diumenge, 26 de setembre de 2010

Quina és la vaga de les que no podem fer vaga?



Comunicat de Podem i l'Assemblea de Barcelona, el Moviment del 25 de setembre. Vídeo.


Ens encanta la idea de la vaga general. Ens sembla una oportunitat, molt necessària, per a exterioritzar el malestar que portem acumulat en aquests darrers anys de crisi.

La nostra vaga és una crida a l'acció, a l'estratègia col·lectiva per a generar noves formes de lluita i possibles vies per a recuperar les nostres vides.

És per això que hem decidit okupar aquest espai, el Banc Espanyol de Crèdit, un espai que portava més de cinc anys abandonat i que pretén ser un dels tants hotels de luxe dels que ni tu ni jo podrem gaudir. Sí, és cert, no és l'únic edifici abandonat ni és l'únic espai que a la ciutat-aparador de Barcelona està fet només per a aquelles que el poden pagar: més de 80.000 pisos buits i multitud de persones desnonades que com tu i com jo no arribem a pagar els lloguers abusius i les maleïdes hipoteques.

Avui, a l'Estat espanyol, ja som entre 4 i 5 milions de treballadores que no tindrem dret a vaga: els i les aturades sense feina. I milions de persones més que tenim una posició tan precària en el mercat de treball que, si fem vaga, serem sistemàticament acomiadades. Milions que treballem amb contractes temporals, i milions que treballem sense contracte, que no existim legalment i per tant no podem ni somniar en fer vaga. A totes nosaltres ens encanta la idea de la vaga general.

Hem de crear un nou moviment que proposi noves formes de fer vaga: que aturi l'economia de les poderoses, i que albergui formes d'ajuda mútua per als que la patim. Que organitzi als i les oblidades pels sindicats majoritaris, i que ens doni forces mútues quan patim els problemes laborals i socials quotidianament.

Quina és la teva vaga?

Nosaltres ja l'hem començada!

Okupem aquest espai per tal de trobar-nos i plantejar nous possibles més enllà dels que ja coneixem i no ens satisfan.

Et necessitem, ens necessitem; perquè no sabem ben bé com fer-ho, però sabem que sigui el que sigui ho volem fer plegades. Juntes ho podem tot!

dissabte, 25 de setembre de 2010

Una vaga que no ha començat i ja fa pudor a fracàs

Sóc un estudiant qualsevol que està content perquè dimecres no tindrà classe. Sí, el 29 de setembre hi ha vaga general. No en veia una com aquesta des que... des que compartia aula amb preadolescents sent-ne jo un d'ells. Llavors recordo que m'emprenyava quan la penya feia vaga i es quedava a casa, mentre uns quants anàvem a les manifestacions per ells. Aquells anys en què el Sindicato de Estudiantes era d'allò més guai i convocava tantes vagues per la guerra de l'Iraq.

No puc parlar en nom dels treballadors, bàsicament perquè actualment no tinc feina, com tants d'altres centenars de milers als Països Catalans, o els 10.000 de la nostra ciutat. Per tant, no puc predicar amb l'exemple, no puc dir "feu vaga" perquè la meva feina no perilla. Tanmateix, se suposa que aquesta reforma laboral és feta a la meva vida: facilitant l'acomiadament hi ha més possibilitats que algun del 40% de joves que actualment no tenen feina l'aconsegueixin. Que sigui precària i que em passi 4 anys de pràctiques és secundari, el cas és que el Zapatero em deixa treballar i jo l'hi agraeixo.

