dijous, 8 d’abril de 2010

Tu de què vas? De colon?

Emulant una de les tantes cançons dels Pets, Tu de què vas?, permeteu-me que em cagui una mica en les ments colonitzades que, al cap i a la fi, exerceixen com a colons. Però això no era allò dels francesos que anaven a viure a Algèria? Sí, home, aquells pied-noirs! Com goses fer servir aquest terme aquí, a Catalunya? Però si no hi ha ni guetos, ni espoli, ni gent que no sàpiga parlar la llengua del país! Va home va, tira cap a casa.


Pere Pasqual és un hereu de casa bona
i, sobretot, ell diu que és molt català,
però quan escriu cartes ha de canviar d'idioma,
creu que n'hi ha prou amb saber-lo o parlar.

Company, això no lliga.
Parent, això no va.
No sé pas com t'ho mires,
però no ho tens clar... Tu de què vas?

Joan Pérez ha viscut 30 anys a Tarragona
i no li importa que li parlin català,
però diu que li fa molt de tall parlar l'idioma,
doncs té por que la gent se n'hi enfotrà.

Company, això no lliga.
Parent, això no va.
No sé pas com t'ho mires,
però no ho tens clar... Tu de què vas?

Ignasi Pla és el cantant de 'Los Aromas'.
En la vida diària sols parla català,
però amb el conjunt han decidit canviar d'idioma.
Sobretot el que ells volen és triomfar.

Dins la llibertat individual de les persones, cosa que no estic pas negant, hi ha una cosa que es diu respecte a la comunitat, voluntat d'adaptació, etc. Al cap i a la fi, els humans som éssers socials. I, des que va passar allò de la Torre de Babel, cada comunitat té una llengua diferent que, al cap dels anys, ha anat descrivint la seva cultura i les seves tradicions.

Que vingui un bon home d'Andalusia/Extremadura/Astúries/Castella/etc. i "no tingui temps" per aprendre el català ho entenc... pobre, ha de treballar, no? El partit del Barça/Madrid/Betis no li treu ningú, la cerveseta amb els amics també amb orígens diversos tampoc. Però el català no, el català és prescindible, és renunciable. Preneu compte d'aquesta idea, que s'anirà repetint.

Avui mateix sortia un article d'opinió al delCamp.cat, un de tants en què s'aprofita qualsevol excusa per clamar contra l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per aconseguir un càrrec públic. Allà hi teniu la meva resposta, com no. Aquest és un comportament massa corrent a casa nostra. Es qüestionen les nostres lleis, les dels catalans, per defensar els nostres drets lingüístics, però no les espanyoles, que també defensen els drets lingüístics dels espanyols.

Alhora, quan ens dirigim a un col·lectiu determinat per uns interessos comuns, el primer a què renunciem és a la llengua, si un dels dos intermediaris ho exigeix. Tant se val si és només un escrit el que li has traduït o és sempre que li parles en castellà, la mida no importa (en aquest cas), el que importa és el fet que tu li demostres que el català és renunciable, és prescindible (veieu? ha tornat a aparèixer).

I per quin model de societat apostem, em pregunto jo? No parlo ja de la "defensa" del català (el català és un idioma ben viu, no fotem, ningú l'ha de defensar), sinó de la defensa dels catalanoparlants que per uns factors X decideixen que el català és la seva llengua prioritària, la seva "primera llengua", per davant d'altres amb molts més parlants o amb molts menys. Som realment bilingües? Tothom sap les dues dues llengües o, amb el nou Estatut (aranès), les tres llengües? Doncs no. Tothom en sap una, perquè és necessària, i alguns altres coneixen l'altra, perquè l'han fet necessària en certs sectors, però no en tots. No cal dir que la tercera no és necessària més enllà de la Vall d'Aran i la resta d'Occitània, però deixeu-me que dubti també de la seva necessitat a la mateixa vall.

Llavors, fem una cosa. Proposo que cada cop que algú canviï al castellà per interessos o perquè li sembla que el català no és guai en aquell àmbit, li diguem: però tu de què vas? De colon? No em mal entengueu, és clar que podem parlar castellà, però es tracta de fer necessari el català i, si no el parlem, si no l'utilitzem, si no fem que la seva presència sigui notòria o gairebé hegemònica, els nouvinguts (inclosos els nouvinguts dels anys 60) seguiran amb què "hi ha gent que no l'entén, podríem dirigir-nos-hi en castellà per tindre més èxit". Doncs que l'entenguin, que jo bé que entenc el castellà i a casa meva ningú el parla!