diumenge, 11 d’abril de 2010

La pregunta (dels collons)

O per què és important que sigui: "Està d'acord amb què els Països Catalans esdevinguin un estat de dret, independent, democràtic i social?"

Berga, la Pobla de Lillet (Berguedà), Altafulla i Torredembarra (Baix Gaià) són, segurament entre d'altres, les poblacions que han preguntat o preguntaran, segons el que s'ha decidit assembleàriament dins la mateixa plataforma organitzadora de la consulta sobre la independència, aquesta mateixa qüestió.

Quines alternatives hi ha?

- Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat dins la Unió Europea? (Arenys de Munt, 13-S)

- Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat dins la Unió Europea? (Coordinadora, 13-D, 28-F i 25-A)

- Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social dins la Unió Europea dels Pobles? (Girona 25-A)


Raons a favor de la pregunta de la Coordinadora (nació catalana + UE):
  • La majoria de municipis fan aquesta pregunta i li dóna una imatge de conjunció i que és una sola consulta feta a nivell local i alhora nacional.
  • Amb "nació catalana", cadascú entén el que vol, la CAC, Catalunya sencera, o bé els Països Catalans. Així, totes les posicions suposadament hi són representades, cadascú que voti el que li sembli
  • El fet que hi sigui la Unió Europea a la pregunta li dóna una certa "seguretat" econòmica en tant que no serem un Estat aïllat del món.
Raons en contra:
  • La pregunta és impositiva, ningú de Barcelona, Arenys de Munt o Badalona pot dir-li a ningú que ha de ser aquesta pregunta, cadascú ha de poder triar i, per tant, el fet que estigui dins els Estatuts de la Coordinadora és insultant.
  • No totes les consultes es fan amb la mateixa pregunta, així que la unitat es trenca el 13-D en què es canvia "Catalunya" per "nació catalana", o en les altres preguntes que s'han fet.
  • La unitat, des de fora de les plataformes, no es discuteix ja que la força dels mitjans de comunicació i la relació que tenen amb la Coordinadora fa que hom pensi que a tot arreu es faci la mateixa pregunta.
  • Tot i que es pretengui aquesta unitat, cal tindre en compta que això és exclusivament a nivell local. Treure-li el sentit de localitat és treure-li el sentit.
  • Catalunya oblida un tros del mapa que exhibeix la Coordinadora . D'altra banda, nació catalana és ambigu i poc seriós per a una consulta que pretén ser-ho, no sabem què estem votant.
  • Són dues preguntes en una. Per una banda, preguntes si vols que la nació catalana sigui independent, i després preguntes si vols que aquest nou estat esdevingui un dels membres de la Unió Europea. Això també li treu seriositat a la consulta, ja que es donen per suposades certes coses que no s'haurien de donar per suposades: no tothom vol la Unió Europea.
Raons a favor de la pregunta de Berga, la Pobla de Lillet, Altafulla i Torredembarra (Països Catalans):
  • Parla del territori concret sobre el qual es pregunta, cosa que la resta no fan (ni tan sols la d'Arenys de Munt, ja que "Catalunya" pot ser interpretat com la CAC o com la Catalunya sencera).
  • No es deixa de banda el marc nacional dels catalans, que no és cap altre que els seus països.
  • Volguem o no, és una consulta sense validesa legal, així que, ja que és el poble qui ho organitza, és el nostre deure expressar el desig del poble de no deixar els nostres germans de banda.
  • Tot i que no s'hagin fet consultes més enllà de la CAC, Arenys de Munt i tots els pobles que l'han feta fins ara preguntaven sobre la nació catalana o Catalunya sense que la resta fes la consulta, per la qual cosa ens trobem en la mateixa qüestió però a més petita escala. A més, a les Balears i a les Pitiüses s'han sentit veus per organitzar-ne.
  • Es treu el dubte de què votar si estem a favor de la independència, però no de la Unió Europea, o al revés. Si no hi surt, no hi ha dubte: ho votarem en una altra consulta. A més, si el que hom vol seguretat, no és cap secret que esdevindríem estat de ple dret dins la UE si així ho volguéssim a l'instant i, a més, com un dels estats més rics.
  • Concorda amb la publicitat que es fa del mapa que comentàvem abans.
  • Ja hi ha precedents i amb resultats força bons. A Berga una caravana de gent d'arreu dels Països Catalans van visitar la ciutat per haver fet aquest gest de companyerisme i de visió global.
Raons en contra:
  • Els Països Catalans, dins de la seva definició de "de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó" no té uns límits determinats més enllà del mapa que corre i que, potser inconscientment, inclou la Fenolleda, les comarques agregades castellanes del País Valencià i la Vall d'Aran (tot i que la vall des de la baixa edat mitjana pertany a Catalunya i als seus comtats i mai se n'ha volgut deslligar oficialment). Per tant, hi ha matisos que caldria concretar (uns matisos que són molt més grans en nació catalana o en Catalunya).
  • Hi haurà gent que no estarà d'acord amb el marc dels Països Catalans ja que el seu regionalisme catalunyès li impedeix pensar que a les Balears, les Pitiüses, la Catalunya Nord o el País Valencià hi ha gent que treballa dia sí dia també per la independència dels Països Catalans i que una altra solució (la independència de la seva regió) li resulta increïble, tot i que pugui entendre que la CAC s'independitzi abans. Si hom creu que no ha de demanar la independència dels valencians, per exemple, que pensi que dins dels Països Catalans no es deixa fora ningú, Catalunya seria independent, igual que la resta, així que la cosa no canvia.

