diumenge, 30 de maig de 2010

Per un cop, deixeu el tabac dels collons

Sorprenentment, els darrers dies m'he pogut adonar de la gran quantitat de gent que encara avui dia s'empassa el fum del tabac voluntàriament. A cada carrer (no menteixo) em trobo una fumerada que va dirigida al meu nas sense que jo ho hagi pas demanat. Diuen els fumadors que relegar-los al carrer és injust, que tenen dret a fumar en els establiments públics. La "nova" llei, doncs, intentava ser un punt intermig entre els que no volem ni veure'ls i els que no poden deixar-ho. Ara bé, segueix sent injust, ja que de la mateixa manera que tinc el dret a queixar-me sobre les males olors o els fums de la Petroquímica hauria de poder cridar en contra dels fumadors (i tindre un exèrcit de no-fumadors al meu darrere).

Avui és el dia 31 de maig, dia mundial sense tabac. Ni drums, ni cigarretes, ni cigars, ni porros. Deixeu-nos almenys un dia en pau!

dissabte, 29 de maig de 2010

Comarques de merda

Avui per aquelles coses de la vida he anat al Vendrell. Us ho creieu o no, és d'aquells pobles-ciutat que teòricament són de visita obligada però que mai he trepitjat, tals com Tortosa, Mollerussa, Berga, Castelldefels, Tàrrega, Balaguer, Vila-real, Sueca, Alcoi i un llarg etcètera. El Baix Penedès és com el "Baix" que en diuen per allà dalt referint-se al Baix Llobregat, però de la "vegueria del Camp de Tarragona". Diguem-ho clar, és una merda de comarca. Una comarca venuda, una comarca residència dels qui treballen a Barcelona.

Aquí, però, ho tenim si més no igual de magre. El Tarragonès és també una comarca venuda, una comarca que en alguns dels pobles veus clarament el fet assumit de "perifèria", ja sigui de Tarragona o de Barcelona.

I això és el que passa quan hi ha un gran creixement sense planificació per a la cohesió social: xenofòbia, individualisme, destrucció del territori... Blocs de pisos, cases unifamiliars i dúplexs omplen el paisatge urbà envoltats de vegetació que anys enrere constituïen belles muntanyes. Tot plegat, no cal dir-ho, sense centres socials, espais comuns, etc. perquè els veïns es coneguin i es relacionin. Al cap i a la fi és una conseqüència més de l'atomització de la societat. Quin és el sentit dels municipis, de les viles i ciutats? La comunitat. Un cop perduda la comunitat, perdut el sentit de l'existència d'aquestes viles. Seguint amb això, si les viles desapareixen, les comarques, sense una cohesió social, sense cap mena d'atractiu (els atractius els construeixen les comunitats, com ara monuments, museus, fins i tot esglésies...), són "comarques de merda". Et sents insultat? Doncs intenta revertir-ho.

dijous, 20 de maig de 2010

El 30 de maig, tots cap a Barcelona!


El dia 30 de maig es fa una manifestació a Barcelona per reclamar els cabals de l'Ebre i per reivindicar un nou model de desenvolupament no basat com fins ara en xuclar els recursos de les "comarques" cap a Barcelona. I és que els transvasaments, depuradores, centrals nuclears, tèrmiques i eòliques, no són cap altre símptoma que necessitem produir més energia de la que el territori consumeix per vendre-la a llocs massificats que prefereixen no acollir cap d'aquestes instal·lacions. El Camp de Tarragona i, sobretot, les Terres de l'Ebre, hem complit els requisits no ja mínims sinó màxims de "solidaritat" amb la resta de Catalunya i vist que això no s'atura cal dir prou. Prou de deixar morir el Delta de l'Ebre, prou de vendre els recursos naturals a les empreses i trobar-nos després que no ens són indispensables 30.000 transvasaments per sobreviure.
Per un canvi de model, el 30 de maig tots cap a Barcelona! Ebrencs, tarragonins, reusencs, vallencs, "camperols" en general, alcem-nos, per un ús propi dels recursos!

Jóvens-Tarragona ha organitzat uns busos. Només cal que els envieu un correu:


Mentrestant, pots afegir el gif que pots veure al costat al teu blog o web per donar-hi suport i difondre la convocatòria.

dilluns, 17 de maig de 2010

Democràcia participativa sense participació ciutadana

Repeteixo tema aquesta setmana amb la consulta sobre la Diagonal, però acabat ja el recompte i amb totes les conclusions que els mitjans n'han volgut extreure. Sóc un partidari fervent de la democràcia participativa (però de la real, no de la que només pots votar allò que diuen que pots, un cop cada 4 anys), però veig com, de la mateixa manera que en conceptes com "esquerra", "socialisme" o "nacionalisme", els de dalt han aconseguit prostituir-ne el terme.

