dimarts, 11 de maig de 2010

Periodisme institucional


Astorat em trobo observant com els mitjans de comunicació de masses, públics i privats, fan de la informació un circ. Un circ amb els seus lleons, les seves girafes, els seus cavalls... i el seu domador. Quan vaig decidir que "de gran" jo volia ser periodista, no va ser pas perquè m'agradés tot el que veia per la tele. Va ser per canviar-ho. Veia com la televisió transmetia una visió del seu entorn extremadament parcial i sense acabar d'explicar-ho tot.

Aquesta setmana a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, s'hi celebra una consulta sobre la reforma de la Diagonal. Independentment de tot el rerefons present i que sens dubte la deslegitimen força (per exemple, que la campanya de la consulta és, en gran part, finançada per la companyia del TRAM, que ha de fer la reforma i que se'n beneficiarà), és sorprenent com, pel sol fet d'una consulta per un canvi urbanístic en una ciutat concreta, els mitjans s'hi han volcat com si es tractés d'un contenciós administratiu contra l'Estat de les autonomies, o l'esclat d'una bomba nuclear a prop de diversos nuclis de població. Sí, el centralisme informatiu en els mitjans d'àmbit autonòmic, nacional o estatal són patents i innegables, però això té un significat més profund.

No sé quin maleït dia els periodistes van decidir, en un congrés secret, que un fet esdevé notícia de facto quan prové de l'administració, qualsevol institució, partit o òrgan dins aquesta maranya que anomenem sistema. L'excusa, la representativitat. Tanmateix, quan votem, votem unes polítiques, un ideal, no pas legitimem perquè sigui el nostre portaveu. Jo puc votar el senyor Sergi de los Rios, per exemple, però no entenc per què són més notícia unes declaracions seves fora de to que si jo presento un projecte o organitzo un certàmen cultural. El Diari de Tarragona, el Vallenc, la Nova Conca i un llarg etcètera de mitjans practiquen allò del "periodisme ciutadà": notícies que, per al periodisme institucional, no tenen cap mena de vàlua. S'esdevé, llavors, una baralla a veure qui la té més gran (l'estupidesa), i mentrestant segueix allò de "si una administració/partit convoca la premsa per comunicar ja és notícia". A la facultat m'han ensenyat que una roda de premsa no és notícia per sí sola, però als mitjans m'han ensenyat completament el contrari: les rodes de premsa, per foteses que expliquin, són notícia.

Arribem al cas així de la consulta a Barcelona. Han parlat més de la consulta sobre la Diagonal que es fa en un municipi concret de poc més d'un milió d'habitants que de les diverses consultes sobre la independència que s'han celebrat arreu de Catalunya, ja en la meitat dels seus municipis, i quan ho han cobert han transmès més les paraules dels polítics que no hi tenen res a veure (valoracions personals de precampanya) que el propi fet de la consulta o les valoracions dels organitzadors. Una mostra més que el periodisme, ara per ara, està sent prostituït per les grans coporacions i per mitjans que són prou antidemocràtics. Qualsevol periodista podrà explicar múltiples casos en què ha anat a cobrir una "notícia" que trobava que no era realment una notícia, però que el seu cap de torn li ha dit que ho havia de fer.

1 comentari:

Tarragona ha dit...

Quina gran veritat tot això que expliques.

Vaig pensar quelcom similar al veure el referèndum de Barcelona, però no ho hagués pogut expressar millor.