dijous, 1 de juliol de 2010

La balança de les lluites

Com que sóc així de malnascut, seguiré amb les crítiques que em caracteritzen que, tot i ser tan constructives com el cos em deixa, segueixen sent crítiques que de vegades poden no sentar gaire bé a qui se'n senti al·ludit. Aquest cop em posaré en el tema de lluites, i només en referència a l'Esquerra Independentista, encara que si hem de ser sincers, quant a moviment social sòlid per bé i per mal és el més important.

En aquest món nostre hi ha moltes coses per les quals lluitar i defensar els nostres drets. Per una banda, hi ha el tema nacional, el tema cultural, el tema lingüístic, el tema laboral i el tema feminista. A grans trets aquests serien els grans cavalls de batalla. Tanmateix, sembla que farà uns anys baixà una balança de l'Olimp lliurada pel déu totpoderós Zeus que permetia a les ments més il·luminades "pesar" les lluites. En comptes de lluitar per tot, ja que no tenim més que 24 hores per dia, alguns van establir prioritats. Fins aquí bé perquè és una posició totalment legítima. Hom per exemple es pot dedicar més a la llengua, més a la lluita laboral, o més a la independència dels Països Catalans/Catalunya/rodalies de Girona. Ara bé, enmig de tot plegat, apareix un moviment, autoanomenat transformador, que pretén aglutinar-les totes i, mitjançant sectorials o bé associacions afins, donar resposta a totes les problemàtiques que van sorgint. Per tant, quan hi ha una lluita nacional, s'hi afegeix la social, i quan n'hi ha una de social, una de nacional.

Llavors és quan de sobte "no hi ha temps per a tantes coses". És obvi, com deiem, el dia té les hores que té. Primer, es prescindeix de la lluita ecologista. Al cap dels anys, els ecologistes s'han quedat orfes dels moviments transformadors i acaben tan sols tenint la companyia d'institucions o de partits polítics per la qual cosa els seus plantejaments esdevenen un cúmul de despropòsits plasmats en buidor de contingut i de projecte. Tanmateix, se segueix reivindicant la vesssant ecologista del moviment, com si d'un partit hipòcrita es tractés, simplement perquè segueixen sent-ho individualment, però no ho practiquen.

Més tard, van sorgint noves lluites. Ara resulta que unes mariques sortides volen manifestar-se per l'abolició de gèneres, per la llibertat sexual, etc. Però què passa aquí? Doncs que hi ha la lluita feminista. I aquí es fa servir la balança. Per què el 8 de març hi ha manifestació arreu dels Països Catalans i pel 17 de maig o pel 28 de juny no hi ha una merda? Doncs perquè els gais transformadors són una minoria dins la minoria, cosa que no passa amb les dones. Per tant, és més important la lluita feminista que la lluita per la llibertat sexual (que, per a mi, personalment, xoquen frontalment).

Més tard, la lluita nacional es va aburgesant. Ara resulta que uns frikis amb intenció de guanyar calés s'apunten al carro de l'independentisme i el fan gairebé majoritari. Però la lluita laboral i social s'ho mira de reüll. Per no sulfurar aquests darrers, acaben prioritzant, és a dir, donant-li més importància, més pes, a la lluita pels drets socials i laborals, i es deixa de banda la lluita nacional parcialment. Alguns fins i tot arriben a dir que es tracta d'una lluita irreal i que el que cal fer és defensar els treballadors i els drets dels ciutadans.

I més tard, la lluita lingüística es va deixant de banda. Però sempre de manera subtil. Primer arriba l'obrer que no sap català, llavors li parles castellà (o francès). Després resulta que n'arriba un altre que parla castellà (o francès) i li parles en la seva llengua, ja sense preguntar, i quan et diu que li parlis en català segueixes parlant-li en la seva llengua. I no només per costum, sinó perquè tu solet has deduït amb la teva meravellosa imaginació que el castellà és d'obrer i el català és una llengua obsoleta en la lluita laboral i social.

Ja ho veieu, doncs. Davant les lluites laboral, social i feminista, les de caire nacional, lingüística, ecologista i de llibertat sexual esdevenen un annex molest. Podríem dir que les primeres pesen dos quilos i les segones tres-cents grams. Cal anar a per les prioritats. Però, com deia al principi, això és totalment legítim, excepte per un detallet, i és que el moviment seguirà defensant tots i cadascun dels punts, mentre que només en tractarà un parell o tres.