dimecres, 14 de juliol de 2010

Mobilització de classe

Quan anàvem a l'escola, al parvulari, ens posaven segons com volien en diverses aules, tots repartidets, i cada aula tenia un nom. Hi havia els conills, les granotes, les gavines, els gats, etc. Certament, tenien una fixació amb els animals, però el cas és que ja des de ben petits ens separen. És per un sentit pràctic, però el cas és que els éssers humans tendim a classificar-nos segons casualitats de la vida. "Mira, aquell, un comunista de pa sucat amb oli, que va amb Vans i no ha llegit Marx!", "ostres, i mira aquell altre, un anarquista que no respecta ni a sa mare!", etc.

Un dia, apareix el liberalisme i posteriorment es consolida l'ideal capitalista, tal com si parléssim fredament d'un bolet que va creixent i amb el temps es fa ben bonic, un bolet d'aquells verinosos amb les taques vermelles i que sembla un paraigües. Els que anys enrere havien estat pagesos esdevenen morts de fam passejadors professionals dels carrers de les grans ciutats perquè l'Estat, una figura recent, els ha près el seu mitjà de subsistència: les terres comunals o directament les seves terres. D'allò en comencen a anomenar classes populars o classe obrera, un sector de la societat pobra i sovint analfabeta.

Arriben un altre dia quatre fills de papà i, després d'algunes experiències puntuals i d'haver llegit un paio que es deia Karl Marx, un altre que es deia Engels, un altre que es deia Bakunin i un altre que es deia Kropotkin, munten ateneus, llocs de debat i federacions de treballadors. Alguns més professionals que d'altres, s'anomenen a si mateixos sindicats: no és res nou, el que abans eren gremis més endavant seran sindicats tot i funcionar d'una altra manera.

Així passen els anys i es consolida encara més el capitalisme i el consumisme. La societat canvia, els antics sindicalistes que anaven d'alternatius ara hi segueixen anant, però ben vestits, amb una rentadora, una assecadora i una bona televisió. Revisen les tesis i diuen que ells en allò hi han de guanyar diners, que ells volen ser delegats sindicals per dedicar-s'hi tot el dia i no perdre temps treballant.

Aquests també s'autoanomenen sindicats, però per molt combatius i assemblearis que siguin, ja han perdut: tenen representació als òrgans que els cedeix l'empresa, tenen delegats sindicals que vaguegen més que treballen i perden tota coherència en els ideals que reivindiquen.

D'aquesta manera és com arriben les noves generacions que volen mobilitzar les classes treballadores o com se li vulgui dir i es fixen en els sindicats. Veuen que tenen milers d'afiliats, però per una raó inexplicable segons ells no aconsegueixen que s'hi impliquin.

Oh, misteris de la vida. Potser és que els sindicats, independentment de la seva manera de fer i de la seva ideologia, no poden mobilitzar ningú. Potser és que no entenem aquesta societat perquè hem acceptat decisions que no són correctes. Potser és que volem anar de puristes quan naltros som els primers reformistes.