dissabte, 31 de juliol de 2010

Ateneu Llibertari Alomà

Recordo el dia de la inauguració de l'Ateneu Llibertari Alomà. Va ser l'any passat, quan de sobte apareixien noves coses a Tarragona i a Catalunya en general, com ara el mateix Ateneu, la CUP de Tarragona o Reagrupament. Vaig assistir personalment a una presentació plena de gent, vaig demanar la butlleta de soci i vaig marxar. El fet de no conèixer el posicionament que tenien vers la independència no em va acabar de convèncer, però el cas és que des de llavors els he seguit amb molt de gust, tot i no haver-hi tornat més enllà d'algun acte que han fet al carrer i d'espais on hem confluït. Aquest vídeo de sota explica, a partir del 20:40, una mica què és aquest Ateneu. Felicitats pel temps que hi heu dedicat i a seguir així, calen més casals i més ateneus i, si pot ser, fora de la Part Alta!

Enllaç: http://tac12.xiptv.cat/programa/162/culs-inquiets?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

dimecres, 14 de juliol de 2010

Mobilització de classe

Quan anàvem a l'escola, al parvulari, ens posaven segons com volien en diverses aules, tots repartidets, i cada aula tenia un nom. Hi havia els conills, les granotes, les gavines, els gats, etc. Certament, tenien una fixació amb els animals, però el cas és que ja des de ben petits ens separen. És per un sentit pràctic, però el cas és que els éssers humans tendim a classificar-nos segons casualitats de la vida. "Mira, aquell, un comunista de pa sucat amb oli, que va amb Vans i no ha llegit Marx!", "ostres, i mira aquell altre, un anarquista que no respecta ni a sa mare!", etc.

Un dia, apareix el liberalisme i posteriorment es consolida l'ideal capitalista, tal com si parléssim fredament d'un bolet que va creixent i amb el temps es fa ben bonic, un bolet d'aquells verinosos amb les taques vermelles i que sembla un paraigües. Els que anys enrere havien estat pagesos esdevenen morts de fam passejadors professionals dels carrers de les grans ciutats perquè l'Estat, una figura recent, els ha près el seu mitjà de subsistència: les terres comunals o directament les seves terres. D'allò en comencen a anomenar classes populars o classe obrera, un sector de la societat pobra i sovint analfabeta.

Arriben un altre dia quatre fills de papà i, després d'algunes experiències puntuals i d'haver llegit un paio que es deia Karl Marx, un altre que es deia Engels, un altre que es deia Bakunin i un altre que es deia Kropotkin, munten ateneus, llocs de debat i federacions de treballadors. Alguns més professionals que d'altres, s'anomenen a si mateixos sindicats: no és res nou, el que abans eren gremis més endavant seran sindicats tot i funcionar d'una altra manera.

Així passen els anys i es consolida encara més el capitalisme i el consumisme. La societat canvia, els antics sindicalistes que anaven d'alternatius ara hi segueixen anant, però ben vestits, amb una rentadora, una assecadora i una bona televisió. Revisen les tesis i diuen que ells en allò hi han de guanyar diners, que ells volen ser delegats sindicals per dedicar-s'hi tot el dia i no perdre temps treballant.

Aquests també s'autoanomenen sindicats, però per molt combatius i assemblearis que siguin, ja han perdut: tenen representació als òrgans que els cedeix l'empresa, tenen delegats sindicals que vaguegen més que treballen i perden tota coherència en els ideals que reivindiquen.

D'aquesta manera és com arriben les noves generacions que volen mobilitzar les classes treballadores o com se li vulgui dir i es fixen en els sindicats. Veuen que tenen milers d'afiliats, però per una raó inexplicable segons ells no aconsegueixen que s'hi impliquin.

Oh, misteris de la vida. Potser és que els sindicats, independentment de la seva manera de fer i de la seva ideologia, no poden mobilitzar ningú. Potser és que no entenem aquesta societat perquè hem acceptat decisions que no són correctes. Potser és que volem anar de puristes quan naltros som els primers reformistes.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Mariners mercants catalans celebrant la victòria d'Espanya al Mundial

No trobo cap altre moment millor que aquest per explicar l'origen d'Espanya. Després d'un cap de setmana mogudet (manifestació TC i victòria d'Espanya al mundial), puc afirmar que avui la CAC és més catalana que mai.

I per què? Doncs perquè dissabte els catalans van anar a manifestar-se amb senyeres i estelades amb les quatre barres, un símbol molt nostrat. I diumenge la gent va celebrar la victòria d'Espanya amb senyeres de la Marina mercant catalana!


