dissabte, 3 d’abril de 2010

El típic argument d'òpera

Permeteu-me que, com qui escriu una història inventada, l'adapti a com seria si es representés entre les cortines del Liceu o del Fortuny (no, al Metropol no hi arriben aquestes "modernors").

Un jovenet, amb una mà al davant i l'altra al darrere, parla amb un amic i li pregunta què fan aquells de més enllà. Ell amablement li diu que estan jugant a canviar el món, com qui juga als escacs. El jovenet, entusiasmat, es dirigeix a aquell grupuscle i hi estableix amistat. S'enamora bojament de la idea del canvi i treballa moltíssim. De sobte, apareix un nou personatge, que resulta ser una persona molt important i el jovenet, com de la resta, també se n'enamora (simbòlicament parlant). L'òpera, com veieu, gira al voltant d'un jove i del seu amor cap a un ideal. El final, com a totes les òperes, és tràgic. Traïcions, acusacions injustificades, ja sabeu, aquest món tan meravellós de les òperes. Això sí, al final final, surt aquest jove amb una àrea força bona, el millor de les 4 hores que dura tot plegat, en què diu que no sap per què s'ha de justificar del que ha fet i marxa d'aquest món d'ideals. Bàsicament com aquesta:



Si es representés, el públic s'aixecaria i aplaudria ferventment. El Liceu, ple a vessar en tots els torns. Això sí, si es representés això voldria dir que s'hauria escrit. I ja ho sabeu, totes les òperes tenen una base literària i aquestes bases literàries tenen una inspiració força real. Seria una llàstima que realment acabés passant això.

Això sí, sempre podria dir: Sempre Libera!