diumenge, 27 de juny de 2010

Defensant la llibertat sexual (en català)

Dissabte 26 de juny va ser la manifestació "pel dret al propi cos" que es realitza cada any des de fa 35 en motiu del dia internacional per l'alliberament sexual (28 de juny). A continuació, transcric alguns dels lemes que s'hi van cantar.

  • Alerta! Alerta! Que caminen Trans! Trans i Feministes dels Països Catalans!
  • Trans! Trans! Trans! Transformadors!
  • L'església que il·limna és la que es crema!
  • Nem a cremar! Nem a cremar! Nem a cremar! Nem a cremar! La conferència episcopal! Nem a cremar la conferència, per masclista i patriarcal!
  • Amb l'homofòbia, anem de cul! Amb la transfòbia, anem de cul!
  • Llibertat sexual! Dret al propi cos!
  • Figues i figues, fes noves amigues!
  • Sí! Sí! Sí! Som així! uh!
  • Barcelona neta, catòlics a la merda!
  • L'únic terrorista, el papa antiavortista!
  • Mariques en lluita, per la terra lliure! Trans en lluita, per la terra lliure!
  • Contra l'homofòbia, lluita al carrer! Contra la transfòbia, lluita al carrer!
  • Duran i Lleida, pim pam pum!
  • La psiquiatria és la malaltia!
  • Llibertat d'elecció, psiquiatria no!
  • No som un circ, uneix-te a la mani!
  • Passa del pride, uneix-te al combat!
  • Surt de la sauna, lluita al carrer!
  • A les escoles, combat l'homofòbia!
  • Ni naps, ni cols, verdura variada!
  • Contra el capital, sexe anal!
  • No volem un barri, volem tot el planeta!
I alguns més que no recordo...

dimecres, 9 de juny de 2010

L'espanyolisme en la manifestació del 8 de juny

Ahir era la vaga general... del sector públic. Tot i no aconseguir encara aquesta ansiada jornada de vaga general (diuen que el 30 de juny, el que em pregunto és què passarà l'endemà d'aquesta cita), el cas és que ahir unes 3.000 persones es van reunir entre la plaça de la font i la subdelegació del govern espanyol per plantar cara a les mesures del ZP.

Sóc conscient que allò que en diem "classes populars" no són exactament el que en podríem dir "catalanes", és a dir, no tenen la llengua catalana com a llengua materna i ni tan sols la fan servir en el seu dia a dia. Lògicament, res és uniforme, així que estaríem parlant de percentatges superiors al 70% sobretot a causa de la immigració i de la manca d'adaptació tant seva com dels seus descendents. Tanmateix, segueixo creient en allò que anomenem "Unitat Popular". Siguin catalans o espanyols, tots els treballadors es veuen i es veuran afectats per les mesures impulsades per l'FMI i el BM, entre d'altres estaments, i contra això hem de lluitar.

Ara bé, sorprèn que dels sindicats autoanomenats catalanistes (ja que defensen els treballadors catalans, o el que ells entenen per catalans) en sorgeixin consignes en espanyol, cartells en espanyol, samarretes en espanyol o fins i tot himnes en espanyol. I és que, sí, ahir van cantar, en un acte de pleitesia inhumana davant de la subdelegació, la Internacional en espanyol. Suposo que per fer-se els "guais", els "proletaris" o simplement perquè devien desconèixer aquesta gran traducció:



I és que jo puc compartir o deixar de compartir aquest himne. De fet, no la vaig cantar (ni en català) per dues raons que van lligades. La Internacional és quelcom sorgit de les classes populars, però malgrat tot ha esdevingut l'himne dels socialistes/comunistes (sovint fet anar com a eina de legitimació de mesures que sobre el paper són clarament neoliberals), i arran d'això no me la sé.

El que sí que em sé és el cant dels Segadors. Van posar-lo en finalitzar les babes de sociates, cocos i també falsos revolucionaris amb la cançó anterior. La meva hipòtesi és que els "sindicats" majoritaris demanaven perdó per la jornada de lluita contra els sociates (curiosament, més d'un n'hi havia entre les seves files) i manifestaven la seva catalanitat dins d'una Espanya unida i ruca.

Vull destacar, però, el paper del frikisme en la manifestació. L'Ariel Santamaria, assistent, es va veure superat per un sindicat, el CEP (policies espanyols), que duien mini-estanqueres per realçar la seva espanyolitat, mentre que la resta duia o bé senyeres o bé estelades roges. És curiós, si més no, veure policies en les manifestacions (sempre que no duguin l'uniforme ni siguin secretes), amb els sous que tenen sense pràcticament cap qualificació. Alguns funcionaris que ahir hi compartien espai devien pensar que sí, que les retallades en algun sentit no estarien gens malament.

dissabte, 5 de juny de 2010

És temps de revoltes



dijous, 3 de juny de 2010

El ramat musical


Encara em vénen flaixos de samarretes blanques enmig d'una foscor de llums intermitents. Sí, vinc d'una d'aquestes experiències que només tenen lloc un parell de cops l'any i sovint arrossegat per companys de classe o amics que volen sortir de festa i no saben on: al Port. No ho sé, dec ser una mica massoca, però si us he de ser sincer cada un cert temps m'entra la curiositat sobre què serà ara "allò", si hi posaran bona música, si hi haurà gent amb criteri, si la prepotència dels guàrdies s'haurà esvaït. Com tots aquells que avui eren al meu voltant ballant un xumba-xumba que mons pares podrien retreure'm amb un "ja t'ho deia, jo!", un servidor també va tindre els seus anys (o mesos, segons com es miri) d'admiració del Port. El Cel, la Divina Comedia, l'Atlantida, el Chill Out, el Brooklyn, la Vogue, la Golfus, el Totem... de tots ells en podria esmentar moltíssims records en pèssimes nits de borratxera adolescents i no tan adolescents, major d'edat i menor d'edat.

Ara, però, ja m'he fet gran. Amb 21 anys puc assegurar que m'he cansat de les discoteques, les he avorrit tant que per a mi és un esforç sobrehumà quedar-me allà palplantat sentit cops d'altaveus (perquè no és música, són cops d'altaveus) amb un punxadiscos que estrany és el que cop que xarra una sola paraula en una llengua que comparteixi. I tot plegat en un entorn d'ovelles ballant quelcom que generalment no agrada.

Fa un temps exposava la meva teoria que als locals d'ambient posaven música del cagar perquè s'anés més per feina a l'hora de lligar. No ho sé, potser és comú. Reconec que mai he estat en un bar-discoteca que hagin posat música que m'entusiasmi, com a molt alguna d'aquelles nits a l'Atlantida o en un bar de mala mort. I el més greu és que crec que és una cosa que comparteixo amb moltes de les meves amistats!

Tot plegat em fa pensar en un replantejament des de l'arrel de l'oci nocturn (sobretot en aquesta ciutat nostra). Que l'únic que puguin fer els universitaris per passar-s'ho bé els dijous a la nit sigui anar al Port és si més no preocupant. On és l'oferta cultural? On és l'oferta musical? On és l'oferta de consum responsable? Vull dir, que perquè hi hagi un concert de grups amateurs a l'aire lliure un dissabte concret calgui que diverses associacions hi dediquin el seu esforç i diners és increïble, sobretot tenint en compte que a casa nostra tenim tradició de verbenes, de festes majors al carrer, d'orquestres itinerants, etc.

En fi, que, quan no m'he vist amb cor de seguir, he marxat amb l'mp3 fent-me unes quantes d'aquestes preguntes i algunes més. Està vist que l'oci actual no està fet per a mi.