Aquests darrers mesos hem pogut veure dos models de democràcia participativa. Un, el de les consultes sobre la independència, organitzat pels ciutadans i en la majoria d'ocasions amb tan sols una certa permissivitat per part dels consistoris. Finançada per entitats i particulars, ha aconseguit una mitjana del 20% de participació si fa no fa. L'altre model, el de Barcelona i la Diagonal, ha comptat amb el finançament exprés de les administracions amb tota la credibilitat que té al darrere el fet que sigui fet des de quelcom "neutral" i amb el compromís de vinculació.

Per què, doncs, la consulta sobre la Diagonal només ha arribat al 13%? Bé, hi ha diversos factors. D'una banda, un procés de democràcia participativa no és possible sense la implicació (la participació) ciutadana en la consulta, ja sigui prestant-se de voluntari o tractant les diverses opcions que es donen per votar. També ha d'entendre's la idoneïtat d'una consulta en certs moments. Si la temàtica pot resultar frívola (vols gastar fons públics en la marca de ciutat mentre hi ha un 15-20% d'atur), el millor és proposar-ho a la ciutadania i que sigui ella la que decideixi si es fa o no es fa. Aquí entrem també en la gestió dels impostos: una societat mai podrà estar contenta amb cap governant mentre faci i desfaci sense consultar-ho abans. Un altre factor ja seria la cultura democràtica del nostre país. Per molt frívola que sigui una pregunta, les societats amb llarga tradició democràtica la responen, o l'haurien de voler respondre. S'ha vist en totes les consultes que s'han endegat des de la societat civil com també des de l'administració: la gent decideix no anar a votar, però quan no pot fer-ho es queixa que maneguen els diners com els hi rota. L'últim factor, el més important de tots, és el prestigi. Si el procés és pagat en gran part per una empresa interessada, no té cap mena de sentit. Si les possibilitats de tupinada electoral són grans, encara en té menys. I si entre les opcions que hi ha no hi ha gaire diferència, és a dir, no estan consensuades ni entre els mateixos partits polítics, ja no serveix per a res.

Però no vull donar la raó al moviment antidemocràtic que hi ha força arrelat al nostre país. El PP deia, mitjançant el seu portaveu a Barcelona, que no s'havia de fer cap consulta. Allà, el PSOE en munta una, però només des de la seva posició. Aquí, a Tarragona, el PP reclamava una consulta per decidir què fer amb l'edifici del Banc d'Espanya (el "Ja és nostre!" en referència al centre d'interpretació turística). I, mentrestant, el PSOE i ERC declinaven la invitació. Al mateix temps, ERC presenta una moció per donar suport a les consultes sobre la independència, li tomben, i en presenta una altra que permet que un conjunt de 25 entitats en puguin organitzar una fent servir locals públics. Veieu? Si es pregunta el que m'interessa, llavors sí!

S'han sentit en aquests dies tot tipus de declaracions sobre el que costava aquest procés. Potser critiquem el que costen les eleccions als parlaments o als consistoris? No, oi? Que surti el típic jaio franquista dient que votar és fotre's en embolics no és gens estrany, a casa nostra. Som tan estúpids que promocionem l'abstencionisme, el passotisme generalitzat, la desmobilització ciutadana. I ens ho creiem. I diem que som coherents i no sé quines subnormalades més. Però si no som capaços de convocar consultes com aquestes sovint sobre temes que al cap i a la fi ens afecten (a mi ningú m'ha preguntat, per exemple, si vull tindre durant 4 anys les parades de set línies de bus sota casa meva per culpa de les obres del mercat, el que fa que desaparegui tota possibilitat de càrrega-descàrrega i es compliqui, encara més, el trànsit dels vianants), si no som capaços de ser demòcrates, aquesta societat està condemnada. Més enllà de batalles dialèctiques entre partits que resulten coincidir en el 99% dels seus plantejaments, el que cal és que ens mobilitzem.

diumenge, 16 de maig de 2010

Mossos d'esquadra, el nom ho diu tot

D'on vénen els Mossos? Per què de sobte apareix una policia autonòmica? I per què ens agrada més que la policia espanyola?

