dissabte, 30 d’octubre de 2010

Anti-sistemes el dia de les eleccions, pro-sistemes la resta de l'any

A menys d'un mes de la famosa data que ens anuncien des de ja setembre, amb un pressupost de difusió que poc té a veure amb el que comptàvem a Tarragona Decideix, em trobo amb molta gent, jo inclòs, que no sap ben bé què fer ni què votar en el cas de fer-ho. Per enèssima vegada des de les primeres eleccions per allà els anys 80, hi ha una gran massa gent que vota amb desgana o directament decideix no anar a votar. En aquesta entrada, acotaré el marc del qual estic parlant deixant de banda gent alternativa amb unes idees, una militància i un argumentari propi. Els 'ni-ni' de la política: ni m'interessa la política, ni vull que m'interessi. Aquells a qui els grecs anomenaven idiotes (apolitikos).

Sembla que en aquesta societat encara no acabem d'entendre com funciona la partitocràcia. No és una democràcia representativa, ni tan sols, és una dictadura dels partits; entengui's dictadura com allò restrictiu, autoritari. La gent, potser innocent, potser no, va decidir en el seu moment deixar en mans d'alguns totes les decisions a nivell col·lectiu. Després de moltes decepcions basades en el simple fet que l'ésser humà no és capaç de satisfer-se ni a si mateix, s'ha anat perdent la il·lusió en l'únic moment democràtic de l'any, que alhora actua de circ de malabars per distreure el mal funcionament d'aquest sistema. Diuen que aquest és el millor dins dels pitjors, no hi puc estar d'acord: com més participació, com més implicació es té en un projecte, més propi se'l sent una persona.

Molts aniran desganats a votar perquè cada dia li estan dient que si no hi va, o bé ells tornen, o bé els altres tenen més quota de poder, o bé jo perdo l'única opció de vot de l'any. D'altres, decideixen no anar a votar "perquè tots els polítics són iguals", "perquè prefereixo fer altres coses, això és una pèrdua de temps", "perquè si un 90% de la població s'abstingués el sistema hauria de canviar"... En l'anàlisi política de l'abstenció, s'hi barregen molts i massa motius, és impossible que hi hagi cap reacció política sense una anàlisi seriosa prèvia, i també sense ganes de fer aquesta reacció.

Som en un sistema partitocràtic, no ho entenem? Per molt que només hi vagi un 5% a votar, els partits triats, mentre no hi hagi cap resposta al carrer, seguiran governant. Fer campanyes per Internet animant a l'abstenció és estúpid, l'únic que tindria sentit seria votar en blanc o nul, però quedar-se a casa? Des de quan quedar-se a casa resol res?

Alguns militem o donem suport explícit a un partit en concret. No serà el meu cas el 28-N, encara no he triat la meva opció, no ho tinc gens clar, però el 22 de maig (municipals) sí que ho tindré clar. Tan clar com tots els militants dels partits que es presenten a unes eleccions, des del més petit sense opció a entrar fins al més gran que aspira al poder. Tots ells creuen en un projecte.

Això vol dir resignar-se davant la partitocràcia? Efectivament, tanta resignació com suposa davant del consumisme més compulsiu comprar coses que no es necessiten en fires, rebaixes, etc. o davant de la terciarització anar a prendre una cervesa en comptes de comprar una poma a la fruiteria, una poma que segurament durà més productes químics que la mateixa cervesa per culpa d'aquesta mateixa terciarització. Els éssers humans vivim en una contradicció constant, hi ha coses que fem per inèrcia i d'altres per convicció, però per una qüestió estratègica mai no és bo quedar-se a casa esperant a què tot s'arregli de cop.

No és tan difícil d'entendre. De la mateixa manera que per una qüestió estratègica mengem pomes edulcorades perquè necessitem menjar, hauríem d'implicar-nos políticament si volem cap mena de satisfacció amb la classe política dirigent. I això no vol dir renunciar a cap ideal social, sinó entrar o formar un grup de gent amb els mateixos ideals que entre tots feu d'altaveu d'allò que penseu.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Llavors governen les esquerres oi?


Aquesta és la pregunta del milió a Tarragona. Ningú no la sap respondre sense caure en tòpics i ignoràncies. Dissabte en un sopar a Barcelona i amb gent de tot arreu em van fer aquesta pregunta, en acabar de descriure la situació en representativitat al consistori.

Esquerra i PSC són d'esquerres? La democràcia social o, com els agrada a ells anomenar-se, socialistes democràtics (els socialistes de debò no són demòcrates?), és una realitat a Tarragona?

