, la raó de ser de la qual és purament la capital, Tarragona, per un moment deixeu-me que el marc territorial de l'entrada sigui aquesta. Hem d'acceptar que la fama de la nostra comarca -poc mobilitzada, contaminada, suburbi de la capital- és si més no prou certa. Però parlo de suburbi i, realment, no hi ha bidireccionalitat: la gent dels pobles va a parar a Tarragona i els tarragonins no sabem ni quins pobles hi ha al nostre voltant.

Amb les onades de consultes s'ha vist clarament com ens costa d'arrencar. Ara, però, han sorgit diverses comissions locals que a mi particularment em fan sentir orgullós de la meva terra. No hi són tots, però sens dubte aquest 25 d'abril el Tarragonès sortirà al mapa de les consultes gràcies a gent treballadora que ha volgut que el seu poble o ciutat no en quedi al marge. I això que, a diferència d'altres llocs, no s'ha muntat cap infraestructura comuna (Baix Camp Decideix, Penedès Decideix, Baix Llobregat Decideix, Bages Decideix, etc.).

A continuació us poso una taula amb tots els municipis (taula i dades extretes de la viqui). Els enllaços, als webs de les comissions. Participeu-hi!

Altafulla 4.415
Catllar, el 3.751
Constantí 6.183
Creixell 2.952
Morell, el 2.855
Nou de Gaià, la 461
Pallaresos, els 3.538
Perafort 996
Pobla de Mafumet, la 1.734
Pobla de Montornès, la 2.568
Renau 88
Riera de Gaià, la 1.453
Roda de Barà 5.586
Salomó 445
Salou 23.398
Secuita, la 1.363
Tarragona 134.163
Torredembarra 14.524
Vespella de Gaià 379
Vila-seca 18.678
Vilallonga del Camp 1.631

A més, al Baix Gaià es van fent reunions de les diverses comissions i ja a l'inici de tot plegat es van aprovar als diversos consistoris mocions de suport a les consultes populars sobre la independència. En total, 7 dels 21 municipis tenen una comissió organitzadora. I això, en una comarca com la nostra, podem considerar que és tot un èxit.

La participació és la clau

Em permeto el luxe d'iniciar una nova etapa estilística al blog per parlar de la participació ciutadana i, sobretot, de la implicació. Aquest cap de setmana he tingut el goig d'assistir a dues iniciatives interessants: dissabte, al Centre de Lectura de Reus, s'hi feia una jornada de formació de voluntaris (comunicació, informàtica, logística/campanya i jurídica) per a les consultes populars; diumenge, la CUP encetava les seves jornades de realització participativa del programa marc per a les municipals 2011 al Teatre Principal de Valls.

Tot i no ser intel·lectualment gaire estimulants (està clar que no estaríem parlant de congressos sobre l'astrofísica), sí que és positiu en tant que pots dir la teva sobre el que s'està parlant i, a més, pots resoldre els dubtes que tinguis sobre l'organització amb la qual estàs col·laborant (Coordinadora Nacional de les consultes o les Candidatures d'Unitat Popular). En general, tots dos projectes ja són de per sí (depenent també de la dinàmica de les assemblees locals) molt participatius. De fet, crec que no podria (ja en tinc males experiències) ser en un lloc on no puc debatre ni tampoc que no em tinguin cap mena de confiança.

No em mal interpreteu, no estic fent pas apologia de totes dues iniciatives, però trobo que és evident que en una societat plena de desafectats polítics i de masses adormides fer participar la gent, implicar-s'hi, és la manera més honesta i alhora més difícil d'arribar-hi. No per res en concret, sinó perquè aquesta societat té moltes contradiccions i una d'elles és queixar-se i no fer res per arreglar-ho. Per això la CUP no creix al ritme de Reagrupament o de la resta de partits/associacions que funcionen d'una manera tradicional (líder/súbdits). I per això, de consultes, només se n'han muntat a gairebé la meitat dels municipis del país (a l'espera que, per fi, les illes balears i pitiüses també n'organitzin).