Comencem per definir-ne el nom: "colla de gent armada sota les ordres d’un cap, especialment de soldats sota les ordres d’un caporal". Com si es tractés d'un exèrcit, però permanent. No em posaré a descriure tots els cossos militars i paramilitars de la història catalana, però n'exposaré dos casos:

- Mossos d'esquadra: sorgit després del Tractat de Nova Planta (1714) a Valls (Alt Camp). Era el cos civil dominat pels borbons amb la missió de vigilar-ne el compliment i aixafar les possibles rebel·lions.
- Sometent: figura paramilitar d'origen medieval abolida definitivament el 1978 amb la Constitució espanyola que només actuava quan hi havia perill de conflicte. Mitjançant el "Toc del Sometent" reunien tots els joves dels voltants i les despeses anaven a compte dels senyors i del comú. Curiosament, Lo Somatent era el nom d'una publicació reusenca de principis del segle XX de caire catalanista.
Els mateixos independentistes que anys enrere havien cridat "fora la policia de les aules" avui comparteixen sala amb els seus estimats companys. L'excusa? És policia catalana! I a mi què? Parlen català, però segueix sent autonòmica, és a dir, a les ordres de l'Estat, gens lligada al poble i amb uns orígens que haurien de fer avergonyir el senyor independentista de torn que els va restaurar. ERC i CiU al capdavant i seguits per PSOE, ICV i d'altres han anul·lat tota la lluita antimilitarista present a la CAC pel simple fet de posar-li l'adjectiu de "catalana". I cal felicitar-los, no és gens senzill que hom accepti el seu amo.

Fins i tot els espanyols s'han adonat que un cos amb la bandera espanyola és ofensiu per a gran part dels ciutadans espanyols. Aquí som tan curtets que la paguem i multipliquem despeses: municipal, autonòmica, estatal, civil + cossos especials. Visca! I després diuen que no hi ha seguretat. Sí, de seguretat n'hi ha. Però no la nostra, ja que la nostra sempre ens l'hem assegurat naltros, no fotem, és la dels qui paguen, la que garanteixen!

Per últim, m'agradaria comentar dues figures paramilitars més d'anys passats: els nyerros i els cadells. I faré la comparativa polítics/adinerats - poble. Els nyerros eren una banda que defensava els interessos dels senyors mentre que els cadells ho feien amb els del poble (camperols). Estaven enfrontats. Curiós, oi? 700 anys estem igual, amb la diferència que abans la gent sabia quin era la seva condició. Condició de classe, de poble, de pobre... digueu-li com volgueu, el cas és que ara ens creiem que tenim una policia pròpia; guai, com diria en Saura. Amb tècniques noves, torturant a uns i defensant els de la plaça Sant Jaume, els de la Cambra de Comerç o els de la Vuelta a España.

Lògicament, aquesta és una entrada per informar sobre l'origen i el sentit dels Mossos d'esquadra. Per què hi ha gent que no hi està d'acord i per què quan veiem un ME, amb tots els exemples que ha permès observar el seu recorregut històric, ens vénen tots els mals.

dimarts, 11 de maig de 2010

Periodisme institucional


Astorat em trobo observant com els mitjans de comunicació de masses, públics i privats, fan de la informació un circ. Un circ amb els seus lleons, les seves girafes, els seus cavalls... i el seu domador. Quan vaig decidir que "de gran" jo volia ser periodista, no va ser pas perquè m'agradés tot el que veia per la tele. Va ser per canviar-ho. Veia com la televisió transmetia una visió del seu entorn extremadament parcial i sense acabar d'explicar-ho tot.

Aquesta setmana a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, s'hi celebra una consulta sobre la reforma de la Diagonal. Independentment de tot el rerefons present i que sens dubte la deslegitimen força (per exemple, que la campanya de la consulta és, en gran part, finançada per la companyia del TRAM, que ha de fer la reforma i que se'n beneficiarà), és sorprenent com, pel sol fet d'una consulta per un canvi urbanístic en una ciutat concreta, els mitjans s'hi han volcat com si es tractés d'un contenciós administratiu contra l'Estat de les autonomies, o l'esclat d'una bomba nuclear a prop de diversos nuclis de població. Sí, el centralisme informatiu en els mitjans d'àmbit autonòmic, nacional o estatal són patents i innegables, però això té un significat més profund.

No sé quin maleït dia els periodistes van decidir, en un congrés secret, que un fet esdevé notícia de facto quan prové de l'administració, qualsevol institució, partit o òrgan dins aquesta maranya que anomenem sistema. L'excusa, la representativitat. Tanmateix, quan votem, votem unes polítiques, un ideal, no pas legitimem perquè sigui el nostre portaveu. Jo puc votar el senyor Sergi de los Rios, per exemple, però no entenc per què són més notícia unes declaracions seves fora de to que si jo presento un projecte o organitzo un certàmen cultural. El Diari de Tarragona, el Vallenc, la Nova Conca i un llarg etcètera de mitjans practiquen allò del "periodisme ciutadà": notícies que, per al periodisme institucional, no tenen cap mena de vàlua. S'esdevé, llavors, una baralla a veure qui la té més gran (l'estupidesa), i mentrestant segueix allò de "si una administració/partit convoca la premsa per comunicar ja és notícia". A la facultat m'han ensenyat que una roda de premsa no és notícia per sí sola, però als mitjans m'han ensenyat completament el contrari: les rodes de premsa, per foteses que expliquin, són notícia.

