diumenge, 11 d’abril de 2010

"Sóc del Barça quan juga contra el Madrid"

Vagi per endavant que sóc seguidor intermitent del Nàstic i de l'Espanyol, i també vull que quedi clar que aquesta no serà la primera entrada d'esports al blog, ja que vull parlar-ne des d'un punt de vista sociològic, no pas tècnic o fanàtic. Ara bé, provaré de ser imparcial.

Hi ha gent, entre la qual quan era més jovenet m'hi podia incloure, que quan hi ha un gran partit de futbol, arrossegats per la influència que tenen els mitjans de comunicació en les seves vides, no se'l volen perdre. Facin bé o facin malament, les raons que donen són molt diverses: l'endemà tothom parlarà del partit i vull tindre tema de conversa, els meus amics el van a veure i no vull sentir-me desplaçat, només m'agraden els partits que hi juguen grans equips amb grans jugadors, vull veure com perd l'altre equip (generalment, a casa nostra, el Madrid) ...

El dia del partit, sents converses estrambòtiques pels carrers, veus gent que porta la samarreta de l'equip d'una altra ciutat. Alguns gosen fer la pregunta: per què s'alegren quan una persona que ni coneixen li fa un cop a una pilota? D'altres: per què s'alegren que un equip d'una altra ciutat guanyi un partit? Jo em faig la pregunta següent: per què la resta de l'any, aquests que van a veure el futbol el "gran dia", no paren d'enfotre's de la gent que va cada dos caps de setmana religiosament al camp a veure el seu equip? És més, com és possible que els milers d'aturats que es veu que ho passen tan malament perquè no els arriben els 400€ del Zapatero per pagar el lloguer ni el menjar s'ajuntin no per reivindicar el dret al treball sinó per celebrar la victòria d'un conjunt de persones que, efectivament, cobren en un any el que ells no han cobrat en sa vida? O, si estem parlant de rivalitats nacionals (el partit no es juga contra el Madrid, sinó contra Madrid), que no vagin a trencar les finestres de la Delegació provincial a Tarragona de l'Estat Espanyol o a incendiar les casernes encara presents de la Guàrdia Civil? Així, us podríeu imaginar les desenes de milers de persones que ahir estaven mirant el televisor a Tarragona de les 10 fins a les 12 de la mitjanit i que posteriorment van sortir a llençar petards i a fer gresca pel carrer, totes elles, en una manifestació contra l'atur i la precarietat laboral? Hom podria valorar si és una bona canalització de la ràbia i de les desil·lusions el futbol o l'esport televisat en general (últimament la selecció espanyola, l'estat amb més percentatge d'aturats, guanya moltes coses; el Tour arriba a Catalunya; més gent segueix la Vuelta; i no cal dir que els equips de futbol estan en alça; no sé si serà una conspiració el que estic plantejant, però cal que ens ho mirem...).

A Itàlia deien que la revolta del feixisme no arribaria el dia en què hi hagués un partit de futbol. Als Països Catalans, podem dir que hem perdut l'oremus i que el dia del Barça-Madrid tothom el va a buscar, per això els carrers són buits.