divendres, 13 d’agost de 2010

Pensem-ho bé: la independència ens farà lliures?

Davant la pintada "Cap estatut no ens farà lliures" present a algunes parets de Tarragona i davant l'auge de l'independentisme transversal em sorgeixen alguns dubtes sobre el discurs que fan servir tots plegats.

Es barregen dades econòmiques tretes de vés a saber quins estudis, de vés a saber quines balances fiscals, de vés a saber quines estadístiques. Aquesta mateixa setmana sortia una notícia que deia que totes les comunitats autònomes devien a l'Estat espanyol una sèrie de fons que havien demanat i que depenien dels impostos que recaptessin. L'única que no en devia, la Comunitat de Madrid. Però per què? Doncs perquè Madrid no necessita demanar diners per a infraetsructures: ja les fa l'Estat passant-les com a "obra de l'estat per a l'estat"; perquè a Madrid és on hi ha la seu del govern; perquè... bé, per tot allò que diuen els d'Òmnium, Reagrupament, Solidaritat Catalana, Cercle Català de Negocis, etc. Les "dades" que justifiquen la independència. I no nego que siguin certes, car totes tenen certa lògica i és quelcom que podem palpar als nostres carrers plens de deixalles, voreres amb rajoles trencades, edificis sense obrir-se perquè encara no s'han traslladat les competències...

Però realment aquesta "nòmina catalana" (nòmina d'un treballador més el seu percentatge del dèficit fiscal) pot arribar a ser real algun dia? O tot plegat depèn del model d'Estat, o més aviat, del model de societat?

Em fa bastanta por el lema "ni esquerres, ni dretes, independència", tot i no confessar cap de les dues primeres. A les eleccions, ara hi aniran tots juntets (seria increïble que no fos així) i muntaran una coalició en què uns pensaran una cosa i els altres una altra. La independència no arribarà el novembre de 2010, perquè no hi haurà 68 diputats independentistes d'una sola formació o de diverses. Llavors què? Quatre anys tocant-se la "xona" marcant paquet per acabar la legislatura següent o bé a Esquerra o bé a Convergència, tal com va fer Àngel Colom.

I aquest lema em fa por sobretot perquè unes setmanes abans de les eleccions hi haurà la Vaga General. No m'estranyaria que sorgís alguna declaració d'aquests transversalistes dient: "nois, la independència és ara la nostra lluita, deixem les vagues!". I sí, treballarem per la independència... si la salut ens deixa. Amb la reforma laboral (ja aprovada) els joves seguirem treballant en pràctiques fins a l'eternitat i, si algun dia ens agafen amb contracte fix, quan la crisi sistèmica torni a aparèixer, ens fotran un cop de peu al cul i ens pagaran dos rals per les molèsties. I llavors tindrem temps per treballar per la independència. El problema potser, però, serà que ens morirem de gana abans d'aconseguir-la.

Vull que consti que, en qüestions puntuals, em barallo per la transversalitat. Però pensem-nos-ho bé: la independència és una fi o un mitjà? I si tots anem barrejats perquè si no no aconseguirem aquesta fita, com ens ho plantegem? Quin discurs fem anar? Perquè el de les xifres comença a fer pudor a imbecil·litat.