Arribem al cas així de la consulta a Barcelona. Han parlat més de la consulta sobre la Diagonal que es fa en un municipi concret de poc més d'un milió d'habitants que de les diverses consultes sobre la independència que s'han celebrat arreu de Catalunya, ja en la meitat dels seus municipis, i quan ho han cobert han transmès més les paraules dels polítics que no hi tenen res a veure (valoracions personals de precampanya) que el propi fet de la consulta o les valoracions dels organitzadors. Una mostra més que el periodisme, ara per ara, està sent prostituït per les grans coporacions i per mitjans que són prou antidemocràtics. Qualsevol periodista podrà explicar múltiples casos en què ha anat a cobrir una "notícia" que trobava que no era realment una notícia, però que el seu cap de torn li ha dit que ho havia de fer.

dissabte, 8 de maig de 2010

Alabajos, el mestre

Aquesta trista nit de dissabte dedico una cançó a tots aquells que decidim passar-la sols a casa pensant en les nostres manies i sense poder (que no voler) tindre ningú al costat. Que voli la imaginació.

Sobre el cruising i la visió del Diari Espanyol de Tarragona

Ahir a la reunió mensual d'H2O a Tarragona es va parlar d'un tema que se m'havia escapat. Us n'adjunto el material i, posteriorment, deixeu-me que ho valori:

(edició del Diari Espanyol de Tarragona del dissabte 24 d'abril)



(acudit del Faro a la contraportada uns dies després mesclant el tema de les vegueries)



No he pogut accedir a l'article en concret ja que només el van publicar a l'edició en paper, com fan sempre quan tenen notícies més polèmiques, susceptibles de ser copiades per altres mitjans. Tanmateix, i deixeu-me que parli sense saber per un cop (de molts), suposo i espero equivocar-me que bàsicament tractava el tema del cruising (lligar a l'exterior, parcs, platges, serveis de centres comercials...) des d'una òptica de perversió, molèsties als veïns, etc.

Confesso ara i aquí que el cruising no em desagrada, que és una alternativa d'oci com qualsevol altra. Cal anar amb compte per si et trobes algú amb ànsies recaptatòries (prostituts, lladres o psicòpates). Però quina diferència hi ha entre fer-ho a un lloc apartat com un bosc i fer-ho en un lloc tancat com pot ser una discoteca? Doncs que en el primer no cal pagar consumició!

El Diari Espanyol de Tarragona ens obsequia, un cop més, amb la seva doble moral de "puticlubs i discoteques sí, cruising no" i ho disfressa amb les deixalles que n'ocasiona la pràctica (condons i d'altres) i les queixes dels veïns (no pot ser que els nostres fills puguin veure mostres d'amor entre dos homes), perquè al cap i a la fi l'únic que s'hi pot veure és gent passejant, alguns agafadets de la mà, d'altres fent-se petons... però si cal anar a cardar, tota persona s'amaga per no molestar (lògica universal no entesa pel Diari). M'agradaria també desmentir que aquesta pràctica hagi augmentat: ni molt menys. Les zones de cruising a Tarragona (cales i platges entre Tamarit i Cala Romana, abans també els serveis del Parc Central o el Passeig de les palmeres) estan completament desertes fins i tot a l'estiu, és estranyíssim trobar algú que cerqui alegries a causa de l'aparició del xat, el facebook, les pàgines de contactes, etc. que faciliten aquestes trobades impersonals.

A la reunió amb H2O també es comentava que això havia estat una venjança per la notícia sorgida pocs dies enrere en què s'havia negat a una parella homosexual el lloguer d'un pis a la nostra estimada ciutat. Bé, jo aquí discrepo. El Diari, per molt catòlic-apostòlic que sigui, té en compte l'homosexualitat com una manera més d'entendre aquest món conservador que estem patint: mentre no destaquis i no adoptis un modus vivendi diferent del de la resta, endavant. El Cruising, doncs, és una pràtica que no entra dins el modus vivendi del Diari. Els putis sí, però el cruising, gratuït i a l'aire lliure, sense amagar res, no hi entra. Sobre això, també es deia que si hi haguessin putis per a homosexuals no caldria el cruising: doncs bé, aquí ho tenim, tancadets, que no es vegi, i si pot ser amb la lògica del capital (arribem al punt en què és pitjor vista una persona que s'ofereix voluntàriament que una altra que és explotada i obligada a vendre el seu cos).

Ens trobem, doncs, davant d'un enèssim cas de discriminació de l'"alternativitat", com quan denuncien les cases ocupes pel simple fet ser ocupades i no pagades tot i que es rehabilitin espais, o com quan es plantegen alternatives d'oci com poden ser Barraques o d'altres, que llavors ja són completament silenciades davant del concert de Camela de torn.