El concepte "Espanya" prové dels la "Hispània" dels romans. Els pobles de la península ibèrica s'autoanomenaven espanyols en front d'altres potències de més enllà dels Alps o del Mediterrani. Amb el pas dels segles, Castella es va anar fent gran i més gran i el domini de facto sobre la resta de regnes s'anava consolidant. És així com comencen a integrar altres regnes i territoris per la força i per l'engany, fins que arriba el moment de Portugal, aquell regne que havia combatut amb Espanya per la colonització de les Índies i que per manca de descendència és heretada pel rei espanyol al segle XVI. Llavors arriba la guerra, el corpus de sang, Catalunya sota el jou de França, la pèrdua de Catalunya Nord... i la independència altre cop de Portugal. Aquests darrers, els únics ibèrics que, tot i anomenar-se Espanya ja des de temps antics, aconsegueixen marxar de Toledo.

Amb tot plegat, França inicia el camí dels Estats. La unió dinàstica de la Corona d'Aragó i el Regne de Castella que després de 60 anys de la independència catalana es mantenia gairebé intacta es converteix en allò que en diem avui Estat Espanyol. La guerra de successió del monarca Carles II finalitza amb el Tractat de Nova Planta que pretén imposar l'estat sobre el regne, "modernitzar-se" i unificar tots els territoris que llavors se seguien anomenant, a nivell geogràfic, Espanya. La Corona perd tota autonomia, i Espanya busca un símbol.

És així com de sobte la monarquia ja instal·lada a Madrid agafa una bandera que abans de la conquesta havia pertanyut a la Marina Catalana. Li treuen el fons groc i curiosament un símbol que significava el poder de la Corona esdevé el de l'opressió al poble català i aragonès. A la República, per treure-li una mica de pols, li van posar una franja lila substituint la roja. Això no té cap altra raó que la voluntat de Castella de tindre alguna cosa a dir fins i tot en el símbol.

Per tant, felicitats a tots els catalans que aquest darrer mes han penjat la bibarrada al carrer. Han demostrat la seva catalanitat tot i no saber-ho, i això és el que els sabrà més greu.

Més informació aquí (en català) i aquí (en espanyol)

diumenge, 4 de juliol de 2010

De "tarragones", políticament, n'hi ha exactament 5

Fent el paral·lelisme amb les "dues espanyes" de José Ortega y Gasset, em permeto la llicència de dividir la ciutat en diversos camps polítics. Llavors, a la guerra civil espanyola (perquè de catalana, sembla que no, però també n'hi va haver uns segles abans...!), es dividia la població en "dretes i esquerres". En ple segle XXI, en què ja es dubta sobre la vigència del terme "societat de classes", aposto pel surrealisme a l'hora de fer aquestes divisions tan absurdes (a esquerres i dretes em refereixo). Hi ha moltes esquerres, moltes dretes i molts centres que són dretes.

Fa un temps, un antic company de militància va fer servir una similitud crec jo força acurada entre la ciutat de Tarragona i l'Àrea Metopolitana de Barcelona. Poblacionalment, està clar, no és comparable, però sociològicament ell deia coses força interessants recollides en aquest fil del Racó Català. De totes maneres, tot és molt relatiu i, visquin on visquin, hi ha concretament cinc tipus de tarragonins: independentista actiu, independentista/catalanista passiu, espanyolista actiu, espanyolista passiu i menfotista/ciutadà del món.

És una situació amb la qual cal conviure i adaptar-s'hi per tal de mobilitzar els ciutadans de la manera que sigui. A Tarragona hi ha iaios exfranquistes que el dia de la possible independència és probable que agafin el fusell i facin punteria des del balcó. També hi ha gent que mai s'ha aturat a pensar-hi i, tants com aquests, és a dir, en global la majoria, gent que no fa res més que divagar sobre el tema 5 minuts al dia a l'hora del telenotícies o de la xarrada amb els amics o familiars.

I no és qüestió de partits. L'arc consistorial no és representatiu, ni molt menys, del que és el que pensa la ciutat de Tarragona. Tenim el PSC que aixecava la bandera del "canvi" fa ja tres anys i que va substituir, a base de paelles i arrossades, el PSUC als barris. Després, més Unió que Convergència que assegura els seus vots a base d'estendre els seus tentacles entre la Tarragona més religiosa, tradicional i empresarial. Seguidament, el PP fa hombra als dos anteriors d'una banda mostrant-se espanyolíssima i de l'altra conservadoríssima. I per últim, Esquerra, que decep els seus votants dia sí dia també actuant d'una manera totalment mesella per guanyar quota de poder. Fora de tot plegat hi ha l'Esquerra Independentista, els sindicats combatius, els ateneus, les cases ocupades, etc. i al seu costat la colla d'Iniciativa que per una estupidesa com una mesquita van perdre representació i ara pretenen recuparar-la. Davant d'això, són gairebé la meitat els tarragonins que, en eleccions municipals, no van a votar. Decebuts per tota aquesta colla de pocavergonyes cerquen algú que representi la seva ideologia, perquè ningú sap ben bé quin model de ciutat vol, enmig de tant de Tarragonisme fals i caduc al que cada cop se li veu més el llautó. Perquè no oblidem que en ciutats més grans com pot ser la nostra no es tracta de dir "als municipis hi ha diferents realitats", sinó que, excepte en casos de "canvi" (després de 3 anys cadascú pot valorar quin ha estat el canvi), la gent vota per allò que pensa al marge totalment de la ciutat.