- amb milers de ciutadans a l'atur, no han estat capaços de crear un servei municipal d'ocupació. És més, les obres públiques les segueixen donant a les mateixes empreses, amics i coneguts durant la campanya electoral a qui deuen molts favors per ostentar els càrrecs que avui ostenten.

- amb uns índexs d'immigració força alts, la majoria d'ells força joves com és lògic, no han creat espais on tots ells es puguin integrar amb la resta de ciutadans. Ni pistes esportives, ni centres cívics, ni casals de joves, ni iniciatives culturals engrescadores.

- amb el teixit econòmic que hi ha als Països Catalans, majoritàriament de petites i mitjanes empreses, per tal de crear ocupació i provar de sortir de la crisi sistèmica, han impulsat la instal·lació (i segueixen impulsant) de grans superfícies comercials tant al centre de la ciutat com als barris. Davant l'herència del Pryca/Carrefour, de les Gavarres i de l'Eroski/Parc Central, avui podem dir que comptem amb d'altres grans pols consumistes com poden ser El Corte Inglés, Bauhaus i, properament segons diuen, Ikea, a qui de ben segur rebran amb els braços ben oberts i sense exigir, en cap cas, ni una sola taxa (mercat lliure, que en diuen).

- amb la quantitat de nounats a Tarragona i un nou sistema encara més agressiu que fa que pares i mares no es puguin ocupar dels seus fills ni tan sols durant els primers anys de la seva existència, no s'han creat pas més llars d'infants públiques que permetin l'accés per igual a totes les famílies, independentment dels seus recursos, un fet que provoca greus diferències socials entre la societat.

- amb els problemes econòmics que arrossega la societat, i amb la imminent necessitat de mobilitat per tal de trobar feina o accedir-hi a un preu més assequible, no s'ha abaratit el servei municipal de transport (a diferència del servei interurbà, tot i que ja tocava) i les freqüències de les línies deixen molt a desitjar. Els estudiants han de tombar per la ciutat i no tenen cap mena de facilitat econòmica, i els aturats es veuen en la mateixa consideració que la resta, no com els jubilats i els infants.

- amb el teixit associatiu tan escàs a la nostra ciutat, en comparació amb d'altres, no s'han dignat a posar-ho en comú i promoure tan allò que es fa des de les institucions com allò que es fa des de les entitats. Sí que hi ha cinema al centre, però no és comercial, és gratuït, només cal que la gent ho conegui i facilitar els espais també a les entitats perquè els puguin fer servir sense ànim de lucre.

- amb el nombre absolut d'habitatges sense ocupar, és a dir, herència de l'especulació, ni s'han dignat a potenciar el servei municipal de l'habitatge, facilitant així l'enteniment entre gent sense casa i cases sense gent. Ni una sola política, ni una sola iniciativa, tot i l'alta demanda d'habitatge protegit i la quantitat de desnonaments a famílies que cap culpa en tenen de la trama de corrupció del nostre sistema meravellós. Mentrestant, desenvolupen sense protestar grans Àrees Residencials Estratègiques que violen tranquil·lament les competències en urbanisme dels ajuntaments, com pugui ser la del Pou Boronat o la de Sant Salvador, que en cap cas responen a una necessitat real de més habitatge.

- amb l'escassetat d'aliments i amb la manca evident d'activitats que ocupin a certs sectors de la població per desgràcia deixats de banda en aquesta societat, no s'ha desenvolupat cap idea relacionada amb els horts urbans, amb la creació d'una anella agrícola que envolti la ciutat per tal que, en temps de crisi, no falti menjar a bona part de la població.

- amb el litoral amenaçat encara per possibles agressions de constructores i d'institucions amb plans urbanístics entre mans, han callat com mai. La Platja Llarga i el Bosc de la Marquesa, un dels pocs espais verges que queden al terme municipal, són objecte a dia d'avui d'algun projecte que encara no han gosat arxivar. La guerra contra CiU i PP per voler fer aquell passeig marítim i els plans parcials d'habitatge nou (creació de barris sencers), s'ha apaivagat com si del fum del tabac es tractés. Ni una sola paraula al respecte, ja que governen els seus a Madrid i a Barcelona, no fos cas que s'emprenyessin.

- amb la policia han seguit el mateix guió que les suposades dretes. Creació d'inseguretat, incrementació dels cossos policials, implementació de càmeres en diversos punts de la ciutat i permissivitat en els abusos de la Guàrdia Urbana, així com la justificació de les seves accions.