Partint d'aquesta anàlisi, espero que decidim l'opció que més convingui i que sigui adoptada per molts altres municipis, sempre afavorint la realització de la consulta per sobre de la lluita ideològica al voltant de la pregunta.

"Sóc del Barça quan juga contra el Madrid"

Vagi per endavant que sóc seguidor intermitent del Nàstic i de l'Espanyol, i també vull que quedi clar que aquesta no serà la primera entrada d'esports al blog, ja que vull parlar-ne des d'un punt de vista sociològic, no pas tècnic o fanàtic. Ara bé, provaré de ser imparcial.

Hi ha gent, entre la qual quan era més jovenet m'hi podia incloure, que quan hi ha un gran partit de futbol, arrossegats per la influència que tenen els mitjans de comunicació en les seves vides, no se'l volen perdre. Facin bé o facin malament, les raons que donen són molt diverses: l'endemà tothom parlarà del partit i vull tindre tema de conversa, els meus amics el van a veure i no vull sentir-me desplaçat, només m'agraden els partits que hi juguen grans equips amb grans jugadors, vull veure com perd l'altre equip (generalment, a casa nostra, el Madrid) ...

El dia del partit, sents converses estrambòtiques pels carrers, veus gent que porta la samarreta de l'equip d'una altra ciutat. Alguns gosen fer la pregunta: per què s'alegren quan una persona que ni coneixen li fa un cop a una pilota? D'altres: per què s'alegren que un equip d'una altra ciutat guanyi un partit? Jo em faig la pregunta següent: per què la resta de l'any, aquests que van a veure el futbol el "gran dia", no paren d'enfotre's de la gent que va cada dos caps de setmana religiosament al camp a veure el seu equip? És més, com és possible que els milers d'aturats que es veu que ho passen tan malament perquè no els arriben els 400€ del Zapatero per pagar el lloguer ni el menjar s'ajuntin no per reivindicar el dret al treball sinó per celebrar la victòria d'un conjunt de persones que, efectivament, cobren en un any el que ells no han cobrat en sa vida? O, si estem parlant de rivalitats nacionals (el partit no es juga contra el Madrid, sinó contra Madrid), que no vagin a trencar les finestres de la Delegació provincial a Tarragona de l'Estat Espanyol o a incendiar les casernes encara presents de la Guàrdia Civil? Així, us podríeu imaginar les desenes de milers de persones que ahir estaven mirant el televisor a Tarragona de les 10 fins a les 12 de la mitjanit i que posteriorment van sortir a llençar petards i a fer gresca pel carrer, totes elles, en una manifestació contra l'atur i la precarietat laboral? Hom podria valorar si és una bona canalització de la ràbia i de les desil·lusions el futbol o l'esport televisat en general (últimament la selecció espanyola, l'estat amb més percentatge d'aturats, guanya moltes coses; el Tour arriba a Catalunya; més gent segueix la Vuelta; i no cal dir que els equips de futbol estan en alça; no sé si serà una conspiració el que estic plantejant, però cal que ens ho mirem...).