Per això us dic a tots: voleu una consulta popular sobre la independència a Tarragona? Voleu decidir sobre tot el que us afecta? Voleu poder votar una alternativa que no res té a veure amb la plana política actual tarragonina? Voleu que l'independentisme i l'aposta veritable per la justícia social segueixin fora del consistori?

Participeu, impliqueu-vos, collons!

dilluns, 29 de març de 2010

No ens cal una setmana específica per ser egòlatres

Ahir començava oficialment allò que en diem Setmana Santa. Perdoneu-me si m'equivoco, ja que sóc dels que als misteris els anomenem carrosses i a la professó (no processó), seguici (tal com si estiguéssim parlant d'un carnestoltes amb figures tradicionals). Aquests darrers dies mentre passejava pels carrers em sentia coaccionat. La gent duia rams i coses grogues que, des de sempre, m'he qüestionat de què servien. No ho sé, no heu tingut mai la sensació que no sou com hauríeu de ser, ja que la resta semblen d'un planeta d'on tu òbviament no provéns? D'acord, no són gaires paradetes a la Rambla Nova de Tarragona o a la Plaça del Pati de Valls, però jo en aquests moments penso que la societat deu estar molt fracturada quan jo ni sé per què serveix allò que venen, mentre ells paguen una fortuna durant aquesta Setmana Santa per vestits, rams, dinars/sopars de confraria, misses en honor a..., etc. De tots els meus coneguts, en una ciutat tan devota com Tarragona, només en sé d'un que participi en un misteri i ho fa per tradició familiar.

És clar, veient això, podríem pensar: oh, però és que són minoria. Potser a ciutats més lligades amb la indústria que amb l'església, sí, però a Tarragona passa això:

He de reconèixer que fins ara sempre havia viscut en el meu núvol d'una Tarragona dominada per una màfia abstracta i alhora concreta formada per gent dins del PSC, de CiU i de la Caixa Tarragona.

La ciutat de Tarragona, com pot ser el cas d'altres ciutats de països a qui gosem titllar de 'subdesenvolupats', compta amb una professó que, alhora, té la col·laboració de l'Ajuntament en diversos punts:

- gratuïtat en l'ocupació dels carrers
- lliure producció de soroll sense limitacions per contaminació acústica
- gratuïtat en l'ús de servei de seguretat (guàrdia urbana)
- subvencions/ajudes públiques a les confraries



Segur que em deixo més coses, però tot plegat no és per voluntat de déu-nostru-senyor, sinó perquè aquesta Setmana tan Santa és l'oportunitat dels polítics, empresaris i religiosos (pocs) per demostrar la seva fe a la societat tarragonina, bàsicament la societat tarragonina que maneja els calés. Així, no és estrany que TOTS, absolutament TOTS els regidors (27, 13 PSC, 8 CiU, 4 PP, 2 ERC) assisteixin a l'ofici i que, durant la professó, el màxim representant de la ciutat, l'alcalde, el màxim representant de l'església tarragonina, l'arquebisbe, i els màxims representants dels cossos policials (Guàrdia Urbana i Guàrdia Civil) desfilin com si en altres èpoques ens trobéssim.

Què són les confraries, doncs, en aquest món prostituït? Agències de col·locació de personalitats o de futures personalitats en el seguici, perquè els hi vegin.

Tot plegat em fa pensar que potser no cal una setmana específica per muntar tota aquesta martingala. Ho fan durant tot l'any, els carrers són plens de pancartes i de cartells amb les cares i les consignes dels nostres representants. De tant en tant, alguns passegen pels barris per mostrar una "política de proximitat". Així, per què cal gastar-se tots aquests diners públics en una societat teòricament aconfessional?

Per tot això dono gràcies a déu-nostru-senyor per no viure a la Part Alta, perquè si hagués de soportar els timbalets i les musiquetes dels collons cada tarda en els assajos i, durant aquesta setmana, les diverses professons que hi ha programades, acabaria llençant, sense voler, un parell de cubells d'aigua o quelcom pitjor.