divendres, 2 d’abril de 2010

La veritat sempre és revolucionària... excepte quan deixa de ser estratègica?

Sovint critiquem els polítics perquè només diuen mentides o mitges veritats, que no deixen de ser mentides camuflades. Fa uns anys vaig tindre un rotllo que em va dir que era massa sincer, que no calia que ho digués tot. Allò em va impactar, des de petit m'havien educat perquè digués la veritat, tot i que jo sempre he estat bastant mentider (potser en les coses importants sí que prefereixo dir la veritat). El cas és que a l'hora d'implicar-me en certs moviments polítics he cregut convenient canviar les coses sempre mitjançant la veritat. La veritat del que sé, òbviament, i sempre entenent que la veritat no és res més que el reflex d'una realitat. I què és la realitat? Doncs n'hi ha moltes, de realitats. Però la meva realitat és la meva veritat i, per tant, considero que estic obligat a comunicar-la.

Ahir vaig tindre qui sap si l'honor o la desgràcia que un periodista em truqués a casa preguntant-me algunes coses. Dins el meu pessimisme manifest, el qual sempre intento no contagiar tot i que no ho aconsegueixi ja que no puc tindre la boca tancadeta, vaig explicar-li una gran part de la meva realitat, de la meva veritat, de la veritat del projecte sobre el qual em preguntava.

Des d'èpoques antigues es diu que la veritat és revolucionària. Per això em sorprèn que arran d'aquestes declaracions diversa gent, amb ànims o sense ànims de desmoralitzar o de fotre (ho deixo clar perquè no em diguin que no tinc en compte totes les realitats/veritats) vulgui alliçonar-me sobre el que es pot dir i el que no es pot dir. Sé quan he de callar, sé quan he de parlar i sé quan he de dir una mentida o una mitja veritat, però sóc dels que opina que mentre no hagis fet res mal fet tens tot el dret a expressar la veritat sobre qualsevol cosa que directament o indirectament t'afecti.

I és per això, repeteixo, que em sorprèn que gent suposadament alternativa, que pretén canviar el sistema sociopolític, digui que no podem anar per aquest món de déu escampant veritats. Siguin o no positives, què passa, que només podem ser sincers quan ens interessa, quan és estratègicament recomanable?

Tot plegat em recorda en excés a l'estratègia per davant l'honestedat que practiquen els partits i els moviments tradicionals, protegint sempre la poltrona o la futura poltrona.

Jo em cago en l'estratègia i en les mitges veritats.

1 comentari:

Jesús M. Tibau ha dit...

la veritat és una arma de doble fil. Cal ser valent per a utilitzar-la sempre