Ara tornem a la realitat. Ni la Reforma Laboral em permetrà aconseguir feina, ni la petita empresa en sortirà beneficiada. Una altra reforma d'aquestes característiques només allibera encara més el mercat, tractant les persones com a mercaderies sense cap dret, que són acomiadades de les seves feines respectives sense cap explicació (ara ja no caldrà justificar un ERO) i amb una indemnització tan minsa com la que cobraven els meus rebesavis quan treballaven en temps de Primo de Rivera. I, per si no fos poc, amb els nostres impostos pagarem gran part dels acomiadaments mitjançant el Fons de Garantia Salarial. L'invent més divertit per als joves, però, és el treball temporal. Als anys 80 va aparèixer per "ajudar" els joves a trobar feina, amb la garantia que passat un temps si volien seguir comptant amb tu calia que et fessin un contracte fix. Ara, per sort, pots tombar pel món durant anys, després d'acabar els estudis, sense trobar enlloc on et vulguin donar confiança per més que un parell de mesos.

Però, és clar, jo no sóc ningú per dir a la gent "si us plau, fes vaga per mi", perquè que jo faci vaga, per molt que vagi a la manifestació (18h pl. Font), no li afecta a ningú. Però que ho faci tot el teixit productiu de Catalunya, que es paralitzi el transport, que les televisions emetin repeticions, que els diaris treguin pàgines buides... això sí que afecta... però tots sabem que té un valor limitat. Els sindicats (CCOO i UGT) són uns venuts que només miren per als interessos de la seva cúpula, mentre que la CGT perd tota legitimitat des del moment en què s'indigna més pel que li passa a un delegat sindical que no treballa que pel que li passa a un treballador corrent.

No. Aquesta vaga és la vaga de la gent, la gent del carrer, dels aturats i dels treballadors, dels funcionaris i dels curreles de la construcció, de la petita empresa i dels enginyers de les fàbriques. De tothom. No formo part de cap sindicat, ni en tinc cap intenció. La qüestió és sortir i manifestar-se.

Però a 4 dies de la Vaga, fot un tuf a fracàs que esparvera. A la desconfiança als sindicats s'hi suma la fragilitat dels llocs de feina provocada per una Reforma Laboral ja aprovada, i tot plegat en un context d'atomització de la societat en què hom es preocupa més pels cèntims que pot perdre per no treballar un dia (que se'ls gastaria en un dia de cinema+sopar+discoteca) que pel benestar col·lectiu del seu entorn.

De totes maneres, no puc dir res, ja ho he dit. No treballo, o no em deixen treballar, no hi perdo res en aquesta Vaga, hi tinc molt a guanyar, però res a perdre, per això quan un funcionari em diu "no faré vaga perquè la resta de treballadors se'n va enfotre de mi quan la vam fer naltros", no puc dir-li res, car cadascú ha de fer el que li sembli.

dijous, 23 de setembre de 2010

Nana-chan!

Aquest darrer diumenge ha començat la nova aventura televisiva juvenil als canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audivisuals: el 3xl. Un nom no gaire novedós, un format prou semblant al que s'està duent a terme en la majoria de canals temàtics... amb una cosa bona i una de dolenta. Pel que fa a la dolenta, cal destacar els horaris: de 21.30 a 6!!! Però això es compensa amb les sèries que s'han adquirit, com ara Bleach, Death Note, Inbetweeners, Diari de Vampirs, etc. totes elles prou bones. La que vull destacar, però, és una i només una, NANA!

Farà uns anys vaig veure una pel·lícula d'imatge real sobre un manga que es veia que al Japó havia tingut força èxit i era líder de vendes (o això deien les revistes temàtiques del moment, com ara Jonu Magazine). El que me'n va enamorar va ser sobretot les cançons: "Glamorous Sky", "Endless story", etc. i vaig córrer a comentar-ho amb els amics, que en aquell moment generalment en van fer cas omís. Després vaig llegir el manga, però el vaig deixar perquè les traduccions (el meu nivell de japonès no és gaire alt) arribaven molt de tant en tant i sovint l'adjectiu "mensual" es convertia en "bimensual". Al cap d'un temps, va sorgir l'anime, de Madhouse Studio, i ja frisava per les noves cançons. No eren tan bones com a la pel·lícula, però en general la qualitat no decebia. Avançat més el còmic, la segona pel·lícula va veure la llum, i aquesta sí que va decebre prou, amb canvi d'actors i unes cançons... diguem-ne... no tan bones.