- amb la participació ciutadana no han fet absolutament res. Ni han instal·lat cartelleres perquè les entitats hi puguin anunciar els seus actes, ni han donat suport a iniciatives sorgides des de la societat civil per fomentar aquesta participació, ni han creat fòrums de debat per tal d'escoltar què hi té a dir Tarragona sobre allò que fan. Per contra, sancionen amb centenars d'euros el fet d'enganxar un cartell i no permeten en cap cas la participació de qui no tingui representació formal en un plenari.

- amb la qüestió lingüística, cap millora evident, en alguns casos pitjor que amb el PP. Ignoren o es passen pel folre dels collons el Reglament d'ús de la llengua catalana de l'Ajuntament que dicta que les seves comunicacions les han de fer preferentment en català. Això, en una ciutat amb uns índexs de coneixement del català força ínfim. El fet de retolar els contenidors en bilingüe, de comunicar gairebé totes les decisions administratives en bilingüe, això suposa un retrocés en l'ús de la llengua pròpia de Tarragona.

- amb l'esport i la cultura s'han dedicat a escenificar-la en diversos festivals o certàmens concrets amb força ressò però sense un interès gaire clar per part dels tarragonins. La Vuelta i el John Malkovich són només exemples de la manca de projecte a llarg termini en qüestions culturals i esportives a la nostra ciutat, si voleu amb exemples encara més clars com Tarragona 2016 i 2017. Ai, si es poguessin invertir tots aquests diners en la creació d'infraestructures per a la seva pràctica...

- amb els anys que hem hagut d'esperar per donar per inútil un gran edifici al bell mig de la Rambla Nova, el govern d'esquerres ha decidit donar aquest edifici al turisme, concretament a una cosa que només el regidor de turisme sap ben bé què és: el centre d'interpretació turística. Oficines amb funcionaris endollats descaradament i sense una funcionalitat gaire clara. L'Hemeroteca municipal segueix allà dalt, abandonada i sense que ningú li presti atenció. Amb una sola biblioteca i amb un sol parc en tot el centre de la ciutat, quin projecte encapçalen les esquerres?

En fi, quan em fan aquestes preguntes, jo personalment no sé si riure o plorar. Si això són esquerres...

divendres, 22 d’octubre de 2010

Des-pa-to-lo-git-za-ció... en fi, contra els rols de gènere!

Demà dissabte es durà a terme la manifestació per reclamar que es deixi de considerar com una malaltia (patologia) la Transsexualitat.


Aquí en teniu més informació.

I aquí sota hi teniu el darrer número de l'Accent Bord (publicació de Brot Bord) amb alguns articles sobre el tema.

Comunicació Política del segle XIX

Si hi ha una cosa que em sorprèn malauradament dels col·lectius que es fan anomenar "alternatius" (un adjectiu que, tot i ser millor que "anti-sistema", no deixa de ser ambigu) és la seva manca de projecció pública. Arrosseguen moltíssima més gent del que podria arribar hom a somiar sense l'ajut de cap mitjà de comunicació de masses. És més, si Convergència, el partit amb més afiliats de la CAC si no m'equivoco, agafés un dia i deixés d'aplicar les tècniques de màrqueting polític que els caracteritzen (algunes d'elles, només possibles amb molts calés), i convoqués a la plaça de la ciutat X per protestar contra Y, com a molt serien 10 persones, exactament la quantitat de gent que viu directament del Partit.

Ara bé, som al segle XXI. El 2010 no espera a ningú ni s'atura pels carrers a mirar cartells més o menys artístics. El bustiatge, ja sigui tradicional o telemàtic, és entès com una molèstia, allò que des de fa uns anys en diem SPAM i abans propaganda. Els parlaments llegits són una broma davant de grans oradors, que no és que realment ho siguin sinó que s'han preparat per ser-ho. Grans caravanes de cotxes, accions cridaneres i d'altres són completament inútils sense difusió prèvia i posterior. Sí, vivim en una dictadura dels mitjans de comunicació de masses. Tot i que la premsa en paper perdi força, tot i que Internet superi en audiència la televisió en segons quins marges d'edat... qui crea opinió no és el parlament en una tarima després de la manifestació o durant l'acte polític, qui crea opinió és el tertulià, l'anunci a la televisió o el columnista.

