dissabte, 25 de setembre de 2010

Una vaga que no ha començat i ja fa pudor a fracàs

Sóc un estudiant qualsevol que està content perquè dimecres no tindrà classe. Sí, el 29 de setembre hi ha vaga general. No en veia una com aquesta des que... des que compartia aula amb preadolescents sent-ne jo un d'ells. Llavors recordo que m'emprenyava quan la penya feia vaga i es quedava a casa, mentre uns quants anàvem a les manifestacions per ells. Aquells anys en què el Sindicato de Estudiantes era d'allò més guai i convocava tantes vagues per la guerra de l'Iraq.

No puc parlar en nom dels treballadors, bàsicament perquè actualment no tinc feina, com tants d'altres centenars de milers als Països Catalans, o els 10.000 de la nostra ciutat. Per tant, no puc predicar amb l'exemple, no puc dir "feu vaga" perquè la meva feina no perilla. Tanmateix, se suposa que aquesta reforma laboral és feta a la meva vida: facilitant l'acomiadament hi ha més possibilitats que algun del 40% de joves que actualment no tenen feina l'aconsegueixin. Que sigui precària i que em passi 4 anys de pràctiques és secundari, el cas és que el Zapatero em deixa treballar i jo l'hi agraeixo.

Ara tornem a la realitat. Ni la Reforma Laboral em permetrà aconseguir feina, ni la petita empresa en sortirà beneficiada. Una altra reforma d'aquestes característiques només allibera encara més el mercat, tractant les persones com a mercaderies sense cap dret, que són acomiadades de les seves feines respectives sense cap explicació (ara ja no caldrà justificar un ERO) i amb una indemnització tan minsa com la que cobraven els meus rebesavis quan treballaven en temps de Primo de Rivera. I, per si no fos poc, amb els nostres impostos pagarem gran part dels acomiadaments mitjançant el Fons de Garantia Salarial. L'invent més divertit per als joves, però, és el treball temporal. Als anys 80 va aparèixer per "ajudar" els joves a trobar feina, amb la garantia que passat un temps si volien seguir comptant amb tu calia que et fessin un contracte fix. Ara, per sort, pots tombar pel món durant anys, després d'acabar els estudis, sense trobar enlloc on et vulguin donar confiança per més que un parell de mesos.

Però, és clar, jo no sóc ningú per dir a la gent "si us plau, fes vaga per mi", perquè que jo faci vaga, per molt que vagi a la manifestació (18h pl. Font), no li afecta a ningú. Però que ho faci tot el teixit productiu de Catalunya, que es paralitzi el transport, que les televisions emetin repeticions, que els diaris treguin pàgines buides... això sí que afecta... però tots sabem que té un valor limitat. Els sindicats (CCOO i UGT) són uns venuts que només miren per als interessos de la seva cúpula, mentre que la CGT perd tota legitimitat des del moment en què s'indigna més pel que li passa a un delegat sindical que no treballa que pel que li passa a un treballador corrent.

No. Aquesta vaga és la vaga de la gent, la gent del carrer, dels aturats i dels treballadors, dels funcionaris i dels curreles de la construcció, de la petita empresa i dels enginyers de les fàbriques. De tothom. No formo part de cap sindicat, ni en tinc cap intenció. La qüestió és sortir i manifestar-se.

Però a 4 dies de la Vaga, fot un tuf a fracàs que esparvera. A la desconfiança als sindicats s'hi suma la fragilitat dels llocs de feina provocada per una Reforma Laboral ja aprovada, i tot plegat en un context d'atomització de la societat en què hom es preocupa més pels cèntims que pot perdre per no treballar un dia (que se'ls gastaria en un dia de cinema+sopar+discoteca) que pel benestar col·lectiu del seu entorn.

De totes maneres, no puc dir res, ja ho he dit. No treballo, o no em deixen treballar, no hi perdo res en aquesta Vaga, hi tinc molt a guanyar, però res a perdre, per això quan un funcionari em diu "no faré vaga perquè la resta de treballadors se'n va enfotre de mi quan la vam fer naltros", no puc dir-li res, car cadascú ha de fer el que li sembli.