divendres, 13 d’agost de 2010

Pensem-ho bé: la independència ens farà lliures?

Davant la pintada "Cap estatut no ens farà lliures" present a algunes parets de Tarragona i davant l'auge de l'independentisme transversal em sorgeixen alguns dubtes sobre el discurs que fan servir tots plegats.

Es barregen dades econòmiques tretes de vés a saber quins estudis, de vés a saber quines balances fiscals, de vés a saber quines estadístiques. Aquesta mateixa setmana sortia una notícia que deia que totes les comunitats autònomes devien a l'Estat espanyol una sèrie de fons que havien demanat i que depenien dels impostos que recaptessin. L'única que no en devia, la Comunitat de Madrid. Però per què? Doncs perquè Madrid no necessita demanar diners per a infraetsructures: ja les fa l'Estat passant-les com a "obra de l'estat per a l'estat"; perquè a Madrid és on hi ha la seu del govern; perquè... bé, per tot allò que diuen els d'Òmnium, Reagrupament, Solidaritat Catalana, Cercle Català de Negocis, etc. Les "dades" que justifiquen la independència. I no nego que siguin certes, car totes tenen certa lògica i és quelcom que podem palpar als nostres carrers plens de deixalles, voreres amb rajoles trencades, edificis sense obrir-se perquè encara no s'han traslladat les competències...

Però realment aquesta "nòmina catalana" (nòmina d'un treballador més el seu percentatge del dèficit fiscal) pot arribar a ser real algun dia? O tot plegat depèn del model d'Estat, o més aviat, del model de societat?

Em fa bastanta por el lema "ni esquerres, ni dretes, independència", tot i no confessar cap de les dues primeres. A les eleccions, ara hi aniran tots juntets (seria increïble que no fos així) i muntaran una coalició en què uns pensaran una cosa i els altres una altra. La independència no arribarà el novembre de 2010, perquè no hi haurà 68 diputats independentistes d'una sola formació o de diverses. Llavors què? Quatre anys tocant-se la "xona" marcant paquet per acabar la legislatura següent o bé a Esquerra o bé a Convergència, tal com va fer Àngel Colom.

I aquest lema em fa por sobretot perquè unes setmanes abans de les eleccions hi haurà la Vaga General. No m'estranyaria que sorgís alguna declaració d'aquests transversalistes dient: "nois, la independència és ara la nostra lluita, deixem les vagues!". I sí, treballarem per la independència... si la salut ens deixa. Amb la reforma laboral (ja aprovada) els joves seguirem treballant en pràctiques fins a l'eternitat i, si algun dia ens agafen amb contracte fix, quan la crisi sistèmica torni a aparèixer, ens fotran un cop de peu al cul i ens pagaran dos rals per les molèsties. I llavors tindrem temps per treballar per la independència. El problema potser, però, serà que ens morirem de gana abans d'aconseguir-la.

Vull que consti que, en qüestions puntuals, em barallo per la transversalitat. Però pensem-nos-ho bé: la independència és una fi o un mitjà? I si tots anem barrejats perquè si no no aconseguirem aquesta fita, com ens ho plantegem? Quin discurs fem anar? Perquè el de les xifres comença a fer pudor a imbecil·litat.

dijous, 12 d’agost de 2010

Tabús que fan gràcia a les converses de la consulta

Som al 2010. Quan era petit, creia que l'any 2000 tots aniríem amb trajos metàl·lics futuristes i que travessaríem les ciutats en tubs extrets de Futurama. El que no em plantejava era com seria la societat, quins rols hi hauria, si la religió encara existiria...

Quan era petit, també, la religió era inexistent entre els joves. La gent nascuda aquí de la meva generació, i sempre parlant del meu entorn, no creu en cap déu, no creu en cap Papa, no creu en cap historieta inventada.

Ara tornem al 2010. Què tenim? Tenim una societat basada en els rols d'home i de dona. L'heterosexualitat segueix sent la norma. L'homosexualitat segueix estigmatitzada fins i tot pels mateixos homosexuals. Els transsexuals no han experimentat cap canvi en la seva relació amb l'entorn. Els joves, adolescents espanyols o d'origen sud-americà i alguns de catalans també, van o bé amb rosaris o bé amb cadenetes d'or o de fusta. Formo part d'una generació de descreguts i, a banda i banda, envoltada de devots.

Laïcització? Cada cop hi ha més centres religiosos en forma de mesquites i es mantenen les esglésies amb més o menys afluència. Les mostres de fe ja no són al carrer ni als centres, però. Són en la intimitat, per guardar unes certes aparences i perquè al cap i a la fi amb tanta sopa de lletres és impossible que algú es pronunciï sense que l'altre no es queixi. S'accepta el cas del Ramadà com a exemple il·lustratiu (no al radicalisme religiós, però bé que la setmana santa és festa).

La gent, sorprenentment, en ple segle XXI, s'escandalitza encara en veure sexe. Les relacions a l'aire lliure (recollidets) alarmen els més progres i fan exclamar la resta. I quan és la veïna? Doncs llavors toca enriure-se'n i parlar-ne a esquena seva a la consulta del metge, com la veïna de Valls que de sobte decideix guanyar uns calés exhibint-se en un web pornogràfic.

Tanmateix, allò que m'estranya més és la mala consideració que té una parella amb diferència d'edat. Els grecs tenien els seus aprenents, els reis tenien les seves esposes de conveniència, els artistes tenen les seves muses... En la història, sempre han sigut presents diverses figures elitistes a les quals se'ls "permetia" (tot establint el tòpic corresponent) aquest tipus de relacions. Si hom s'enamora d'algú amb uns quants anys avall o amunt és, doncs, un aprofitat, la relació esdevé supèrflua als ulls de la societat.

Comptem amb molts tabús. Creiem que som una societat moderna, però espero que per allà el 3010 hàgim aconseguit ser una societat sense rols de gènere, sense estigmatitzacions ni discriminacions. Sense tabús. I, si no, doncs no passa res, perquè tampoc viuré tant com per lamentar-me'n.