Convergència, i perdoneu que faci servir sempre aquest exemple, però és el partit més americanitzat que tenim a casa nostra, fa servir una estratègia de màrqueting polític que si bé és hipòcrita en alguns casos és efectiva. No estic dient que calgui emular el 100% de les seves tècniques, car la gràcia de la Comunicació Política és la innovació. Tanmateix, sovint ens perdem en el famós "contingut" del discurs. Ells no tenen discurs!!! És clar que no en tenen. Coneixeu algun partit que tregui manifestos cada dos per tres i que es passi tres hores d'assemblea discutint-los? Un altre tema seria la democràcia interna de la resta de partits, però vaja, personalment considero que ens perdem en la coherència.

Com funcionen els mitjans? Aquest és un tema que hauríem de començar a dominar, sobretot perquè ells ens porten 30 anys d'avantatge (alguns més i tot) i ja no s'hi valen excuses de "això es fa realment?" o "naltros som alternatius, no ens cal això!". Els mitjans segueixen unes rutines. Tots els actes preelectorals o de campanya permanent compleixen uns tòpics i tots els periodistes, per desgràcia de la professió, els cobreixen com hienes. Allò que se'n surt, rarament serà notícia. Els mitjans volen declaracions, volen polèmica, volen comentaris als digitals i compres al paper, així com audiència en ràdio i televisió. No volen propaganda del segle XIX. I això no vol dir perdre els principis, això vol dir adaptar-se als nous temps. Cal cercar la fórmula per jugar amb tot plegat sense caure en la desil·lusió, la desafecció i tot allò que caracteritza la resta. Però per trobar-la és necessari treure'ns la vena dels ulls i deixar de titllar d'heretge aquell que proposa noves maneres de fer.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Tarragona Decideix, l'homenatge a la constància

Poc ens ho imaginàvem quan "els quatre de sempre" engegàvem, després de moltes cavil·lacions, la consulta sobre la independència a Tarragona, que allò que iniciàvem en plenes vacances de Nadal duraria encara avui. El fet que el Camp de Tarragona fos dels territoris amb menys consultes després de la tongada del 13 de desembre (amb Constantí com a major exponent); que Lleida, Girona, Manresa, Vilafranca, Mataró... i també Barcelona, ja ho estiguessin tirant endavant... això suposava un desprestigi, desenganyem-nos, per a la ciutat de Tarragona. Si a això li afegim el simple fet que volíem votar, doncs aquí teniu les raons de l'existència inicial de Tarragona Decideix.

I dic "poc ens ho imaginàvem" perquè ja abans de començar-ho tothom ens deia: "compte amb la participació, això serà un fracàs", i per això el discurs (i la praxi) era que ho faríem per provar a veure què sortia, si la gent de Tarragona s'hi engrescaria, si les entitats ens donarien suport, tant físic, com material, com econòmic. Llavors apuntàvem al 25 d'abril o al 20 de juny i, en cas de no assolir els objectius d'implicació, deixar-ho estar, però en una assemblea general celebrada al Centre Sociocultural de la Part Alta es va decidir ajornar-ho a l'octubre.

Des de llavors, han estat 10 mesos de feina per una ciutat de 110.000 empadronats majors de 16 anys amb dret a vot. Qui no se n'ha assabentat és perquè no ha volgut. Tarragona Decideix ha estat l'entitat amb més activitat tant interior com exterior durant aquest any 2010, més fins i tot (no costa gaire, però vaja) que l'Ajuntament. S'han organitzat xerrades, paradetes de captació de voluntaris i d'informació, paradetes de vot anticipat, concerts-vermuts, inauguracions, sopars populars... de tot. Tanmateix, la realitat de Tarragona ha evidenciat el que tots crèiem en un principi, i ara no ens podem fer enrere.

És per això que, a dues setmanes vista de la consulta, tots hem de fer que aquesta cita sigui inoblidable. Malgrat els impediments del consistori, malgrat les pedres en el camí d'Esquerra, Convergència, Òmnium i tantes d'altres entitats que hom podria pensar que li interessaria que es fes, malgrat les reticències actives del moviment alternatiu de la ciutat. Tarragona Decideix i els seus voluntaris es mereixen un homenatge a la seva tasca ja que no han rebut ni l'ajuda dels que s'esperaven per xuclar ni dels que es tenia assegurats en un principi per tal d'engegar-ho.