El que crida l'atenció d'aquesta sèrie, però, no són tant les cançons (per això me'n vaig de concert), sinó l'argument rebuscat d'unes noies que es diuen Nana totes dues ("nana" en japonès vol dir "set/7") que es troben de casualitat i acaben vivint juntes en un apartament que duu per número 707. Una, arriba a Tòquio per ser l'esposa del xicot artista de qui es va separar per anar estalviant, i l'altra hi va a esdevindre la nova estrella del j-rock. Gelosies, coincidències, records, música i un retrat prou acurat de la realitat japonesa en tant que societat masclista però alhora d'un laissez-faire força sorprenent fan d'aquest manga/anime/pel·lícula quelcom digne de veure.

Us deixo amb... Endless story!

dimecres, 1 de setembre de 2010

Això és futbol, vull dir... periodisme

M'ha semblat graciós compartir amb tots valtros una anècdota per a mi força exemplificadora del que és avui dia el periodisme. Resulta que m'havien encarregat de convocar una roda de premsa per presentar tot el seguit d'actes que s'organitzen, per primer cop a la ciutat, per l'Onze de setembre. Tal com he fet sempre, he esperat a última hora perquè la roda no fos a la mateixa hora que una altra i, així, no complicar la vida als meus companys, a banda que et pot fastiguejar una roda de premsa que la convoques amb tota la il·lusió del món.

Bé doncs, ahir al matí, cap a quarts de deu, vaig decidir-m'hi. A les dotze, a la plaça de les Cols, tal com m'havien demanat. No hi havia cap roda de premsa, de fet, ni tan sols convocada per al mateix dia. Més de tres hores després, però, els mitjans reben una convocatòria de l'Ajuntament. A les dotze. Es veu que volien anunciar un seguit d'actes que faran el dia 10 per commemorar l'11.

Decidim, després de parlar-ho, no desconvocar-la ni canviar-la ni de dia ni d'hora, perquè a les onze n'hi ha una altra i més tard ja seria perillós per a l'assistència dels mitjans. Naltros l'hem enviat primer i, de fet, tinc ganes de comprovar la meva teoria exposada anteriorment en aquest blog. A veure quants vindrien a la nostra i quants a la "institucional". Interessants? Totes dues, de ben segur. La nostra, perquè és el primer cop que s'organitza una cosa semblant a la nostra ciutat i perquè tenim 26 entitats al darrere, i la seva perquè... perquè parla el Xavier Sabaté (delegat del Govern) i perquè... perquè és la Generalitat i l'Ajuntament, collons!

Finalment us he de dir que hi han assistit cinc mitjans: Tarragona21.cat, delCamp.cat, TotTarragona.cat, Tarragona Ràdio i TAC12. Hores prèvies a l'hora acordada, TV3 i Onda Rambla/Punto Radio ja havien dit que no vindrien, però que en volien informació, i més tard El Punt també se'ns ha dirigit perquè se'ls enviés una nota de premsa. Els periodistes, efectivament, fan el que poden, la majoria són becaris o tenen contractes precaris, i el resultat global de la roda de premsa és positiu: poques vegades s'aconsegueixen reunir cinc mitjans, tres d'ells curiosament institucionals.

Tanmateix, com a bon responsable de comunicació, he fet el seguiment del tractament de la notícia. TotTarragona ha estat qui ho ha tret abans, es tracta d'un diari digital que qui sap si per conveniència-pre-electoral-fins-que-torni-Convergència-al-consistori o perquè són gent digna i amb una visió correcta del periodisme, el fet és que ho han tret en portada i, de fet, mentre escric aquestes línies, encara hi és.