A Itàlia deien que la revolta del feixisme no arribaria el dia en què hi hagués un partit de futbol. Als Països Catalans, podem dir que hem perdut l'oremus i que el dia del Barça-Madrid tothom el va a buscar, per això els carrers són buits.

dijous, 8 d’abril de 2010

Tu de què vas? De colon?

Emulant una de les tantes cançons dels Pets, Tu de què vas?, permeteu-me que em cagui una mica en les ments colonitzades que, al cap i a la fi, exerceixen com a colons. Però això no era allò dels francesos que anaven a viure a Algèria? Sí, home, aquells pied-noirs! Com goses fer servir aquest terme aquí, a Catalunya? Però si no hi ha ni guetos, ni espoli, ni gent que no sàpiga parlar la llengua del país! Va home va, tira cap a casa.


Pere Pasqual és un hereu de casa bona
i, sobretot, ell diu que és molt català,
però quan escriu cartes ha de canviar d'idioma,
creu que n'hi ha prou amb saber-lo o parlar.

Company, això no lliga.
Parent, això no va.
No sé pas com t'ho mires,
però no ho tens clar... Tu de què vas?

Joan Pérez ha viscut 30 anys a Tarragona
i no li importa que li parlin català,
però diu que li fa molt de tall parlar l'idioma,
doncs té por que la gent se n'hi enfotrà.

Company, això no lliga.
Parent, això no va.
No sé pas com t'ho mires,
però no ho tens clar... Tu de què vas?

Ignasi Pla és el cantant de 'Los Aromas'.
En la vida diària sols parla català,
però amb el conjunt han decidit canviar d'idioma.
Sobretot el que ells volen és triomfar.

Dins la llibertat individual de les persones, cosa que no estic pas negant, hi ha una cosa que es diu respecte a la comunitat, voluntat d'adaptació, etc. Al cap i a la fi, els humans som éssers socials. I, des que va passar allò de la Torre de Babel, cada comunitat té una llengua diferent que, al cap dels anys, ha anat descrivint la seva cultura i les seves tradicions.

Que vingui un bon home d'Andalusia/Extremadura/Astúries/Castella/etc. i "no tingui temps" per aprendre el català ho entenc... pobre, ha de treballar, no? El partit del Barça/Madrid/Betis no li treu ningú, la cerveseta amb els amics també amb orígens diversos tampoc. Però el català no, el català és prescindible, és renunciable. Preneu compte d'aquesta idea, que s'anirà repetint.

Avui mateix sortia un article d'opinió al delCamp.cat, un de tants en què s'aprofita qualsevol excusa per clamar contra l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per aconseguir un càrrec públic. Allà hi teniu la meva resposta, com no. Aquest és un comportament massa corrent a casa nostra. Es qüestionen les nostres lleis, les dels catalans, per defensar els nostres drets lingüístics, però no les espanyoles, que també defensen els drets lingüístics dels espanyols.

Alhora, quan ens dirigim a un col·lectiu determinat per uns interessos comuns, el primer a què renunciem és a la llengua, si un dels dos intermediaris ho exigeix. Tant se val si és només un escrit el que li has traduït o és sempre que li parles en castellà, la mida no importa (en aquest cas), el que importa és el fet que tu li demostres que el català és renunciable, és prescindible (veieu? ha tornat a aparèixer).