Xecs, a treballar!

divendres, 1 d’octubre de 2010

De tot una mica


Passats un parell de dies de la famosa Vaga General, que ens havia de dur a la llibertat i que havia de fer reflexionar el govern espanyol sobre la reforma laboral... bé, m'agradaria fer un seguit de tocs d'atenció:

  • Com es preveia, aquesta Vaga General, d'un sol dia i amb el suport social de poc més del 10% (sent generosos), no ens ha dut a res. La Reforma Laboral, que em permetrà tant a mi com a tots els joves que algun dia s'hagin de guanyar les garrofes poder treballar en contracte de pràctiques o en contracte de formació fins molt més tard del que fins aquest juny estava permès, i també permetrà a tots els empresaris fotre'm una coça al cul quan s'hagin cansat de tots naltros al·legant "futures pèrdues", tot i tindre el ja tan difícil de trobar contracte fix.
  • Els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT, i tota la resta així ho han volgut: fem la Vaga General, un dia de lluita, que ens vegin com en som de radicals, i així salvem els mobles. No és just ficar-los a tots dins el mateix sac, però ningú podrà negar que aquells Pactes de la Moncloa durant la transició en què se'ls obligava a cedir en la seva acció social han seguit en vigor fins als nostres dies, i no per manca ni de fons econòmics, ni de capacitat humana o material. La Vaga, i amb raó, s'ha vist com una cosa dels alliberats.
  • Davant d'això, cal remarcar l'actitud absolutament botiflera i traïdora dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT (per no dir USOC, és clar, aquells grans espanyols amics de la patronal), que després que diversa gent sense afiliació es mobilitzés per fer bullir les ciutats, aquests els han deixat a l'estacada, dient-los de tot i desmarcant-se de la seva línia "violenta". Un dia després, descobrim que tot plegat no ha servit ni tan sols per unir-nos en una mateixa lluita que crèiem que tots defensàvem.
  • A l'altre bàndol, el dels moviments alternatius, ocupes, llibertaris i socialistes (dels de debò), cal deixar en evidència la manca de projecte i de guió a seguir en una jornada que molts consideràvem crucial per créixer. No s'han sabut controlar tots aquells que més que a fer una revolta com déu nostru senyor mana es van dedicar a robar, coaccionar treballadors o impedir el dret a la informació dels periodistes. Alguns van de màrtirs per la vida i creuen que ser empresonats és una medalla que cal penjar-se per tal de demostrar com de lluitadors són, i això no va així, cal una estratègia.
  • Em canso de repetir (ja em faig vell, i això que acabo de fer els 22) que els periodistes són sagrats. Als periodistes no se'ls tapa la càmera, no se'ls prohibeix entrar en un edifici ocupat, no se'ls espitja sota cap concepte, no se'ls agredeix i no se'ls tracta com l'enemic. El periodista, amb càmera o sense, té el mateix poder o més que un policia, amb la diferència que el policia segueix ordres i no té criteri propi, mentre que el periodista tot i de vegades seguir ordres explícites tenen (o tenim, vaja) un cervell ple d'idees i amb una capacitat d'argumentació que no té un Mosso. Tu tries, pots fer-lo el teu amic, el teu confident; o el teu enemic. En cas de no voler créixer com a moviment, la segona opció és la més recomanada.
  • En el cas de Tarragona, al piquet incontrolat del matí ens va mancar una tàctica, però sobretot saber convèncer els vianants que allò que feiem no era contra ells sinó per a ells. Per això sóc del parer que el que vam fer va ser correcte, però també cal trobar una manera alternativa per tal de no convertir-nos en els dolents de la pel·lícula. Els serveis mínims de transport, ensenyament o d'altres (excepte el sanitari) no tenen raó de ser en una Vaga General i, per tant, em mantinc en la meva posició.
  • I sobre el piquet del migdia, amb CCOO i UGT voltant per allà, caldria que no haguéssim perdut el temps en el petit comerç. Els autònoms no tenen la percepció que això vagi amb ells, i en bona part tenen raó. Cap sindicat ha aixecat la veu per ells, CAP, i la reforma, excepte en alguns casos puntuals, no els afecta. Allò que sí que els afecta són els ajuts a bancs i caixes per part de l'Estat espanyol mentre es retalla en despesa social, i en això s'hauria d'haver treballat, en comptes d'imposar tancaments indiscriminats que al cap i de cinc minuts s'esvaïen com el fum.
  • El que més clama al cel, però, és el paper dels mitjans. Han parlat més de vidres trencats que dels piquets ferits per càrregues o per envestides. Cap visió alternativa als que ja dies abans criticaven la Vaga. On és la imparcialitat? On és l'honestedat?
Us deixo amb el vídeo del manifest de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, llegit per Jordi Martí Font, amb el qual es va cloure la manifestació de la tarda i, amb ella, la jornada de Vaga General a Tarragona.