dimecres, 31 de març de 2010

No som tan semblants, els catalans i els anglosaxons

Malgrat el que des de certs sectors de la política catalana es vulgui insinuar que hem de tirar cap a un model d'Estat anglosaxó, considero que el fet europeu, com apuntava ja en aquesta entrada de fa uns quants mesos, ens confon una mica a tots plegats. Ja que som europeus, deduïm que la cultura mediterrània és, per força, semblant a l'anglosaxona. Ara bé, quan parlem de musulmans, tant se val si són del Marroc com del Pakistan, diem que "és una altra cultura". És a dir, arribem a la paranoia que som més semblants als nord-americans que als marroquins.

Per a la universitat em veig obligat a llegir un llibre insofrible d'aquests que tenen molta palla i que en més de dues-centes pàgines et diuen el que et podrien resumir en dues. Duu per títol "Storytelling" i explica la nova tècnica d'explicar històries per vendre millor un producte, en comptes d'explicar el producte. Va lligat amb la pèrdua de credibilitat de la publicitat, i aquí se'n beneficia la política. Als Estats Units fa anys que és una manera consolidada de "vendre" tant un detergent com un president, donada la seva tendència a engrandir-ho tot, fer de tot un espectacle. Un exemple seria aquest:



Ashley, una jove nord-americana, es fa una fotografia el 2004 abans de les eleccions amb George W. Bush. Casualment, sa mare va morir en els atemptats de l'11-S. La foto corre per Internet i arriba als responsables de campanya del partit republicà, que li proposen al pare i a la xiqueta que surtin en un vídeo promocional. S'hi van gastar més de sis milions d'euros en la campanya que girava al voltant d'aquesta "història".

Ara canviem radicalment el fil: imagineu-vos el Montilla en un vídeo en el que se'l vegi abraçant una xiqueta i dient que gràcies a Déu no sé què i que surti el pare també lloant la figura del senyor més poderós del món. No. Ni ens ho plantegem, no? El cert és que per culpa de la colonització cultural anglosaxona (que, a sobre, rebem amb els braços oberts) ens trobem amb què passen coses allà que inevitablement arribaran aquí. Però no perquè sigui la nostra cultura. La nostra cultura política és: "si tu no hi vas, ells tornen", "les esquerres de debò", etc. És a dir, fem el mateix que els ianquis, però sense explicar històries, bàsicament ens basem en la confrontació d'ideals (no d'idees). En cas que arribés, però, l'eix nacional i religiós el deixaríem de banda. En una societat teòricament laica i dividida en diverses nacions, no entraria gaire bé a les llars catalanes. Caldria trobar un altre eix significatiu que, en cas de saber-lo, no el diria per aquí, no fos cas que s'apliqués aquesta tècnica.

No cal dir que la meva posició és contrària a totes dues opcions. Segurament no tenim alternativa ja que, al cap i a la fi, el menfotisme és una conseqüència directa dels sistemes partidistes i, per extensió, dels bipartidistes. No es pot fer bona política en un mal sistema. Però de moment ens queda el consòl que aquesta manera diferent de no explicar el projecte no ha arribat. Ens queden uns anys de calma. Després seran tots com aquest que us he mostrat, substituint la cara de Bush per la de Montilla i el senyor Lynn Faulkner pel Pere Gutiérrez amb la seva filla Anna.