I per quin model de societat apostem, em pregunto jo? No parlo ja de la "defensa" del català (el català és un idioma ben viu, no fotem, ningú l'ha de defensar), sinó de la defensa dels catalanoparlants que per uns factors X decideixen que el català és la seva llengua prioritària, la seva "primera llengua", per davant d'altres amb molts més parlants o amb molts menys. Som realment bilingües? Tothom sap les dues dues llengües o, amb el nou Estatut (aranès), les tres llengües? Doncs no. Tothom en sap una, perquè és necessària, i alguns altres coneixen l'altra, perquè l'han fet necessària en certs sectors, però no en tots. No cal dir que la tercera no és necessària més enllà de la Vall d'Aran i la resta d'Occitània, però deixeu-me que dubti també de la seva necessitat a la mateixa vall.

Llavors, fem una cosa. Proposo que cada cop que algú canviï al castellà per interessos o perquè li sembla que el català no és guai en aquell àmbit, li diguem: però tu de què vas? De colon? No em mal entengueu, és clar que podem parlar castellà, però es tracta de fer necessari el català i, si no el parlem, si no l'utilitzem, si no fem que la seva presència sigui notòria o gairebé hegemònica, els nouvinguts (inclosos els nouvinguts dels anys 60) seguiran amb què "hi ha gent que no l'entén, podríem dirigir-nos-hi en castellà per tindre més èxit". Doncs que l'entenguin, que jo bé que entenc el castellà i a casa meva ningú el parla!

dilluns, 5 d’abril de 2010

Com ha de ser el món rural?

Avui sortia al Diari Espanyol de Tarragona a la primera pàgina després de la portada allò de "punts positius i negatius", i un dels positius era que a Falset properament tindrien l'honor de comptar amb un hotel rural que potenciaria el seu turisme. Aquesta és una de les coses que em confirmen com pot arribar a estar d'ideologitzat un diari sense que ens n'adonem. És a dir, és positiu que construeixin un hotel, però no que ocupin/alliberin un espai que no s'estava fent servir i s'utilitzi com a centre social.

Ja a la notícia a les pàgines centrals, deien que per aquí a prop tenim un "bon exemple" de com ha "revitalitzat" una zona un hotel rural d'aquests: el Mas Passamaner. Si no sabés on és o simplement no hi hagués anat mai, m'ho podria creure. Ara bé, us explicaré què és el Mas Passamaner. Es troba envoltat de masos i de camps de conreu, d'avellaners i d'aumetllers i d'altres, dividits entre els termes municipals del Morell, de la Selva del Camp i de Constantí (i, més enllà, de Reus). Masos que han sofert la contaminació visual de Petroquímiques, de grans ciutats (Reus) i des de fa uns quants anys, d'hotels, com el Mas Passamaner. Així, per un lloc on encara s'hi conservava una mica de tranquil·litat, hi han afegit l'arribada constant de visitants al suposat Mas. Això sí, com que són d'alt estànding, perfecte, els hi perdonem tot, encara que darrera seu hi vinguin moters a beure als masos del costat, etc. Tots ells, no cal dir-ho, no mantenen cap mena de relació amb el seu entorn, van i vénen, i si t'he vist no me'n recordo.

Resulta que a uns quants metres hi ha una torre, la Torre de Fàbregues, un edifici d'estil modernista que van fer uns nous rics quan van tindre pasta i creien en l'expansió de les seves viles veïnes. Aquell mas, amb unes quantes hectàrees (4 o 5 mínim, no les he comptades) és propietat de la Generalitat. Hi anaven a fer un centre de desintoxicació per als drogaddictes, "una gran idea". Ara no hi faran res. Porta anys buit, fet una merda, algú ho manté mínimament, es veu que ho fan servir de magatzem, però el cas és que rehabilitar espais com aquest és el camí a seguir, i no muntar hotels rurals. Que desenes de persones sense feina o amb ganes de treballar-se els seus propis aliments s'hi instal·lessin i convisquessin amb els veïns seria molt més beneficiós que quatre hotels de Mas Passamaner.

Però, és clar, me n'oblidava, hem perdut l'oremus. Som en un país de grans projectes, de fer-ho tot de nou, de només tindre en compte el visitant ric, no el pobre ni el corrent.

dissabte, 3 d’abril de 2010

El típic argument d'òpera

Permeteu-me que, com qui escriu una història inventada, l'adapti a com seria si es representés entre les cortines del Liceu o del Fortuny (no, al Metropol no hi arriben aquestes "modernors").