Si hi aneu, veureu que en tota la notícia no hi ha una sola paraula en referència als actes que farà la Generalitat. Han fet un altre article per parlar-ne i, sobretot, apartat. Efectivament, li interessa a algú el parlament que pugui fer una amiga del govern? És novetat? Llavors quina noticiabilitat té? Doncs com que en aquest diari el que digui algú amb càrrec no té rellevància perquè ho digui aquesta persona, no li fan gaire cas. De fet, cal anar baixant i, finalment, ens ho trobem. Què prioritza aquesta publicació, doncs? El que fan els ciutadans, perquè al cap i a la fi són els ciutadans qui llegeixen els diaris, no pas les institucions, que tot i tindre molts endollats no en són prous com per controlar tots els diaris.


Tot i no estar d'acord amb molts dels plantejaments del seu director, en aquest cas, xapó. Ara passem al segon. El delCamp.cat és un diari digital gestionat per exestudiants i actualment professionals de la comunicació. La seva proposta és força atractiva, però de vegades cauen en el periodisme institucional que comentava. En aquest cas, no ho han fet i els felicito. No han posat la notícia com a portada, però sí que li han donat la rellevància que es mereix comparativament amb l'altra roda convocada, i és que el que feia referència a la Generalitat només ho han destacat amb un paràgraf:


Entre aquest cantó (positiu) i l'altre (negatiu, que mostraré més endavant) hi ha un mig-mig protagonitzat per Tarragona Ràdio. He escoltat el seu informatiu i han esmentat la nostra roda de premsa en els titulars, però després, mentre feien el repàs a fons, primer anava la notícia de la Generalitat. Tan junt ha anat que, pel que sigui, s'ha confòs i fins i tot n'estic segur que algú haurà entès que el nostre tema era també quelcom institucional.

A continuació, Tarragona21.cat, aquest diari digital que... bé, alguns acusen d'estar de la part del govern i, de fet els seus periodistes ho neguen completament. El que passa és que, amb actuacions com aquesta, dia rere dia, és lògic que la gent pensi el que vulgui.


Igual que el delCamp.cat, han considerat que els actes de l'Onze no eren notícia de portada i que ho era més unes declaracions d'una autoritat (delCamp.cat, Ballesteros; Tarragona21.cat, Xavier Sabaté). Tanmateix, el que dol és el titular.


"A més...", els actes organitzats des de les entitats són un "a més a més". Quina societat volem quan tot allò que és civil ho subjuguem al que fa l'autoritat? Com collons volem que la societat es mobilitzi i faci coses per sí mateixa, si els mateixos periodistes creuen que el que digui un politicastre té més rellevància que el que puguin fer un total de 26 entitats?

El més greu, però, és el cas del Punt, el Més Tarragona, Onda Rambla/Punto Radio, TV3, Canal Català Tarragona, i per suposat el Diari de Tarragona. Tots aquests mitjans han optat per "absentar-se" de la nostra roda de premsa en entendre que l'altra era més important o que directament el que facin 26 entitats no en té cap. Certament, el dèficit de professionals als mitjans és una evidència i quan passen dues coses a la vegada cal triar, però queda tot dit quan hom tria.

Tot plegat, com a periodista temporal (de vegades m'agafen, de vegades no), em sap greu. Perquè sé que en cap cas, generalment, és culpa del periodista, sinó del director del mitjà. Per això no em cansaré de reivindicar els mitjans de comunicació cooperatius i no pas els jeràrquics com el futur de la professió. Però abans caldrà eradicar algunes d'aquestes pràctiques. Jo almenys considero que cal eradicar-les. No, una roda de premsa per sí sola no és notícia, i no, una roda de premsa d'una institució per sí sola no ha d'anar per davant de tots "perquè sí".

Que quedi clar que això ho dic en qualitat d'experiodista, ja que ahir mateix vaig cloure la meva estada en un mitjà. Aquestes coses, treballant, és impossible dir-ho si no vols ser amonestat. Permeteu-me, doncs, assaborir aquests moments de felicitat, perquè duraran poc!