Potser és que hauríem tapiar la costa perquè aquesta meitat de població que no sap ben bé què vol es decideixi d'un cop, o potser el que hauríem de tapiar són els col·legis electorals perquè la gent expressi la seva voluntat sortint al carrer, cosa que no ha fet en sa vida.

dijous, 1 de juliol de 2010

La balança de les lluites

Com que sóc així de malnascut, seguiré amb les crítiques que em caracteritzen que, tot i ser tan constructives com el cos em deixa, segueixen sent crítiques que de vegades poden no sentar gaire bé a qui se'n senti al·ludit. Aquest cop em posaré en el tema de lluites, i només en referència a l'Esquerra Independentista, encara que si hem de ser sincers, quant a moviment social sòlid per bé i per mal és el més important.

En aquest món nostre hi ha moltes coses per les quals lluitar i defensar els nostres drets. Per una banda, hi ha el tema nacional, el tema cultural, el tema lingüístic, el tema laboral i el tema feminista. A grans trets aquests serien els grans cavalls de batalla. Tanmateix, sembla que farà uns anys baixà una balança de l'Olimp lliurada pel déu totpoderós Zeus que permetia a les ments més il·luminades "pesar" les lluites. En comptes de lluitar per tot, ja que no tenim més que 24 hores per dia, alguns van establir prioritats. Fins aquí bé perquè és una posició totalment legítima. Hom per exemple es pot dedicar més a la llengua, més a la lluita laboral, o més a la independència dels Països Catalans/Catalunya/rodalies de Girona. Ara bé, enmig de tot plegat, apareix un moviment, autoanomenat transformador, que pretén aglutinar-les totes i, mitjançant sectorials o bé associacions afins, donar resposta a totes les problemàtiques que van sorgint. Per tant, quan hi ha una lluita nacional, s'hi afegeix la social, i quan n'hi ha una de social, una de nacional.

Llavors és quan de sobte "no hi ha temps per a tantes coses". És obvi, com deiem, el dia té les hores que té. Primer, es prescindeix de la lluita ecologista. Al cap dels anys, els ecologistes s'han quedat orfes dels moviments transformadors i acaben tan sols tenint la companyia d'institucions o de partits polítics per la qual cosa els seus plantejaments esdevenen un cúmul de despropòsits plasmats en buidor de contingut i de projecte. Tanmateix, se segueix reivindicant la vesssant ecologista del moviment, com si d'un partit hipòcrita es tractés, simplement perquè segueixen sent-ho individualment, però no ho practiquen.

Més tard, van sorgint noves lluites. Ara resulta que unes mariques sortides volen manifestar-se per l'abolició de gèneres, per la llibertat sexual, etc. Però què passa aquí? Doncs que hi ha la lluita feminista. I aquí es fa servir la balança. Per què el 8 de març hi ha manifestació arreu dels Països Catalans i pel 17 de maig o pel 28 de juny no hi ha una merda? Doncs perquè els gais transformadors són una minoria dins la minoria, cosa que no passa amb les dones. Per tant, és més important la lluita feminista que la lluita per la llibertat sexual (que, per a mi, personalment, xoquen frontalment).

Més tard, la lluita nacional es va aburgesant. Ara resulta que uns frikis amb intenció de guanyar calés s'apunten al carro de l'independentisme i el fan gairebé majoritari. Però la lluita laboral i social s'ho mira de reüll. Per no sulfurar aquests darrers, acaben prioritzant, és a dir, donant-li més importància, més pes, a la lluita pels drets socials i laborals, i es deixa de banda la lluita nacional parcialment. Alguns fins i tot arriben a dir que es tracta d'una lluita irreal i que el que cal fer és defensar els treballadors i els drets dels ciutadans.

I més tard, la lluita lingüística es va deixant de banda. Però sempre de manera subtil. Primer arriba l'obrer que no sap català, llavors li parles castellà (o francès). Després resulta que n'arriba un altre que parla castellà (o francès) i li parles en la seva llengua, ja sense preguntar, i quan et diu que li parlis en català segueixes parlant-li en la seva llengua. I no només per costum, sinó perquè tu solet has deduït amb la teva meravellosa imaginació que el castellà és d'obrer i el català és una llengua obsoleta en la lluita laboral i social.

Ja ho veieu, doncs. Davant les lluites laboral, social i feminista, les de caire nacional, lingüística, ecologista i de llibertat sexual esdevenen un annex molest. Podríem dir que les primeres pesen dos quilos i les segones tres-cents grams. Cal anar a per les prioritats. Però, com deia al principi, això és totalment legítim, excepte per un detallet, i és que el moviment seguirà defensant tots i cadascun dels punts, mentre que només en tractarà un parell o tres.