dilluns, 17 de maig de 2010

Democràcia participativa sense participació ciutadana

Repeteixo tema aquesta setmana amb la consulta sobre la Diagonal, però acabat ja el recompte i amb totes les conclusions que els mitjans n'han volgut extreure. Sóc un partidari fervent de la democràcia participativa (però de la real, no de la que només pots votar allò que diuen que pots, un cop cada 4 anys), però veig com, de la mateixa manera que en conceptes com "esquerra", "socialisme" o "nacionalisme", els de dalt han aconseguit prostituir-ne el terme.

Aquests darrers mesos hem pogut veure dos models de democràcia participativa. Un, el de les consultes sobre la independència, organitzat pels ciutadans i en la majoria d'ocasions amb tan sols una certa permissivitat per part dels consistoris. Finançada per entitats i particulars, ha aconseguit una mitjana del 20% de participació si fa no fa. L'altre model, el de Barcelona i la Diagonal, ha comptat amb el finançament exprés de les administracions amb tota la credibilitat que té al darrere el fet que sigui fet des de quelcom "neutral" i amb el compromís de vinculació.

Per què, doncs, la consulta sobre la Diagonal només ha arribat al 13%? Bé, hi ha diversos factors. D'una banda, un procés de democràcia participativa no és possible sense la implicació (la participació) ciutadana en la consulta, ja sigui prestant-se de voluntari o tractant les diverses opcions que es donen per votar. També ha d'entendre's la idoneïtat d'una consulta en certs moments. Si la temàtica pot resultar frívola (vols gastar fons públics en la marca de ciutat mentre hi ha un 15-20% d'atur), el millor és proposar-ho a la ciutadania i que sigui ella la que decideixi si es fa o no es fa. Aquí entrem també en la gestió dels impostos: una societat mai podrà estar contenta amb cap governant mentre faci i desfaci sense consultar-ho abans. Un altre factor ja seria la cultura democràtica del nostre país. Per molt frívola que sigui una pregunta, les societats amb llarga tradició democràtica la responen, o l'haurien de voler respondre. S'ha vist en totes les consultes que s'han endegat des de la societat civil com també des de l'administració: la gent decideix no anar a votar, però quan no pot fer-ho es queixa que maneguen els diners com els hi rota. L'últim factor, el més important de tots, és el prestigi. Si el procés és pagat en gran part per una empresa interessada, no té cap mena de sentit. Si les possibilitats de tupinada electoral són grans, encara en té menys. I si entre les opcions que hi ha no hi ha gaire diferència, és a dir, no estan consensuades ni entre els mateixos partits polítics, ja no serveix per a res.

Però no vull donar la raó al moviment antidemocràtic que hi ha força arrelat al nostre país. El PP deia, mitjançant el seu portaveu a Barcelona, que no s'havia de fer cap consulta. Allà, el PSOE en munta una, però només des de la seva posició. Aquí, a Tarragona, el PP reclamava una consulta per decidir què fer amb l'edifici del Banc d'Espanya (el "Ja és nostre!" en referència al centre d'interpretació turística). I, mentrestant, el PSOE i ERC declinaven la invitació. Al mateix temps, ERC presenta una moció per donar suport a les consultes sobre la independència, li tomben, i en presenta una altra que permet que un conjunt de 25 entitats en puguin organitzar una fent servir locals públics. Veieu? Si es pregunta el que m'interessa, llavors sí!

S'han sentit en aquests dies tot tipus de declaracions sobre el que costava aquest procés. Potser critiquem el que costen les eleccions als parlaments o als consistoris? No, oi? Que surti el típic jaio franquista dient que votar és fotre's en embolics no és gens estrany, a casa nostra. Som tan estúpids que promocionem l'abstencionisme, el passotisme generalitzat, la desmobilització ciutadana. I ens ho creiem. I diem que som coherents i no sé quines subnormalades més. Però si no som capaços de convocar consultes com aquestes sovint sobre temes que al cap i a la fi ens afecten (a mi ningú m'ha preguntat, per exemple, si vull tindre durant 4 anys les parades de set línies de bus sota casa meva per culpa de les obres del mercat, el que fa que desaparegui tota possibilitat de càrrega-descàrrega i es compliqui, encara més, el trànsit dels vianants), si no som capaços de ser demòcrates, aquesta societat està condemnada. Més enllà de batalles dialèctiques entre partits que resulten coincidir en el 99% dels seus plantejaments, el que cal és que ens mobilitzem.