Un jovenet, amb una mà al davant i l'altra al darrere, parla amb un amic i li pregunta què fan aquells de més enllà. Ell amablement li diu que estan jugant a canviar el món, com qui juga als escacs. El jovenet, entusiasmat, es dirigeix a aquell grupuscle i hi estableix amistat. S'enamora bojament de la idea del canvi i treballa moltíssim. De sobte, apareix un nou personatge, que resulta ser una persona molt important i el jovenet, com de la resta, també se n'enamora (simbòlicament parlant). L'òpera, com veieu, gira al voltant d'un jove i del seu amor cap a un ideal. El final, com a totes les òperes, és tràgic. Traïcions, acusacions injustificades, ja sabeu, aquest món tan meravellós de les òperes. Això sí, al final final, surt aquest jove amb una àrea força bona, el millor de les 4 hores que dura tot plegat, en què diu que no sap per què s'ha de justificar del que ha fet i marxa d'aquest món d'ideals. Bàsicament com aquesta:



Si es representés, el públic s'aixecaria i aplaudria ferventment. El Liceu, ple a vessar en tots els torns. Això sí, si es representés això voldria dir que s'hauria escrit. I ja ho sabeu, totes les òperes tenen una base literària i aquestes bases literàries tenen una inspiració força real. Seria una llàstima que realment acabés passant això.

Això sí, sempre podria dir: Sempre Libera!


divendres, 2 d’abril de 2010

La veritat sempre és revolucionària... excepte quan deixa de ser estratègica?

Sovint critiquem els polítics perquè només diuen mentides o mitges veritats, que no deixen de ser mentides camuflades. Fa uns anys vaig tindre un rotllo que em va dir que era massa sincer, que no calia que ho digués tot. Allò em va impactar, des de petit m'havien educat perquè digués la veritat, tot i que jo sempre he estat bastant mentider (potser en les coses importants sí que prefereixo dir la veritat). El cas és que a l'hora d'implicar-me en certs moviments polítics he cregut convenient canviar les coses sempre mitjançant la veritat. La veritat del que sé, òbviament, i sempre entenent que la veritat no és res més que el reflex d'una realitat. I què és la realitat? Doncs n'hi ha moltes, de realitats. Però la meva realitat és la meva veritat i, per tant, considero que estic obligat a comunicar-la.

Ahir vaig tindre qui sap si l'honor o la desgràcia que un periodista em truqués a casa preguntant-me algunes coses. Dins el meu pessimisme manifest, el qual sempre intento no contagiar tot i que no ho aconsegueixi ja que no puc tindre la boca tancadeta, vaig explicar-li una gran part de la meva realitat, de la meva veritat, de la veritat del projecte sobre el qual em preguntava.

Des d'èpoques antigues es diu que la veritat és revolucionària. Per això em sorprèn que arran d'aquestes declaracions diversa gent, amb ànims o sense ànims de desmoralitzar o de fotre (ho deixo clar perquè no em diguin que no tinc en compte totes les realitats/veritats) vulgui alliçonar-me sobre el que es pot dir i el que no es pot dir. Sé quan he de callar, sé quan he de parlar i sé quan he de dir una mentida o una mitja veritat, però sóc dels que opina que mentre no hagis fet res mal fet tens tot el dret a expressar la veritat sobre qualsevol cosa que directament o indirectament t'afecti.

I és per això, repeteixo, que em sorprèn que gent suposadament alternativa, que pretén canviar el sistema sociopolític, digui que no podem anar per aquest món de déu escampant veritats. Siguin o no positives, què passa, que només podem ser sincers quan ens interessa, quan és estratègicament recomanable?

Tot plegat em recorda en excés a l'estratègia per davant l'honestedat que practiquen els partits i els moviments tradicionals, protegint sempre la poltrona o la futura poltrona.

Jo em cago en l'estratègia i en les mitges veritats.